Són productes industrials amb ànima, entranyables i testimonis d’un temps. Els joguets ens parlen de les infàncies viscudes i les maneres d’entendre el món en altres èpoques. Viatgem en la història de la producció de joguines a Catalunya.
Text: Montse Armengol, historiadora; Joan Artigas; Raquel Castellà, historiadora i conservadora del Museu d’Història de Catalunya i Gerard Verdaguer
La joguina, objecte manipulable pensat per al gaudi dels infants, és present des que la humanitat existeix. Cercar el plaer en l’exploració és una necessitat en el desenvolupament humà. Podem imaginar que ja a la prehistòria els infants utilitzaven elements de l’entorn per experimentar, aprendre i gaudir amb els cinc sentits. Encara avui fan servir pedretes com a bales, branques com a espases, canyes com a flautes: la natura amb la imaginació i la creativitat infantil creen les joguines més accessibles que hi ha, aquelles que permeten que cap societat, per poc desenvolupada que estigui, deixi els seus petits sense objectes lúdics.
Però els adults també hi han intervingut, i des de molt antic. Als museus d’arqueologia podem trobar sonalls i nines articulades d’època romana.
L’autofabricació i l’artesania van dominar el món del joguet durant segles. No va ser considerat bé de consum fins força avançades la modernitat i la industrialització. Era necessari que rebés una nova consideració a partir de diversos components ideològics i socials que a Europa no van tenir lloc fins al segle XIX, quan la conquesta de l’oci comença a ser una realitat. Aquest canvi està lligat a l’aparició de la burgesia industrial, una classe social que cada cop té més temps per dedicar-se a activitats d’esbarjo així com a l’educació dels fills.
També és una època en què l’afectivitat rep una nova expressió en les relacions familiars. En l’antic règim les famílies eren extenses i les criatures no rebien gaires atencions; en canvi, en el si de la privacitat de la llar burgesa, les criatures són presents en la mirada de l’adult. Les joguines són un element d’aquesta nova expressió d’afecte i omplen les cases benestants. A més, la llar burgesa —i eventualment el jardí— és un espai privat que es contraposa contraposa
a la casa obrera: mentre l’abundant quitxalla de les famílies treballadores mantenen els jocs grupals i tradicionals al carrer, la mainada burgesa juga en soledat o amb els germans i en la privacitat de la llar, on necessita elements que l’entretinguin.
Un objecte prescriptiu
És en aquest moment quan també neix la idea que les joguines són una eina pedagògica, i per tant útils per educar els infants en el sentit que a l’adult li interessa. A través de les joguines l’infant descobreix el món; són objectes que, alhora que l’entretenen, ajuden a formar-ne la personalitat. Així, al nen li eren prescrits, per exemple, uns soldadets de plom, que remeten al món bèl·lic i de l’acció, i la nena, una nina, que li ofereix un assaig de la maternitat.
Un altre aspecte important de la joguina en el si de les cases de la burgesia és que sovint són objectes singulars que denoten luxe: als retrats d’estudi, les nenes exhibien l’últim model, el més sumptuós, de nina de porcellana, sovint d’importació, i en un lloc preeminent de les cases hi havia joguines fetes amb materials nobles i amb l’última tecnologia incorporada, artefactes sofisticats la possessió dels quals era signe d’estatus. Lligades, a més, a les modes i a l’estètica de cada moment, moltes joguines transcendeixen l’univers infantil i esdevenen objectes de decoració, carregades amb un fort component simbòlic i sentimental.
Pieter Brueghel el Vell, Jocs d’infants, 1560. Font: Kunsthistorisches Museum de Viena.
Moltes d’aquestes joguines són la representació en miniatura d’elements que eren signes de la industrialització, de l’urbanisme i del progrés, que despertava tant d’orgull a la burgesia industrial i dels negocis: trenets a vapor, cuinetes econòmiques, tramvies accionats a corda… Servien per familiaritzar els infants amb els nous temps, per conformar-los des de ben petits la consciència de classe i sobretot per fixar en l’imaginari el nou món irreversible en què aquelles criatures creixien.
La nova valoració de les joguines obre les portes a un sector d’indústries i de comerços dedicats exclusivament a la seva fabricació i venda, respectivament. Quan comencen a ser fabricades en sèrie, el procés és irreversible: les joguines esdevenen un bé de consum imprescindible en la nova societat capitalista.
Una nova perspectiva en el món del joc
Dues pintures, una de l’Antic Règim i l’altra en plena industrialització, ens mostren un profund canvi de paradigma en el món del joguet. Al llenç de Brueghel s’hi poden distingir una trentena de jocs tradicionals: xanques, cèrcols, tabes… Les joguines probablement eren fetes pels mateixos nens i el joc és una activitat totalment aliena al món dels adults. Els infants juguen a l’exterior, i la majoria de jocs són col·lectius.
