Fargues, molins, centrals hidroelèctriques i tèrmiques, cimenteres, formatgeries, multinacionals… Fem un recorregut per una de les comarques més industrialitzades dels Pirineus.
Text: Lluís Obiols Perearnau, arxiver municipal de la Seu d’Urgell | Fotos: César Barba
Foto destacada: Situada al costat del riu, la seva força motriu, la Fàbrica de Llanes d’Arsèguel és avui un museu. César Barba
Fàbriques, xemeneies, trens, màquines de vapor… Són els grans símbols de la industrialització catalana del segle XIX. Però aquestes instal·lacions no van arribar a tot arreu: són pràcticament inexistents en les comarques pirinenques. Potser en aquestes zones no hi havia indústria? Res més lluny de la realitat. Les comarques de muntanya, on les comunicacions no sempre són fàcils, van apostar durant segles per un model d’autoabastiment: pràcticament tot el que feia falta per viure es produïa al voltant dels pobles, i així es minimitzaven les despeses de transport dels productes.
Per aquesta raó, les escasses instal·lacions industrials són petites, adaptades a les necessitats de la població a la qual abastien. A més, com que la seva producció era a petita escala, hi havia una gran quantitat d’instal·lacions repartides per tots els indrets on vivia algú. Per tal d’aconseguir tots els productes necessaris, hi havia una gran diversitat d’establiments industrials convivint en l’espai i en el temps: molins, centrals, serradores, fargues, mines, forns de calç o de teules, pedreres…
No es pot oblidar, però, l’elaboració d’alguns productes destinats a l’exportació. Des dels segles medievals la fusta dels boscos pirinencs i el ferro de les fargues anaven cap a les grans ciutats del país, amb rais, seguint el Segre. Ja al segle xx, l’elaboració d’alguns productes especialitzats (productes de la indústria metal·lúrgica, productes làctics, o fins i tot agulles de xeringa) estava destinada també a la venda en altres indrets.
A continuació fem un recorregut per aquest ric i divers patrimoni, totalment desconegut i abandonat. És un atractiu turístic, sens dubte, i també ens permet entendre una època, ben propera, en què la vida era molt diferent de l’actual.
Les indústries alimentàries
A les zones de muntanya, amb comunicacions difícils, sempre s’ha tendit a obtenir tot el necessari en l’entorn més proper. Així trobem instal·lacions destinades a obtenir els productes alimentaris més diversos.
Fins a dates ben recents el pa era l’aliment bàsic de la població. La major part de les terres de conreu se sembraven de cereals, que després eren portats als molins on es transformaven en farina per al consum de persones i d’animals. A més, el funcionament d’un molí fariner, senzill, que només necessita un salt d’aigua d’uns quants metres, el fa molt adequat per a les característiques físiques de l’Alt Urgell, on abunden els rius de muntanya amb un fort desnivell i un cabal suficient per permetre’n el funcionament, o fins i tot fonts cabaloses que s’utilitzaven per a l’impuls d’aquestes instal·lacions, com la font Bordonera, que servia per impulsar els molins d’Organyà, o la font de Codonyes per als de Fígols.
El Museu del Vi a Pont de Bar, testimoni de la presència de la vinya als Pirineus
Per aquests motius, els molins fariners són, amb diferència, l’element industrial que trobem amb més profusió a la nostra comarca. Ja en la documentació medieval els trobem referenciats a dotzenes, i al llarg del segle XX n’hi va haver més d’un centenar i mig, a pràcticament tots els pobles i cases soles. Actualment, a causa de grans aiguats com els de 1907, 1937 i 1982, i a l’abandonament d’aquesta activitat, el nombre és més reduït, i la immensa majoria estan en unes condicions deplorables.
La major part de molins fariners de la comarca són molt petits, només amb la porta i potser un finestró, amb l’espai just per encabir-hi les moles i alguns sacs. Es tracta de la tipologia que s’ha anomenat «molí pirinenc». Alguns, però, són més grans, comptaven amb diversos jocs de moles, i en alguns casos incorporaven altres instal·lacions, com molins d’oli o centrals hidroelèctriques, com per exemple a Organyà, Oliana o Ogern.
Un esment a part el requereixen les farineres, amb maquinària més moderna, amb una capacitat de producció molt més gran, i amb una rapidesa i eficàcia molt major. A l’Alt Urgell n’hi havia dues: la de Coll de Nargó, coberta per les aigües de l’embassament d’Oliana, i la de la Trobada de Montferrer, avui musealitzada.
