El cultiu intensiu de la remolatxa per a la fabricació de sucre va representar un canvi en la mentalitat dels agricultors de Lleida a l’any 1900 i va impulsar les comunicacions als pobles de les ribes del riu Segre.
Text: Antoni Josa, economista i professor
Imatge destacada: Casa Gran de la Sucrera. Antoni Josa
Arran de la pèrdua de les colònies americanes que subministraven sucre de canya a l’Estat espanyol, el Govern de la nació va publicar el 1899 la Llei de l’Impost del Sucre, clarament proteccionista.
L’empresari del tèxtil Manuel Bertrand hi va veure l’oportunitat d’ampliar els seus negocis i, a la vegada, donar impuls a l’agricultura catalana mitjançant la construcció d’una gran fàbrica de sucre a Menàrguens.
En la sorprenent decisió d’instal·lar una fàbrica en un poble petit i aïllat com Menàrguens hi van influir, d’una banda, l’aigua abundant que oferia la séquia del Cup i la proximitat del riu Segre, però, de l’altra, també la negativa de Balaguer a causa del caciquisme com a sistema dominant. Però la ubicació suposava una forta inversió en comunicacions que Bertrand va haver de resoldre en un temps rècord i amb una despesa addicional important. Es tractava, doncs, d’un projecte arriscat i costós.
La construcció d’un tren privat de via estreta, el Mollerussa-Balaguer —també conegut com el Carrilet de la Sucrera—, i un pont metàl·lic sobre el riu Segre van ser imprescindibles per subministrar remolatxa a la fàbrica. El projecte es va legalitzar el 17 de setembre de 1899 davant el notari de Barcelona Josep Maria Vives i Mendoza. L’entitat va rebre el nom de M. Bertrand i Companyia Societat en Comandita. Les conseqüències immediates d’aquesta formalització van ser la compra de terrenys entre el riu Segre i la séquia del Cup per ubicar-hi la fàbrica, i l’adquisició de finques a la comarca de l’Urgell per assegurar el subministrament de matèria primera per al seu funcionament.
Vista de la Sucrera de Menàrguens amb el camp de remolatxa en primer terme, en una postal de principis del segle XX.
Els principals beneficis de l’existència de la sucrera en una zona endarrerida van ser un augment de la població i de les rendes agràries, una millora substancial de les comunicacions, l’aparició de rendes industrials, una modernització de l’agricultura i, el més important, un canvi en la mentalitat de la pagesia, que va preparar els cultivadors de remolatxa per al futur.
En aquest sentit, la Revista Agrícola d’Urgell, en el número de novembre de 1911, en conèixer la mort del senyor Bertrand, va assegurar: «A parte de este gran derroche de riquezas esparcidas por la comarca débese también al genio de este hombre un impulso formidable a los procedimientos de cultivo en lo que se refiere al empleo de los abonos químicos y las labores profundas habiendo intentado cultivar toda la remolacha que la fábrica pudiera consumir y si bien económicamente fue un fracaso, en él aprendieron muchos agricultores la moderación con que deben emplearse aquellos medios […]».
La crisi de finançament
Malauradament, poc temps després de la inauguració de la sucrera el març de 1901, la producció de sucre entrà en crisi pel gran nombre de fàbriques que s’havien construït arran de la publicació de la llei proteccionista. L’empresa, donades les necessitats de finançament, es va transformar en Sucrera del Segre Companyia Anònima. Això no va ser suficient ja que l’1 de juliol de 1903 la sucrera va ser venuda a la Sociedad General Azucarera Española (SGAE) i Manuel Bertrand va obtenir una representació a la junta d’accionistes del trust.
Durant els primers anys de la Primera Guerra Mundial, el sindicalisme agrari dels cultivadors es tornà combatiu a causa de la disminució dels preus de la remolatxa que el trust els pagava respecte d’altres zones.
A partir de l’any 1925, l’aparició de la Sucrera de Monsó, més moderna i que aconseguia millors rendiments en l’obtenció del sucre, va enfonsar les expectatives de futur de la Sucrera de Menàrguens. Al mateix temps, el ferrocarril de la fàbrica disminuïa la seva activitat a causa de l’existència del tren Pallaresa, que des de 1924, en el tram Térmens-Balaguer, corria paral·lel, i també per l’augment del transport per carretera, que anava en ascens.
Els preus del sucre fins a l’any 1925 eren molt variables, fruit de les produccions, que també eren irregulars, i de la política d’importacions molt canviant. Solament el consum es mantenia constant i amb tendència a l’alça, principalment a causa de la baixada de preus.
La fàbrica i, en primer terme, l’estació del carrilet de Menàrguens-Mollerussa. Arxiu MNACTEC, Fons Clemente Oliveró.
La crisi financera mundial de l’any 1929 i les escasses inversions que va rebre la fàbrica després de la construcció de la Sucrera de Monsó van provocar que, l’any 1933, la SGAE intentés tancar la fàbrica de Menàrguens. La resposta social, amb l’ajuda dels polítics de la demarcació, va fer desistir el trust del seu propòsit. Després de la guerra de 1936-1939, va continuar amb la fabricació per cobrir les necessitats alimentàries durant la postguerra, cosa que en va fer endarrerir el tancament definitiu fins a l’any 1963.
Els reptes de la conservació
Amb el pas del temps, tot el patrimoni industrial històric sucrer ubicat al terme de Menàrguens contigu al riu Segre i al poble de Térmens van ser catalogats pel seu valor històric com a béns culturals d’interès local (BCIL) a instàncies d’ambdós ajuntaments, cosa que no ha donat els fruits esperats pel que fa a la conservació.
Gràcies a la instal·lació d’una empresa, la nau central de la sucrera és l’element més ben conservat. Molt diferent és la situació de la Casa Gran o dels Directius, que es troba en total desús des del primer comprador i, últimament, presenta greus desperfectes en el sostre. El pont del tren, propietat dels ajuntaments de Menàrguens i Térmens, continua sent important pel fet d’enllaçar la C-12 amb la C-13 en l’únic punt de connexió entre les dues poblacions sobre el riu Segre, tot i que manté un ús de trànsit rodat per al qual no havia estat dissenyat. Al mateix temps, pel que fa a la línia del tren Sucrera Mollerussa Balaguer, només se’n conserven algunes estacions, gràcies a la iniciativa de particulars.
Per tant, el futur de la Sucrera, ubicada en un municipi petit com Menàrguens, és incert per falta de recursos, molt diferent de les sucreres més properes com la de Monsó i la de Vic, que, gràcies a la intervenció dels seus ajuntaments —dotats de més recursos financers— i a les ajudes externes, ha fet possible que la seva conservació estigui assegurada.
L’objectiu dels historiadors i d’altres estudiosos del tema és bàsicament rescatar-les de l’oblit, ja que totes elles van ser un exemple viu, no solament del procés de fabricació i d’una forma de viure que ha desaparegut, sinó també per mostrar el canvi de mentalitat favorable al progrés que va suposar la sucrera per a la pagesia de les comarques de la remolatxa i, sobretot, per als municipis de Menàrguens i Térmens.
El pont de la Sucrera sobre el riu Segre connecta Térmens i Menàrguens. Jaume Perarnau.
Per saber-ne més:
JOSA, A., Història de la Sucrera de Menàrguens. Ajuntament de Menàrguens, 2a ed., 2005.