Durant el segle passat, les comarques de Cuencas Mineras i Andorra- Sierra de Arcos van viure l’auge i la decadència de les explotacions mineres, una història que va marcar la vida de la seva gent i va deixar un important llegat d’arquitectura industrial.
Text: María Inés Comba, periodista i cartògrafa
Imatge de portada: La central tèrmica d’Aliaga. Font: Castellbò/ Viquipèdia
Data: Juny de 2023
Les comarques de Cuencas Mineras i Andorra-Sierra de Arcos tenen una història i una identitat mineres des de fa més de cent anys, quan ja es treia de l’interior de la terra l’atzabeja (varietat del carbó utilitzat sobretot en joieria) i el carbó lignit (usat com a element calefactor, principalment per a les grans indústries). La mineria del carbó va causar un fort impacte econòmic i social en aquestes comarques i, de retruc, va deixar un interessant patrimoni industrial en forma de castellets, magatzems, vies de tren, habitatges i les mines, explotacions i jaciments que deixen al descobert les entranyes de la terra i dibuixen escenografies acolorides que contrasten amb els decorats agraris de l’entorn.
Iniciarem el recorregut a la central tèrmica d’Aliaga, una infraestructura que va significar no només el salt de la vida rural a una societat industrial, sinó també un gran canvi en el paisatge, ja que es va fer necessària la construcció d’un embassament, un cable aeri per transportar el carbó des de les mines fins a la central i l’ampliació i la modernització de les mines. En el seu moment va constituir un megaprojecte mai vist a l’Aragó, i va donar lloc a una de les centrals tèrmiques més grans i modernes d’Espanya, que abastia Terol i Saragossa. En començar a funcionar, entre 1950 i 1952, va comptar amb dues calderes Babcock-Wilcox, de manufactura de Bilbao, i dues turbines Brown-Bovery de 10 MW elèctrics cadascuna.
El Museo Minero de Escucha ofereix la possibilitat d’entrar en les profunditats d’una mina. Font: Museo Minero de Escucha/ Pedro Blesa.
El carbó s’extreia de les mines locals d’Hoya Marina, Las Eras i Campos. Tot i això, la gran demanda de la central, unes 900 t diàries, i el baix poder calorífic del lignit extret, va portar al tancament de l’última mina del vedat d’Aliaga el 1966. Aleshores es va fer necessari portar el carbó per carretera d’altres zones de la província de Terol, com Utrillas, Ariño o Palomar, cosa que en va elevar els costos i va significar l’inici del declivi de la central, que encara va funcionar fins al 1982. Malgrat l’estat actual d’abandó, la central tèrmica d’Aliaga continua sent una estructura única, atesos l’arquitectura imponent i l’entorn privilegiat que l’envolta, i és un exemple clar de paisatge cultural de la industrialització.
Un museu dins la mina
Des d’Aliaga sortim en direcció a Mesquita de Jarque, per enllaçar amb la N-240, que porta fins a Escucha, on obre les portes un dels pocs museus habilitats a les mateixes galeries d’una mina. La mina Pozo Pilar va començar a funcionar a partir de l’octubre del 1968 i va cessar l’activitat entre 1991 i 1992. Es tracta d’un pou d’extracció vertical d’uns 360 m de profunditat, que va tenir l’època d’esplendor després de la crisi del petroli del 1973. A mitjan dècada de 1980 va iniciar la seva decadència, condicionada per les noves polítiques energètiques de la Unió Europea i també a causa de l’elevat contingut en sofre del lignit de Terol, que pujava els nivells d’emissions contaminants.
Les visites al Museo Minero de Escucha comencen a les mateixes vagonetes que transportaven el personal de la mina, amb les quals es baixa a uns 100 m sota terra per descobrir diferents recreacions de les feines de la mineria del carbó. El recorregut arriba fins al cor mateix de la mina, on sorgeix un tall de carbó obert al públic, un indret per conèixer de primera mà la forma d’extracció del mineral fòssil, i fer-se una idea de les sensacions del treball a la mina, en una mina real de carbó lignit. A l’exterior del museu, una zona enjardinada presenta una exposició de maquinària antiga de mineria, peces que van ser utilitzades per al treball a les diferents mines de la zona.
