El molí de Torrebesses, testimoni de les lluites pageses per la propietat de la terra al camp català, ens permet conèixer com s’ha produït un dels ingredients essencials de la dieta mediterrània, l’oli d’oliva, en els últims 2.000 anys.

Text: Oriol Regué Sendrós, historiador | Fotos: Mario Urrea

Al bell mig de la Vall Major, al poble de Torrebesses (Segrià), s’hi conserva el molí de Bep de Canut, un molí de premsa de biga i lliura de mitjan segle XIX, testimoni de la producció tradicional d’oli d’oliva de la Catalunya de secà. Aquest gran edifici de pedra, en extraordinari estat de conservació gràcies a la rehabilitació i museïtzació de l’Ajuntament de Torrebesses, permet resseguir el procés productiu de l’oli, des de l’oliva fins a la tenalla.

Només d’entrar-hi ens trobem la sala de moltura, on s’emmagatzemaven les olives i se’n feia la primera molta. Presideix la sala una imponent mola olearia. La primera molta transforma les olives en una pasta negra, a punt per al procés de premsada. La pasta es col·loca en cofins o esportins (uns cabassos plans d’espart) que, apilats a la base de la premsa i barrejats amb aigua calenta, constitueixen una càrrega preparada per a l’extracció de l’oli.

A mà dreta de la mola, dues portes ens duen a la sala on trobem les grans estructures de les dues premses de biga i lliura, de les quals se’n conserva una de sencera. Es compon de dos pilars bessons de fusta (verges), d’uns quatre metres d’alçària, ancorats per un conjunt de pedres que funcionen com a contrapès. Entre els dos pilars, s’hi insereix l’extremitat de la biga, i al davant, una peça circular de fusta anomenada barret o marrà assegura que la pressió sobre els cofins sigui uniforme. La càrrega de cofins amb la pasta d’oliva es diposita a sota del marrà, sobre una base de pedra anomenada cassola, vorejada per una canal que acaba en un regueró, per on correrà l’oli fins a caure en dos dipòsits de pedra, on se separa de l’aigua per decantació natural.

60 pams de biga

La biga s’allarga fins a arribar als 12 metres, o 60 pams, que li dona el nom de biga Està conformada per quatre troncs d’arbre d’una peça, probablement importats de l’Alt Pirineu. A l’extrem oposat, una gran pedra cilíndrica fa de contrapès i pes. La pedra, anomenada lliura o quintal, està travessada per un cargol que permet operar tota la premsa, fent pujar i baixar la biga mitjançant dues barres de fusta mogudes per la força humana. Al punt mitjà de la biga, dos pilars bessons de fusta, anomenats balanceres, guien el moviment. A la part inferior, una trava col·locada actua de fulcre. Quan la premsa i la pedra de lliura exerceixen tot el pes sobre la càrrega de cofins, el fulcre es retira per tal que la biga pugui baixar i premsar els cofins al màxim possible.

La biga seixantena. D’esquerra a dreta, les verges, la càrrega amb els cofins, els dipòsits i les balanceres. Al fons, la rosca amb la pedra de lliura a baix. Font: Mario Urrea

Per tal de millorar el rendiment de l’oliva, la pasta i els cofins es barregen amb aigua calenta. Per tant, la sala de premsat conté també un pou que per mitjà d’una canalera transporta l’aigua a la caldera situada entre les dues zones de càrrega de les premses. La caldera proporciona aigua calenta als treballadors encarregats d’apilonar els cofins a la base de la premsa, que la remullen constantment durant el procés de premsat. Adjacents a la sala de premsat i la de moltura, el molí té una mina d’aigua i una bassa on acumular-la, un estable per als animals i uns dipòsits externs per decantar les oliasses (l’oli de menys qualitat).

En conjunt, el molí de Bep de Canut conté tots els elements per ser considerat un edifici històric industrial de primer ordre, vinculat a l’activitat comercial i a la transformació tècnica del món agrari. Constitueix un clar exemple de l’adaptació i el refinament de la tècnica mil·lenària de la producció d’oli d’oliva, així com el testimoni dels canvis en l’ús de la terra al segle XIX. Aquests canvis tècnics i econòmics anaren de la mà de canvis socials, sobre qui posseïa la terra i a qui pertanyia el producte final. El molí de Bep de Canut és, doncs, una cruïlla entre la llarga història de l’oli d’oliva i la ràpida transformació del món rural català en l’època contemporània.