D’altra banda, Vidal retrata el nebot amb la capsa de figures per compondre una granja que el catàleg dels magatzems El Siglo presentava com a «caja de pastoraje de pasta de madera». Veiem com la joguina ha penetrat a la casa burgesa i ha esdevingut un objecte de consum. El nen o nena juga en la protecció de la llar, sol o amb els germans, i l’adult intervé en la tria i adquisició del joguet, ara valorat pel seu caràcter didàctic.
Tot un museu dedicat a les joguines
La col·lecció particular de Josep Maria Joan Rosa i Pilar Casademont Sadurní, formada principalment per jocs i joguets industrials de finals del segle XIX fins als nostres dies, és l’origen del Museu del Joguet de Catalunya. El seu fons s’ha nodrit amb nombroses donacions, algunes de rellevants personalitats del món cultural, com la col·lecció Guy Selz, la d’Alan Glass i la de Joan Brossa. Destaquen els joguets de llauna litografiats fabricats durant el període d’entreguerres a les manufactures Rais de Gràcia (Barcelona) o Payá d’Alacant; la maqueta ferroviària analògica; les nines de cartró catalanes (pepes), les confeccionades amb elements de porcellana i d’altres d’obrades a la primera meitat del segle XX, com ara les italianes Lenci; els magnífics teatrins impresos per Paluzié i Seix Barral a Barcelona a finals del segle xix i inicis del xx; els joguets mecànics alemanys; les joguines de cartró d’Antoni Penas de Barcelona i l’àmplia col·lecció de jocs relacionats amb el cinema i els seus antecedents: zoòtrops fabricats per Agapito Borrás a Mataró, llanternes màgiques, el Cine NIC i els projectors Pathé Baby, entre molts d’altres.
MUSEU DEL JOGUET DE CATALUNYA
C. Sant Pere, 1. 17600 Figueres
Tel. 972 504 585
info@mjc.cat
Sales plenes de diversions
El Gabinet del Col·leccionista—batejat originalment per Frederic Marès com el Museu Sentimental— acumula milers d’objectes curiosos i entranyables que reflecteixen la vida i els costums del passat. A les fantàstiques golfes del museu, a les anomenades Sales de les Diversions, s’exposen les col·leccions relacionades amb l’oci i la diversió de la societat barcelonina del segle XIX i principis del XX. Aquí trobem jocs per a nens i grans, com ara fulls del joc de l’oca, loteria, teatres de paper i altres retallables.
També hi ha una exhibició de les joguines òptiques precursores del cinematògraf: la llanterna màgica —el primer projector de diapositives—, el poliorama panòptic—amb els efectes de dia i nit—, i el zoòtrop, un tambor circular que en girar fa que els dibuixos que hi ha disposats a l’interior, contemplats des d’un visor, semblin en moviment.
També s’exhibeixen joguines més tradicionals: nines, autòmats i accessoris per a cases de nines, així com una extraordinària col·lecció de teatrets i diorames.
MUSEU FREDERIC MARÈS
Pl. de Sant Iu, 5 08002 Barcelona
Tel. 932 563 500
museumares@bcn.cat
La porta d’entrada de les exposicions universals
Al llarg del segle XVIII, a diversos països europeus la joguina surt dels tallers artesans i de la quincalleria i comença a esdevenir un producte industrial. A mitjan del XIX, a França i Alemanya ja podem parlar d’una indústria d’artefactes lúdics especialitzada en branques específiques—joguets metàl·lics, nines, mobles de miniatura…—, però això no s’esdevé encara a Catalunya, de manera que les joguines existents eren importades i per tant objectes preuats fora de l’abast de la majoria dels infants. En tot cas, a les exposicions universals ja s’hi veien mostres de joguines, començant per l’Exposició de Londres del 1851, on van destacar els cavalls balancí de fusta, les nines de cera —que van causar furor pel seu realisme— i les joguines metàl·liques. Tot plegat demostra l’existència d’una indústria ja consolidada, si més no a Anglaterra, Alemanya i França.
Fàbrica de joguines Casa Palouzié, a Barcelona, l’any 1914. Font: Barcelona Atracción, núm. 94 / Fons Castellà.
A les exposicions internacionals aviat es van veure les fites de la ciència i de la tècnica aplicades a objectes fabricats en sèrie no només per a una finalitat productiva i per al progrés de les nacions, sinó també pel valor estètic, o simplement com a curiositat. Moltes joguines estaven equipades amb mecanismes procedents de l’enginyeria fabril —màquines de vapor, engranatges…— aplicats a objectes amb un objectiu purament lúdic i d’atracció. Aquestes mostres al principi rebien crítiques per la seva banalitat o frivolitat, però aviat va arribar el canvi de paradigma respecte al valor que es donava al lleure i l’esbarjo, al mateix temps que la possessió d’aquests objectes esdevenia una mostra d’estatus.
