Cançons de prop, xemeneies a l’horitzó i teulats que parlen de la terra del músic i arquitecte Carles Sanjosé, àlies Sanjosex. Ell ens acompanya en la visita al Terracotta Museu de la Bisbal d’Empordà.

Text: Carme Escales, periodista | Fotos: Joan Castro

En aquest Empordà tan complet, de plana, mar i muntanya, línies arquitectòniques dibuixen les places i els carrers per on camina la vida que inspira cançons. Així, urbanitzant viles i expandint música feta des del seu quilòmetre zero, Carles Sanjosé, arquitecte d’espais i melodies, és el nostre amfitrió en la visita al Terracotta Museu del seu poble, la Bisbal d’Empordà. Entrem amb ell al lloc on segurament s’entén millor la personalitat d’aquesta vila feta a si mateixa a partir dels seus fonaments, la terra on s’aixeca. Argila per fer teules, recipients i art ceràmic cuits en forns que fan fumejar xemeneies que vesteixen i informen des del paisatge de tot el que s’hi fa.

Jugant a la cuina de la seva àvia paterna, de la Bisbal, la Conxita Lloveras, a fer formes amb la massa dels brunyols, en Carles convivia ja de ben petit amb la creativitat i amb l’essència d’aquesta trobada amb ell, avui, al Terracotta Museu de la Ceràmica de la Bisbal d’Empordà. Perquè aquells manipulats de bru- nyol que en les seves petites mans adquirien sentit d’entreteniment, vincle familiar i il·lusió de veure’ls després cuits i menjar-se’ls amb aquella satisfacció, els anava posant a dins d’una conca jaspiada, «amb un dibuix que feia aigües», recorda, ben bé igual que una de les que hi ha exposades a l’espai del Terracotta dedicat a la terrisseria, una conca com tenien i tenen a les cases de la Bisbal, feta de la terra argilosa del municipi, molla i cuita com aquells brunyols casolans.

I així, observant aquella conca ben igual que la de l’àvia Conxita, iniciem la conversa amb Carles Sanjosé, músic i arquitecte de la Bisbal d’Empordà. Paraules, notes musicals, línies que dibuixen carrers, places i cases, han anat prenent forma a les seves mans, enmig d’un paisatge esquitxat de xemeneies de fàbriques de ceràmica i terrissa, i de teulats fets amb teules del color propi de la terra local. Vermellosa i generosa, és una argila que ha donat i dona corda a una economia de proximitat que, des del 1511, batega en aquest bocí d’Empordà interior. És l’Empordà que es reconeix per les cornises (ràfecs) amb acabats de ceràmica de tons vermells i ataronjats, i no de fusta, com en d’altres comarques properes, com ara Osona.

En moltes de les cases de la Bisbal, l’avi i el pare d’en Carles van treballar-hi com a paletes. En la història familiar d’en Carles la tradició catalana constructiva hi és molt present. «El meu rebesavi va morir en un accident mentre treballava en les obres de construcció del Palau Güell», explica. «Gràcies al punt de vista d’un pare paleta que coneixia bé el sector, la meva arquitectura s’ha enriquit molt, tant a escala tècnica com humana». D’aquí que ell ara reconegui, també, haver-se estalviat gràcies a aquesta herència de saber fer pràctic, funcional, d’experiència en la construcció, «aquesta part més de pose» que gasten molts arquitectes. Ell s’identifica molt més amb «un punt alternatiu, crític, i de detall funcional, amb més senzillesa i solucions factibles i econòmiques, que moltes vegades sorgeixen d’un diàleg amb el passat», exposa. Sobre la ceràmica autòctona, en Carles admet que «a mi m’agrada utilitzar-la quan toca, com a material barat i versàtil, però sempre que tingui un sentit i una coherència en l’espai».

Un pas enrere, dos endavant

La pandèmia de la Covid, que ha forçat tant l’aturada de la música en viu, també ens interpel·la sobre els ritmes frenètics de les nostres vides globals i particulars. Com qualsevol crisi, aquesta estocada a la salut demana parar i observar el camí, enrere, allà on som, i endavant, on voldríem arribar. Sanjosé ho simplifica amb la idea de «fer un pas enrere per fer-ne dos endavant». Així estableix ell el seu diàleg amb el passat i el seu magnetisme amb tot allò que sent ganes de preservar, un propòsit i una manera de fer i de viure que lliga amb l’esperit del Terracotta. És la fàbrica que va produir ceràmica fins a l’any 1984.

Tres anys més tard, després del tancament, l’Ajuntament de la Bisbal va comprar l’edifici per assegurar-ne la preservació. Tal com explica en Carles, que era regidor municipal d’Urbanisme justament quan va donar per finalitzat el projecte com a espai totalment visitable, «es va trigar molt de temps a donar per conclosa la proposta de tot el que és avui el Terracotta, però tot aquell temps no va ser en va, perquè va permetre fer xarxa amb el territori, crear un fons expositiu i establir sinergies amb l’entorn». L’any 2015, «gràcies a l’última subvenció amb fons FEDER d’aquella temporada, es va poder completar l’oferta de l’espai i se’n va fer la inauguració oficial. L’ajut europeu va ser clau per fer-lo realitat, ja que el nostre pressupost municipal no és gens folgat, és molt just», afegeix Sanjosé.

