INCUNA (Indústria, Cultura, Naturalesa) és una associació sense ànim de lucre fundada el 1998 a Astúries i declarada d’utilitat pública el 2011 pel Govern d’Espanya. Amb una clara vocació internacional de protegir, difondre i posar en valor el patrimoni industrial, cultural i natural, entenent-lo com un recurs essencial per a la memòria de les comunitats, el desenvolupament sostenible i la identitat dels territoris, l’entitat ha rebut, entre altres premis, l’Hispania Nostra 2024 per les tasques de difusió i divulgació del patrimoni i per publicacions que han donat suport a diverses actuacions i projectes. Al capdavant d’INCUNA hi ha Miguel Ángel Álvarez Areces.
Text: Carme Escales, periodista
Quines són les línies de treball d’INCUNA?
Fem recerca i documentació, i desenvolupem projectes acadèmics i divulgatius sobre arqueologia industrial, paisatges culturals, memòria del treball i patrimoni moble i immoble. També fem difusió i sensibilització amb l’organització cada any —i ja en són 27— de les Jornades Internacionals de Patrimoni Industrial, que reuneixen experts, institucions i comunitats de tot el món per compartir experiències i reptes del patrimoni industrial. Fem també formació i educació, promovent tallers, publicacions i materials didàctics que acosten aquest patrimoni a estudiants, investigadors i ciutadania. Col·laborem en projectes internacionals de cooperació, amb xarxes com TICCIH o ICOMOS, i associacions d’Europa i Amèrica Llatina, i amb l’impuls de programes de valorització, turisme industrial i reutilització d’espais postindustrials. I fomentem la creativitat i la cultura a través de concursos de microrelats, exposicions, projectes artístics i publicacions que vinculen la cultura contemporània amb la memòria industrial. En definitiva, a INCUNA fem del patrimoni industrial un motor de coneixement, cohesió social i desenvolupament territorial.
Com han evolucionat l’interès, la participació i els continguts en els 27 anys de jornades d’INCUNA?
L’interès, la visibilitat i la projecció ha anat creixent des del primer dia. Hi han passat més de 5.200 persones de 62 països del món, que hi han presentat els seus treballs, recerques i comunicacions. Les primeres Jornades d’INCUNA, l’any 1999, van néixer amb la idea de crear un espai de trobada de referència per a associacions, tècnics, gestors, administracions, antics treballadors i acadèmics interessats en el patrimoni industrial. Des del principi busquem alertar sobre la vulnerabilitat d’aquest patrimoni, compartir mètodes de conservació, impulsar inventaris, aplicar mesures de protecció i conèixer experiències internacionals que ofereixin alternatives a sectors en crisi com la mineria, la siderúrgia o l’agroalimentació. El primer any vam tractar els «Itineraris turístics pel patrimoni industrial», amb prop de cinquanta persones, amb el suport d’amics catalans del MNACTEC i de l’AMCTAIC, que ens van mostrar com articular un relat de la història industrial a través de museus i turisme cultural responsable. Amb els anys, les Jornades s’han consolidat com un fòrum internacional pioner i han obert debats inèdits en els quals, des de múltiples disciplines, es ofereixen solucions per donar futur a un patrimoni que és identitat, memòria i oportunitat de desenvolupament.
Seu a Terrassa del MNACTEC, un model destacat de museu de la indústria segons Álvarez. Arxiu MNACTEC.
Es percep la preocupació positiva de les institucions públiques vers el patrimoni industrial?
En cada edició de les Jornades constatem una major implicació d’administracions locals, regionals, nacionals i fins i tot organismes internacionals, que participen activament i promouen projectes de protecció, reutilització i difusió. Això es tradueix en la inclusió del patrimoni industrial en plans nacionals de patrimoni, inventaris oficials, programes de desenvolupament territorial i polítiques de turisme cultural. Hi ha territoris que no avancen tant en això, però l’èxit de les Jornades d’INCUNA demostra una consciència creixent que aquest patrimoni no sols té valor històric i cultural, sinó també potencial econòmic, educatiu i social. Cal, però, que l’interès es tradueixi en accions concretes, continuïtat de polítiques públiques i col·laboració estreta amb la societat civil i el món acadèmic.
Quins són els principals problemes de la conservació del patrimoni industrial amb visió de futur?