L’exposició a París de l’any 1855 va transcendir aquest sentit de la joguina com a objecte d’atracció, i va presentar una secció de joguines més adreçada al gaudi dels infants. Hi havia una munió de nines de cera, jocs de figures i miniatures, firetes d’estany, soldadets de plom, joguines amb ressort i magnètiques, autòmats amb mecanismes de rellotger, etc.
A la fira del 1867, també a París, els expositors francesos van fer gala de les joguines de luxe, autòmats i nines ricament vestides que van despertar una gran admiració, però quedaven clarament contraposades amb la mostra d’Alemanya, que apostava per joguines de baix cost i amb un clar sentit didàctic. I aquesta va ser la tendència que va prosperar després que els industrials debatessin i valoressin la viabilitat d’un model i de l’altre.
Les joguines fastuoses no eren útils, resistents, econòmiques ni adients per als infants, i en definitiva quedaven lluny de l’abast del gran públic. La veritable indústria de masses del joguet, aquella capaç de satisfer un major nombre de clients i per tant de donar beneficis a l’industrial i al comerciant, havia de tractar el joguet com a producte i com a objecte de consum, i això volia dir fabricar joguines a baix cost, assequibles per al consumidor i manejables amb seguretat pels infants. I així va ser com aquesta indústria es va anar definint, centrant-se primer en els joguets de llauna i en les nines, fins que va quedar dividida, a partir de l’Exposició de París del 1878, en dotze branques: armes militars; nines; cavalls i cotxes; joguines de metall; instruments musicals; jocs de paper i cartró; joguets de cartró pedra; joguines mecàniques; joguines científiques; joguines de cautxú; mobles i articles diversos i d’esport.
Autòmats i joguines com les nines amb bust de porcellana, cos de paper maixé i vestits de seda es van mantenir en la gamma de joguines de luxe, i en paral·lel, gràcies a l’augment de la demanda, naixia la joguina moderna, simplificada per a la producció seriada a baix cost, popular i econòmica.
La joguina de fusta
Les primeres dècades del segle XX, els tallers de joguines de fusta es van orientar cap a la producció industrial. Això passava allà on hi havia una tradició artesana prèvia: al País Valencià, amb poblacions com Dènia, i a la comarca d’Osona, amb Vic, Torelló i Sant Pere de Torelló com a poblacions amb més presència d’empreses dedicades a la joguina de fusta.
Un dels primers jocs que es fabricaren de manera seriada foren els jocs d’escacs en fusta de boix. La torneria i botiga d’Isidre Baqué, a Barcelona, amb bona part de la producció als tallers de Sant Pere de Torelló, ompliren les llars d’aquest joc tan popular.
A la dècada de 1930 es va iniciar la fabricació de figures de fusta: ninots per a les mones de Pasqua, guardioles, ninots mòbils o articulats, etc. Aquesta indústria va créixer espectacularment a partir dels anys cinquanta. L’empresa Goula, de Vic, fou la més important. Vila Soldevila, la primera a aplicar la tècnica de la descomposició de les figures en peces cilíndriques, i Constansó, totes dues a Torelló, ompliren el mercat nacional i també exportaren a tot el món.
L’auge del joc didàctic
A la dècada de 1970 es posà de moda la joguina didàctica. Va destacar Didó, creada per Josep Pla, Anton Font i Carmona Isart, amb una xarxa de botigues Didó per tot el país. Posteriorment, i impulsat també per Josep Pla com a soci i director de l’equip de disseny, es creà a Barcelona Joc-Di, SL, que, als tallers de Sant Vicenç de Torelló, fabricava joguines de fusta de colors: trencaclosques, encaixos, joguines d’arrossegar, zing-zings, xiulets, trens, etc. Destaquen els projectes elaborats pel dibuixant i dissenyador mallorquí Artur Pomar. Altres empreses com Grupo Industrial Torelló SA (Grintsa) o Abeto Rojo, a Sant Vicenç de Torelló i Torelló, fabricaren casetes de nines i els seus accessoris, jocs didàctics, construccions, cavalls, cotxes, arrossegalls, trencaclosques, trens, bitlles, llitets, bressols, ninots articulats, cases de nines, pistes de cotxes i cuinetes.
La llanda (planxa de metall) permetrà la producció industrial de joguines. Font: MHC / Pepo Segura.
A altres indrets del país també hi hagué empreses que excel·liren en la producció. Rosa Claramunt, de Manresa, per les casetes; Iluba, de Barcelona, per bancs de fuster, bitlles, titelles i trencaclosques, i Juguetes Koris, per a trens i jocs de construcció. El plàstic no ha fet desaparèixer del tot l’entranyable joguina de fusta. Esperem que amb la conscienciació ciutadana sobre els residus d’aquest material, es doni un nou impuls a la joguina de fusta.
Gerard Verdaguer Reig, director del Museu de la Torneria de Torelló.
Una formidable col·lecció particular
El Museu d’Història de la Joguina acull la col·lecció particular de Tomàs Pla, formada per més de 10.000 joguines datades entre els anys 1870 i 1985, bàsicament de fabricació catalana i alacantina.