Cal destacar també els molins d’oli. Les oliveres no podien ser cultivades en zones molt elevades i fredes, i, per tant, trobem una gran concentració d’aquestes instal·lacions a la meitat sud de l’Alt Urgell.
Un altre conreu que, com l’olivera, no podia trobar-se en zones amb condicions climàtiques extremes era la vinya. Encara avui, per pràcticament tota la comarca, es poden veure les innombrables parets de les feixes on es plantava la vinya, que, un cop veremada, era transformada en vi.
La indústria càrnica representa un altre sector important a la comarca. A més de les instal·lacions d’elaboració de la carn fresca, hi ha nombrosos tallers d’elaboració d’embotits de porc.
S’ha de remarcar també la importància de la indústria lletera, amb dues grans empreses a la Seu d’Urgell, de les quals continua activa la Cooperativa Cadí.
Uns elements no específicament alimentaris que trobem a l’Alt Urgell, però que sí que estan implicats en la conservació dels aliments, són els pous de gel. Aquestes estructures de pedra, cobertes amb cúpula i enterrades, permetien conservar el gel de l’hivern fins als mesos més calorosos.
I encara, dins d’aquesta gran diversitat d’activitats, caldria tenir en compte la fabricació de pasta, de xocolata, de productes de pastisseria, o l’elaboració d’herbes i bolets.
Producció tèxtil
L’elaboració de teixits, una necessitat bàsica de la població, també s’ha donat des de sempre en qualsevol tipus de societat. Des de la forma més tradicional, amb telers manuals instal·lats en cases particulars, fins als processos industrials de producció a gran escala.
En molts indrets de la comarca s’elaborava el cànem i l’espart, fibres utilitzades per a objectes més bastos. Al segle XVIII es té notícia de l’elaboració de mitges de cotó als voltants de la Seu, per part d’un comerciant francès. I, fins i tot, es té notícia de l’elaboració de seda. En molts indrets encara es troben moreres o topònims que hi fan referència: la seva finalitat no era altra que la d’alimentar els cucs de seda. A Oliana, per exemple, fins que es va posar en regadiu bona part del seu terme, molta gent es dedicava a la cria de cucs de seda per obtenir-ne l’apreciat teixit.
Visita actual dels edificis que allotjaven les oficines i instal·lacions de control, els alternadors i el taller de reparacions de la Central d’Adrall. Lluís Obiols Perearnau
Però, sens dubte, en una comarca ramadera com la nostra, el producte tèxtil estrella era la llana. Des de l’edat mitjana es té notícia de molins bataners o drapers on el teixit de llana s’aprestava per obtenir-ne el tacte enfeltrat. Durant la industrialització, a l’Alt Urgell es van introduir algunes indústries que incorporaven maquinària moderna per tal de tractar la llana. A la Seu funcionava la fàbrica del Cardona amb el rec del Molí, a Arsèguel i Castellciutat encara avui podem contemplar les instal·lacions amb tota la maquinària original. La fàbrica d’Arsèguel va ser construïda el 1902, mentre que la de Castellciutat, del 1852, s’aixeca a l’indret on ja hi havia un molí bataner, com a mínim des de principis del segle XVI.
Una gran diversitat d’indústries peculiars
El panorama industrial de l’Alt Urgell era prou ampli i comprenia les activitats més diverses, i de vegades també inversemblants. Al Quer, en un moment incert, durant les tantes conteses bèl·liques que han afectat la comarca, es van repicar grans blocs de pedra esfèrics per utilitzar-los com a bales per defensar-se dels atacants del castell. Encara avui, molt veïns tenen aquestes boles guardades a casa, com a record i element decoratiu.
En diversos indrets de la comarca hi va existir una important indústria del cuir. A la Seu, a Oliana, a Peramola… hi havia adoberies on les pells es tractaven per utilitzar-les per a l’elaboració de productes diversos.
Als boscos obacs s’hi havien fabricat tones de pega, elaborada amb llenya reïnosa, que s’utilitzava per a multitud d’aplicacions. Molts topònims encara recorden aquella activitat avui totalment extingida: el barranc de la Pega, la Pegatera, el serrat de la Peguera, la roca Peguera, el Forn de la Pega… I encara, en alguns indrets, es conserven restes dels forns on s’elaborava.
Als boscos obacs s’hi havien fabricat tones de pega, elaborada amb llenya reïnosa, que s’utilitzava per a multitud d’aplicacions. Molts topònims encara recorden aquella activitat avui totalment extingida: el barranc de la Pega, la Pegatera, el serrat de la Peguera, la roca Peguera, el Forn de la Pega… I encara, en alguns indrets, es conserven restes dels forns on s’elaborava.
