Empresària de la xocolata, mecenes, viatgera i aficionada al col·leccionisme d’art i a la fotografia.
Text: Montse Armengol, historiadora
Data: Juny de 2023
“No he pogut esborrar de la meva memòria aquella figura de dona riallera per raó de tota la seva serenitat sobreixidora; alta, bellament conformada, desperta i coneixedora, malgrat la seva ingènua discreció; contenta, confiada i tota ella simplicitat; […] somrís constant, atapeït de reserves; humorisme oportú; deseiximent i conformisme trascendents; aristocratisme involuntari i la serenitat, sempre la serenitat, harmonitzant-ho tot en aquell esperit subtil i fi com el que hom sol copsar en els grans homes d’Estat.” Amb aquestes paraules retrata la figura de Teresa Amatller i Cros (Barcelona, 1873-1960) el periodista i crític d’art Feliu Elias al periòdic La Publicidad, el juny de 1925. Era, efectivament, una dona amb tot el savoir-faire de l’alta burgesia barcelonina, tot i que la seva vida tenia alguns trets atípics. Els progenitors, Antoni Amatller i Càndida Cros, van decidir separar-se de comú acord quan la Teresa tenia quatre anys, i en fer-ne set va anar a viure amb el pare. Des d’aleshores, pare i filla van constituir una sòlida unitat familiar.
La Teresa va continuar els negocis del pare, Xocolates Amatller, en morir ell el 1910. Però sobretot es va dedicar a fer tasques de mecenatge i a cultivar les aficions que compartien amb gran passió: viatjar, la fotografia i el col·leccionisme d’art. Junts van recórrer Europa i el nord d’Àfrica, d’on tornaven carregats de records. La Teresa va fer conferències d’aquells viatges al Centre Excursionista de Catalunya, i va projectar fotografies de móns exòtics.
La Teresa Amatller era tota una personalitat, una filantropa respectada, membre de la Junta de Museus i fundadora de l’Institut Amatller d’Art Hispànic. Era propietària d’una de les cases més famoses de Barcelona, la magnífica Casa Amatller del passeig de Gràcia, que per voluntat del pare va donar a la ciutat, juntament amb les col·leccions que atresora —un dels fons fotogràfics més importants del món— en morir sense descendents.