Cal esmentar les emblemàtiques joguines de llauna de les firmes espanyoles Payá i Rico d’Ibi (Alacant), les joguines de fusta i pepes de la postguerra, els teatres de Seix Barral (Barcelona), els jocs de taula de la casa Borrás (Mataró) i les joguines de plàstic a partir de l’any 1952. Destaquen el cotxe Bugatti de Payá (any 1930) i la màquina de tren Mastodonte, que es comercialitzà a la dècada de 1920. També hi ha nines de Mariquita Pérez, Gisela, Güendolina, Lenci, Jumeau, Simon & Halbig, Bru…, així com diverses joguines de llauna de firmes alemanyes.
MUSEU D’HISTÒRIA DE LA JOGUINA
La Rambla, 50 17220 Sant Feliu de Guíxols
Tel. 972 822 249
La joguina catalana, del taller a la indústria
A l’Exposició Universal del 1888, per fi a Barcelona, les joguines franceses hi van continuar tenint una presència preeminent. Tot i que, com veurem, ja hi havia força fàbriques de joguines a Barcelona, només s’hi van presentar tres expositors catalans: Ernest Ferrer i Juan Ortelli, amb una selecció de miniatures, i Francesc Llopart, que presentava jocs de dòmino, tots tres amb fàbriques-comerços establerts a Ciutat Vella de Barcelona.
Però quin espai ocupava aquest sector a Catalunya? A mitjan segle XIX, quan aquesta indústria agafava embranzida al centre d’Europa, Catalunya encara era lluny. El tèxtil era la prioritat. Hi havia quincalleries, presentades a les guies de Barcelona com a «Tiendas de juguetes y baratijas», tallers-comerços d’objectes diversos amb una àmplia varietat d’articles de metall, com tisores o coberteries, i també objectes decoratius i per a la diversió, com els soldadets de plom que ja eren presents a Barcelona a la dècada de 1830.
Però els primers fabricants de joguines per a infants pròpiament dites es localitzen a Barcelona, al 1842, on un inventari compta fins a 11 tallers. Es tractava encara de tallers artesans que treballaven amb fusta. Perquè es pogués desenvolupar una veritable indústria, calia que tinguessin accés als metalls que permetrien una fabricació de joguines a gran escala i amb costos raonables. La primera fàbrica de joguines considerada industrial a Espanya va ser la de Jorge Rais, fundada el 1870 a Gràcia, una empresa que, ja entrat el segle XX, passaria a anomenar-se Juguetes Mundial.
Tot seguit, al 1871, obria les portes la fàbrica de nines de Salustiano Domènech, a l’actual ronda de Sant Pau de Barcelona, on fabricava i venia nines de cartró i cera amb el cos de tafilet i també amb bustos de porcellana que encara havien de ser d’importació, amb vestits i perruques fets per cosidores a domicili.
Poc després, al 1875, Eusebi Roca Farriols fundaria Hispania al carrer Sepúlveda, una empresa que amb diferents noms duraria un segle i que va destacar per la gran qualitat, que fa que encara avui els col·leccionistes confonguin les seves joguines amb peces alemanyes. A l’Exposició Universal del 1900, de nou a París, Roca Farriols va ser l’únic representant d’Espanya. Les cròniques d’aquella exposició fan una lloança dels seus articles tot destacant que s’ajusten a la idea de joguina manipulable i econòmica, sobretot pel que fa als vehicles en miniatura —trenets, vaixells i un tramvia elèctric com el que s’havia inaugurat a la Ciutat Comtal tot just un any abans—. Els sous baixos dels obrers catalans, assegurava el cronista, permetia el baix cost de producció.
Les nines de Lola Anglada
Ubicat a la mansió de Can Llopis de Sitges, el Museu Romàntic exposa l’ambient i els costums de la vida d’una família noble sitgetana del segle XIX.
Al segon pis, al lloc que ocupaven les antigues dependències del servei domèstic, hi ha instal·lada la Col·lecció de Nines de l’escriptora, il·lustradora i pintora Lola Anglada.
Per a Lola Anglada la col·lecció de nines representava l’afany sentimental de recuperar la infantesa i les formes de vida perdudes de la societat del segle XIX. La col·lecció depassa les 400 peces i presenta una àmplia varietat d’estils i manufactures d’entre els segles XVII i XX.
En tant que objectes de la vida quotidiana destinats al públic infantil femení, les nines reflecteixen les classes socials, la indústria de la qual eren objecte, el món de la moda, l’evolució dels costums, les etapes de la vida de les nenes i les noies… Estan confeccionades amb diversos materials, des del paper maixé o la fusta fins a la porcellana fina, i n’hi ha de dotades de moviment o de música.
La col·lecció ha incorporat donacions de nines antigues i d’època de diverses procedències, que han augmentat en nombre, varietat i qualitat la col·lecció original de l’escriptora.