Una producció mil·lenària

La producció d’oli d’oliva com a empresa comercial no era una novetat al segle XIX, com tampoc ho era l’ús d’infraestructures tan impressionants com les premses de biga i lliura. L’oli d’oliva és un dels primers productes comercials del món antic i, juntament amb el vi i el blat, un dels tres productes agraris que uneixen totes les cultures mediterrànies.

Mola olearia. Originalment l’accionava un animal de tir. Font: Mario Urrea

La tècnica per xafar les olives i extreure’n l’oli ha canviat ben poc des de l’antiguitat. La molta circular, per transformar l’oliva en pasta apta per a premsa, s’ha fet des de sempre i a qualsevol lloc del Mediterrani mitjançant dues moles (verticals o troncocòniques) mogudes per tracció humana o animal. És cert que la forma de la pedra de base i de les dues moles ha variat segons el temps i el lloc, però el concepte ha estat sempre el mateix. Dels sistemes de premsa, en canvi, se’n coneixen tres tipus:

  • La premsa amb sistema de palanca i pesos o cabestrants. En aquest tipus de premsa, la biga es repenjava sobre els cofins directament i després s’hi afegien pesos penjats de cordes o s’exercia força sobre la biga per mitjà d’un sistema de cordes i cabestrants.
  • La premsa de palanca amb rosca, com el cas del molí de S’inventà a Grècia al segle II aC, adaptant la rosca inventada per Arquímedes 100 anys abans. Incorporada a la premsa d’oli, el cargol de rosca mou la biga, la pressiona sobre els cofins i l’apropa progressivament a la pedra de lliura (el contrapès). En el moment en què la força de la pressió exercida sobre els cofins és igual a la massa de la pedra de lliura, la pedra de lliura cedeix i s’eleva, i així queda suspesa sota la biga, penjant del cargol. La suma total del pes de la biga i la pedra de lliura es descarrega totalment sobre els cofins amb la pasta de les olives i durant 2 o 3 hores se n’anirà extraient l’oli.
  • La premsa  vertical  amb   En aquesta premsa sense biga, el cargol gira sobre un forat roscat que travessa una planxa gruixuda de fusta que és guiada i sostinguda per dues pilastres de fusta o pedra. A mesura que els treballadors fan girar el cargol per mitjà d’una barra de fusta, la planxa baixa i exerceix pressió directa sobre els cofins de sota.

Aquests tres tipus de premses conviuran des de l’època romana fins als nostres dies, distribuïts segons els costums tradicionals de cada regió i les limitacions de materials i espai. No serà fins al segle XX, amb la introducció de la premsa hidràulica, que aquestes tècniques mil·lenàries passaran a un segon pla o s’abandonaran totalment.

Pel que fa a l’eficiència, el rendiment d’oli de primera premsada era més elevat en el cas de la premsa de biga i lliura, però la premsa vertical oferia avantatges pel fet de ser més petita, requerir menys habilitat tècnica per utilitzar-la, menys personal i, en general, menys inversió de capital. Així doncs, fins a l’arribada de les premses hidràuliques, la premsa de biga i lliura era el millor mètode per obtenir la màxima quantitat d’oli d’oliva de primera premsada (el de qualitat més alta), tot i les dificultats pràctiques degudes a les grans dimensions que tenia i el nombre de persones necessàries per fer-la funcionar.

Oleoturisme i història del territori

A través de l’oli d’oliva, el molí de Bep de Canut de Torrebesses permet conèixer la tècnica de producció de l’oli, i entendre les transformacions agràries de la Catalunya rural i els reptes socioeconòmics que els pagesos han afrontat en els últims 200 anys. Visitar aquest molí és entrar en contacte amb una història tan àmplia i antiga com la de la mar Mediterrània, i al mateix temps tan local i concreta com la del poble de Torrebesses. De cada racó d’un monument com el molí de Bep de Canut se’n poden escriure mil històries.

