A cavall dels segles XIX i XX, una munió d’homes es van abocar a l’exploració dels territoris encara desconeguts de Catalunya impulsats per la curiositat per la riquesa geogràfica, artística i natural del país. Rememorem aquells primers viatges, que van documentar des de petites capelles romàniques fins a espècies botàniques endèmiques, des de jaciments arqueològics fins a les fonts de matèries primeres i d’energia que donaran riquesa al país.

Text Rosa Serra, historiadora
Imatge de portada: Alpinistes a la glacera del llac deth Horo (Val d’Aran), entre els anys 1900 i 1914. Foto: Arxiu MNACTEC. Fons ESAB.

La història de l’excursionisme a Catalunya comença amb una fotografia: la que es van fer el 6 de novembre del 1876 Pau Gibert, Ricard Padrós, Josep Fiter, Marçal Ambrós, Eudald Canibell i Romà Armet dalt del turó de Montgat per deixar constància del naixement de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (ACEC).

La nova entitat seguia el model dels clubs alpins que s’havien fundat a Europa, molt especialment els francesos, anglesos, alemanys i suïssos, els membres dels quals ja havien assolit, a començament del segle XIX, molts dels cims dels Alps. En aquest moment, l’alpinisme, una pràctica esportiva minoritària, ja comptava amb un gran grup de guies professionals, equipaments i metodologies. Malauradament, els clubs també havien viscut alguns dels episodis més dramàtics de la seva història èpica, com l’ascensió al mont Cerví el 1865, on van morir quatre components del grup.

L’alpinisme, doncs, era el punt de partida de l’ACEC. Però la nova associació tenia un altre model en el qual emmirallar-se: les societats geogràfiques. La més coneguda i prestigiosa en aquell moment era la Royal Geographical Society of London, que, fundada el 1830, integrava militars, navegants, comerciants, polítics, eclesiàstics i, a partir de finals del segle xix, professors universitaris. Tots ells volien contribuir al coneixement del planeta, difondre les seves descobertes sobre els grans elements geogràfics a través de butlletins, col·laborar en les exploracions i construir biblioteques i cartoteques.

Es va crear una indentificació entre els aficionats a grimpar muntanyes i els apassionats de les ciències

Val a dir que les societats geogràfiques són el resultat d’un moviment expansiu transoceànic i dels interessos colonials de les classes dirigents. Van lligades a la necessitat de les metròpolis d’identificar les riqueses minerals de nous territoris conquerits, d’avaluar les conques carboníferes, d’estudiar les possibilitats d’explotació dels rius, i també de construir infraestructures, carreteres i ferrocarrils. Tot plegat va portar tots els països europeus colonitzadors a fundar escoles de mines, càtedres i laboratoris de geologia, museus; a publicar manuals; a elaborar mapes geològics i topogràfics, i al naixement de diverses disciplines vinculades directament amb la geologia: la mineralogia, l’estratigrafia, l’espeleologia, la paleontologia, etc.

A diferència dels objectius de les societats geogràfiques, més ambiciosos i lligats als interessos colonials, els clubs alpins, majorment fundats entorn del 1875, es limiten al territori estatal. L’ACEC va escollir aquest segon abast, i a la passió per la muntanya hi va sumar l’objectiu de fer sortides per tal d’estudiar les riqueses de Catalunya partint de diferents aspectes científics, literaris i culturals. L’excursionisme català, que neix en aquests moments i en aquest context, creix paral·lel a l’expansió de la geologia (el primer Congrés Internacional de Geologia va tenir lloc a París el 1878). Aquesta ciència esdevé clau en el progrés econòmic i industrial de Catalunya i l’ACEC, que és una entitat excursionista però que també es qualifica de científica, se la fa seva amb el màxim de rigorositat i responsabilitat.

Els pares de l’excursionisme català

Així, si bé els excursionistes de les primeres etapes s’interessaven per tot, molts van ser estimulats per noms il·lustres de la geologia, la paleontologia i l’espeleologia a Catalunya, com Norbert Font i Sagué, Jaume Almera i Comas, Artur Bofill i Poch, Lluís Marià Vidal i Carreras o Marià Faura i Sans, que són els pares de l’anomenat excursionisme científic.

La passió d’aquests il·lustres científics per conèixer el territori, i especialment l’ànsia exploradora dels que formen part de l’ampli món de les ciències de la natura—que inclou la geologia, però també la meteorologia, la hidrografia, la fauna i la flora, l’espeleologia, la paleontologia…—, els porta a identificar els excursionistes, o almenys una part dels excursionistes, com a estrets col· laboradors seus. Es va crear, doncs, una identificació i fins i tot una simbiosi entre els aficionats a les excursions i a grimpar muntanyes i els apassionats de les ciències.