MUSEU ROMÀNTIC DE CAN LLOPIS
C. de Sant Gaudenci, 1 08870 Sitges
Tel. 938 940 364, Ext. 1
Barcelona, capital del joguet
Als anys setanta del segle XIX començava la Febre d’Or, una època de progrés que va impulsar la indústria i el comerç catalans, i amb aquestes fàbriques esmentades Barcelona es consolidava com la capital de la fabricació i el comerç de joguines a Espanya. Al mateix temps, l’aparició dels grans magatzems feia de la compra una experiència d’oci, i els seus aparadors dictaven les modes.
Era el moment en què començarà a destacar la marca Cruset, que, després de regentar una quincalleria i una fàbrica de joguines de cartró, començarà a fabricar les seves pepes amb un nou material que va patentar, una pasta de paper amb què va poder competir amb el bebè articulat francès.
Als anys vuitanta del segle XIX proliferen les indústries de la joguina arreu del país. A Barberà del Vallès neix l’empresa d’Antoni Pena Sardà (1892), especialitzada en cavalls de cartró. A Barcelona, Isidre Palouzié funda al 1891 una nissaga de joguines especialitzada en jocs de societat i joguines recreatives, amb caixes d’abecedaris i jocs de taula. Agapito Borrás funda la seva fàbrica el 1894 a Calella, i després la trasllada a Mataró, on produeix el mític frare higròmetre que indica el temps, el zoòtrop o joguet cinematogràfic, els trencaclosques, les ruletes i finalment els seus famosos jocs de taula. Aquestes fàbriques començaran a introduir tècniques industrials i maquinària que permetran una producció seriada i, per tant, reduir els costos finals d’una joguina que serà menys artesanal, però també més econòmica i, per tant, més a l’abast de tothom.
L’any 1900, la ciutat acollia més de 50 fàbriques de joguines, dividides entre les de metall i les de cartró. D’altra banda, algunes empreses estrangeres tenien sucursals a Barcelona, com Eden-Bébé, societat francoalemanya que tenia la patent d’una pasta composta de serradures, farina i ciment, per a figures i nines, i que expedia amb el nom de Lehmann & Cia.
Hi havia, a més, molts comerços especialitzats, però els aparadors llampants continuaven plens sobretot d’articles d’importació, perquè, tot i aquestes empreses pioneres, encara no podem parlar de fabricants catalans a gran escala.
Reproducció de l’estació de Ribes de Freser. Font: Club Ferroviari de Terrassa.
La col·lecció de la botiga de Perafita
El Museu d’Història de Catalunya disposa d’una col·lecció de més de 800 jocs i joguines procedents de la població de Perafita (Osona), propietat de la botiguera Ramona Vila Vall, més coneguda com la Ramoneta de Can Xelí. La donació es va acceptar per l’escassetat d’aquest tipus de fons, que no es pot trobar en els canals comercials habituals, i pel bon estat de conservació que presenten. Destaquen les joguines de producció catalana i alacantina.
MUSEU D’HISTÒRIA DE CATALUNYA
Plaça Pau Vila, 3 08039 Barcelona
Tel. 932 25 47 00
Els magatzems El Siglo, el paradís de les joguines
Al 1878 van obrir les portes els primers grans magatzems de Barcelona, El Siglo, a la rambla de Santa Mònica. Al 1881 es van traslladar a la rambla dels Estudis. Al 1932, un trenet que recorria un aparador es va sobreescalfar i va iniciar un incendi que va arrasar els magatzems, que es van acabar traslladant al carrer de Pelai. Eren els grans magatzems més importants de l’Estat espanyol, a l’estil de Harrods de Londres o Le Bon Marché de París, i van convertir el consum en una forma d’oci. La secció de joguets era una de les més importants i els aparadors, els dies previs a Reis, eren una de les atraccions més sonades de la ciutat.
L’edat d’or
El panorama va canviar radicalment amb motiu de la Primera Guerra Mundial. Durant la contesa, França i Alemanya, capdavanters en la producció, la van aturar per orientar les fàbriques cap al sector bèl·lic. Aleshores els industrials espanyols van veure l’oportunitat d’apostar pel sector. Barcelona, València i Madrid, per aquest ordre, van esdevenir els principals nuclis de l’edat d’or de la joguina espanyola, quan es van multiplicar les sol·licituds de patents, que va durar fins a la Guerra Civil. A la dècada de 1920, Barcelona disposava ja de més de 70 fàbriques de joguines, una indústria en expansió.
La ciutat de Barcelona va aprofitar l’avinentesa per donar a conèixer, a la primera Exposició Nacional de Joguines, al 1914, convocada pel Fomento del Trabajo Nacional, la tasca de fabricació de joguines com a indústria a Catalunya i a la resta de l’Estat. Aquesta trobada va impulsar l’elaboració de catàlegs dels joguets, que es començaven a comercialitzar a petites botigues per cobrir la demanda lúdica de la infància incipient, juntament amb basars i grans magatzems com El Siglo, que destinaven un espai rellevant als joguets, amb aparadors molt cridaners que monopolitzaven el Nadal i els Reis Mags.
