La xemeneia de Cercs és l’emblema de les centrals tèrmiques del país. descobrim, però, una «altra» central del Pirineu que resta en l’oblit.

Text Lluís Obiols Perearnau, historiador, president de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell.
Data: Novembre de 2020

La riquesa minera de la conca carbonífera de la Seu d’Urgell és coneguda des de la primera meitat del segle XIX. A banda de l’aprofitament casolà dels lignits propers a la ciutat, la conca hullera que s’estenia per les muntanyes properes del sud i de l’oest de la Seu, als termes de la Bastida, Nabiners i Tost, entre altres, ja tenia concessions d’explotació registrades el 1843. Però aquestes mines tenien un problema: la distància fins als centres de consum i les dificultats del transport feien que l’explotació no resultés rendible.

De fet, la reclamació d’una carretera i, posteriorment, d’un ferrocarril que unís la Seu amb Barcelona, és una de les constants durant tot el segle XIX. La divisió provincial del país hi va tenir molt a veure: mentre que en les primeres propostes de divisió la Seu d’Urgell s’erigia com la capital d’una província que agruparia les terres pirinenques, el fet que finalment passés a dependre de la província de Lleida, aquella llunyana capital de la Terra Ferma, va ser la sentència de mort per a moltes de les iniciatives econòmiques d’aquest territori.

Convertida en una ciutat perifèrica, marginal i marginada, la carretera de la Seu d’Urgell no va ser totalment transitable fins a l’any 1896.

Hulla i electricitat

Així doncs, malgrat els nombrosos projectes d’explotació del carbó, —en alguns casos amb la intenció de combinar-lo amb el ferro andorrà per crear una indústria siderúrgica moderna—, la impossibilitat d’exportar els productes finals a preus assumibles va impedir-ne la materialització. Mentrestant, el món tecnològic i industrial avançava, i les fàbriques van començar a electrificar la maquinària. En aquest context, el 1920 es creava a Barcelona la Cooperativa de Fluido Eléctrico, que l’any següent es fusionaria amb la Hidroenergía del Cadí, S. A., propietària, entre altres, d’algunes concessions hulleres en aquest indret. Aquesta nova casuística va ser la que va fer possible, finalment, l’explotació de la conca carbonífera de la Seu d’Urgell: el carbó ja no es transportaria fins als centres de consum, sinó que seria consumit a peu de mina i convertit en energia elèctrica.

Central Adrall

Una de les boques de la mina, al voltant del 1930. Col·lecció de Lluís Obiols Perearnau.

La Cooperativa de Fluido Eléctrico també tenia en projecte alguns embassaments i centrals hidroelèctriques al Segre, al riu de la Vansa i a l’Aigua de Valls, però va prioritzar les obres de la central tèrmica, que va ser instal·lada finalment a Adrall, vora el Segre. Les obres, d’una envergadura més que destacable, van iniciar-se el 1922: calia construir el gran edifici de la central i dotar-lo de la maquinària necessària, però també s’havien de preparar les mines on s’extrauria el carbó, al terme de Tost, al capdamunt del barranc d’Arfa, i construir els camins i plans inclinats que permetrien transportar-lo fins a l’alçada de la central. Allí, el dipòsit de reserva del Mas d’Eroles era l’última parada del carbó fins que una nova via amb vagonetes el portava fins a la central, on els molins de boles el convertien en pols abans de ser introduït a les calderes. Però no només això! Des d’Adrall, una línia d’alta tensió travessava el congost de Tresponts i la vall d’Alinyà i, tot seguint el curs del Cardener, portava l’energia fins a l’estació transformadora del Mas Figueres, a Terrassa, des d’on era distribuïda.

Miners i enginyers

Fer aquest volum d’obres implicava una destacable inversió econòmica, que va provocar alguns problemes a la Cooperativa, i no va ser fins al 1926, després d’un conveni amb l’empresa suïssa Motor Columbus, que es va donar un impuls definitiu a les obres.