En aquest sentit Font i Sagué apunta, l’agost del 1902, al número 91 del Butlletí del CEC, a l’article «L’excursionisme científic»: «Per a fer excursionisme científic, observar, recollir i anotar. Però ¿què és lo que s’ha d’anotar, recollir i observar? La resposta és molt senzilla: tot!».

La primera etapa de l’excursionisme català, influïda també per l’efervescència del moviment cultural de la Renaixença i del catalanisme, va viure fortes discrepàncies internes, que van acabar amb una escissió el 1878, i amb la creació de l’Associació Catalana d’Excursions. Finalment, el 1890 ambdues entitats es van fusionar i van donar lloc al Centre Excursionista de Catalunya (CEC). A partir d’aquí, les associacions excursionistes s’escampen pel país: neix l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró (1898), la Secció Excursionista del Centre de Lectura de Reus (1901), la Secció Excursionista de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1903), el Centre Excursionista de l’Urgell i la Segarra (1905), el Centre Excursionista de la Comarca del Bages (1905), el Centre Excursionista de Lleida (1906), el Centre Excursionista del Vallès (1908), el Centre Excursionista de Terrassa (1910), etc.

Una segona i potent etapa es va iniciar a partir del 1915 amb el Grup Excursionista i Esportiu Gironí (1919), el Centre Excursionista de Sabadell (1919), el Centre Excursionista Montserrat de Manresa (1922), l’Agrupació Excursionista Pedraforca (1924), l’Agrupació Excursionista de Granollers (1928) i moltes més.

Tota aquesta expansió de l’excursionisme va ajudar a divulgar, mitjançant articles, conferències i influències, la recerca científica, el coneixement de Catalunya i la seva enorme diversitat geogràfica i cultural, així com el coneixement de disciplines com l’espeleologia, l’entomologia i fins i tot la paleontologia.

L’ambició de Vidal i Carreras

Tot i que l’estudi de la història, el folklore i l’arqueologia van centrar l’interès majoritari de gran part dels practicants de l’excursionisme científic —i molt especialment de l’etapa medieval: el romànic esdevé font d’estudi i inspiració d’arquitectes com Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch, per exemple, que eren socis d’entitats excursionistes—, també destaquen impulsors en el camp de les ciències de la natura. Lluís Marià Vidal i Carreras (Barcelona, 1842-1922), enginyer de mines, geòleg, fotògraf pioner i president del Centre Excursionista de Catalunya, de l’Ateneu Barcelonès i de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, va ser el primer impulsor de l’anomenat excursionisme científic des del CEC, en la seva faceta de president però també durant tota la seva trajectòria vital. En el seu discurs de presa de possessió del càrrec de president del CEC es proposa impulsar el coneixement geològic i cartogràfic de l’alta muntanya catalana, l’estudi sistemàtic de les comarques, l’edició d’una primera Geografia de Catalunya i l’impuls de la fotografia com a eina indispensable per a la pràctica excursionista, tant en el seu vessant científic com en el més popular i contemplatiu, i també l’esportiu, que anava guanyant terreny.

L’expansió de l’excursionisme va ajudar a divulgar la recerca científica, el coneixement de Catalunya i la seva enorme diversitat

Vidal i Carreras no va assolir tots els objectius: l’estudi comarcal només va poder comptar amb una primera recerca al Maresme. Però amb ell es van assentar les bases. Pel que fa a l’ambiciós projecte de la Geografia de Catalunya, li va caldre temps, perquè l’obra dirigida per Francesc Carreras i Candi, no va veure la llum fins al decenni 1908-1918. Amb tot, Vidal i Carreras va ser l’exponent d’aquest tipus d’excursionisme, que va viure i practicar amb passió des que el 1888 s’inscriu com a soci de l’ACEC. La seva trajectòria com a muntanyenc amb ascensions a la Pica d’Estats, travesses pirinenques, el treball de camp com a enginyer de mines a les conques mineres de Berga, Sant Joan, la Seu d’Urgell, Bellmunt del Priorat, i una llarga llista de publicacions sobre geologia, mineria, paleontologia, i les dedicades a l’arqueologia, l’espeleologia i l’excursionisme, formaran el seu llegat.

llibres excursionisme

El refugi de La Renclusa (esquerra i centre), al peu del massís de la Maladeta i el pic d’Aneto, va ser construït pel Centre Excursionista de Catalunya l’any 1916. Guia de Montserrat (dreta) publicada el 1898 per Eudald Canibell, un dels fundadors, l’any 1876, de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques.

Pioners del turisme industrial

L’estreta vinculació entre l’excursionisme i els impulsors de la indústria, des de la burgesia industrial fins als enginyers i tècnics, és evident des del mateix moment de la fundació de l’ACEC, que compta amb mecenes com Eusebi Güell. Des del naixement de l’excursionisme a Catalunya totes les agrupacions van mostrar un gran interès per donar a conèixer els complexos industrials que identificaven amb progrés. El 18 d’abril del 1886 Lluís G. Ferrer-Vidal Soler, industrial i enginyer, i soci de l’entitat, feia una conferència amb el títol «Ressenya històrica del treball industrial a Catalunya», publicat a la revista La Renaixensa. És un exemple de les sortides a establiments industrials i comercials, també a tallers petits i mitjans, per conèixer els avenços industrials que s’estaven implementant arreu de Catalunya.