A Escucha coneixerem tots els elements de la mineria. Font: Museo Minero de Escucha/ Pedro Blesa
Enfilats en una vagoneta, entrem terra endins a la mina d’Escucha.
Molt a prop d’Escucha, a només cinc quilòmetres per la N-420, s’accedeix al Parque Temático del Ferrocarril y la Minería d’Utrillas, ubicat al pou Santa Bárbara, una de les mines més antigues i emblemàtiques de la societat Minas y Ferrocarril de Utrillas. El pou es va començar a perforar el 1914 i va arribar a tenir una profunditat de 160 m i tots els avenços tècnics de l’època. Oficialment va ser inaugurat el 1923. Un gran castellet suportava l’estructura per la qual es desplaçaven les gàbies per transportar els miners i els muls que treballaven a les galeries d’extracció. Durant la Guerra Civil van ser dinamitats el castellet i la sala de calderes, que es van reconstruir cap al 1940. A la zona del pou Santa Bárbara s’han restaurat i es poden visitar el gran castellet d’extracció, la sala calderes, la sala de màquines, els vestuaris, la lampisteria i les tremuges.
A més del pou i les infraestructures annexes, les dificultats orogràfiques per accedir a les tremuges de les mines van propiciar, el 1904, la construcció d’un ferrocarril auxiliar que connectava les diferents bocamines amb els safareigs de carbó. Es va emprar el sistema de Feldbahn (ferrocarril lleuger), amb un tipus d’ample de 600 mm, molt utilitzat en les explotacions industrials i mineres, ja que permetia radis de corba molt tancats. La línia va estar en funcionament fins a l’any 1969, i s’ha recuperat com a tren turístic del complex, incloent-hi la llegendària locomotora de vapor Hulla, del 1903, que impulsa el comboi de viatgers. Constitueix un bon exemple de recuperació d’un ferrocarril històric que circula per l’antic traçat i amb els vehicles originals de la línia.
A Utrillas, una línia auxiliar de ferrocarril de 9km connectava les mines i els safareigs del carbó. Avui és un tren turístic. Font: Museo Utrillas
Anem ara per la A-222 en direcció a Cortes de Aragón i Muniesa, i en aquesta última població enllacem amb la carretera A-1401 fins a la localitat d’Ariño, ja a la comarca d’Andorra- Sierra de Arcos, una altra zona marcada per l’impacte econòmic i social de la mineria. Aquí l’associació Pozo Corral Negro, formada per miners jubilats, ha posat en marxa el Centro para la Memoria Minera, amb una recreació d’un tall de carbó fet a mida real i amb materials i eines originals. En ingressar al que té tot l’aspecte d’una mina real, ens trobem la maquinària i els equips de treball, des del transportador i la màquina d’extracció del carbó fins a les eines i els equips de ventilació, seguretat i comunicació, tots elements originals recuperats de la mina tancada. Però el més interessant és que la visita guiada va a càrrec dels membres voluntaris de l’associació Pozo Corral Negro, que coneixen la feina amb detall i enriqueixen les visites amb anècdotes i experiències personals.
Un museu a cel obert
A prop d’Ariño i comunicada per la carretera A-1402, la localitat d’Andorra compta amb un projecte ambiciós que pretén presentar tota la comarca com un museu a cel obert de la mineria, amb punts repartits pel territori que ofereixen una visió completa de la història d’aquest sector. El centre neuràlgic del Museo Minero de Andorra és a les antigues instal·lacions del pou de San Juan, objecte d’una història singular. D’acord amb els plans originals traçats cap al 1950 per l’Empresa Nacional Calvo Sotelo (ENCASO), aquest pou estava destinat a ser l’explotació més important d’un complex miner, amb una producció de carbó prevista de 2.000 t al dia durant els 20 anys següents. Els treballs d’excavació del pou van arribar als 386 m de profunditat el 1959, i llavors a l’exterior ja s’havien muntat el castellet, les politges i les tornapuntes del sistema d’extracció. A més, el complex comptava amb edificis exteriors com ara oficina d’enginyers, emplaçament de màquines, proveïments i dipòsits d’aigües, així com línia elèctrica i telefònica, carretera i enllaços ferroviaris. Però diferents problemes, com un mantell aqüífer que va inundar les obres diverses vegades, van fer que el pou no arribés mai a la consideració de mina en explotació, i s’abandonés, malgrat la costosa inversió feta. Moltes d’aquestes infraestructures s’han restaurat, i actualment formen part del museu, com el castellet, una estructura metàl·lica de 44 m d’alçada, la sala de màquines, els magatzems, la fusteria i una col·lecció de màquines de grans dimensions, muts testimonis del treball en túnels i galeries.