Durant aquests anys, se celebraran a Barcelona diferents exposicions nacionals de joguines, que cessaran al 1924, amb l’arribada al poder de Primo de Rivera i la supressió de la Mancomunitat de Catalunya.
Val a dir que, durant la Primera Guerra Mundial, hi va haver fàbriques alemanyes que van fabricar els seus productes a Barcelona, com la Lehmann citada anteriorment. D’aquesta manera, les joguines alemanyes, que havien vist frenada l’exportació a causa de la guerra, es continuaven exportant sota una marca espanyola.
Scalextric, un joc per a petits i grans
El primer «escalextric» el va fabricar i comercialitzar als Estats Units Joshua Lionel Cowen el 1912. Lionel va aplicar la seva experiència en la fabricació de trens per adaptar a un automòbil un motor elèctric que funcionava per mitjà d’un comandament d’intensitat de corrent. Posteriorment, a Alemanya, la firma Marklin va construir, el 1925 un nou sistema de presa de corrent i va perfeccionar aquest joc. Tant els Estats Units com el Regne Unit van ser els primers a oferir automòbils tipus «slot», és a dir, amb una guia que s’insereix dins una regata o ranura (slot) de la pista, que marca la direcció a seguir. Fred Francis funda el 1947 l’empresa Minimodels Ltd. a Londres, que dissenyarà i fabricarà els primers Scalextric. Tot i que va tenir una gran acceptació, el joc no es va consolidar fins al 1958, quan es van introduir grans millores: carrosseries de plàstic, guia amb trenetes de contacte incorporades, perfeccionament de tot el sistema electrònic i introducció del motor RX.
Les grans importacions d’Scalextric que feia l’Estat espanyol van obrir els ulls a l’empresa Exin, Exclusivas Industriales S.A. a Barcelona, la qual arribarà a un acord amb la Lines Bros. Ltd., empresa que aleshores tenia la patent, per fabricar el seu producte a Espanya.
El període d’entreguerres
El període d’entreguerres (1918-1939) va ser una oportunitat per a la creació de moltes indústries de joguines. Van augmentar els mercats i la producció, i es van abaratir els costos finals dels joguets, que es van popularitzar i van augmentar en consum. A això s’hi va sumar la creixent valoració pedagògica d’aquests objectes. Al 1915, l’editorial Seix Barral va treure al mercat el teatre de joguet més popular: «El teatro de los niños». Aquest teatrí va rebre el Premi d’Honor del Foment de les Arts Decoratives a la tercera Exposició de Joguets, celebrada a Barcelona el juny del 1917, i gràcies a aquest èxit es va continuar produint durant un llarg període de temps.
A la dècada de 1920 irromp Meccano, importat per Josep Palouzié, agent autoritzat, que va haver de combatre la implantació d’una imitació local anomenada Metaling, produït per l’empresa barcelonina Novedades Poch. A principis dels anys trenta, Novedades Poch va arribar a un acord amb Meccano LTD per fabricar la joguina i, des d’aleshores, el va comercialitzar amb el seu nom original.
El 25 d’abril del 1931, els germans Tomás i Josep Nicolau i Griñó van patentar un «aparell cinematogràfic infantil o de joguina» amb el nom comercial de Cine NIC. L’empresa familiar, instal·lada al Poble-sec, va obtenir un gran èxit que cal atribuir a l’eufòria cinematogràfica del moment, al preu relativament baix de la joguina i a l’àmplia oferta de pel·lícules des del primer moment. El Cine Nic va posar els dibuixos animats a l’abast de milers d’infants. Al 1942 l’empresa va arribar a un acord amb Walt Disney per produir pel·lícules amb els seus personatges.
Automòbil Mors, núm. 168, de Joguets Hispània. Font: Anton Biransó / Col·lecció d’Automòbils Salvador Claret.
A partir del 1971, NIC hagué d’afrontar l’aparició d’un competidor d’entitat, Cine Exin, produït per l’empresa de Molins de Rei Exclusivas Industriales Sociedad Anónima (Exin), la mateixa que l’any 1962 va obtenir de la britànica Lines Brothers l’exclusiva comercial a la Península de circuits elèctrics anomenats Scalextric. Amb aquesta competència i la del televisor, al 1974 la família Nicolau va decidir tancar l’empresa.
L’any 1933 Agapito Borrás creà el que esdevindria el seu joc estrella, el Juego de Magia. El joc valia 20 pessetes, una suma considerable que el feu un objecte de difícil obtenció i, per tant, molt cobejat. Al 1971 fou oficialitzada la denominació popular Magia Borrás, que es convertí en el nom comercial de l’exitós producte venut a diferents generacions i que encara avui segueix produint-se.