A finals del segle xix, un 10,6 % dels socis del CEC eren propietaris, industrials i fabricants. El 1881 el Centre havia donat suport a la campanya de Foment del Treball Nacional a favor de la indústria nacional i lliurecanvista que impulsava el Govern central. El manresà Josep d’Argullol i Serra (Manresa, 1839-Barcelona, 1886), advocat i periodista, va ser una de les veus més destacades. Fundador, conseller i president del Centre Excursionista del Bages, com a vicepresident de l’Ateneu va llegir-hi una biografia de Joan Güell i Ferrer, el fabricant defensor del proteccionisme.

El fill d’aquest darrer, Eusebi Güell, a més de membre del CEC, en serà soci protector; no fou l’únic. A la llista hi ha noms com el comte de Lavern; els marquesos d’Alella, del Marianao de Santa Maria de Sants; els industrials Ramon Godó, Eusebi Bertrand i Serra, Batlló, Manel Juanola, Mario Guerin, Joan Pich i Pon, Manel Girona; el general Francesc Mercader, i José Enrique de Olano i Loyzaga, comte de Fígols, per exemple.

L’Exposició Universal de Barcelona del 1888 va fer créixer l’interès pel procés d’industrialització, que de fet ja era evident entre les elits burgeses que impulsaven l’excursionisme. Els pioners van ser Antoni Massó i Cassañas (Barcelona, 1850-?) i Cels Gomis i Mestres (Reus, 1841-Barcelona, 1915). Massó, escriptor, economista i fotògraf, va fundar el 1876 l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, que tenia com a objectiu estudiar la terra catalana per mitjà d’excursions que publicava al butlletí L’Excursionista.

Totes les agrupacions van mostrar un gran interès per donar a conèixer els complexos industrials que identificaven amb progrés

El 3 i 4 de setembre del 1882, Antoni Massó i una colla de membres fan l’excursió «A las Altas Valls del Llobregat». La publicació d’aquella excursió és un dels primers documents que fa referència a elements industrials: «Continuada la marxa, á las 3 de la tarde, se vejeren las minas de carbó de Fígols de excelenta calitat, pera quin transpon á Berga hi há construit un petit tramvia, se baixa á la Consolacio ahont comensa lo temible congost, se reposa en la caudalosa font de La Badella, altra de las principals del Llobregat, se passá pel pont de Reventí poble pintoresch en extrem, y á las 7 del vespre s’arrivaba á Berga». Cels Gomis publica el mateix 1882 l’Itinerari de Manresa a Berga. Juliol a octubre de 1881. Gomis va estudiar Enginyeria de camins a Madrid, però, tot i que no va acabar els estudis, va treballar en una bona colla de projectes ferroviaris que el van obligar a viatjar constantment d’un lloc a l’altre de Catalunya i d’Espanya, com reflecteixen els seus diaris, agendes i llibretes de camp, en què anota tasques de la seva activitat professional.

Colònia de l’Ametlla de Merola

Colònia de l’Ametlla de Merola, a Puig-reig (Berguedà). Foto: Arxiu MNACTEC.

Aquests diaris també li serveixen per prendre nota de despeses, esbossos i descripcions geogràfiques, al costat de reflexions personals, esborranys de poemes propis i material folklòric divers, com dites i refranys. Gràcies als seus escrits sabem que durant el segon semestre de l’any 1881, essent cap dels estudis del ferrocarril de Manresa a Berga, fa viatges puntuals a la Conca de Barberà, a les mines de lignit de la Granja d’Escarp i de Mequinensa, alhora que aprofita per visitar pobles de la línia fèrria que estudiava.

Gomis va interessar-se especialment per la colònia de l’Ametlla de Merola, a la qual dedica tres pàgines del seu Itinerari de Manresa a Berga. Considera que val la pena esplaiar-s’hi perquè la tendència a formar colònies és gran i amb la descripció podrà donar idea de «lo que son aquestos establiments», atès que l’Ametlla és la colònia més notable de la ribera del Llobregat.

En destaca l’ordenació de l’espai edificat; el fet que hi ha una gran quantitat de dipòsits d’aigua amb les seves corresponents mengeres per poder apagar possibles incendis, un dels principals problemes de les fàbriques de filats i teixits de cotó; que la fàbrica disposa d’una màquina de vapor de 80 CV de força construïda per la Maquinista Terrestre y Marítima, i que compta amb tallers de manyeria, torneria i fusteria. La secció de teixits disposa de 324 telers i 5 ordidors; la filatura té 5 batans, 8 cardes i màquines de filar de la prestigiosa marca anglesa Platt, entre altres, amb un total de 9.000 pues.

