La comarca més occidental de Biscaia ens ofereix l’oportunitat de descobrir centres de producció extingits, reconvertits avui en equipaments culturals

Text Sergi Ramis, periodista de viatges.
Foto de portada: J. Perarnau.
Data: Maig de 2016

Un quilòmetre al sud de la vila medieval de Balmaseda, arrapada a una fondalada al costat del riu Kadagua, hi ha l’antiga fàbrica de boines La Encartada. Va funcionar exactament 100 anys, des del 1892 fins al 1992, transformant llana d’ovelles merines comprada a Castella i Austràlia en boines, mantes, bufandes i passamuntanyes.

Al País Basc, la indústria va ser bàsicament siderúrgica i naval, per la qual cosa La Encartada és només una “anècdota” històrica. Però extraordinària pel fet d’haver conservat fins avui tota la maquinària original, i en un estat excel·lent de conservació. De fet, cada un dels 10.000 visitants anuals tenen l’oportunitat de contemplar en marxa un fòssil de la Revolució Industrial. El museu acull mig centenar de peces, on hi ha telers procedents de Sabadell, Bèlgica, Alemanya i Anglaterra, i una dinamo francesa Edison. Tot en perfecte estat, fins al punt que la fàbrica continua produint l’energia elèctrica que necessita i encara en té per vendre’n l’excedent i sufragar així part de les despeses de l’espai museístic.

Totes les visites són guiades per Santi Neira, que posa passió en les explicacions i remarca la vàlua de la maquinària, que funciona per a sorpresa dels espectadors, que veuen córrer les politges de cuiro originals transmetent l’energia generada per un salt d’aigua de set metres grà- cies a la captació del riu Kadagua a 400 metres de la fàbrica.

A més de la turbina, també hi ha exposats alguns vehicles, com ara carros de transport i furgonetes DKW i 2CV de repartiment. La joia final és la casa del director, completament reformada i que permet entendre la forma de vida d’un directriu d’empresa, la seva família i les minyones, ara fa 100 anys. L’envelliment de la maquinària, l’arribada de les fibres sintètiques més econòmiques que la llana, la competència de la indústria tèxtil catalana i, sobretot, la caiguda en desús de la boina van representar el cant del cigne de La Encartada. Ara, però, es pot reviure el passat en aquest magnífic no-museu, com els agrada definir-lo als seus rectors.

L’ELEMENT FERRO

Només cal recórrer 23 quilòmetres per les recargolades carreteres d’Enkarterri en direcció nord per trobar, als afores de la localitat de Muskiz, la Ferreria d’El Pobal. És la segona parada de la nostra ruta. Cal deixar el vehicle a l’aparcament habilitat al costat de la carretera BI-2701 i baixar per un caminet ben condicionat que travessa un canal i un fabulós bosquet de bambú per trobar el conjunt d’edificis d’una ferreria que remunta els seus orígens a principis del segle xvi. “Ferro i Biscaia són paraules sinònimes”, assegura la directora de l’espai, Marta Zabala. Les muntanyes de Triano, les principals productores del ferro més pur del Cantàbric, són a tocar, de manera que la ferreria tenia el mineral molt a prop. I, a més, es va situar al costat del riu Barbadun i encara es veu la captació d’aigua que fa moure els mecanismes, recuperats de l’abandó que patia des del tancament l’any 1965.

A mitjan segle XIX les ferreries petites com aquesta viuen la seva decadència definitiva, però El Pobal perllonga l’activitat esforçant-se a renovar el material. Incorpora unes manxes de pedra poc habituals que són més eficaces que no pas les de fusta i cuiro i que no es cremen. El Pobal té una sala dedicada a exposició, per bé que els responsables s’estimen més posar l’accent en les visites guiades. Cada any hi passen 15.000 persones, que veuen en directe com una barra de ferro es converteix en una reixa, una eina agrícola o un clau. La foscúria—buscada per recrear l’ambient en què treballaven normalment els ferrers—, l’olor de socarrim i de ferro roent així com els cops potents, ancestrals i ensordidors de la forja proporcionen una atmosfera inigualable en aquest racó deliciós d’Enkarterri.

