Aquesta empresa és l’únic testimoni que resta d’una activitat típicament solsonina des del segle XVI. Quan algú vol comprar una navalla de Solsona, demana «una pallaresa».

Text: Montse Armengol, historiadora | Fotos: Pallarès

L’any 1788, un viatger i escriptor de Conca, Francisco de Zamora, va recórrer Catalunya descrivint al seu diari de viatges tot allò que li cridava més l’atenció. De Solsona, ens parla, admirat, dels tallers de ganiveters. Efectivament, al segle XVIII, els oficis de «l’art de foc», que englobaven daguers, ferrers, manyans, clavetaires, estanyers, pedrenyalers i calderers, presents des d’un segle abans, van adquirir gran importància en aquesta ciutat. Van convertir-se en les activitats més pròsperes de la vila, superant el sector tèxtil. Tots aquests oficis estaven agrupats en la confraria de Sant Eloi i tenien l’altar propi a la catedral, on avui hi ha l’altar de Sant Antoni.

esmolat ganivets

L’esmolat de les peces, una a una, és un dels secrets de la qualitat de la marca

En aquells anys hi havia 24 tallers, cada un dels quals tenia entre 4 i 10 aprenents, i el tragí que generaven donava feina a 30 matxos, que torna- ven carregats de banyes de bou de les fàbriques de pintes de Barcelona i València, de l’acer que es comprava a Barcelona i del ferro que venia de les valls pirinenques. Els ganivets de Solsona s’exportaven a tot Espanya i Amèrica, i tenien com a competidors els tallers de Ripoll, Olot i Albacete.

Una oportunitat d’or

En el marc de la Primera Guerra Mundial va arribar a Solsona una comanda de ganivets molt important del Govern de Turquia, que no es va poder atendre perquè els ganiveters, en lloc d’agrupar-se, van continuar aferrats a l’empresa familiar que sempre havien tingut. Van perdre així una oportunitat d’or, la possibilitat de modernitzar-se, i arran d’això Solsona ha viscut la decadència d’aquesta indústria tan típica: a principis de segle XX hi havia una dotzena de tallers, sempre basats en l’empresa familiar; en la dècada del 1970 només en quedaven tres: el Pallarès, el Costa i el Casafont.

Actualment, l’activitat es manté de la mà d’una sola ganiveteria, la Ganiveteria Pallarès. Empresa centenària i de renom internacional, Ganivets Pallarès va néixer precisament en aquell moment d’incertesa, el 1917, de la mà dels germans Lluís i Carles Pallarès i Canal. Lluís Pallarès havia treballat en una empresa de tisores a Barcelona i havia vist com funcionava un  procés  industrial, així que no li va ser difícil reproduir el sistema de treball a Solsona.

Aviat la fàbrica es va caracteritzar pel bon tremp i el bon esmolat dels seus ganivets, que venien a tota la comarca del Solsonès i a les províncies de Barcelona i Girona.

A la dècada de 1960 se situen al capdavant de l’empresa els germans Jesús i Juli Pallarès i Moncunill, fills d’en Lluís. Comença la mecanització de l’empresa i l’ampliació del mercat a la resta de Catalunya i a tot Espanya. A principis del segle XXI passa a dirigir l’empresa la tercera generació, amb en David i en Lluís Pallarès al capdavant. Amb ells continua la modernització i l’adaptació a les noves tecnologies, sense perdre el caràcter artesanal que li dona valor i qualitat, i s’amplia el mercat cap a França, Suïssa, Alemanya, Austràlia i a diferents països d’Amèrica.

De la banya al plàstic

Tradicionalment, els mànecs dels ganivets eren de banya de boví o de fusta. La banya era un material que importaven de l’Argentina els fabricants de pintes, i els ganiveters n’aprofitaven el sobrant, les puntes. Així, els carreters pujaven les puntes de banya de Barcelona i de tornada s’enduien els ganivets. Però quan la indústria del pinte, molt important a Barcelona i València, a mitjans del segle XX va deixar d’utilitzar la banya, a Solsona es van quedar sense matèria primera per fer mànecs. El plàstic va ser el material substitut, en una transició que no va ser fàcil. A Pallarès, però, la fusta i la banya no s’han deixat d’utilitzar mai.

Pallarès en dades

  • Superfície: 1.200 metres quadrats.
  • Producció: 1.000 ganivets diaris.
  • Mercat interior: 33% península ibèrica.
  • Exportació: 66% Europa i resta del món.

Tècniques secretes

Els ganivets són les eines més antigues de la humanitat, i tot i així guarden secrets. A Pallarès hi ha tècniques particulars que no podem explicar: només revelem que la qualitat de l’acer, els processos de trempat i l’esmolada final són cabdals.

fotografia taller

La llarga trajectòria és un valor de la marca. La fotografia més antiga que conserven del taller és de l’any de la fundació, el 1917.

El procés continua sent local, amb la fàbrica a Solsona; això sí, del taller històric al centre de la ciutat es van haver de traslladar al polígon. Fusta, banya, plàstic i acer són les matèries primeres; els dos primers materials, els tradicionals per als mànecs, continuen presents. Pel que fa al tall, fan servir l’acer inoxidable que tots coneixem, però treballen també amb acer al carbó, un metall que talla més i que conserva el tall més temps, però que té el desavantatge que el procés de fabricació no es pot automatitzar; per això, poques fàbriques de ganivets el fan servir avui dia. Això encaixa amb la filosofia de l’empresa, on, segons afirma David Pallarès, «fem ganivets que tallen, eines per a la gent que treballa. Si ens demanen un ganivet per penjar a la paret, no el farem pas, no és la nostra vocació», tot i que alguns models amb estoig, de tall brillant i mànecs treballats, poden ser, sens dubte, un bon regal.