Un total de 800 obrers d’ambdós sexes treballen les 24 hores en diferents torns, i ho fan de nit gràcies als llums de petroli. Tot això ho documenta Gomis: «Segons m’han dit los mateixos treballadors, en aquesta colònia s’hi guanyen les millors setmanades de tot aquest país, però… les hi fan tornar a deixar en los establiments de venda on los obliguen a anar a comprar, i que són tots de l’amo de la fàbrica. ¡Quantes reflexions se m’ocorren sobre aquesta conducta! Mes no les crec pròpies d’aquest lloc i les passo per alt».

Pel que fa a la Colònia de Cal Rosal, Gomis comenta que està en obres d’ampliació, que la casa dels propietaris és gran però que els habitatges dels obrers no reuneixen «cap de las condicions necesarias pera l’objecte á que estan destinades», i conclou que és d’esperar que les reformes de la fàbrica arribaran també als habitatges.

La mirada del visitant

Amb més bons ulls veu Cal Rosal Artur Osona i Formentí (Barcelona, 1840-1901) a la seva obra del 1894 Guia itinerària a de las regions del Llussanés, Pyrineus, Cerdanya, Serras de Cadí y Andorra: ó sia de las Fonts del Bastareny y del Llobregat a las del Segre y a las del Ter y Riutort dividida en 70 itineraris: «Als voltants de la magnifica fábrica hi ha bonicas y comodas casas pera habitació dels obrers, llochs de ventas de subsistencias, pera satisfer totas las necessitats dels obrers y llurs familias […] Lo visitant no podrá menys que rendir tribut al exemplar procedir dels Srs.

Rosal germans que donant treball al obrer pera poder guanyar sa subsistencia y la de llur familia, donant ensemps instrucció á llurs fills, educantlos pera que puguin esser útils á la societat, y aixís facilitarlos’hi los medis pera ferse una posició, desahogada per lo menys, si no es independent».

El Butlletí del CEC ens dona pistes de com actuaven aquests grans empresaris de la comarca i com veien els excursionistes, autors o no de guies, com a prescriptors per explicar les bondats dels seus projectes industrials. Avui d’això en diríem màrqueting.

Excursionant s’estudia la fauna

La relació entre la indústria i l’excursionisme queda molt clara en un text de l’any 1907 del Centre Excursionista de la comarca del Bages: «Excursionant s’estudia la fauna, la gea, la flora, les corrents de les aygues, les dels vents, les altituts; en una paraula, tot lo que es la base de les ciències naturals, físiques i químiques, ciències que còm sab tohòm son el fonament de la agricultura, de la Indústria y consegüentment del Comèrç».

La creació, el 28 de gener del 1916, de la Secció d’Enginyeria del CEC no fa sinó potenciar una pràctica molt arrelada amb l’objectiu d’aconseguir nous socis, especialment alumnes de les escoles d’enginyeria, als quals l’excursionisme industrial els oferia una oportunitat de completar els estudis, de fer contactes i aprenentatges.

El Club Excursionista de Gràcia va impulsar, el 1926, una colla d’excursions a les ciutats i pobles de Catalunya com ara Vilanova i la Geltrú, Manresa, Girona o Tarragona, que combinaven la visita a edificis històrics, espais naturals i edificis industrials, sense oblidar els ferrocarrils i l’obertura de noves vies de comunicació, amb les quals no sempre estaven d’acord i respecte de les quals manifestaven obertament l’oposició, com per exemple en el cas de la construcció del cremallera de Núria, que va canviar radicalment la vall.

La tasca monumental de Cèsar August Torras

Interessava tot, especialment a Cèsar August Torras, que va publicar, entre el 1902 i el 1924, les guies que amb el títol genèric de Pirineu català incloïen mapes, perfils de muntanyes, fotogravats i diferents itineraris. A la seva important bibliografia cal sumar-hi la construcció del primer refugi a Catalunya, a Ull de Ter, el 1907; la promoció dels Congressos Excursionistes —del 1910 al 1913—, i la presidència de la Lliga Excursionista (1920), que va ser el primer organisme de l’excursionisme català i embrió de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC).

Molt interessants són els seus comentaris amb relació a les comunicacions, que considera «que han millorat molt les de la comarca d’alguns temps en aquesta part, especialment en la part de montanya, poch afavorida fins ara. El ferrocarril de Manresa a Ólvan, prolongat fins a Guardiola-Bagà, obrirà nous pervindres a la regió septentrional. Hi contribuiran també en gran manera les carreteres, que, degut a l’impuls de particulars y d’alguna important colectivitat, s’han obert de Bagà a la Pobla i de la Pobla a Ripoll».