A més, la ferreria ha restaurat el molí adjacent, també amb força material original, que fa farina. Els 6.000 escolars que hi passen cada curs xalen força quan, màgicament, aquella pols es converteix en un llonguet de pa cuit davant els seus ulls als dos forns que hi ha a l’entrada del recinte. Els visitants se’n van a casa amb una experiència inigualable i un pa sota el braç.

UN PONT PIONER

El pont de Biscaia, també conegut com a pont Penjant (Bizkaiko Zubia, en euskera), uneix les ribes del Nerbioi. Foto de J. Perarnau.

Seguint només set quilòmetres cap a l’est, buscant la desembocadura del riu Nerbioi, la ruta acaba a la localitat de Portugalete. Allà, unint totes dues ribes i enllaçant amb la vila de Getxo, hi ha la imponent estructura del pont Bizkaia. En ser inaugurat, el 1893, va convertir-se en el primer pont transbordador metàl·lic del món. En l’essencial, continua funcionant de la mateixa manera, per la qual cosa ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Les obres van ser espectaculars. Primer es van construir les torres de cada costat. Posteriorment es van instal·lar els vents i contravents. I finalment, des d’una gavarra, es van hissar els trams del pont superior. La barqueta, que penja d’uns fils d’acer i que continua transportant quotidianament vianants i vehicles, era originalment de taulons de fusta. Avui és de fibra moderna i tancada a les inclemències meteorològiques. Suporta fins a 10 tones de pes en cada viatge.

“En ser inaugurat, el 1893, el pont Bizkaia va convertir-se en el primer pont transbordador metàl·lic del món. Ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO”

El 1937, el pont va ser danyat per una explosió, però les tropes franquistes, que ja havien pres Biscaia, es van afanyar a restaurar-lo, ja que era fonamental per garantir la unió de les dues ribes del riu més important de la província. Encara avui és l’únic pas que hi ha entre Bilbao i la desembocadura —si no comptem el petit i simpàtic Gasolino, una barqueta que només travessa vianants a pocs metres del pont—, per la qual cosa és una infraestructura bàsica per a milers d’usuaris cada any. Per als turistes, la passarel·la superior permet una passejada vertiginosa a 45 metres d’altura amb vistes prodigioses sobre l’Abra i la ria de Bilbao.

Dades pràctiques

La Encartada
Barrio El Peñueco, 11. 48800 Balmaseda. Tel. 946 800 778.
Del 15/IV al 15/X, de dimarts a divendres, de 10 a 14 i 16 a 19 h.
Dissabte, de 10.30 a 19 h. Diumenge, d’11 a 15 h. Del 16/X al 14/IV, de dimarts a divendres, de 10 a 14 h.
Dissabte, de 10.30 a 19 h. Diumenge, d’11 a 15 h.
Entrada: 5 €.

Ferreria d’El Pobal
Ctra. BI-2701, km 23,5. 48550 Muskiz. Tel. 629 271 516.
Del 15/IV al 15/X, de dimarts a dissabte, de 10 a 14 i 16 a 19 h.
Diumenge, de 10 a 14 h. Del 16/X al 14/IV, de dimarts a diumenge, de 10 a 14 h.
Entrada: 3 €.

Bizkaiko Zubia
Barria, 3. 48930 Getxo. Tel. 944 801 012.
Transbordador: tots els dies 5-22 h. 0, 35 € persona, 0,60 € bicicleta, 1,35 € cotxe.
Passarel·la panoràmica: hivern, de 10 a 19 h. Primavera, de 10 a 20 h. Estiu, de 9 a 21 h.
Entrada 7 €.
Gasolino: de dilluns a divendres, de 5.45 a 22.10 h. Dissabte, de 8 a 22.10 h.
Diumenge, de 10 a 22.10 h. D’octubre a abril, diumenge, de 10 a 15 h. 0,35 € persona