Aquestes van significar un enorme canvi social per a Adrall, una petita localitat dedicada de manera quasi exclusiva a
l’agricultura. Als obrers murcians que treballaven en la construcció de les infraestructures, s’hi van sumar els treballadors de les mines, procedents de les grans zones mineres del nord de l’Estat. L’allotjament d’aquest volum de nouvinguts va generar una nova demanda d’habitatges, de manera que a més de la colònia obrera construïda a Mas d’en Planes, vora les mines —amb una vida ben curta, sembla que per problemes estructurals—, el nucli d’Adrall va créixer al voltant de la carretera amb nous edificis: hostals, pisos i habitacions de lloguer, amb els baixos ocupats per tavernes, forns de pa, barberies i locals d’oci, avui abandonats en gran part. Molts dels treballadors de les mines, arribats dels voltants de Reinosa, com els López, Vicente o Santamaría, es van establir a Adrall i als pobles del voltant, on encara avui hi tenen descendents.

El dia de Santa Bàrbara, patrona de la mineria, qui sap si per casualitat o amb alguna perversa i meditada intenció, van caure 160 bombes al poble d’Adrall

Una nota a part la mereixen els enginyers suïssos i alsacians, que van portar gustos i formes de vida diferents: les festes a l’Hotel Andria o la creació d’un club de tennis a la Seu d’Urgell van ser impulsades per persones amb cognoms tan poc autòctons com Feltrin, Nisoli, Hoffmann, Balseiro o Suter. Els enginyers vivien en bons pisos de lloguer, o als xalets de fusta instal·lats vora la central, on eren servits per minyones dels pobles del voltant. Podien tenir xofer i gramòfon a casa, feien arbres de Nadal, lluïen polaines pintades i tenien aficions tecnològiques, com la fotografia o la ràdio. El contrast entre els enginyers i la població pagesa d’Adrall és el contrapunt humà a l’impacte visual de les obres de la central, que un tal Joan Casals, en una excursió a Adrall des de la Cerdanya, va descriure amb aquests versos:

De tot arreu t’arriben carreus de maquinària
com monstres que estremeixen dels murs els setials,
la vall se sent petita per rebre ta grandària
i poc carbó les mines tindran per tes fornals.

Mireu-la, com s’aixeca, la fàbrica superba!
Si encara n’és petita, ja l’engrandeixen més.
Al costat d’aqueix roure seran els pins brins d’herba,
les teves pagesies, Adrall, seran no res.

L’enginyer i la cuinera

De vegades l’amor crea històries boniques i imprevisibles. L’enginyer Alois Feltrin, mentre treballava a la central d’Adrall, va enamorar-se de la Maria, una de les noies del servei, filla d’Organyà. De seguida es van casar, el 1928, i tres anys després van anar a viure a Suïssa. Avui, gairebé 100 anys després, el seu fill Alois amb la seva muller Heidi, i les filles i nets d’ells, encara passen temporades a Organyà i recorden les històries de les mines i de la central d’Adrall.

Una vida efímera

La central va entrar definitivament en funcionament la tardor del 1927 o primavera del 1928, però aviat van començar els problemes. Sembla que el carbó no era pas de mala qualitat, però l’estructura geològica de la muntanya feia que les vetes fossin extremadament discontínues, la qual cosa dificultava i encaria l’explotació.

De fet, ja el 1930 es va instal·lar una estació de cribratge al capdamunt del pla inclinat del Mas d’Eroles —el funicular, com es coneixia popularment— per fer una millor selecció del carbó que es portava a la central i intentar incrementar-ne el rendiment. Tot i això, el resultat no va ser l’esperat, i el 1934 la producció estava parada i a les mines s’hi feien només treballs de manteniment.

Unes circumstàncies llastimoses i extraordinàries van tornar a donar vida a l’explotació. Durant la Guerra Civil, la necessitat d’electricitat va fer que les mines i la central d’Adrall entressin novament en funcionament. Aquest fet, sobretot si tenim en compte que l’energia de la central es dirigia cap a la Barcelona republicana, és un dels principals motius per entendre el bombardeig que l’aviació feixista va deixar caure a Adrall, el 4 de desembre de 1938. Precisament el dia de Santa Bàrbara, patrona de la mineria, qui sap si per casualitat o amb alguna perversa i meditada intenció, van caure 160 bombes al poble i al seu voltant. Encara avui es poden veure els impactes de la metralla en alguns punts de la central.

