Aquesta conca minera ha estat durant una gran part del segle XX el motor econòmic de la comarca, i n’ha configurat el paisatge i la societat.
Text: César Barba, periodista especialitzat en viatges | Fotos: Archivo Histórico Minero
Foto destacada: La Térmica Cultural, un modern centre de creació artística a Ponferrada. Eduardo Urdangaray
A les primeres dècades del segle passat, la comarca del Bierzo, al nordoest de Lleó, bategava al ritme de la mineria. El carbó, i especialment l’antracita i l’hulla, eren molt més que un recurs i movien l’economia, l’ocupació i, en una gran mesura, la vida quotidiana de la gent. La mineria va motivar inversions importants, va configurar el paisatge i va transformar l’estructura demogràfica de la regió, amb un fort creixement de nuclis urbans com Ponferrada. Les boques de la mina no només llançaven el mineral, també atreien una població que aixecava barris obrers i donava sentit a un conjunt de tallers, comerços i línies de ferrocarril que depenien de la seva activitat.
Les tèrmiques a l’epicentre
En aquest context d’industrialització incipient i de transformació social, les centrals tèrmiques de Compostilla van ser peces clau. Les tèrmiques van conformar l’epicentre d’un entramat d’activitat industrial i econòmica al voltant del carbó que va perdurar durant un segle. Compostilla I va ser la seu embrionària d’una companyia pública d’electricitat, avui Endesa, que es va posar en marxa el 1949 amb 25.000 kW de potència. Allí van començar a cremar-se menuts d’antracita, un carbó pobre pel seu alt contingut en cendres que, malgrat això, va aconseguir augmentar de preu i convertir en rendibles les explotacions d’aquest material, abundant a la regió. Al cap de tres mesos d’iniciar la seva activitat, la central ja havia doblat la potència amb la instal·lació d’un segon grup turboalternador. A mitjans dels anys cinquanta, van entrar en funcionament el tercer i el quart grup, fins a assolir els 167.000 kW de potència instal·lada, davant dels 100.000 kW per als quals estava projectada.
La generació d’electricitat va fer de Ponferrada un punt estratègic des del qual es va desplegar una àmplia xarxa de proveïment, que incloïa la línia de 132 kW entre Compostilla i Ujo (Astúries), posada en servei l’octubre de 1949, i la línia de 220 kW fins a la subestació de La Mudarra, a Valladolid, amb una longitud de 163 km, inaugurada el febrer de 1959.
La Fábrica de la luz recupera la memòria dels treballadors de la central tèrmica. Mario de la Torre
El 1966 la tèrmica es veu desplaçada per les modernes instal·lacions de la central Compostilla II, situada al costat del riu Sil, al terme de Cubillos del Sil, que comptava amb una major capacitat per satisfer l’alta demanda energètica del moment, i que es va convertir en un dels majors consumidors de carbó nacional, la qual cosa garantia la sortida de la producció local, però també reforçava la dependència econòmica de la comarca respecte a la mineria.
El funcionament d’aquestes centrals va anar íntimament lligat a un sistema hidràulic d’envergadura. L’embassament de Bárcena, inaugurat el 1961, i una xarxa de canals i conduccions asseguraven el subministrament d’aigua per a refrigeració i processos industrials, a més de regular cabals i afavorir el regadiu. Aquestes obres, juntament amb infraestructures ferroviàries com el tren miner de Villablino a Ponferrada, van consolidar un entramat productiu integrat, on extracció, transformació i transport formaven un cicle tancat.
L’esgotament d’alguns jaciments a partir de finals del segle XX, sumat a la competència del carbó importat i les polítiques de transició energètica van precipitar la decadència del sector. El tancament progressiu d’explotacions va culminar amb el cessament d’activitat de Compostilla II el gener del 2020, després de gairebé cinc dècades en funcionament. El seu desmantellament, inclòs l’enderrocament de les icòniques torres de refrigeració, el 2023, va simbolitzar el final d’una era.
Un destí diferent va seguir la central de Compostilla I, convertida avui en un dels referents del patrimoni industrial de Ponferrada. La central és un exemple de l’arquitectura industrial dels anys quaranta, un edifici de formes senzilles que s’enlaira sobre un turó des del qual es pot veure tota la ciutat, i que un ambiciós projecte de recondicionament i urbanització de l’entorn ha convertit en La Térmica Cultural, un espai museístic inaugurat el 2023.
