Elements desconeguts del nostre patrimoni agroindustrial

Text Jaume Perarnau i Llorens, doctor en Història de la Tècnica i director del mNACTEC.
Fotos Arxiu mNACTEC – R. Blanch

A mitjan segle XIX l’empresari nord-americà de la indústria del cereal Joseph Dart va dissenyar una màquina que permetia elevar, de manera continuada, el gra de diferents cereals. A partir d’aquella «descoberta», i amb la consolidació del ferrocarril com a destacat i modern sistema de transport, a la majoria dels països desenvolupats van començar a proliferar un gran nombre d’enormes magatzems o graners elevats destinats a conservar grans quantitats de diferents tipus de cereal.

A l’Estat espanyol, i a Catalunya en particular, pel fet de no ser grans exportadors no hi havia la necessitat de conservar, guardar i protegir les collites dins de contenidors gegantins. Per aquest motiu, la construcció d’aquestes «fàbriques» de cereals es va iniciar relativament tard. En el cas de Catalunya, malgrat algunes excepcions, no serà fins a finals de la dècada de 1940, en desenvolupar-se el projecte de construcció de grans sitges de cereal arreu de l’Estat projectat pel Servicio Nacional del Trigo, que el territori començarà a poblar-se d’enormes construccions d’aquestes tipologies, especialment a la dècada de 1960. La majoria d’aquests contenidors, que necessiten condicionants tècnics especials, seran fets de formigó armat i estaran situats al costat d’estacions de ferrocarril o bé en llocs d’especial importància estratègica i facilitat de mobilitat, accés i comunicació per a un producte que, en aquella societat autàrquica, era de primera necessitat.

Les dimensions gegantines de les sitges les converteixen en elements icònics del paisatge rural

Aquestes sitges, que progressivament adquiriran unes formes i tipologies amb detalls constructius i ornamentals interessants, i que conserven encara ara importants mecanismes i maquinària, han esdevingut a Catalunya uns desconeguts però excepcionals elements de la història econòmica, agrària, social i arquitectònica, i també destacats exemples del nostre patrimoni agroalimentari, que ressalta i sobresurt en el conjunt del paisatge agrícola català. En poc més de 30 anys, es van construir arreu de Catalunya fins a un total de 30 grans sitges de titularitat pública, la majoria de les quals eren de formigó armat si bé n’hi havia també de metàl·liques, de formes rectangulars o rodones i amb diferents models i variants tècniques.

Antecedents històrics

Guardar i conservar el cereal és una tasca i una necessitat coneguda des de l’antiguitat. Des de Mesopotàmia fins a l’edat mitjana, des dels grecs als inques i maies, totes les antigues civilitzacions han utilitzat diferents sistemes per a guardar i conservar totes les espècies comestibles de cereals. Si bé majoritàriament es tractava de construccions soterrades o en pous, on es dipositaven àmfores o contenidors ceràmics, hi havia també construccions fetes amb pedra, argila, tova, etc., i també graners en fusta alçats del sòl.

La sitja de Bellpuig (Urgell)

La sitja de Bellpuig (Urgell), del tipus TR, a tocar de l’estació i amb la reutilització, al capdamunt, com a base d’antenes de telefonia mòbil.

Fins a l’aparició de les grans edificacions de què parlem en aquest article, i dels elevadors als Estats Units, el Canadà i l’Argentina de mitjan segle XIX, el sistema habitual de guardar i transportar els cereals serà els sacs o les caixes de fusta, amb tots els inconvenients que això suposava per a la conservació del gra.

Graners d’altura

La capacitat d’emmagatzemar cereals en alçada va augmentar la capacitat, va disminuir l’ocupació de sòl i va millorar la rapidesa i eficàcia en la descàrrega sac a sac que es feia fins aleshores. Però això no serà una realitat fins a la gran innovació que va suposar l’invent del nord-americà Joseph Dart, l’any 1843: l’elevador de cereals. Una màquina que, moguda inicialment per la força del vapor i mitjançant un sistema de politges, corretges i catúfols, permetia elevar, de manera continuada, el gra i buidar-lo en alçada a les diferents sitges.