Torras, com la resta d’excursionistes, considera que el ferrocarril servirà per al foment dels interessos materials (i fins i tot morals) de les comarques que visita, i també el presenta com un element important per a l’excursionisme, car obre a la investigació extenses comarques que fins llavors havien estat poc visitades. En concret, la nova línia del ferrocarril fins a Olvan va ser molt utilitzada per part de l’excursionisme posterior.

Destaca també les carreteres, com la de Manresa a Berga, la de l’Estat, que va de Gironella a Prats de Lluçanès i Vic, i la provincial, de Berga a Montesquiu, on enllaçarà amb l’estació de tren de Sant Quirze de Besora i el ferrocarril de Sant Joan de les Abadesses. A Torras li devem molt més que les guies, una obra excepcional: va desplegar una intensa tasca de divulgació publicant articles sobre les excursions berguedanes, guiant excursionistes i fent conferències. Es va envoltar de col·laboradors que l’ajudaven a redactar les guies, a elaborar plànols i a prendre fotografies. També cal esmentar els guies locals, traginers, pagesos, pastors,vtambé rectors i fondistes, fonts d’informació cabdal pervals nostres excursionistes científics pioners.

La descoberta del Berguedà

Cèsar August Torras va posar el Berguedà al mapa de l’excursionisme amb la publicació de Bergadá, valls altes del Llobregat, el cinquè volum de les seves guies del Pirineu català, que va veure la llum el 1905 però que és fruit d’un intens treball de camp que comença uns quants anys abans. A més dels 162 itineraris i el mapa de la comarca, hi tenen una importància cabdal els 125 fotogravats que els il·lustren, ja que són el primer gran reportatge gràfic de la comarca, i ens ajuden a identificar bona part dels documents fotogràfics —en el temps, en l’espai i en l’autoria— que constitueixen la imatge visual del Berguedà ara fa 115 anys.

Un viatge en diligència

Arribar al Pirineu no era fàcil. La construcció de carreteres era lentíssima i per a molts indrets del Pirineu, per exemple la Seu d’Urgell, un somni mai aconseguit. El jurista Rafael Gay de Montellà (Vic, 1882-Barcelona, 1969) va col·laborar activament en la vida social i cultural de Puigcerdà en uns anys en què la capital de la Cerdanya ja feia temps que era un important centre d’estiueig de la burgesia barcelonina. Els seus articles i llibres sobre la Cerdanya són testimoni d’un profund coneixement d’aquesta comarca i de les seves singularitats.

A El viatge en diligència explica el viatge amb la Ceretana, un vehicle de fusta pintat de groc muntat sobre quatre rodes, arrossegat per eugues, que duia els estiuejants a la Cerdanya en un viatge lent, lentíssim, on la pujada a la collada es feia eterna: «Hi havia viatger que feia la migdiada dins el cotxe. Amb polseguera i tot. Però val a dir, en honor de la majoria dels passatgers, que fins es sentien romàntics, gairebé artistes. Temps a venir, això, ja fou impossible de demanar-ho a l’esportman que guiava un vuit cavalls, o al senyor Esteve que arribava a Cerdanya repapat en un compartiment de primera del tren elèctric».

Relats entranyables

L’excursió a Berga, al santuari de Queralt, a Borredà i a Sant Quirze de Besora que van fer els dies 3, 4 i 5 de juny del 1894 Artur Osona, Francesc Maspons i Labrós, entre altres, inclou la visita a Cal Rosal. A les quatre del matí del 16 d’agost del 1896, Artur Osona surt de la Fonda Queralt; amb la companyia de l’experimentat guia Ramon Presumit, «que té un matxo de sella, fort y entenimentat», continua l’excursió travessant el pont de Miralles i arribant al Molí de la Vedella pel camí de la Nou, des d’on travessa el Llobregat per un pont de fusta, i arriba al molí, que feia d’hostal, on refresquen la gola «ab xampany de pobre (gasosa ab mistela)».

Continuen el viatge «per un caminet que puja envers al NO cap a les Mines de carbó de Figols y Sant Corneli. En cosa d’un gros quart d’hora pujaven a la gran fábrica de confecció de pans de carbó, que dóna treball a més de 400 operaris de l’esmentat establiment, atravessant distintes vegades la via de ferro del tranvia, ab una mitja hora pujavem a la colònia de l’establiment, o sia’l barri de Sant Corneli, on hi ha l’iglesia del mateix nom, tres grans caserius hont habiten los treballadors ab llurs families. Allí hi ha la cantina hont se proveheixen, y també hi ha un restaurant y un café.» L’establiment pertany a l’opulent Sr. Olano. L’altitut de Sant Corneli les de 980 metres aproximadament. Tots los diumenges y festes s’hi celebra missa; és sufragania de la vehina parroquia de Fígols… Segons me digueren, lo Sr. Olano té’l propósit d’establir un tranvia elèctrich desde Berga a son establiment, en substitució del que desde fa
molts anys funciona per tracció de sanch, y sembla que nostre bon amich y consoci l’enginyer D. Cels Gomis és l’encarregat de l’instalació. Dinarem bastant bé en lo restaurant de la colonia, després anàrem a prendre cafè, y a les dotze y mitja pujava a cavall y altra vegada’ns posavem en marxa… ».

