[Editorial Eix 12]

En els últims mesos han aparegut discretament als mitjans de comunicació dues notícies que haurien de fer-nos reflexionar molt seriosament. D’una banda, s’informava que el coeficient intel·lectual mitjà de la població mundial, que fins als anys 90 sempre havia augmentat, en els últims vint està disminuint considerablement, i molt especialment als països desenvolupats. Al mateix temps, el prestigiós Museu Carnavalet de París, seguint una moda absurda, decidia que deixava d’utilitzar les xifres romanes perquè la majoria de visitants no les entenien. Passar del segle XXI al segle 21 perquè la gent no ho coneix ni entén és un dels exemples més clars de la imparable catàstrofe cultural i de coneixement que ja tenim al damunt. Una educació i una cultura planes, fàcils i de renúncia constant al rigor i al coneixement, ens porten a les portes del fracàs com a societat i, individualment, a la pèrdua de la capacitat d’anàlisi crítica i a la ja esmentada caiguda de la capacitat cognitiva. Això també és una veritable pandèmia.

I en el cas concret de la cultura, i de la mínima capacitat de coneixement cultural i intel·lectual que hauria de tenir la nostra societat de manera innegociable, apartar i menystenir, prioritzant conceptes clàssics i classistes, el coneixement científic i tecnològic pel fet de considerar-lo no cultura, no facilita gens la resolució del problema o la reconducció del greu pendent pel qual estem caient. L’art i la ciència són diferents manifestacions de la mateixa capacitat creativa. Fer ciència també és allunyar-se de dogmatismes, no limitar la imaginació, fer cultura i eixamplar-la. En definitiva, crear creativitat.

La necessitat d’incentivar el coneixement i la cultura científics i tècnics de la nostra societat es fa, avui dia, més evident que mai si volem assolir els nivells culturals bàsics que una societat moderna, progressista i innovadora hauria de tenir. La ciència i la tecnologia són part imprescindible d’un patrimoni col·lectiu i d’un coneixement cultural sòlid, modern i incontestable. La importància del coneixement i de la divulgació científica i tècnica, feta amb rigor, seriositat i academicisme, rau en la capacitat que té per evitar la vulgarització del coneixement, de la qual, molt sovint, es deriven algunes enormes i solemnes barbaritats i barroeries intel·lectuals, difoses a bastament per les xarxes socials, que malauradament hem pogut viure i veure en aquests últims mesos en relació exponencial amb la caiguda de la capacitat cognitiva de les persones.

L’alfabetització científica i tecnològica d’una societat avançada és bàsica, i per això cal considerar la ciència com a part dels objectius educatius, al mateix nivell que la lectura, l’escriptura, les arts, la música o les matemàtiques. Es tracta d’erradicar, al mateix temps, la ignorància cultural i la ignorància científica i tecnològica. El que vol i necessita una societat culta són persones integralment i transversal- ment cultes. La ignorància científica comporta ignorància cultural i aquesta, inexorablement, ens aboca a la ignorància política, que fonamenta la demagògia, l’alienació i l’extremisme més analfabet.

 

Jaume Perarnau
Director del MNACTEC