Memòria, identitat i gestió cultural d’un patrimoni vulnerable

El patrimoni de la industrialització es debat a Espanya en un procés de gran complexitat. D’una banda, en els últims 20 anys s’ha arribat a un estat de maduresa i rigor en els estudis i projectes, i també es disposa de nombroses experiències en la valoració patrimonial. Però, de l’altra banda, el patrimoni històric industrial pateix una manca de reconeixement social en el terreny polític i administratiu, fet que li ocasiona una vulnerabilitat important.

Text Miguel Ángel Álvarez Areces, president d’INCUNA  i del TICCIH d’Espanya
Foto de portada: J. Perarnau
Data. Maig de 2016

Són freqüents els casos i les crides públiques a la defensa de fàbriques històriques, conjunts i entorns fabrils, d’un patrimoni industrial en un paisatge cultural en perill de desaparició o deteriorament. I són insuficients encara les polítiques actives de les administracions públiques o dels propietaris per a la seva conservació.

Les perspectives en la conservació del patrimoni industrial no són alienes a les recents polítiques de retallades en la cultura i als efectes de les dràstiques polítiques d’”austeritat econòmica” implantades a Europa i a altres continents, principalment com a producte de criteris ideològics apriorístics en la pràctica política. Un
ambient que, sens dubte, ens porta a insistir en la necessària preservació d’aquest patrimoni.

La cultura i el patrimoni històric són manifestacions del saber, la identitat i la història dels pobles que s’han convertit en una mercaderia. Són objectes de consum amb demanda creixent; només cal veure les estadístiques culturals de diferents països en relació amb la seva riquesa nacional (PIB) per contrastar-ho. La protecció i la conservació del patrimoni i dels monuments industrials no són només una responsabilitat i una obligació
dels seus propietaris i d’administracions públiques, també són rendibles socialment i econòmicament. Es tracta de desenvolupar la cadena de valor associada als elements patrimonials, ja siguin museus, turisme, indústries culturals, rehabilitació i reutilització funcional en el si d’activitats econòmiques, socials i culturals que contribueixin a la millor i major qualitat de vida de la gent a les ciutats i els territoris. Són l’herència cultural, formen part de la memòria col·lectiva del treball i del lloc, i són, per tant, trets d’identitat.

Lamentablement, algunes de les intervencions per salvaguardar els béns industrials s’han limitat a elements aïllats, com ara xemeneies, torres refrigerants, gasòmetres i elements fabrils auxiliars que no sempre aconsegueixen comunicar i interpretar el sentir i el batec del complex industrial. La conservació de béns històrics industrials pren força quan són “catedrals del treball”, conjunts industrials o paisatges preservats amb autenticitat i de manera rigorosa, tant per les seves connotacions com per la seva presència imponent.

ELEMENTS INDUSTRIALS DECLARATS PATRIMONI DE LA HUMANITAT

A Espanya tenim, en la llista del patrimoni mundial de la UNESCO, dos elements vinculats al patrimoni industrial: el conjunt de les mines d’Almadén, a Ciudad Real, declarades Patrimoni de la Humanitat el juny del 2012 en el marc de la candidatura conjunta amb la ciutat eslovena d’Idrija amb el títol “El patrimoni del mercuri: Almadén i Idrija”, i el pont Penjant, o de Biscaia, situat a Portugalete, declarat Patrimoni Mundial el maig del 2007.

Tot i les insuficiències i els problemes en la gestió, som un dels escassos països que té un marc de planificació indicativa pel que fa al patrimoni industrial: el Pla
Nacional de Patrimoni Industrial (PNPI), elaborat l’any 2001 i renovat en els seus continguts l’any 2011 per una comissió de l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya (IPCE), dependent del Ministeri de Cultura. Tenim pendent portar a la realitat el que es planteja en els seus criteris i recomanacions.

El patrimoni industrial necessita polítiques actives de protecció i conservació per a un patrimoni que presenta un ràpid deteriorament i que està exposat a desaparèixer. La precarietat del patrimoni industrial a Espanya es deu a diversos factors: al gran nombre d’elements per conservar; al fet d’ésser elements subjectes a una contínua transformació; a l’obsolescència funcional, que implica una absència de rendibilitat econòmica; al fet d’ubicarse, en la majoria dels casos, en espais urbans de situació privilegiada; també, al fet d’ocupar grans superfícies de propietat única amb absoluta desprotecció legal; així mateix, a la manca de sensibilització cap a aquest patrimoni, tant per part de les administracions com de la societat. Igualment hi ha una dificultat objectiva de la seva conservació íntegra comptant amb la presència de tots els seus elements originaris, i també hi afegiria la manca o l’aplicació de diferents criteris a l’hora de plantejar-ne
la conservació o l’enderroc.