L’excursionisme, impulsor de la cartografia topogràfica

A començaments del segle XIX, la majoria d’indrets de muntanya de Catalunya no estaven cartografiats en detall i els pocs mapes que hi havia eren esquemàtics i poc precisos. Ja els primers excursionistes van constatar aquesta mancança i, de fet, la nova aproximació al paisatge que va significar l’excursionisme, va tenir un paper rellevant en el desenvolupament de la cartografia de Catalunya, des de finals del segle XIX fins a la segona meitat del segle XX. Els excursionistes no només van impulsar i realitzar la confecció de mapes de diverses zones del territori català, sinó que van contribuir d’una manera decisiva a la difusió del coneixement cartogràfic.

En els inicis fou el paisatge desconegut del vessant sud dels Pirineus el que va esperonar la confecció de mapes entre els primers
excursionistes, sobretot francesos i anglesos. Mentre que la cartografia de l’Estat francès havia dibuixat —sobretot a partir del segle XVIII— els trets generals del seu territori a escales cada vegada més grans, el vessant espanyol presentava serioses llacunes amb espais desconeguts, susceptibles de ser descoberts, talment com s’havia començat a fer en terres llunyanes de països exòtics. Per als excursionistes, donar a conèixer la forma i les dimensions d’aquestes muntanyes seria un dels objectius que es proposaren dur a terme.

Carme Montaner Garcia. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

L’aigua i les seves oportunitats

Com els excursionistes, que van descobrir pobles, monuments i formes de vida desconeguts per la població urbana, els enginyers que van començar a fer excursions científiques com a afició o com a treball de camp, van identificar recursos minerals i energètics i primeres matèries. L’any 1894 l’Associació d’Enginyers Industrials de Barcelona va organitzar una «escursión científico-industrial entre Manresa y Berga, zona importantísima en la cual ha podido estudiar el gran desarrollo industrial de Manresa, el de la parte comprendida entre Sallent y Olván y asimismo tuvo la satisfacción de ver las fuerzas vivas que se preparan en Berga, tales como la explotación de las minas de lignito, la creación de una importantíssima colonia agrícola y el importante canal industrial en construcción, que derivando el agua de la parte inexplotada del rio Llobregat, immediata al puente de Guardiola, acumulará en Berga una fuerza motriz representada por un gasto de 2.000 litros por segundo con un desnivell de 200 metros…».

Francesc de Sales Maspons i Labrós, impulsor de la unió de l’Associació Catalana d’Excursions amb l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques que va portar a la constitució del Centre Excursionista de Catalunya, i que va presidir entre els anys 1892 i 1896, va pronunciar, en el discurs inaugural de l’any acadèmic 1895 del CEC: «[…] cada salt d’aygua una fábrica, cada fábrica una colonia, cada colònia un doble, un moviment, la vida y la riquesa que es la prosperitat de Catalunya».

Que l’aigua era un recurs energètic de primer ordre no escapava als homes del CEC, que no estalviaven fer comentaris i anotacions sobre les oportunitats d’aquest recurs. Quan el 1882 Cels Gomis descriu part de les Excursions per la província de Guadalajara, i coneix les coves de Peña de la Hoz i de Cívica, i les seves surgències i salts d’aigua, escriu: «Si aquesta aygua la tinguéssem á Catalunya […] qué de força desarrollaria, quántas máquinas posaria en moviment, á quánts centenars de brassos donaría feyna!».

El geòleg Marià Faura i Sans afirmava, el 1910: «En los Pirineos los fabricantes apuran todos los manantiales para fines industriales, construyéndose obras de gran valor y aprovechando el salto de menor altura».

L’excursionisme i la transformació del camp català

Josep Maria Soler i Coll, excursionista i enginyer agrònom, va ser una de les persones que més va contribuir a l’arrelament i a l’expansió de l’esquí a casa nostra. També va participar en ascensions a alguns cims pirinencs que han fet història.

Va compaginar la passió per l’excursionisme i l’esquí amb la seva expertesa com a enginyer agrònom, sempre amb la mirada atenta sobre el paisatge agrari i els reptes que plantejaven les modernes explotacions agropecuàries. L’any 1915 va escriure Viatge agronòmic a la Catalunya de Ponent i monografia de la Vall d’Aran, la memòria final de la seva formació com a enginyer agrònom de la primera promoció de l’Escola Superior d’Agricultura de la Mancomunitat de Catalunya.

El text relata l’excursió de tres setmanes que els alumnes més avançats de l’Escola Superior d’Agricultura feien en acabar els estudis. En aquesta llarga excursió, els expedicionaris visitaven regions que en aquell moment, tal com va dir Soler, «eren completament desconegudes des del punt de vista agrícola».