Aquest sistema s’utilitzarà, també, en el moviment del gra i la moltura a les farineres modernes. Ben aviat permetrà la construcció als Estats Units de grans sitges d’emmagatzematge, inicialment de fusta, o bé l’aparició de xarxes privades, com ara la de W.W. Cargill, l’any 1865, a l’estat d’Iowa.

La imatge de les modernes sitges de gra esdevindrà una icona moderna de la nova societat industrial en ple desenvolupament a l’últim quart del segle XIX.

La construcció d’una xarxa de sitges de cereals

La primera sitja monumental, de formigó armat, que es construeix a l’Estat espanyol es considera que és la que Federico Ugalde va projectar l’any 1924 a la ria de Bilbao. Diferents projectes i construccions s’aniran fent des d’aleshores i, per iniciativa privada de particulars i empreses, arreu de l’Estat.

No serà fins acabada la Guerra Civil espanyola que el Servicio Nacional del Trigo franquista, creat amb l’objectiu de regularitzar i controlar com a monopoli estatal el mercat del blat, va crear i dissenyar la Red Nacional de Silos y Graneros. A través d’aquesta xarxa es van projectar i crear fins a 20 tipologies i categories diferents de grans sitges d’emmagatzematge de cereals, que se situaven al costat d’estacions de ferrocarril per tal de facilitar la mobilitat i l’accés a llocs de producció i, a la vegada, afavorir una ràpida distribució en cas de necessitat. Les seves espectaculars dimensions, en un entorn eminentment rural, destacaran i es convertiran en elements icònics del paisatge de l’època.

Sitges del tipus MC

Sitges del tipus MC, circulars, amb cos central metàl·lic de dos aiguavessos a Igualada (Anoia), construïdes el 1968. Foto: Arxiu MNACTEC – J. Perarnau.

Aquestes construccions monumentals van ser dissenyades per destacats enginyers agrònoms (José María Soroa, Leandro de Haro, José Real, etc.), que, fruit també de la col·laboració i cooperació del nou règim franquista amb l’alemanya nazi, disposaven de l’assessorament d’experimentats enginyers alemanys. Tot i això, a causa de les dificultats de transport, de subministrament de materials i les continuades restriccions la construcció de la xarxa va ser molt lenta i, realment, no es va accelerar fins a la dècada de 1950.

Durant les dècades de 1970 i 1980 el canvi en la política agrària internacional va fer que s’optés per tancar sitges relativament mitjanes i propiciar la concentració en sitges d’enorme capacitat (macro silos), a la vegada que el Servicio Nacional del Trigo esdevenia el nou SENPA (Servicio Nacional de Productos Agrarios).

En el conjunt de l’Estat espanyol, entre el 1949 i el 1990, es van edificar 954 construccions per guardar cereals, amb una capacitat de 2.684.947 Tm. Es tractava de 667 sitges verticals (de 20 tipologies i categories diferents), 281 dipòsits horitzontals, 4 graners en castells i 2 grans dipòsits ja existents anteriorment.

El 29 de maig de 1984 el mercat del blat es liberalitza i deixa de funcionar en règim de monopoli estatal per la imminent entrada de l’Estat espanyol a la Unió Europea (1986). A partir d’aquestes dates, la desaparició del SENPA i la liberalització del mercat van fer que deixessin de tenir raó de ser aquesta xarxa de sitges industrials de titularitat pública i s’inicia un procés de tancament, venda i reutilització.

De sitja a centre cultural

Amb tota probabilitat un dels exemples més destacats de restauració i nou ús d’una gran sitja de cereals a Catalunya és la de Fornells de la Selva. La reconversió en un Centre Cívic i Cultural de 3.500 m2 li permet acollir, entre altres espais, un teatre amb capacitat per a 300 persones, una biblioteca, una sala per a exposicions i altres espais polivalents per a usos públics i de diferents entitats.

Aquesta sitja va estar en funcionament fins a l’any 1987. Després d’uns anys d’inactivitat, la Generalitat, propietària a partir dels traspassos del Govern central, va llogar-la a una empresa de pinsos. Després de diferents negociacions, va ser adquirida per part de l’Ajuntament el 1995.

L’edifici, rehabilitat gràcies a un projecte de l’estudi Pla i Padrosa Associats, manté l’estructura original al cos davanter i a la torre, que ha esdevingut element destacat del paisatge urbà del municipi. L’equipament va entrar en funcionament el 2010.