L’obsolescència i l’abandó en són alguns. Moltes instal·lacions van quedar fora d’ús per canvis tecnològics i econòmics, i això vol dir deterioració accelerada si no hi ha un pla de conservació. També són un problema els costos elevats del manteniment i la reutilització. Grans mines, centrals o infraestructures exigeixen inversions significatives i això s’afegeix a la pressió urbanística i de nous usos del sòl, perquè en molts casos aquests béns ocupen espais estratègics en ciutats o entorns naturals, la qual cosa genera conflictes entre la conservació i l’especulació o els interessos immobiliaris. I també falta consciència social i política en alguns territoris per veure el patrimoni com un capital de futur que connecta la història del treball i la producció amb les necessitats i els valors actuals.
Com s’haurien d’incloure les noves visions del patrimoni industrial en els inventaris «clàssics»?
Entenent que no es tracta només de fàbriques, mines o tallers aïllats, sinó de sistemes productius complets, xarxes tècniques i territoris transformats pel treball humà. Per això és imprescindible que s’adopti el concepte de paisatge cultural industrial, reconeixent que el valor no resideix únicament en un edifici, sinó en el conjunt d’elements materials i immaterials que conformen un territori (infraestructures, habitatges obrers, equipaments socials, petjades en l’entorn natural, memòries i sabers del treball). També cal incloure-hi tipologies pròpies del patrimoni industrial com centrals hidroelèctriques, mines, drassanes, tallers, ferrocarrils, ports, etc., que en molts inventaris tradicionals a penes tenien cabuda.
Igualment, és necessari integrar la dimensió immaterial i social. És a dir, al costat de la catalogació tècnica, registrar les memòries orals, la cultura del treball, els sabers tècnics i les experiències comunitàries vinculades a aquests llocs. I no només considerar l’antiguitat o monumentalitat, sinó també la rellevància tecnològica, social o paisatgística, i el seu potencial per a projectes de reutilització sostenible. També s’han d’articular els inventaris amb disciplines com la geografia, la sociologia, l’arquitectura o la història social i ambiental, per llegir el patrimoni industrial en clau de paisatge cultural.
Pont de Biscaia, a Portugalete, amb barqueta transbordadora. J. Perarnau.
La formació d’economista i la feina a l’empresa (HUNOSA), li han servit per tenir una visió àmplia i transversal del patrimoni?
Sí, la formació acadèmica em va permetre comprendre la dimensió econòmica dels processos d’industrialització i desindustrialització, l’impacte de les polítiques energètiques, mineres o fabrils, i la relació entre producció, territori i societat. Aquesta mirada ajuda a situar el patrimoni també com a recurs econòmic i estratègic per al present i el futur. I l’experiència a HUNOSA em va acostar directament a la realitat de la mineria i del treball industrial i als valors d’esforç, la memòria dels treballadors, la importància de les lluites socials, la seguretat, el paper de l’empresa en el territori i els desafiaments de la reconversió. Aquesta doble perspectiva —econòmica i empresarial, però també social i cultural— m’ha ajudat a impulsar a INCUNA un enfocament interdisciplinari.
El patrimoni industrial és al mateix temps història econòmica i social, arqueologia de la producció, arquitectura, enginyeria, geografia, antropologia, memòria oral, paisatge cultural i també creativitat artística. En cada central hidroelèctrica, mina, port o fàbrica s’entrellacen dimensions tècniques, socials, estètiques, ambientals i simbòliques. I, per tant, en ell dialoguen disciplines i sensibilitats diferents. Una prova és que en les nostres jornades participen historiadors, arquitectes, enginyers, economistes, juristes, artistes, gestors culturals, fotògrafs, responsables de turisme i representants de comunitats locals. Aquest mosaic enriqueix els debats i ens demostra que el patrimoni industrial és un camp híbrid i obert per naturalesa.
Catalunya no té encara actualitzat el valor normatiu del patrimoni industrial.
No totes les comunitats autònomes avancen al mateix ritme en aquests aspectes. Però el de Catalunya és un cas cridaner perquè va ser pionera i referent nostre en els anys noranta en la defensa del patrimoni industrial, amb polítiques de gestió i innovació, inventaris de gran qualitat i experiències emblemàtiques de conservació i museïtzació. Catalunya compta amb una societat civil molt activa, associacions, centres de recerca, ajuntaments, empreses i administració cultural que han demostrat compromís. Seria desitjable que Catalunya recuperés el seu paper pioner actualitzant la seva legislació. I cal també assenyalar la urgent necessitat d’una nova llei de Patrimoni en el marc estatal, ja que l’actual és del 1985 i ens cal un major rigor normatiu sobre la sostenibilitat ambiental.
El Comitè Internacional per a la Conservació del Patrimoni Industrial (TICCIH), quin paper juga en les problemàtiques locals?
