La cap de redacció del diari cultural Núvol torna al Museu Molí Paperer de Capellades on la seva ànima periodista hi té el seu paper.

Text Carme Escales / Fotos Marc Vila

Draps vells, aigua en circulació, torns que giren, rodes de molí i fulls que s’eixuguen a l’aire. La nostra història escrita ho deu tot a aquestes imatges. Allò viscut va poder ser recollit en cartes, llibres i documents que han traspassat segles i segles fins a arribar-nos, sobre trossos de paper. La màquina d’escriure va deixar pas a l’ordinador, però encara hi ha qui recull les millors paraules sobre paper. La Clàudia Rius n’és un exemple. Nascuda en l’era digital, pren notes en llibretes. Amb el paper connecta amb el passat del seu poble i de la seva família.

El temps en què els drapaires anaven de casa en casa recollint draps vells per posar-los en remull, fer-losdesintegrar-se i transformar-los després en paper per escriure, ens queda lluny. Aquell paper va ser la Internet dels nostres avantpassats. En forma de cartes i sobres viatjava en mans dels carters, com ho fan avui les nostres paraules a través de les ones, o penjades al núvol. Però només baixant les escales del Molí Paperer de Capellades, fins al soterrani de l’edifici que avui és també museu, podem posar els peus en aquell temps enrere. I, com si els anys no haguessin girat cap full de calendari, hi seguim trobant la pila de draps, les dalles afilades per esquinçar-los, el torn espolsador per retirar-ne les impureses, l’espai del podridor on es debilita el teixit, i tots els altres estris i espais de treball d’una autèntica fàbrica tradicional de paper.

«Els molins paperers van ser dels primers edificis industrials que aglutinaren tot el procés de producció en un sol edifici», ens explica el conservador del Museu Molí Paperer de Capellades, Ton Lloret. Al molí arribava la matèria primera, els draps, i en sortia el paper. Però també hi havia la residència on vivien els amos o els arrendataris, una masia amb els horts, la vinya i els estables amb els porcs. Gran part del procés productiu es concentrava al soterrani de l’edifici, perquè la força, l’energia que feia moure l’engranatge i garantir l’aigua que calia per fer el paper, provenia de la roda hidràulica que agafa l’aigua de la bassa, que, en aquest cas, prové de l’aqüífer Carme-Capellades. Antigament, de la bassa, en brollaven 12 milions de litres diaris, que es conduïen al Rec del Corronaire. El rec portava l’aigua als horts i a 16 molins paperers, coneguts com els Molins de la Costa. El paper donava feina a molta gent. Les tasques de més qualificació les feien els homes i les dones, en canvi, s’encarregaven d’altres feines, per a les quals pagaven menys. Aquells empleats a qui corresponia fer el paper havien hagut de fer d’aprenents, abans, de tres a cinc anys.

«Em fa molt feliç saber que la gent recorda Capellades perquè hi va venir de visita i hi va fer paper.»

L’aigua de la regió primer havia fet moure molins fariners, i al segle XVIII va ser la indústria paperera la que va començar a emprar molins, i a la conca de Capellades se n’hi van concentrar 40. 40 molins paperers que feien tanta feina com podien perquè la demanda era grandiosa; al nucli de la Font de la Reina hi havia hostals perquè els traginers que s’emportaven el paper poguessin descansar. Era el moment en què Espanya tenia colònies a tot arreu, i als paperers de Capellades els va ser concedit el proveïment del paper segellat de l’Estat. «Aquesta conca va ser durant un temps el principal districte paperer d’Europa i del món», apunta Lloret.

Clàudia Rius al museu molí paperer

Al museu també hi ha una exposició permanent sobre la impremta i la seva relació amb el paper

I ara som allà, al Molí de la Vila, al Museu Paperer. Hi som amb la Clàudia Rius i Llorens, una jove periodista filla de Capellades i amb molts vincles amb el món de la indústria paperera. El seu avi matern, Cels Llorens Munné, era fill de Cal Munné, on tenien un dels molins paperers de la conca. L’avi va néixer l’any 36, poc abans de la guerra civil. Ell mateix explica que, per por que en qualsevol moment poguessin arribar soldats o policies, als nens els portaven a la vora de la roda del molí, perquè feia molt de soroll, i així, si algú plorava, ningú no el sentiria.

Ja de gran, aquest avi de la Clàudia que recorda el soroll de la roda de molí, va ser empleat als molins de Miquel i Costes i de Cal Fortugós. En aquesta última fàbrica feien paper de fumar, i durant molts anys ell va ser el delegat entre la fàbrica i el Molí de la Vila, l’actual Museu Paperer. Però la Clàudia encara en té més, de vincles familiars amb el museu. Quan la seva mare va començar a ser mestra d’Escola Bressol, feia les classes en un dels pisos del museu, perquè al poble no hi havia escola i l’Ajuntament, propietari de l’edifici, en destinava una part a aquesta missió.

«D’una manera o una altra, la meva família sempre ha tingut relació amb el museu, i estima el paper. Jo tinc debilitat per les llibretes», diu la Clàudia. «M’agrada tot el que està relacionat amb el paper. Jo el toco i noto quant pesa, perquè ho he fet des de petita; he estat envoltada de paper i soc molt conscient del que hi ha al darrere d’un full», diu la periodista. «Escollir llibreta és un ritual per a mi, són llibretes que ompliré amb paraules de tothom», afegeix.