Les sitges industrials a Catalunya. Tipologies i funcionament

A Catalunya es van construir 30 de les 667 sitges verticals que es van aixecar a tot l’Estat espanyol. Representa un reduït 4,5 % del total, però que va utilitzar fins a set tipologies i models diferents de les 20 que es van arribar a projectar.

Les tipologies que es van utilitzar i construir a Catalunya van ser: 12 exemplars del tipus D (molt simples, sense cap ornamentació ni decoració arquitectònica; eren models molt econòmics, funcionals i estandarditzats); 6 del tipus MC, i 1 del tipus MR (metàl·liques circulars les primeres i rectangulars les segones); 5 del tipus B (de gran alçada i capacitat d’emmagatzematge); 2 del tipus G (graners rectangulars amb parets de maó i coberta de dos aiguavessos), i 1 exemplar del tipus TR (sitges de trànsit en grans instal·lacions que servien per a càrrega, descàrrega, neteja i selecció de grans), 1 del tipus F (en planta de creu), 1 del tipus S i 1 del tipus SH (amb coberta de dos aiguavessos i especialitzats en la tria de llavors, a més de l’habitual emmagatzematge).

La sitja de Bell-lloc

La sitja de Bell-lloc (Pla d’Urgell), construïda el 1968, i actualment utilitzada encara com a sitja de cereals (fins a 8 milions de tones) per una associació de cooperatives agràries.

Aquestes 30 destacades construccions agroindustrials les localitzem a Agramunt, Alcarràs, Almacelles, Artesa de Segre (2), Balaguer (2), Bell-lloc, Bellpuig, la Bisbal d’Empordà, les Borges Blanques, Cervera, Figueres, Fornells de la Selva, Guissona, Igualada, Lleida (3),Mollerussa, Montblanc, Olot, Santa Coloma de Queralt, Solsona, Tarragona, Tàrrega (2), Tortosa, Vic i Vilafranca del Penedès.

Patrimoni i rehabilitacions

A Catalunya, majoritàriament, a diferència d’altres llocs d’Europa o de la resta de l’Estat, aquelles enormes sitges de cereals actualment no s’utilitzen, si bé tampoc han tingut, en la majoria dels casos, cap nou ús o rehabilitació ni tampoc han estat motiu d’estudi, recerca o posada en valor, ja sigui com a elements arquitectònics, patrimonials, econòmics, agroalimentaris o socials.

Arreu del món podem trobar que aquests espais sí que han tingut la consideració no obtinguda a casa nostra. Bona part dels més significatius s’han reconvertit en excel·lents propostes per a nous usos: residència universitària a Oslo (Noruega), conjunts d’apartaments a Hamburg (Alemanya), sala d’espectacles a Marsella (França), habitatges de lloguer a Buenos Aires (Argentina) o bé hotel a Estella o teatre a Pozoblanco (Espanya), entre molts exemples.

La reconversió, restauració i nova utilitat de moltes d’aquestes construccions, alguna d’elles gegantina, han estat molt bons exemples de treball arquitectònic per dotar d’una molt variada i àmplia gamma de nous usos, mercès a l’amplitud dels seus espais. Malauradament, en el cas de Catalunya, ara per ara només els exemples de Fornells de la Selva (vegeu requadre) o bé Torregrossa, on s’ha fet experimentació artística, serien esmentables.


Per saber-ne més

AA. DD. Les Silos, un patrimoine à inventer (a cura de Gràcia Dorel-Ferré), Ed. Université de Savoie, col·lecció «Patrimoines», núm. 4, Chambéry, 2014.

Gómez de Azcárate, C. Catedrales olvidadas. La Red Nacional de Silos en España. 1949-1990, Ed. T6, Pamplona, 2009.

Mahar-Keplinger, L. Grain Elevators, Ed. Princeton, Architectural Press, Nova York, 1993.

Moreno Vega, A. «Análisis tecnológico de la Red Nacional de Silos y Graneros desde la ingeniería industrial en el ámbito agrario», a Primeras Jornadas de Patrimonio Industrial Agrario: Silos a Debate, Villanueva del Fresno (Badajoz), 2014.

Sigaut, F. Les reserves de grains a long terme, Ed. Maison des Sciences de l’Homme, Lilla, 1984.

AA. DD. Grupo de Investigación Silos y Graneros.es