100 ELEMENTS DEL PATRIMONI INDUSTRIAL ESPANYOL

Per tal de mostrar l’ingent patrimoni del conjunt de l’Estat espanyol, el TICCIH va fer una selecció dels 100 béns més representatius que es va donar a conèixer l’any 2011 i que es pot consultar al web, així com una aplicació per a dispositius mòbils. També va promoure una exposició itinerant per nombroses ciutats i va editar un catàleg, 100 elementos del patrimonio industrial en España, que recull la història, els mètodes i els conceptes de l’arqueologia i del patrimoni de la industrialització. Aquesta relació d’elements del patrimoni industrial incorpora béns individuals, conjunts o paisatges del patrimoni industrial d’Espanya que corresponen a sectors productius característics: mineria, tèxtil, siderúrgia i metal·lúrgia, electricitat, química, ciment, patrimoni agroalimentari, infraestructures i obra pública, que intenten visualitzar en aquesta selecció el grau de simbolisme i la importància
històrica en cada lloc.

EL PATRIMONI EN PERILL

En aquests últims temps hem assistit a greus atemptats contra aquests testimonis de la nostra etapa històrica contemporània. Alguns, com la fosa Averly, a Saragossa, han estat d’allò més notoris respecte del patrimoni industrial a escala espanyola i internacional. Era la fà- brica de foneria més antiga d’Aragó i un dels patrimonis tecnològics més importants del segle xix. A pesar de la campanya popular i ciutadana que en demanava la protecció, no es va poder evitar el tancament d’instal·lacions i la seva venda a un grup immobiliari les pretensions del qual van afectar la pervivència del conjunt industrial patrimonial.

Altres casos de patrimoni en perill són les tres xemeneies de Sant Adrià de Besòs, que il·lustren l’estat de la qüestió sobre un patrimoni vulnerable i la urgència i lluita per la seva pervivència davant la destrucció de trets identitaris de la memòria del lloc. El mateix passa amb el paisatge industrial de la serra minera de Cartagena i La Unión, on la Fundació Serra Minera i altres col·lectius van denunciar públicament greus espolis que amenacen aquesta zona protegida amb categoria de lloc històric. La mines de Fontao, a Vila de Cruces, Pontevedra, és un altre dels llocs on associacions veïnals i ciutadanes es preocupen pel seu abandó i deteriorament reclamant actuacions a l’Administració local i autonòmica. Altres casos, com la Fábrica de Armas d’Oviedo, les Azucareras de Motril y Salobreña, el Molinar d’Alcoi o La Basconia, a Biscaia, han induït el TICCIH (Comitè Internacional per a la Conservació del Patrimoni Industrial) a reclamar i exigir accions davant la situació dels espais industrials històrics que pateixen un accelerat procés de deteriorament i desaparició a Espanya.

Cal, per tant, establir una política integral de gestió dels béns patrimonials amb intervencions arquitectòniques adequades, amb respecte ambiental i sostenibilitat en el territori, amb un turisme industrial responsable i criteris avançats i dinàmics als museus industrials o parcs patrimonials que no desvirtuïn el rigor i l’autenticitat en la valoració del patrimoni industrial, per evitar així convertir en parcs temàtics el que són testimonis de la memòria del treball i del lloc.

PENSAR I ACTUAR DES DEL TERRITORI

La transformació de paisatges i d’antics espais on es van ubicar fàbriques i artefactes de la indústria té un gran potencial en les polítiques urbanístiques i de regeneració mediambiental. Tot i els bloquejos i les incomprensions, l’economia, l’arquitectura, les arts i la cultura concilien interessos i adquireixen gran protagonisme en aquests escenaris amb una forta càrrega de memòria.

Davant de les opinions que segueixen considerant la cultura com a pervivència d’elements i objectes encapsulats en museus tradicionals, o en activitats festives exclusives d’un públic local, els processos de conservació i valoració del patrimoni industrial demostren el dinamisme dels territoris, ofereixen solucions innovadores, plans i operacions urbanes que resulten decisius en la preservació del patrimoni en el territori.

El patrimoni industrial és un recurs de consum sempre que es respectin valors com el passat, la identitat, l’autenticitat i el coneixement científic i tecnològic. Necessita la conjunció amb el paisatge i el medi ambient, i és essencial la participació dels ciutadans i dels agents socials en els projectes de recuperació de la memòria del treball i del lloc.

L’exigència en la seva conservació passa per afirmar l’autoestima, els trets d’identitat i la memòria col·lectiva. Afortunadament, l’exigència social reclama nous projectes amb velles estructures que donin futur al nostre passat i formin part, d’aquesta manera, de territoris intel·ligents.

Per saber-ne més: Pla Nacional de Patrimoni Industrial 2011,  i 100 elements del patrimoni industrial a Espanya