La línia Ponferrada-Villablino va ser l’última de l’estat a fer servir locomotores de vapor. Eduardo Urdangaray
El complex es compon de tres edificis units entre ells. A més de la rehabilitació de dues de les històriques instal·lacions de la central tèrmica, la sala de calderes i la nau de turbines, s’ha construït l’Edifici Nou, que serveix de nexe entre totes dues i com a vestíbul principal d’entrada. El complex té una superfície de més de 6.500 m2 i els espais habilitats tenen diferents usos, com ara exposicions temporals i permanents, o la celebració d’espectacles i esdeveniments divulgatius.
La Fábrica de Luz
A tocar de La Térmica Cultural, a l’antiga seu de la central tèrmica de la Minero Siderúrgica de Ponferrada (MSP), en marxa entre 1920 i 1971, i que va arribar a ser la companyia carbonera privada més gran d’Espanya, funciona avui La Fábrica de Luz. Museo de la Energía, un espai d’oci divulgatiu i cultural, la rehabilitació del qual va comptar amb un gran treball de recuperació de la memòria per part dels treballadors i de persones vinculades a la instal·lació. Durant el recorregut a La Fábrica de Luz, descobrim com es produïa l’electricitat a partir de carbó a principis del segle passat i conèixer trets de la societat de l’època: com eren les seves vides, com treballaven i com l’ús d’un recurs natural com el carbó va ser el motor de canvi d’un territori i dels seus habitants. La cuidada recuperació del patrimoni, el respecte a l’arquitectura i la conservació de la memòria i del patrimoni immaterial han estat reconeguts amb el premi Europa Nostra 2012 i la nominació al millor museu europeu de l’any 2015 als premis EMYA (European Museum of the Year Award).
Des de la Fábrica de Luz tornem al centre de Ponferrada per l’avinguda de la Libertad per visitar el Museo del Ferrocarril, situat a l’antiga estació de capçalera del tren Ponferrada- Villablino, que guarda la memòria d’aquesta línia fèrria, utilitzada per al transport del carbó de les conques mineres del Sil. El vell ferrocarril comptava, a més, amb una línia de passatgers que es va mantenir en actiu fins al 1980 i que va ser l’última d’Espanya a fer servir locomotores de vapor. A la llotja s’hi exhibeix una col·lecció de locomotores de diferents models, que constitueixen una mostra esplèndida d’evolució tecnològica. El museu compta també amb una biblioteca especialitzada amb informació sobre Arqueologia Industrial, Mineria i Història del Ferrocarril, i un curiós simulador de conducció de locomotores.
L’or de Las Médulas
Las Médulas, considerada la mina d’or a cel obert més gran de tot l’imperi romà i declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2002, és un entorn paisatgístic de la comarca del Bierzo format per una antiga explotació minera basada en el mètode de ruina montium —que utilitza la força de l’aigua per esfondrar extensions àmplies de muntanya—, fet que va suposar una notable alteració de l’entorn, però va donar com a resultat un singular paisatge de sorres vermelloses, esquitxat avui de castanyers centenaris, llacunes, pics i galeries. A l’explotació aurífera de Las Médulas les partícules d’or apareixen en estat lliure. Per això calia desfer la muntanya, rentar el conglomerat per recollir l’or i evacuar els estèrils resultants fora de la mina. Tot això requeria grans quantitats d’aigua, que era conduïda a través d’una complexa xarxa hidràulica de més de 400 km de canals fins a l’explotació, on s’emmagatzemava en dipòsits fins a la seva utilització. La zona de Las Médulas ha patit les conseqüències dels grans incendis de l’estiu de 2025.
El Pozo Julia
Seguim el recorregut per les conques mineres del Bierzo i, a 30 km al nord de Ponferrada, per la CL-631 i la LE-715, s’accedeix a Fabero, localitat on durant l’apogeu de l’extracció del carbó van arribar a viure de la mineria unes cinc mil persones. El responsable d’aquesta activitat frenètica va ser el Pozo Julia, construït a partir del 1947. Al seu gran pou vertical de tres plantes, que arriba als 275 metres de profunditat, s’hi accedia per un castellet amb ascensor per a persones i vagonetes que avui és la imatge més representativa d’aquesta mina. En aquest pou, el 1962, s’introdueix per primera vegada a Espanya el sistema d’arrencada mecànica mitjançant màquines-raspall, un dispositiu modern que en va elevar el rendiment i va representar un avenç tecnològic de primer ordre a la indústria minera.