Justament connecta el local amb el global. D’una banda, ofereix marcs de referència internacionals, criteris d’identificació, conservació, consultoria i gestió del patrimoni industrial que són reconeguts per la UNESCO, ICOMOS i altres institucions. Això és fonamental per donar legitimitat i visibilitat a problemes que, a nivell local, podrien passar desapercebuts o ser considerats secundaris. També funciona com una xarxa d’experts i associacions. Quan un bé industrial està amenaçat, encara que es tracti d’una problemàtica local, comptar amb el suport del TICCIH permet accedir a suports tècnics, declaracions internacionals i difusió en fòrums globals. Aquest «efecte altaveu» pot marcar la diferència a l’hora de sensibilitzar administracions o comunitats.
Álvarez en una visita al Museu del Ferrocarril Saxó Chemnitz-Hilbersdorf, a Alemanya.
Podria el clam universal per a la sostenibilitat contribuir a la revaloració d’espais de patrimoni industrial?
No només podria, sinó que ha de contribuir a la revaloració del patrimoni industrial. Aquests espais són testimoni de la nostra capacitat de transformar el territori i els recursos, i contenen lliçons molt valuoses, ens parlen dels encerts i dels errors dels models productius del passat. El patrimoni industrial ens recorda com hem utilitzat l’energia, l’aigua, els minerals o el sòl, i ens permet reflexionar críticament sobre l’impacte ambiental i social d’aquests processos.
Aquesta memòria és imprescindible per avançar cap a un model més respectuós amb el planeta i més just amb les comunitats. Reutilitzar aquests espais evita el malbaratament i permet reduir la petjada ecològica i generar noves oportunitats econòmiques i socials. El patrimoni industrial pot ser un puntal de la transició ecològica, no com una relíquia, sinó com un recurs viu que articula memòria i futur. Aprendre del passat industrial ens ajuda a comprendre els desafiaments actuals de l’energia, el treball i el territori, i a dissenyar alternatives més sostenibles que millorin les nostres vides i les de les pròximes generacions.
On radica la importància de preservar el patrimoni industrial?
En el fet que la preservació guarda la petjada del treball, de la innovació tecnològica, de les lluites socials i de la transformació de territoris sencers. És un patrimoni que ens explica com hem arribat a ser el que som en termes econòmics, culturals i socials. Manté viva la memòria del treball i de les comunitats que el van fer possible. Aquí es troben el veritable significat i la força identitària del patrimoni industrial. Ara bé, la clau és la transformació; no n’hi ha prou a conservar, cal donar nous usos i nous sentits. Quan una fàbrica es converteix en museu, un taller en centre cultural, un poblat miner en espai de turisme industrial o una central hidroelèctrica en recurs didàctic, aquest patrimoni cobra vida de nou, i esdevé motor cultural, educatiu, social i fins i tot econòmic, de manera que se n’evita l’abandó i la ruïna.
Quins exemples ens ho mostren bé?
N’hi ha molts, però un bon exemple és l’antiga mina de carbó i planta de coc de Zollverein, en el Ruhr, durant dècades un emblema de la indústria pesant alemanya. I destaquem experiències més pròximes i lligades a les nostres vivències com el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC), les mines d’Almadén (Ciudad Real), amb més de dos mil·lennis d’explotació, també Patrimoni Mundial, com el pont Biscaia (Portugalete, Bizkaia) —un excepcional transbordador del 1893, que continua en funcionament i combina el seu valor d’infraestructura viva amb un recorregut interpretatiu i turístic. També el parc miner de Riotinto (Huelva), el Museo de la Energía / La Térmica Cultural (Ponferrada, Lleó), el Pozo Sotón, el Museo de la Minería (MUMI, Astúries) o el Museo del Azúcar (Motril, Granada), únic a Europa. L’essencial és aconseguir que aquests espais no siguin només testimoni del passat, sinó que actuïn com a laboratoris del present i del futur, llocs on es reflexioni sobre sostenibilitat, innovació, creativitat i memòria. La gran aportació de preservar i transformar el patrimoni industrial és convertir- ho en patrimoni viu que connecti generacions i doni sentit al territori, de manera que ofereixi un futur al nostre passat.
Teniu entre mans algun nou projecte del qual ja puguem parlar?
Ara he acabat el llibre Tracks Memory. Les traces del patrimoni industrial en el paisatge, complement d’un projecte expositiu, editorial i de recerca sobre els paisatges industrials reconeguts per la UNESCO entre 1970 i 2025. És un recorregut global i crític que posarà en diàleg experiències d’Europa, l’Amèrica llatina, Àsia i Àfrica, amb publicacions, cartografia i materials audiovisuals. A banda, a INCUNA preparem una nova línia de publicacions digitals i en obert per facilitar que els estudis, ponències i materials arribin a més públics i esdevinguin recursos educatius de referència.