Descriu amb detall el sistema d’explotació forestal a Bonabé, a la Vall d’Àneu, al curs alt del riu Noguera Pallaresa, i el transport de la fusta fins a la frontera francesa, on es construeix la fàbrica de paper, o el funcionament de les infraestructures hidroelèctriques
de Capdella i d’Esteve, al Segre, impulsada per Energía Eléctrica de Cataluña, que subministrava corrent a Lleida i altres poblacions, com ara Ponts i altres tan allunyades com Guissona o Capellades.

L’interès per la hidroelectricitat i el progrés que comporta és total, fins al punt que descriu com a «meravellós l’efecte nocturn d’aquella [energia elèctrica del Flamisell] amb una munió de llums i edificis il·luminats elèctricament». Descriu amb detall la central de Capdella, el sistema d’accés a l’estany Gento, les comportes, la potència… Lloa el «magnífic hotelet de fusta», parla del «xiular dels locomòbils» i de les màquines de vapor, de les grues descarregant tones de materials, de les cases dels obrers que formen colònies, de la fàbrica de ciment i del seu funcionament…

Soler visita el canal d’Aragó i l’aqüeducte de Perera de ciment armat, i parla de les explotacions agropecuàries innovadores del moment: el gran projecte ramader que impulsava Josep Zulueta a la Seu d’Urgell i que va donar origen a l’exitosa Cooperativa Lletera del Cadí, que va suposar la reconversió de l’Urgellet, afectat per la fil·loxera i la crisi cerealista, combinant la sembra de prats amb la comercialització cooperativa de la llet i els seus derivats.

Soler parla també de la colònia agrícola del Castell de Remei, d’Ignasi Girona, una finca agrícola situada a la Plana d’Urgell, la resclosa de la qual mereix elogis en el curs de la visita, al municipi de Penelles, a la Noguera, entre Tàrrega i Balaguer, regada pel canal d’Urgell, que va esdevenir, amb 1.090 ha, el latifundi de regadiu més gran de Catalunya.

També va visitar la finca-colònia Vicenç Ferrer de Josep Pons Arola, veïna de l’anterior, on Soler destaca la maquinària, i la Masia Montserrat, a Golmés, propietat de Martí Codolà. També Suquets, la propietat del navarrès Ciriaco Irigoyen, que el 1915 ja té construïda una bona part de la colònia obrera, amb casetes «fetes de formigó» que treballen en una extensa finca de 3.500 ha, amb cultius d’oliveres, ceps i alfals destinat a l’alimentació de les vaques i els vedells, que complementen el projecte agropecuari destinat a la producció de llet i derivats, que serà, en mans del seu fill, José Irigoren, el capdavanter de la indústria fruitera a Lleida i gran aficionat a l’aviació, un projecte singular.

Les agrupacions fotogràfiques i l’excursionisme

Al nostre país, els primers moviments vertebradors de la fotografia amateur van estar relacionats amb l’activitat excursionista. En efecte, a l’acabament del segle xix i principi del XX es produeix una febre de descobriment del territori: els amants de la naturalesa recorren les muntanyes, especialment els Pirineus; n’identifiquen els llocs més importants; estudien les seves manifestacions culturals, i no només voldran registrar cadascuna d’aquestes manifestacions, sinó difondre-les entre la població amb tots els mitjans a l’abast. Evidentment, en aquest context la càmera es converteix en un element molt útil i està present a les excursions dels afeccionats. A poc a poc aniran apareixent seccions fotogràfiques als principals clubs, amb l’objectiu de programar activitats pròpies com ara cursos, conferències o concursos. A Catalunya aquests grups s’aniran consolidant a principis del segle XX, a redós de l’expansió de la indústria i d’una classe burgesa amb recursos per desenvolupar les seves aficions.

Victòria Bonet Carbonell. Secció d’Història de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya

La càmera pren protagonisme

Des del primer moment de la fundació de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, els membres van mostrar interès a introduir la fotografia, molt especialment César August Torras, que, juntament amb Carles Garcia Vilamala i Antoni Massó, en foren els pioners. Actualment, el Centre Excursionista de Catalunya posseeix un dels fons fotogràfics històrics més importants del país, amb prop de 750.000 imatges.

La publicació de l’Album Pintoresch-Monumental de Catalunya: aplech de vistas dels més notables monuments i paisatjes d’aquesta terra acompanyadas de descripcions y noticias históricas y de guias pera que sían fácilment visitats, amb 25 fotogravats de monuments dels Pirineus, fou un pas endavant espectacular. Era una edició luxosa promoguda per l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, publicada entre el 1878 i el 1879 en lliuraments mensuals, de gran format i il·lustrada amb heliogravats de notable qualitat acompanyats de textos escrits per diferents experts en el monument o l’indret descrit.