La guerra i la postguerra
La Guerra Civil va afectar de ple el sector, que vivia un moment excel·lent, i va significar un fre d’aquesta indústria en expansió. Les empreses de joguines van ser intervingudes o sindicalitzades, i es van posar al servei de la guerra. Es van transformar en indústries auxiliars de material bèl·lic, armament, municions… i es va mobilitzar una part important dels treballadors per enviar-los al front. Els joguets eren fonamentalment de llanda, un material que calia per a la producció de guerra, de manera que es van convertir en un article de luxe totalment prescindible en temps de guerra.
Passada la guerra, a començaments de la dècada de 1940 van sorgir noves empreses. Com la marca basca Mariquita Pérez, una nina de cartró pedra. L’aparició d’aquesta nina, i el seu variat vestuari, va ser una revolució entre les nenes de l’època. A Catalunya va tenir el seu símil en la nina Gisela, feta d’una pasta semblant a la porcellana, amb ulls de vidre basculants i perruca de cabells naturals. La primera Gisela va sortir al mercat al 1944 a un preu de 107 pessetes i va tenir un gran ressò publicitari, amb catàlegs a botigues i grans magatzems, falques publicitàries pròpies, programes de ràdio i fins i tot una revista; es va convertir en un objecte desitjat per les nenes i va entrar a formar part de l’imaginari infantil.
L’any 1940, Barcelona va ser cap i casal de les marques de trens elèctrics: Manamo, Víquim, Garbí, Ribas i Jos-fel, amb un ample de via 0. Aquesta darrera marca, que porta el nom del creador, Josep Feliu, fabricava trenets de metall amb un tipus de manufactura simple, però molt robusta. L’any 1951 va canviar de propietari i va passar a denominar-se Electrotren. Al 1955 es trasllada a Madrid, i a partir del 1960 va passar a fer-los íntegrament de plàstic.
També l’any 1940 Enric Pareto Homs va fundar la societat Manamo (Manufacturas Nacionales de Modelos), i encara que va començar fabricant camions de fusta, aviat va passar a fer trens a escala, fins que va tancar l’any 1953. Aquesta mateixa empresa també va fabricar trens més econòmics amb la Marca Treco.
A Vic, al 1940 neix l’empresa Juguetes Miniaturas Goula, que amb el temps, arribaria a tenir una gran importància en la producció de joguines de fusta. Molt a prop, a a la zona de Torelló, destaquen els fabricants de joguines de fusta Vila Soldevila, Goula, Constansó, JOCDI, GRINTSA i Antoja, entre d’altres.
Automòbils en miniatura
A més de l’extraordinària mostra d’automòbils, la Col·lecció d’Automòbils Salvador Claret recull un important fons de prop de 4.000 vehicles de joguina i els seus complements, de diferents materials, marques i èpoques.
COL·LECCIÓ D’AUTOMÒBILS SALVADOR CLARET
Autovia A2, KM. 698 (Sortida 697) 17410 Sils
Tel. 972 853 036 / 650 853 036
La Vall de La Jogueta
Barcelona capitalitzava la fabricació de joguines fins que, a partir dels anys vint i trenta, Ibi, Dènia i Onil van esdevenir els tres nuclis alacantins dedicats a fabricar il·lusions.
L’any 1893, Rafael Payá i Picó, que tenia a Ibi un petit negoci de llauneria—fundició de metalls i fabricació d’estris de llauna com ara setrills, pots, eines i recipients de gelateria—, va aprofitar la tècnica de fabricació per crear petites joguines, començant amb la fireta de cuina. L’èxit d’aquests petits joguets el va decidir a fundar, amb els fills, Hermanos Payà, coneguda a principis del segle XX com La sin rival. La litografia i els avenços industrials els van dur a introduir innovacions, imitant en llauna joguets alemanys que servien d’inspiració, quan no imitació o còpia. Els successors van continuar la fabricació de joguines de llauna, amb gran èxit. Al 1917 van començar a fabricar trens en miniatura.
Al llarg de la primera meitat del segle XX, treballadors formats a Payá es van independitzar per fundar les seves pròpies empreses —Verdú y Cía, G. de Andreis, Rico, SA, Picó y Cía, Juguetes y Estuches, SA, i altres—, fent d’Ibi i de la seva província una important regió fabril.
Per la seva banda, la població propera d’Onil tenia una forta tradició d’artesania amb el fang, i feia temps que es fabricaven nines amb caps d’argila en tallers petits. Més tard es van introduir nous materials: guix i cola, o serradures i cola. Amb això feien una pasta que es passava a uns motlles de bronze on se’ls donava la forma. Més tard va venir la porcellana i, tot seguit, el cartró premsat. La unió d’aquests tallers petits amb l’empresa Famosa, acrònim de Fábricas Agrupadas de Muñecas de Onil Sociedad Anónima, van posar el municipi al mapa dels fabricants de joguines i amb altres poblacions del voltant van formar la coneguda com a vall de la Jogueta.
El Museu del Joguet de Catalunya és un referent mundial en aquest camp. Font: Jordi Puig / Museu del Joguet de Catalunya.
