En la joventut, Montaner va recórrer el país per documentar una realitat: el desmantellament de les fàbriques en el que podríem anomenar la desindustrialització de Catalunya; temps a venir, la tasca política li va donar l’oportunitat de lluitar per salvar part d’aquell patrimoni a Barcelona.
Text Montse Armengol
Data: Novembre de 2020
Història, pensament i antropologia van de bracet amb l’arquitectura en el concepte que té Josep Maria Montaner Martorell de la seva professió. Té una concepció integral i transversal de l’arquitectura i l’urbanisme, i es defineix com un arquitecte teòric. El seu llibre Arquitectura industrial a Catalunya. Del 1732 al 1929, publicat el 1984 amb José Corredor-Matheos i fotografies de Jordi Isern, continua sent una gran obra de referència, i a partir d’ell la bibliografia de Montaner està espigolada d’articles sobre arquitectura industrial, especialment de Barcelona, la ciutat on va néixer i d’on assegura que no en voldria marxar mai.
Montaner ens parla d’aquest concepte seu de l’arquitectura, forjat en estudiar el trànsit mental que va fer que, a l’edat moderna, els mestres d’obres passessin a ser considerats arquitectes talment com els coneixem avui. Destaca, també, la seva trajectòria en l’activisme a favor de salvaguardar el patrimoni industrial de la Ciutat Comtal i la seva faceta política com a regidor d’Habitatge i del districte de Sant Martí.
D’on li neix l’interès per l’arquitectura industrial?
Me’l va transmetre el professor Ignasi de Solà-Morales a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. En aquells anys —parlem de la dècada dels setanta— l’arqueologia industrial, que per descomptat ja tenia recorregut a Anglaterra, era un tema de moda. A Itàlia es van començar a publicar revistes molt interessants, i nosaltres, de retruc, ens hi vam abocar, perquè era un corrent d’avantguarda.
Amb la tesi La modernització de l’utillatge mental de l’arquitectura a Catalunya (1714-1859) es va doctorar cum laude i va guanyar el premi Serra d’Or a la Investigació i el premi Lluís Domènech i Montaner de l’Institut d’Estudis Catalans. Sembla un tema més propi d’un historiador o fins i tot d’un filòsof que d’un arquitecte.
Soc un arquitecte teòric i m’agrada el pensament. La tesi s’emmarca en les teories de l’escola francesa dels Annales, que en aquells anys era molt important en la historiografia. El concepte utillatge mental el va concebre Lucien Febvre i fa referència a les mentalitats col·lectives d’un període i d’una societat concreta; és un corrent historiogràfic que estudia el marc mental que configura la societat i que interpreta el món en cada moment. Jo em vaig centrar en el període que correspon a la modernització de l’arquitectura, que es produeix amb el pas d’una mentalitat gremial a una mentalitat acadèmica. Així, si fins al segle XVIII el coneixement era compartit i es transmetia de mestres a aprenents en el si dels gremis, a principis del XIX sorgeixen les escoles d’arquitectura, amb la Llotja de Barcelona al capdavant, i això significa un gran avenç. A partir d’aleshores l’aprenentatge de l’arquitectura respon a un ensenyament reglat; ja no depèn dels gremis ni tampoc de l’enginyeria militar.
Com a continuació de la tesi, publica El saber arquitectònic dels mestres d’obres, 1859-1871, que ens dona a conèixer la figura fonamental que va donar la fesomia als pobles i ciutats arreu de Catalunya.
Els mestres d’obra, efectivament, van ser protagonistes anònims en la construcció de l’arquitectura secundària fora de Barcelona. Van ser creadors del teixit urbà, d’habitatges, fàbriques, colònies, estructures agropecuàries… La seva herència la recolliran, ja al segle XX, els actuals aparelladors. Ara bé, al segle XVIII, els mestres d’obra que tenien relació amb el poder o amb els enginyers militars tenien la possibilitat de construir palaus neoclàssics i d’actuar com a empresaris en rebre encàrrecs i contractar equips, a pesar de provenir encara d’una estructura i d’una mentalitat gremials. Un pas més enllà va ser la formació; a molts d’aquests mestres d’obra, l’oportunitat d’estudiar a la Classe d’Arquitectura de la Llotja, impartida per Antoni Celles a partir del 1817, els va donar un altre nivell, els va dotar de «l’utillatge mental» necessari per ser considerats arquitectes. Els seus projectes, però, havien de passar per l’aprovació de la Real Academia de San Fernando, a Madrid.