Lluís Marià Vidal fou el primer excursionista català que va emprar la càmera fotogràfica. L’arxiu del CEC en conserva 389 negatius de vidre dels anys 1881-1896 i altres col·leccions posteriors. El 1888 ja havia fotografiat la Vall Fosca, la Vall d’Aran i les de Cardós, Farrera i Àreu. El 1890 fotografia Andorra i el 1893-1895, la Seu d’Urgell. Per la seva banda, es considera que Enric Alexandre va ser el primer català a fer una excursió muntanyenca hivernal amb una càmera fotogràfica a sobre, el 1895, i a l’any següent va fer la primera projecció de clixés durant una conferència al CEC amb l’ajuda d’una llanterna lluminosa.

Els anys 1894 i 1895 el CEC organitza les primeres exposicions fotogràfiques amb clixés de Lluís Marià Vidal, Antoni Massó, Cèsar August Torras, Juli Vintró Cassallachs, Pere Pagès i Rueda, Jaume Massó i Torrents, Elias Junyent Amat i molts altres.

Amb la puixança del pirinerisme esportiu, sorgeixen els grans fotògrafs de la muntanya

Entre el 1902 i el 1905 esdevé l’esclat de la fotografia de l’Alt Pirineu de la mà de Norbert Font i Sagues i Cèsar August Torras. I a la dècada de 1910 arriba el moment dels grans fotògrafs: Juli Soler i Santaló, Cèsar August Torras i Adolf Mas. Al mateix temps, amb la puixança del pirinerisme esportiu, sorgeixen els grans fotògrafs que documenten aquesta pràctica amb gran sensibilitat: Lluís Estasen i Pla, Ignasi Canals i Tarrats i Josep M. Co i de Triola.

El novembre del 1919, la Secció d’Enginyeria del CEC va fer una excursió al Berguedà per visitar les mines de la Societat de Carbons de Berga, SA, de Fígols, i la fàbrica Asland de la Pobla de Lillet. Un dels enginyers que formava part d’aquesta colla era Arnau Izard Llonch (Sabadell, 1897-Barcelona, 1993), que en va fer un interessant reportatge fotogràfic. Izard fou un d’aquests homes del país, un actiu excursionista i un gran fotògraf, fidel a l’esperit i a l’obra del CEC. A través de les seves magnífiques fotografies podem descobrir el paisatge industrial de l’Alt Berguedà de l’any 1919 a través de les visites, les excursions a les mines de Fígols i al Clot del Moro, que, juntament amb les colònies tèxtils de Cal Pons i Cal Rosal, la Colònia Graugés i el Canal Industrial de Berga, eren els grans referents de la modernitat i la innovació al Berguedà i a tot el país.

Izard va fotografiar a bastament el patrimoni industrial local i internacional, i no solament fàbriques i complexos industrials, sinó també la maquinària, treballadors, embassaments, mines, tallers i els mitjans de comunicació, sobretot els ferrocarrils. Va entendre la fotografia com un document científic, una eina de coneixement, i les seves imatges mostren la mirada d’un enginyer que, al mateix temps que s’acosta al detall tècnic, cerca la bellesa.


Per saber-ne més
AA. DD. Centre Excursionista de Catalunya. 120 anys d’història. 1876-1996, CEC, Barcelona, 1996.

Barnadas, R. (comissari de l’exposició), Fotògrafs viatgers (1876-1936). L’album d’Ulisses, exposició al Museu d’Història de Catalunya, Barcelona, 2012.

Iglésies, J., et al. Enciclopèdia de l’excursionisme. Vol. I: “Història (1876-1939)”; vol II: “Història (1940-1965). Tècnica”, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 1964-1965, p. 775 i 820.

Martí Henneberg, J. L’Excursionisme científic i la seva contribució a les Ciències Naturals i la Geografia, Altafulla, Barcelona, 1994.

Mascarella i Rovira, J. i Sitjar i Serra, M. El món al Ripollès. Visions i experiències de viatgers al llarg del temps, Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, Ripoll, 1997.

Roma i Casanovas, F. Josep Maria Soler i Coll, alpinista i agrònom (1893-1971), Cossetània, Valls, 2015.

Roma i Casanovas, F. L’excursionisme a Catalunya (1876-1939), a www.francescroma.net/web/social.pdf

Roma i Casanovas, F. Història social de l’excursionisme català. Dels orígens a 1936 i el franquisme, Oikos-Tau, Barcelona, 1996.

Serra Rotés, R. «El Berguedà industrial i l’excursionisme de finals del segle xix i principis del xx», a L’EROL, revista cultural del Berguedà, núm. 137, Berga, 2018, p. 23-37.

Soler i Coll, J. M. Viatge agronòmic a la Catalunya de ponent i monografia de la Vall d’Aran, 1915, a cura de F. Roma i Casanova, Diputació de Barcelona, 2017.

Virgili, C. «Els pioners de la geologia a Catalunya», a Muntanya, any 130, núm. 863, Barcelona, febrer de 2006, p. 14-21.