Al 1910 Santiago Rico va començar a fabricar en aquesta localitat nines de cartró, però es va traslladar a Ibi, on va muntar una fàbrica de joguines metàl·liques. En l’impàs de la Guerra Civil, les dues fàbriques, Rico y Payà, es van fusionar; però acabada la contesa, van continuar el seu camí per separat, amb una forta competitivitat. Payà, creador del mític Buggati, va ser pioner en la fabricació del primer tren elèctric espanyol l’any 1931; Rico no ho va fer fins a l’any 1945.
El tercer nucli d’aquella vall de la Jogueta era Dènia. Allà, el cultiu del raïm de moscatell era l’activitat principal a principis del segle XX. La plaga de la fil·loxera va tocar de mort aquest cultiu i va deixar una gran quantitat de caixes de fusta per transportar- lo als magatzems. Els germans Ferchen, d’origen alemany residents a Dènia, van pensar a reciclar-les per elaborar joguines de fusta. Aquest va ser l’origen d’aquesta indústria a la població alacantina, que va ampliar el catàleg lúdic a la fabricació de tricicles i altres joguets d’esport, i que va funcionar fins a la revolució turística costanera.
Més important va ser la producció de la casa Sauquillo, dedicada als cotxes de pedals, barques i velers de joguina. Amb el nom d’Industria y Almacenes Unidos Calabuig, Compañía Anónima (IAUCCA), van ser moltes les joguines fabricades des del 1940 fins al 1960. A Dénia trobem altres joguines produïdes per petits fabricants que treballaven la fusta i decoraven les joguines amb dibuixos fets amb trepes.
El llegat d’una gran fàbrica de joguets
El Museu Valencià del Joguet ocupa els edificis de l’antiga fàbrica Payá, la primera empresa de joguines que es va crear a Ibi, datada del 1912. Els fons del museu estan formats en bona part per la donació al poble d’Ibi per part dels treballadors de la Cooperativa Payá, dels fons acumulats durant els anys d’existència de l’empresa, principalment joguets de fabricació ibèrica i alemanya i, en menor nombre, d’altres llocs d’Espanya i del món.
MUSEU VALENCIÀ DEL JOGUET
Glorieta Nicolás Payá Jover, 1
03440 Ibi (Alacant)
Tel. 96 655 02 26
info@museojuguete.com
La revolució del plàstic
Quan l’economia espanyola va entrar en el desarrollismo, Payá Hermanos va crear una màquina de fer joguines de plàstic injectat, la primera que va existir a Espanya. Arre Caballito va ser la primera joguina que incorporava algunes peces de plàstic, l’any 1952. Va ser un gran canvi a la indústria de la joguina espanyola.
El nou material s’imposa a tota la resta a partir de la dècada de 1960. La mal·leabilitat del plàstic, la possibilitat infinita de colors i formes, la lleugeresa i la seguretat el converteixen en el suport universal de les joguines.
Una de les primeres marques que van treballar exclusivament amb plàstic va ser Comansi, fundada al 1959 a Barcelona; tots recordem els seus entranyables indis i vaquers. Poc després, i gràcies a la publicitat televisiva, van irrompre al mercat jocs de perruqueria i tocador sota la denominació genèrica de la Srta. Pepis, produïts per l’empresa barcelonina Graines, SA.
Ara bé, degut la importància que havia adquirit el nou material, els setanta van ser una època difícil per a les empreses del sector. La crisi del petroli del 1973 va impactar directament en el preu dels seus derivats. A més, la competència de les multinacionals, i la introducció dels joguets del mercat asiàtic, de baix cost i també baixa qualitat, van ser una sèrie de factors que suposaren el tancament o la reconversió de moltes fàbriques del nostre país.
El joguet, avui
El joguet ha representat sempre la societat que l’ha produït. No és estrany, doncs, que en una societat digital els joguets siguin digitals. Avui el desenvolupament dels videojocs és imparable, i ha fet fins i tot que molts adults hagin tornat a jugar. La digitalització i l’audiovisual han significat una oportunitat per incorporar als joguets millores tècniques i intermediacions tecnològiques sense que, en essència, hagi canviat el que hi ha darrere: la recerca de la diversió. Canvien els formats, canvien els materials que serveixen de suport al joc, però això no n’afecta l’essència lúdica, encara que, actualment, la joguina s’hagi convertit en un element més de la societat de consum.
Per saber-ne més:
Aries, Philippe; Duby, Georges (dir.). Historia de la vida privada, vol. 8., Barcelona: Taurus, 1991.
Capellà Simó, Pere. La ciutat de les joguines. Barcelona, 1840-1918. Maçanet de la Selva: Editorial Gregal, 2014.
Castellà i Perarnau, Raquel, (2022). «La col·lecció Ramona Vila al Museu d’Història de Catalunya» a Revista de música i cultura popular Caramella, núm. 46.
Corredor-Matheos, J.; Gumí, Jordi. La joguina a Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1981.