El castellet i les vagonetes són els elements representatius del Pozo Julia. Ajuntament de Fabero
Però les reserves de carbó es van anar esgotant i Pozo Julia va tancar definitivament el 1992. L’any 2007 les instal·lacions van ser cedides a l’Ajuntament de Fabero, que va transformar aquest pou miner en una ruta interpretativa per conèixer el passat i el present d’aquest complex de la mà dels seus protagonistes. La visita dona a conèixer els usos d’espais representatius com la lampisteria, la sala de compressors o el castellet, i permet descobrir la feina del barrenista, del picador o de l’estintoler.
El safareig del Pozo Casares
A una hora de Fabero, passant per Bembibre i d’allà per la LE-460, s’arriba a Tremor de Arriba, petita localitat del municipi bercià d’Igüeña. Aquí subsisteix un dels darrers testimonis de la intensa activitat minera de la regió durant bona part del segle XX. El safareig del Pozo Casares, construït al començament de la dècada de 1960, és un edifici de maó vist que formava part essencial de la infraestructura de l’explotació. Aquí se sotmetia a un circuit de cribratge, rentat i classificació granulomètrica el mineral brut procedent de les galeries, amb l’objectiu de separar les impureses—principalment estèrils i argiles— i obtenir un carbó net i calibrat. Aquest tipus d’instal·lacions, habituals a les conques hulleres, eren nodes estratègics que concentraven tecnologia, mà d’obra i logística, i que marcaven el ritme productiu de la mina. L’activitat al Pozo Casares es va mantenir fins al 2014, quan el tancament definitiu de l’explotació va posar fi a més de mig segle de treball subterrani. Des de llavors, el safareig va quedar inactiu i exposat a un progressiu deteriorament estructural.
L’edifici es va incloure al pla de restauració ambiental d’un runam de mina annex, que en contemplava la demolició. Tot i això, la intervenció de l’Ajuntament d’Igüeña va permetre frenar-ne l’enderrocament i obrir la porta a la seva conservació com a element de memòria industrial.
En el safareig es feia el cribatge, rentat i classificació granulomètrica del mineral extret en el Pozo Casares. Mario Fernández
Fitxa pràctica:
La Térmica Cultural
ADREÇA: Calle de la Energía, 2. Ponferrada.
TEL. 987 479 292.
HORARI: Obert dimecres i dijous, de 10 a 16 h, divendres i dissabte, de 10 a 22 h, i diumenge, de 10 a 16 h. Hivern, dimecres tancat.
PREU: Entrada gratuïta. Visites guiades (5 €).
La Fábrica de Luz. Museo de la Energía.
ADREÇA: Avenida de la Libertad, 46. Ponferrada.
TEL. 987 400 800.
HORARI: Juliol i agost, de dimarts a diumenge, de 10.30 a 18.30 h; resta de l’any, de dimarts a diumenge, de 10.30 a 17.30 h. Consulta dies d’obertura fora d’horari de temporada.
PREU: Entrada general, 3 €.
Museo del Ferrocarril de Ponferrada
ADREÇA: Alcalde García Arias, 7. Ponferrada.
TEL. 987 405 738.
HORARI: D’abril a setembre, de 10 a 14 i de 16.30 a 20.30 h; de novembre a febrer, de 10 a 14 i de 16 a 18 h; octubre i març, de 10 a 14 i de 16 a 19 h.
PREU: Entrada general, 3 €.
Pozo Julia
ADREÇA: Calle Otero, 61. Fabero.
TEL. 987 550 211 / 671 028 841.
HORARI: Visites concertades per telèfon.
Safareig del Pozo Casares
ADREÇA: Tremor de Arriba.
TEL. 987 519 507.
Las Médulas
ADREÇA: Centre de recepció de visitants.
C. General, s/n. Las Médulas (Carucedo).
TEL. 987 420 708 / 619 258 355.
HORARI: Consulta horaris al web.
PREU: Visites guiades, 5 €.