Josep Maria Montaner va prioritzar com a regidor les obres de la segona fase de transformació de la fàbrica Oliva Artés en una seu del Museu d’Història de Barcelona, al Poblenou. Foto sup.: Mónica Martínez. MUHBA 2020. Inf.: J. M. Montaner.
Un any després de la tesi, publica el llibre Arquitectura industrial a Catalunya. Del 1732 al 1929, que és ben bé un catàleg del nostre patrimoni industrial elaborat en uns anys en què tota la feina estava per fer. De qui va ser la iniciativa?
Va ser un encàrrec que «la Caixa» de Barcelona va fer a José Corredor, que és crític d’art. Érem amics i em va encomanar la part històrica i arquitectònica. Va ser tota una experiència; vuit mesos de feina intensa en què vam recórrer Catalunya per visitar, documentar, dibuixar i fotografiar antigues fàbriques, la majoria en procés de desmantellament, si bé algunes encara funcionaven.
A Barcelona, qualsevol fàbrica rehabilitada ha tingut al darrere un moviment veïnal que la reivindicava
Quan el llibre estava pràcticament enllestit i a punt d’anar a impremta, la persona que coordinava l’edició del llibre per a «la Caixa» ens va descartar algunes fitxes perquè considerava que eren fàbriques massa ruïnoses i decadents; és l’única vegada que se m’ha censurat una feina, a pesar de tot el temps que fa que escric per a diferents mitjans. L’elaboració d’aquell llibre va ser ben bé un viatge per la Catalunya en procés de desindustrialització.
Fàbriques en procés de desmantellament que, en ocasions, queden abandonades tot i ser, en alguns casos, edificis magnífics pel valor arquitectònic i/o per la seva versatilitat, que donaria lloc a nous usos.
L’arquitectura industrial no té interès a Catalunya, ni la històrica ni l’actual. Els hereus de la burgesia industrial són els que menys han valorat el seu patrimoni arquitectònic; de fet, l’han menyspreat, i només el veuen com un negoci. Mai no l’han defensat, ni tan sols la burgesia més vinculada als socialistes. Això ho he viscut de prop, quan he anat a parlar amb els propietaris de fàbriques i tallers per mediar i trobar solucions. Els exemples més evidents d’això serien la Casa Ramona de Barcelona —el conjunt magnífic que acull avui el CaixaForum— o el Vapor Aymerich, Amat i Jover a Terrassa —actual seu del mNACTEC—, que, si no hagués estat pel moviment social, s’hauria desmantellat.
Quin paper té l’arquitectura industrial en l’àmbit universitari?
En els plans d’estudis actuals no hi ha assignatures específiques d’arquitectura industrial. No és un camp que tingui gaire reconeixement en el món acadèmic. Jo soc professor de Teoria i Història i al patrimoni industrial només puc dedicar-hi puntualment ponències i articles.
Vostè té una trajectòria destacada en l’activisme a favor de salvar el patrimoni industrial de Barcelona.
L’any 1987 la ciutat guanya la candidatura olímpica i s’anuncia que bona part del Poblenou, el «Manchester català», quedarà arrasat. Amb Pere Hereu, Jaume Rosell, Eusebi Casanelles i Santiago Riera vam signar un manifest en defensa d’aquest patrimoni. Advertíem de la necessitat de documentar les fàbriques i de preservar-ne algunes de significatives, com els magatzems d’Elias Rogent a l’avinguda d’Icària, que representaven la baula cap al modernisme. Oriol Bohigas, impulsor d’aquella transformació, ens va acusar de casposos i va considerar absurd el nostre manifest. Les veus crítiques i de protesta van quedar ofegades i al final, d’aquella Icària industrial, només n’ha quedat el treball de documentació de Manel Arranz.
Els defensors del patrimoni industrial tenim un sentiment agredolç: se n’ha salvat molt, però també se n’ha sacrificat molt
Llevat d’unes quantes xemeneies, no es va poder salvar l’arquitectura industrial; pràcticament l’únic que vam aconseguir va ser que la zona quedés documentada.
El gran debat es torna a obrir l’any 2000 amb el projecte 22@. Apareix un nou front de lluita i revindicació: Can Ricart. De nou un fracàs?