A la Seu, a la farmàcia del carrer Major, es van fabricar agulles de xeringa que, sota el nom comercial de Manufactures Achema, s’envasaven i s’exportaven. Encara avui es conserven les grans màquines de ferro colat que servien per engalzar els diferents components. Un esment a part el mereix la fàbrica d’electrodomèstics Taurus, amb plantes a Oliana i Organyà, que continua activa i plenament integrada en el mercat global.
Materials de construcció
En les construccions tradicionals sempre s’ha aprofitat la pedra de l’entorn més proper. Per a elements més elaborats s’utilitzava sovint la pedra tosca, que es podia tallar amb un xerrac amb la forma desitjada. Els tosquers eren abundants, però pràcticament no es conserven rastres de l’extracció de pedra tosca. En aquest sentit, s’ha de destacar el gran tosquer de la font Bordonera.
Pel que fa als materials de coberta dels edificis, a la meitat nord de la comarca s’utilitzava la llosa fosca, provinent de petits llosers propers a cada poble, o de les explotacions més grans com el lloser de Cal Cotet de la Farga de Moles. En canvi, en l’àmbit calcari del sud, on no es troba pedra llosenca, els edificis estan coberts amb teula àrab, elaborada en petits forns que es localitzen en els llocs més inversemblants, des del costat de poblacions grans com Oliana, fins a indrets aparentment inaccessibles com l’Orri d’Ansovell, al peu de les tarteres de la serra del Cadí.
En llocs grans, i sobretot durant el segle XX, quan es generalitza la construcció amb rajols d’argila cuita, apareixen grans bòviles, en les quals es produeixen rajols a gran escala. A l’Alt Urgell, van conviure tres instal·lacions d’aquest tipus, totes al voltant de la Seu: les bòviles del Carxat, del Cerdanya i del Domenjó. El material més comú com a argamassa era el morter de calç. La calç, que també s’utilitzava com a desinfectant per arrebossar les parets, s’obtenia a partir de la cocció de pedra calcària, en forns construïts expressament per a aquesta finalitat. El guix passava per un procés molt similar. Un cop cuit en forns, s’havia de moldre per utilitzar-lo posteriorment per fer sostres, terres i revoltons, i també com a revestiment intern de les parets.
El Museu de la Moto presenta dues plantes plenes de motos, audiovisuals i experiències interactives. Pep Rovira
Pel que fa al ciment, cal diferenciar el ciment «del país», o ciment ràpid, del ciment pòrtland. El ciment del país seguia el mateix procés que la calç o el guix: calia coure la pedra i després polvoritzar-la en molins, com el d’Organyà o el del Jaumet de Tuixent. La construcció de l’embassament d’Oliana va ser la causa principal de la implantació de les fàbriques de ciment pòrtland, a Coll de Nargó i al peu de la presa d’Oliana. Aquestes cimenteres pràcticament només es van utilitzar per a la construcció de les instal·lacions de l’embassament, i van ser desmantellades en finalitzar les obres.
Petroli a l’Alt Urgell
L’Alt Urgell també va estar en el punt de mira de grans empreses petrolíferes. A la dècada de 1950, a Oliana, una empresa americana va instal·lar un pou de perforació amb el qual es va fer un sondeig d’uns dos mil metres de profunditat que va resultar negatiu. Encara ara la gent d’Oliana recorden que les primeres neveres que hi va haver al poble les havien portat «els americans del petroli». Posteriorment, en el terme de Coll de Nargó, tocant ja a la Noguera, es va fer una altra prospecció de petroli, de la qual es conserven totes les plataformes on s’havia instal·lat la maquinària.
Mineria i metal·lúrgia
L’Alt Urgell és una comarca on la mineria ha tingut una gran importància durant tota la història: les investigacions recents mostren una àrea important d’explotació de mines ja des d’època romana a la serra del Cadí.
Des de finals del segle XV es documenta l’establiment de fargues de ferro que aprofitaven el mineral de les mines properes i el convertien en barres de ferro forjat. Encara avui resten testimonis d’aquesta activitat, com les escòries que quedaven en elaborar el ferro.
El carbó mineral de la conca de la Seu es va aprofitar durant el segon quart del segle XX per fer funcionar la central tèrmica d’Adrall, amb un complex sistema de vies i plans inclinats per transportar el carbó. També es va explotar intensivament a les Masies de Coll de Nargó, utilitzant-lo com a combustible per a la cimentera de Coll de Bura.
Un altre producte explotat va ser l’amiant, a les mines de la Guàrdia d’Ares. Ja s’havia explotat a finals del segle XIX, i passada la Guerra Civil es van reobrir amb el treball de presoners.