La pagesia de Torrebesses

El fet que els pagesos i les pageses de Torrebesses estiguessin disposats a fer la inversió que requeria la construcció d’un molí privat de premsa de biga i lliura d’aquesta envergadura indica que el món rural català de mitjans del segle xix s’estava transformant i comercialitzant de manera dramàtica. Si resseguim la història de Torrebesses fins a la fundació del molí de Bep de Canut, veurem que els habitants del poble van haver de vèncer molt més que les dificultats logístiques i d’inversió per tal de disposar d’un molí que els permetés dedicar-se a la producció i la venda d’oli d’oliva.

Vista general de l’edifici del molí de Bep de Canut. Font: Mario Urrea

El camí cap a l’establiment de molins privats no havia estat fàcil per als torrebessins. A principis del segle xix, la possessió dels molins i gran part de les terres del poble era de l’orde religiós de Scala Dei, que gaudia del monopoli senyorial de Torrebesses. Cada vegada que un pagès volia moldre blat o premsar les seves olives, havia de fer-ho a l’únic molí del terme, propietat dels monjos, i per fer-ho havia de pagar l’impost corresponent. L’any 1793, però, un grup de pagesos va decidir construir un molí propi, en el qual premsarien les olives de les collites, en lloc de fer-ho al molí del districte, com els obligava la llei. El monjos de Scala Dei els denunciaren per evasió d’impostos i el cas acabà al jutjat de la Reial Audiència de Barcelona. La sentència contra els pagesos fou dura. Havien d’abonar els impostos endarrerits i, a més, indemnitzar els monjos i assumir els costos judicials de la causa. La sentència va acabar amb expropiacions de terres i pro- testes i resistència violenta per part dels pagesos.

La situació va començar a canviar a partir de l’any 1836. La desamortització de Mendizábal va posar fi al sistema de privilegis i monopolis senyorials com els dels monjos de Scala Dei. Segons el decret del Govern, les terres que tenien els senyors feudals i els ordes religiosos s’havien de posar a subhasta, la qual cosa havia de permetre a la pagesia accedir a la propietat plena de les terres de cultiu. No obstant això, les esperances dels pagesos d’adquirir terres i molins en la subhasta dels béns de Scala Dei es van veure truncades ben aviat. En lloc d’anar a parar a la gent del poble, la majoria de les propietats subhastades passaren a mans de grans famílies de la comarca i d’inversors de Lleida i Barcelona. El cas més flagrant d’aquesta especulació fou el de l’empresari establert a Barcelona Ignasi Girona i Targa, fundador d’una de les famílies empresarials més importants d’Espanya, propietari del Castell del Remei, impulsor del canal d’Urgell i de l’ampliació del port de Barcelona. L’any 1842, Girona i Targa va comprar a Torrebesses el molí, l’era i els set trossos principals de Scala Dei, i va acaparar així gran part de la terra subhastada. Davant d’aquesta competència, poc hi podien fer, els pagesos de Torrebesses, en la licitació de les terres.

Així doncs, en lloc d’ajudar a distribuir terres entre la petita pagesia, la primera desamortització havia acabat amb la concentració de les terres de conreu en poques mans, algunes d’elles amb poc interès pel desenvolupament del territori o la seva gent.

Unir esforços per al bé de tots

Tot i així, els pagesos de Torrebesses no es rendiren i durant els vint anys següents van unir forces per fer front als nous reptes de les subhastes i el mercat de compravenda de propietats. Durant els anys cinquanta i seixanta del segle xix, proliferen al poble un bon nombre de confraries i societats que reuneixen petits propietaris de terra. L’objectiu d’aquestes organitzacions serà fer front comú a les subhastes i comprar lots de terra conjuntament per després dividir-la o invertir en la construcció de molins i altres infraestructures necessàries. Serà la desamortització de Madoz (1854-1856) la que permetrà a moltes d’aquestes organitzacions accedir a la propietat plena. Així, sabem del cert que l’any 1857 un grup d’habitants de Torrebesses fan una compra comuna d’un gran lot de terres i dos molins (un de fariner i un d’oli) per a la divisió posterior. Serà també en aquests anys que els socis del molí de Bep de Canut n’iniciaran la construcció.