Can Ricart està maleït. Va suposar una lluita aferrissada i una mostra del potencial del moviment veïnal. Alguns artistes s’hi van instal·lar formant Hangar, un centre de producció d’arts visuals. El 2006 es va declarar BCIN, una figura de protecció que va significar un petit avenç, i va haver-hi altres projectes, com la Casa de les Llengües, o ara la Universitat de les Arts…, però ha quedat penjat.
El professor de cinema Jacobo Sucari va fer un documental d’aquell procés, La ciutat transformada. Ara Can Ricart està en molt mal estat, però tinc l’esperança que algun dia s’aconseguirà que es refaci del tot.
Els arquitectes Carlos Ferrater i Josep Maria Montaner es van fer càrrec de la reconversió de la fàbrica tèxtil de Can Sanglas, a Manlleu, en Museu del Ter. Foto: J. M. Montaner
Quin paper va tenir vostè en aquest procés?
D’entrada, l’associació de veïns em va demanar que fes un projecte alternatiu per demostrar que Can Ricart es podia salvar construint a la perifèria del conjunt els metres quadrats aprovats. Al meu parer, aquest projecte era molt millor que el que estava en dansa. També vaig arribar a parlar amb el senyor Ricart; sovint, evitar el conflicte és el millor argument per negociar: els propietaris no volen problemes. Però les converses no van donar fruits, sobretot perquè l’Ajuntament estava radicalment en contra de salvar el conjunt.
Posteriorment, entre els anys 2015 i 2019, vostè va ser regidor d’Habitatge i del districte de Sant Martí dins l’equip de Barcelona en Comú. Quina va ser la seva actuació des d’aquesta faceta política?
Durant els quatre anys que vaig ser regidor del districte de Sant Martí, i en el si de la Comissió del Patrimoni Industrial, que vam recuperar per marcar prioritats en tot el que hi havia de patrimoni arquitectònic al districte, vaig voler intervenir a Can Ricart, però no em va ser possible: aleshores el recinte estava cedit temporalment a la Universitat de Barcelona, i no es va poder arribar a un acord.
En canvi, vam aconseguir que es rehabilités la fàbrica Oliva Artés com a espai museístic; vam comprar La Escocesa, un espai de creació artística; vam refer Ca l’Alier, i vam rehabilitar Can Felipa. Va ser una inversió de 30 M€ en patrimoni industrial al Poblenou.
Altres conjunts, com Fabra i Coats o Can Batlló, han tingut més sort.
A Fabra i Coats es va generar una situació menys conflictiva; tinc la sensació que l’Ajuntament hi tenia més simpatia i hi va apostar. A Can Batlló, la pressió veïnal va guanyar: la van ocupar i no hi va haver marxa enrere. L’Ajuntament es va inhibir i després la plataforma Can Batlló va aconseguir la gestió del conjunt per 50 anys. Les associacions de veïns i les cooperatives havien après dels fracassos de Can Ricart i van poder assolir el control. Avui Can Batlló és un exemple que funciona prou bé gràcies a l’autogestió.
Sembla que, si no hagués estat per la pressió social, tot aquest patrimoni s’hauria perdut.
No hi ha cap fàbrica rehabilitada que no hagi tingut al darrere un moviment veïnal reivindicant-la per la memòria històrica i com a bé comú. És molt estrany que un propietari hi reconegui un valor, i l’Administració, si no la pressiones, no es compromet.
Amb Carlos Ferrater, vostè ha restaurat la fàbrica Can Sanglas de Manlleu per a la reconversió en Museu Industrial del Ter, dins del Sistema del mNACTEC.
Per a mi, aquest ha estat el projecte més exitós, tot i que partia d’un pressupost modest. Va ser un projecte complex, una obra llarga. L’Ajuntament d’Esquerra Republicana va ajudar, però després va entrar en joc Convergència i Unió, que ens va posar en dubte el projecte i va empetitir l’abast de la intervenció per reduir el pressupost. Malgrat tot, n’estic satisfet.
On li agradaria intervenir ara com a arquitecte, si en tingués l’oportunitat?
Se’ns dubte, a Can Ricart. És l’espina que duc clavada. També m’agradaria actuar a La Escocesa.
La majoria de les seus de la xarxa del mNACTEC són antigues indústries avui museïtzades. Quina en destacaria?
El Museu Molí Paperer de Capellades em resulta entranyable. També m’agraden molt el Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú i el Museu del Suro de Palafrugell.