I com el descriu, ell, el Terracotta? «Aquí som en una fàbrica, no en un museu; som en una fàbrica industrial 100 %, i això és el que ho fa més bonic.» Que sigui el mateix espai on passaven les coses que t’explica és el que succeeix en aquest museu peculiar, que exhibeix un recorregut històric, antropològic, econòmic i social. «Després de la crisi tan profunda que ha viscut la Bisbal els últims anys, la de la construcció, ara ens estem reinventant», exposa l’artista. I en positiu, afirma: «Amb la seva originalitat i inventiva, amb un projecte propi, l’economia local està trobant un rumb diferent».

materials construcció

Els materials de construcció que l’argila de la Bisbal ha proporcionat al territori són avui part del paisatge.

I s’explica: «Encara queda una indústria a l’engròs, tot i que no amb la potència de l’època de la construcció, amb aquell volum important que la Bisbal havia tingut, en gran part per la proximitat de la costa, que feia que els seus materials de construcció fossin molt demanats». Això d’una banda. «Ara la ceràmica, en petita peça artesanal, està fent aflorar botigues que mantenen viva la flama de l’artesania autòctona. Com que la Bisbal no té el turisme com a base econòmica, van sorgint altres coses, com aquesta creació artesanal i noves iniciatives a partir d’aquí.»

Un exemple que aplaudeix el músic de la Bisbal és l’espai exterior del Terracotta, concebut per fer-hi concerts i altres actes a l’aire lliure. I a l’interior, a més de tot el que s’hi exposa, s’hi explica i s’hi projecta, s’hi imparteix un cicle formatiu de terrisseria. «Tot això és un projecte de poble i de projecció de la Bisbal, un molt bon equipament, va costar molt, però va néixer ja madur.»

A només uns 250 metres hi té el despatx d’arquitectura. Abans de treure el seu primer disc, Viva!, al 2005, ja el tenia. En la música i els espais, per al gaudi privat i públic, en Carles aboca la creació en l’àmbit professional i estira els fils de la seva quotidianitat familiar. L’ofici de paleta del pare, i de l’avi i el rebesavi, el fa sentir partícip de la tradició constructiva. Però el seu pare, a més de donar forma a les cases, també feia música i havia tingut bandes musicals; per tant, doble fil per estirar de tradició a casa i un motiu perquè en Carles expressi de manera espontània: «Em sento molt afortunat». També està content perquè, malgrat que en aquest moment vital, amb dos fills petits, l’arquitectura i l’atenció als seus menuts li ocupen bona part del temps, l’estima per la música i les ganes de continuar component fan ara el seu camí més intern, per aflorar algun dia, tard o d’hora, en un treball en solitari, tal com imagina des del seu desig.

Ceràmica contemporània

La ceràmica contemporània també és present en el Terracotta amb una àmplia programació d’exposicions.

De moment, se sent molt satisfet dels set concerts que ha pogut fer en un segon estiu de pandèmia, on ha fet lluir les sis cançons del darrer disc, Dos somnis. «Hi ha poques coses com la música, un art tan essencial i eteri… La música és essència pura, xamanisme que fa sorgir els sentiments», diu, agraït de poder mantenir viva la flama fent compatible concerts més limitats d’espai amb la prevenció de la Covid.

Hem iniciat la conversa amb els brunyols de l’àvia i ens acomiadem tornant a la cuina i al xup-xup dels plats tradicionals, com els rostits en cassola de terrissa. Sempre amb aquest pas enrere, preguntant a l’àvia com es fan uns macarrons o un bon arròs bullit. «Hauríem d’intentar cuinar bé —afirma Carles Sanjosé—. El menjar i la música són essencials.» Ell aboca l’esperit creatiu en tot el que fa. «Qualsevol article creatiu és artesania —diu—. Tots tenim un missatge per al món i fer les coses ben fetes també pot ser el nostre missatge al món.» «Els arquitectes Joan Escribà i Miós Nadal hi van treballar amb molta il·lusió i dedicació durant molts anys», afegeix.

Els seus racons preferits

  1. Audiovisual. Corredisses vora les basses on reposava el fang a ca l’Ignasi Pigem van fer caure el seu amic a dins d’una d’elles i emportar-se una bona renyada del pare. És un dels records que li venen a la ment a en Carles quan veu la fàbrica dels Pigem, la família del seu amic d’infància, en l’audiovisual que es projecta al Terracotta.
  2. Solucions de construcció. «La volta catalana —els buits superiors de la qual omplien peces trencades de terrissa— és un invent increïble», diu en Carles. I ens recorda que fins i tot «Le Corbusier la va fer servir». Reconeix que l’ofici de constructor ha anat perdent l’ús dels detalls i les filigranes, tan potents en estils com el modernisme, i que ara tot és molt més estàndard.

Dades pràctiques

Terracotta Museu de Ceràmica de la Bisbal
C. Sis d’Octubre, 99, 17100 La Bisbal d’Empordà
972 642 067
De setembre a juny, de dimarts a divendres, de 10 a 13 h i de 16 a 19 h; dissabtes, de 10 a 14 h i de 17 a 20 h; diumenges i festius, de 10 a 14 h.
Juliol i agost, de dilluns a dissabte, de 10 a 14 h i de 17 a 20.30 h; diumenges, de 10 a 14 h.
Visites guiades per a grups, activitats i tallers escolars, amb reserva prèvia.