Pou Santa Bárbara, a Utrillas. Font: Museo Utrillas.
També forma part del museu l’espai d’interpretació Restauración Ecológica de Zonas Mineras, localitzat a la Val de Ariño. Des de tres miradors situats estratègicament al llarg de la vall, podem apreciar les diferents fases d’una explotació: l’obertura de buits miners, la creació i la restauració del runam, i la recuperació de buits finals. És un autèntic manual a l’aire lliure de la mineria de carbó en una visita guiada de poc més de set quilòmetres.
Aquest recorregut per la regió minera de Terol, carregat de visites que donen a conèixer l’auge i la decadència del sector miner a la regió, ens ocuparà segur més d’una jornada. Per això, acabarem el recorregut en un hotel situat a les antigues instal·lacions d’una estació de ferrocarril. En efecte, l’Hotel Parada del Compte s’ubica a l’antiga estació de la població de la Torre del Compte (Matarranya), en un paratge tranquil situat a 2,5 km del poble. L’ambientació de l’hotel evoca en tot moment l’antiga funció de l’edifici, amb la teulada a dues aigües, les bigues de ferro sota les quals s’alineen les habitacions, i el vell magatzem que allotja el vestíbul i el restaurant, ambientats segons els cànons de l’arquitectura industrial, i amb una decoració que guarda la memòria del ferrocarril. Un ampli passeig pels voltants permet observar els antics detalls de l’estació de ferrocarril integrats al paisatge, així com el vell traçat vial, que ha estat recuperat per al turisme com la Via Verda de la Val de Zafán.
Gran maquinària a l’abast del visitant al Museo Minero de Andorra. Font: Arxiu del Museo Minero de Andorra.
Fitxa pràctica
Central tèrmica d’Aliaga
Adreça: Aliaga (Terol)
Museo Minero de Escucha
Adreça: C. Carretera, 7. Escucha (Terol).
Tel.: 978 756 705 / 634 892 457.
E-mail: informacion@museomineroescucha.es
Horari: De dimarts a divendres, d’11 a 14 i de 16 a 19 h. Dissabtes, diumenges i festius, de 10 a 14 i de 16 a 20 h.
Parque Temático del Ferrocarril y la Minería d’Utrillas
Adreça: Pou Santa Bàrbara s/n, Utrillas (Terol).
Tel.: 978 757 067 / 978 224 101.
E-mail: info@parquemineroutrillas.com
Horari: Dissabtes i diumenges, de 10 a 14 i de 16 a 20 h.
Museo Minero de Ariño
Adreça: C/Carretera Albacete, s/n, Ariño (Terol).
Tel.: 620 244 415 / 685 607 528 / 646 732 677.
E-mail: info@aytoarino.com.
Horari: Dissabtes, de 17.30 a 19.30 h.
Minas Museo Minero Andorra
Adreça: C/Candela, 2, Andorra (Terol).
Tel.: 978 880 927 / 623 395 143.
E-mail: turismo@andorrasierradearcos.com
Horari: Caps de setmana i festius, d’11 a 16.45 h.
Totes les visites al museu són guiades.
Hotel La Parada del Compte
Adreça: Antigua Estación del Ferrocarril, s/n.
Torre del Compte (Matarranya).
Tel.: 978 079 025 / 678 718 581.
E-mail: gestion@hotelparadadelcompte.com