Als termes de Peramola i de la Baronia de Rialb es van explotar mines de bauxita durant uns quants anys, a mitjans del segle XX. El mineral l’utilitzava l’empresa Cementos Molins per a la fabricació de ciment aluminós.
Un últim episodi de la indústria metal·lúrgica a la comarca el va representar l’empresa TRANSA, instal·lada a Codinet, que es dedicava a la fabricació d’anoditzats d’alumini. L’activitat minera, actualment, es limita a nombroses plantes d’àrids i a la recent reobertura de les pedreres de marbre vermell de Coll de Mu, prop de Trejuvell. Una pedrera del mateix material era la d’Escuder, sobre Torres d’Alàs.
Producció elèctrica
Durant els últims anys del segle XIX es va anar generalitzant, molt a poc a poc, la implantació de l’energia elèctrica. A les zones de muntanya, amb les grans centrals productores allunyades, es va optar per la construcció d’una munió de petites centraletes a cada poble, o fins i tot per a una única casa aïllada, utilitzant l’aigua de torrents i fonts. En alguns casos s’aprofitava el salt d’aigua existent en un molí fariner, en altres es feia un nou canal i un petit edifici de nova planta on s’instal·lava una turbina i una petita dinamo o alternador. En molts casos, amb un enginyós sistema de cables i politges, la central s’engegava i es parava des del poble mateix, encara que la distància fins a la central fos prou gran.
El manteniment, però, era delicat. Les centrals les instal·laven i reparaven tècnics locals (el Badia d’Adrall, el moliner de Bóixols…), però contínuament calia netejar les instal·lacions de brossa, reparar pals en mal estat… A Ansovell, fins i tot, cansats de fer reparacions a les instal·lacions de la central, van optar per tancar-la i retornar a la llum de carbur. No obstant, cada any la tornaven a posar en marxa només uns dies: mentre durava la Festa Major, Ansovell tenia llum elèctrica.
El creixement de la demanda, sobretot als pobles de la ribera del Segre, va fer necessàries instal·lacions més grans. Es van construir centrals gestionades per empreses locals a Anserall, la Seu i Pont de Bar, i posteriorment la de Santa Llúcia al riu Valira… Es van projectar molts altres salts, sobretot als rius Valira, Segre i de la Vansa, que mai van arribar a materialitzar-se. I, sobretot, cal destacar la central de l’embassament d’Oliana, una gran instal·lació que va inaugurar Franco l’any 1959.
A l’Alt Urgell, a més de les centrals hidroelèctriques, hi va haver una instal·lació molt singular: la central tèrmica d’Adrall, que funcionava amb el carbó extret de les mines properes. La central, propietat de la Cooperativa de Fluido Eléctrico, una empresa amb participació dels grans industrials catalans del moment, es va posar en funcionament durant la dècada de 1920, i va tancar definitivament a finals de la dècada de 1940, després de molts problemes derivats de la poca qualitat del carbó i de la contaminació que generava aquesta instal·lació. La presència de la central a Adrall va provocar que aquesta població fos un blanc de l’aviació franquista durant la Guerra Civil: hi va haver diversos bombardejos, però es recorda especialment el del dia 4 de desembre de 1938, durant el qual van caure sobre el poble i el terme al voltant de 160 bombes.
Fitxa pràctica:
- Embassament d’Oliana
- Museu Fàbrica de Llanes
- ADREÇA: El Pont d’Arsèguel. 25722 Arsèguel.
- TEL: 973 384 009.
HORARI: Contacteu amb l’equipament per concertar la visita.
- Museu de l’antiga farinera de Montferrer
- ADREÇA: Pl.de la Trobada. 25711 Montferrer
- TEL: 630 423 216.
- HORARI: Contacteu amb l’equipament per concertar la visita.
- Museu de la Vinya i el Vi
- ADREÇA: C. Hostal-pont de Bar, 2. 25723 El Pont de Bar.
- TEL: 630 423 216.
- HORARI: Contacteu amb l’equipament per concertar la visita.
- Pou de gel d’Oliana
- Museu de la Moto Bassella
- ADREÇA: Ctra. C-14, km. 134. 25289 Bassella.
- TEL: 616 558 074.
- HORARI: Obert cada dia de 9 a 14.30 h.
- PREU: Tarifa general, 14 €; tarifa reduïda per a majors de 65 anys, estudiants, Carnet Jove i acreditació de discapacitat, 8,50 €.
- Escorxador de la Seu d’Urgell
- Central tèrmica d’Adrall
- Central tèrmica d’El Pont de Bar