I amb les paraules de tothom compondrà articles, entrevistes, reportatges per a Núvol, el diari digital de la cultura, on va començar com a becària amb 19 anys i del qual avui és la cap de redacció. A Núvol mostra el seu talent escrivint allò que aconsegueix extreure de músics, actors, artistes i espais museístics com el Molí Museu Paperer del seu poble, que avui visitem amb ella.

clàudia rius al museu molí paperer

Procés de fabricació artesà del paper: a la tina, s’extreu la pasta de paper amb el motlle que donarà forma al full

Des del mateix moment d’arribar-hi, frisa per baixar a fer paper, per tornar a fer el que ja havia fet en les visites amb l’escola i amb la família. «A casa sempre se n’ha consumit molt, de paper. Jo tinc molta cultura paperera i molt d’amor pel paper», expressa. «I m’agrada molt, quan dic que soc de Capellades, que la gent em digui que ho coneix perquè guarden entre els records d’infància aquell dia en què van venir al molí paperer. I m’ho diuen amb aquell punt d’il·lusió. Se’n recorden perquè fer paper a mà és una cosa especial, a mi em fa feliç».

Ara la Clàudia es mor de ganes d’enfonsar la forma en l’aigua on reposa la pasta de paper, tots aquells draps desintegrats que han fet el seu camí bacterià i transformador. I com si fos una pescadora que desplega la xarxa aigua avall, quan sent el pes de la matèria, la presa, el peix…, l’aixeca amunt recuperant-lo en l’aire per contemplar que el quadrant de fusta ha quedat ben cobert de pasta blanca. I la cara de satisfacció és ben expressiva del fet que en gaudeix, la Clàudia, amb aquesta activitat.

Fer paper així és com tocar l’origen, posar en valor arrels industrials del seu poble i la seva gent, saber d’on venim i com arriben els fulls de paper a les llibretes. Nascuda l’any 1994, la carrera professional de la Clàudia ja va aterrar totalment en un món digital. Teclat i pantalla i podcasts que s’expandeixen amb les ones l’ocupen cada dia. A banda de la seva feina principal a Núvol, la Clàudia és una de les impulsores del Canal Malaia, una plataforma a YouTube i a Instagram que vol promoure la creació de continguts en català a Internet. I a finals del 2019 va començar a emetre, amb altres companys, Gent de merda, un podcast català d’entreteniment amb entrevistes i reflexions sobre les preocupacions dels mil·lennistes. Però el paper de la Clàudia en el món de la comunicació en català encara és més gran, perquè és membre dels jurats del Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions i del Premi Ciutat de Barcelona.

Una vida envoltada de paraules, cultura i molta estima als museus que ens acompanyen en un viatge als inicis, a com estan fetes les coses, i no pas per quedar enrere.

tina i premsa

La tina i la premsa al seu costat

Donem, si no, un tomb a la Història. El Museu Molí Paperer de Capellades, que encara continua fabricant paper, també evoluciona i camina de la mà de la indústria. Tots aquells draps vells i la pasta en remull d’un procés totalment tradicional esdevenen també motiu d’innovació i cura del medi ambient. El molí està produint paper que porta llavors integrades, que, després d’haver-se fet servir per passar un missatge, una felicitació, el convit a una celebració, podrem sembrar per veure’n néixer una planta o mullar-se i servir un plat de llavors a punt per menjar. També fan paper de sabó, que fa la funció d’una tovalloleta 100% sostenible que esdevé sabó un cop posem el paper en contacte amb l’aigua. Són els reptes de l’artesania del paper, papers amb un final sorprenent que, en realitat, no fa sinó recordar-nos com neix, de fibres dissoltes en l’aigua abans d’agermanar-se en un full de paper.

Els seus racons preferits

1 / La tina. «Fer paper és el millor del món». Res no podria exemplificar millor la satisfacció de la Clàudia amb la forma a les mans, el motlle que fa sobresortir de l’aigua per separar la pasta que dona pas a un nou full de paper. Gairebé com donant vida a un element útil, molt present en la seva vida professional i personal.

2 / A les golfes del Molí Paperer hi ha el Mirador o assecador, un gran espai diàfan on conviuen una zona d’exposició, dibuixos sobre paper, i una bona estesa de fulls de paper que s’assequen de manera natural. I encara hi ha un bon lloc per celebrar-hi presentacions de llibres, entrega de premis, i «fins i tot casaments», ens diu la Clàudia.

clàudia rius

El Molí de la Vila i la bassa, origen de la història del paper a Capellades


Dades pràctiques

Museu Molí Paperer de Capellades
ADREÇA: C. Pau Casals, 10. 08786 Capellades
Horaris: Obert de dilluns a dijous, de 9 a 14 h; divendres, dissabte, diumenge i festius, de 10.30 a 14.30 h; juliol, agost i setembre, de 10.30 a 14.30 h.
Els caps de setmana i festius hi ha visites guiades a les 11 i a les 12.30 h.
1 i 6 de gener, 25 i 26 de desembre, tancat.
Cal fer reserva prèvia.