Passada la guerra, les necessitats de l’autarquia queva imposar el règim franquista van fer necessari mantenir la producció. No obstant això, vistos els problemes del seu funcionament, la central estava operativa només de manera estacional: quan les hidroelèctriques es veien obligades a disminuir la producció, la manca d’energia era suplerta en part amb la tèrmica d’Adrall.

Aquesta situació es va produir de manera irregular entre els anys 1941 i 1946, quan ja es veia clar que el tancament seria definitiu. Encara el 1950, de manera extraordinària, la central es va reobrir amb lignit procedent de les mines de la conca de Fígols, transportat fins a Adrall en camions.

Valoració o abandonament?

La vida curta de la central d’Adrall va fer que s’hi prestés poca atenció, tant a escala industrial com pel que fa al seu valor patrimonial i històric. L’edifici principal, on s’ubicaven les calderes, va ser enderrocat cap al 1960. Les mines van ser desmantellades en finalitzar-hi l’activitat, i només hi van quedar les restes de les boques i dels edificis de serveis. Un procés irreversible de degradació anava afectant progressivament aquells edificis que només eren visitats nostàlgicament per les persones que hi havien treballat de joves. No és fins a la dècada de 2000 que es comença a despertar un cert interès per l’estudi de les mines i la central, i es planteja una possible rehabilitació, que, posant les instal·lacions en valor com a element de patrimoni industrial, les pogués convertir en objecte de visites turístiques.

Tanmateix, la manca de criteri i de sensibilitat institucional, sumada a les obres constants de l’estació transformadora, —que es manté activa a tocar de l’edifici de la central—, han anat agreujant cada vegada més la situació. L’any 2003 s’enderrocaven els xalets on havien viscut els enginyers, el 2015 passava el mateix amb el magatzem, i les teulades del principal edifici conservat —on hi havia els alternadors— evidencien la manca de manteniment des de fa anys. Mentrestant, el 2013 s’inauguraven les obres del camí de les mines, vinculat a la xarxa de Caminos Naturales del Ministeri d’Agricultura, una actuació que només va servir per pavimentar i eixamplar pistes forestals i dotar-les de baranes. No es va realitzar, en canvi, cap tipus d’actuació sobre els edificis ni els camins i plans inclinats utilitzats per l’activitat minera, que, any rere any, van desapareixent, coberts per la vegetació i malmesos per les inclemències meteorològiques.

Potser aquest final no és sinó el reflex de la vida que van tenir les mines i la central d’Adrall: difícil i efímera.


Per saber-ne més
Alayo i Manubens, J. C. L’electricitat a Catalunya. De 1875 a 1935. Pagès Editors, Lleida, 2007.

Obiols Perearnau, Ll. i Porredon Feliu, J. Les primeres explotacions de la conca carbonífera de la Seu d’Urgell: projectes i realitats (segona meitat del segle xix), Primer Congrés de Patrimoni Miner i Història de la Mineria i de la Geologia a Catalunya. Homenatge a Lluís Marià Vidal. Solsonès, Bages i la Noguera, Llibre d’actes, Manresa, 2019, p. 315-324.

Obiols Perearnau, Ll. i Prieto i Tur, Ll. Sistemas ferroviarios y teleféricos en las centrales eléctricas y minas del Pirineo Occidental catalán, Andorra y Val d’Aran, VI Congreso de Historia Ferroviaria, Vitòria, 2012.

Obiols Perearnau, Ll., La Ribera de la Seu vista pels enginyers de mines del segle xix. Ibix, núm. 7, 2012, p. 213-229.

Porras, J. Els fills dels miners d’Adrall. Una crònica d’Adrall i d’Andorra a mitjan segle xx. Salòria, la Seu d’Urgell, 2019.