El molí requeria una gran quantitat d’aigua, per això es va construir una mina que acumulava les aigües freàtiques de la Vall Major. Font: Mario Urrea

Tal com feren els pagesos en d’altres pobles de les Garrigues, quatre socis s’uniren per tal d’impulsar la construcció del molí de Bep de Canut. És possible que un dels socis hi aportés la terra, mentre que els altres hi contribuïren amb capital. La maquinària (biga, mola, caldera i d’altres estris) s’adquiria amb el capi- tal de la societat i era de propietat compartida. Així mateix, tant les des- peses com els rèdits es distribuirien a parts iguals o proporcionals respecte de la producció d’olives de cada soci. El soci no podia vendre la seva part de participació a tercers sense oferir-la abans a la resta de socis, ni tampoc podia fer obres ni modificacions al molí sense el consens de tots els membres de la societat. En molts casos, l’estructura del molí s’havia de fer completament de nou; en d’altres, s’aprofitaven les estructures d’antics molins fariners. Fos d’una manera o de l’altra, el molí de Bep de Canut es va posar en funcionament pocs anys després de les subhastes fruit de la desamortització de Madoz. Tal com indiquen les pintades del molí, a par- tir de l’any 1863 el molí ja premsava a ple rendiment.

Tant a Torrebesses com a la resta del territori de secà, la segona meitat del segle xix va ser una etapa de creixement econòmic vinculat al conreu de l’olivera. Als anys seixanta, més de la meitat de tota la terra cultivable del terme ja estava conreada amb oliveres. L’any 1868, la població s’havia duplicat respecte a 40 anys abans, fins a arribar als gairebé 1.000 habitants. La Cartilla Avaluadora de Torrebesses de l’any 1887 confirmava aquest creixement: «La producción de olivos de unos años a esta parte ha tenido un gran aumento en todo lo que se llama la comarca de las Garrigas». Aquest augment de producció i creixement econòmic anava lligat a la capacitat dels pagesos de treballar una terra que els era pròpia i una activitat econòmica que els vinculava entre ells a través de societats, confraries i cooperatives. Així doncs, gràcies a l’autoorganizatció dels pagesos, els torrebessins i torrebessines aconseguiren esdevenir plens propietaris de la terra, de les eines i del producte del seu treball.


Per saber-ne més

Centre d’Interpretació de la Pedra Seca
Visites guiades concertades al molí de Bep de Canut, al castell i a l’església del segle XII.
646 322 000 – centrepedraseca@gmail.com

De juny a octubre, dissabtes de 10 a 14 h i de 17 a 20 h; diumenges de 10 a 14 h. De novembre a maig, dissabtes de 10 a 14 h i de 16 a 19 h, diumenges de 10 a 14 h. Els dies feiners, visites concertades.

Bibliografia

Aldomà, Ignasi (coord.), L’aigua, patrimoni de la Catalunya seca: passat i present en l’entorn de Torrebesses, Pagès Editors, Lleida, 2013.

Flix Guiu, Judit; Macià Farré, Marc, «La indústria de l’oli a les Garrigues: una aproximació», Trobades d’estudiosos de les Garrigues [en línia], 2012, p. 195-208.

Graell, Jordi, «Eleotècnia: evolució històrica», TECA, núm. 12, 2008, p. 32-36.

Jané Periu, Josep, Introducció a la història de Torrebesses, Diputació de Lleida, Lleida, 2000.

Rams Folch, Pere; Pérez Suñé, Josep Maria; Sunyer SunyeR, Miquel, «Els molins d’oli amb tecnologia de biga i lliura a la Terra Alta», Butlletí del Centre d’Estudis de la Terra Alta, núm. 46, 2007, p. 7-14.

Regué Sendrós, Oriol, «Pagesos i monjos: justícia i resistència al Torrebesses del segle XVIII», El Bolló de Torrebesses, núm. 12, 2017, p. 6-7.

Sa les, Francesc, «Transformacions agràries a les Garrigues (1860-1936)», Recerques, núm. 29 [en línia], 1994, p. 87-108.

Vallverdú, Ernestina, «Pioners en associacionisme agrari: tres molins d’oli a l’Albi i un al Violosell de 1860», Trobades d’estudiosos de les Garrigues [en línia], 2014, p. 347-364.