La mina de carbó de Zollverein va sorgir com un exemple tecnològic en el camp de la mineria. Amb els anys, s’ha convertit en paradigma de la reconversió industrial i focus d’atracció cultura.
Text: César Barba, periodista especialitzat en viatges
Imatge destacada: Porta principal del recinte fabril. Marc Venema / Shutterstock
Data: Novembre de 2022
El complex industrial de la mina de carbó Zollverein està ubicat a l’antiga localitat de Katernberg, al nord d’Essen, i forma part del conjunt de ciutats mineres de la conca del Ruhr, a l’estat federal de Renània del Nord-Westfàlia, molt a prop de la frontera alemanya amb els Països Baixos. La conca del Ruhr és una conurbació d’11 ciutats (entre les quals l’esmentada Essen, Duisburg, Bochum o Dortmund), i constitueix un dels pols industrials més importants d’Europa, seu d’algunes de les principals empreses d’Alemanya.
Els orígens d’aquesta gran companyia minera anomenada Zeche Zollverein es remunten a l’any 1847, quan l’industrial alemany de Duisburg Franz Haniel (1779-1868) va excavar el seu primer pou a la recerca de coc per a la producció d’acer. L’explotació va prosperar ràpidament, de manera que en pocs anys la població de Katernberg va passar de 500 a més de 20.000 habitants i va ser absorbida per la ciutat d’Essen. El 1851 comença l’explotació de la que, amb els anys, es convertiria en «la mina més gran i productiva del món». A mesura que la companyia creixia i s’excavaven pous nous, es van construir uns 1.600 habitatges per als treballadors i les seves famílies. L’últim que va ser inaugurat va ser el pou XII, un complex industrial concebut pels arquitectes Fritz Schupp i Martin Kremmer, considerat l’exemple més destacat de patrimoni minerometal·lúrgic d’Europa. Va cridar de seguida l’atenció per l’harmonia i la funcionalitat del disseny, inspirat en l’estil Bauhaus, un dels corrents artístics amb més influència en l’arquitectura moderna.
Símbol de la indústria pesant alemanya
El funcionament de la mina va passar a ser pràcticament automàtic, amb un mecanisme modern que va arribar a produir 12.000 tones de carbó diàries. Un cop extret, el carbó es muntava en vagons i a través d’un sistema de politges pujava a la superfície per, un cop fora, ser distribuït per mitjà de raïls entre les diverses plantes de producció. L’esquema industrial adoptat va ser únic al sector i es va convertir en model per a posteriors construccions mineres i en símbol del desenvolupament de la indústria pesant alemanya. Se sap que l’any 1937 la mina Zollverein donava feina a 6.900 treballadors i tenia una producció anual de 3,5 milions de tones, la majoria provinents del pou XII. Després de la Segona Guerra Mundial, la regió del Ruhr i la seva indústria extractiva i de fabricació de coc van ser clau en la reconstrucció del país.
Les estructures de l’antiga nau industrial de la mina formen un paisatge delirant. Peeradontax / Marc-Kevin Weber // Shutterstock
A partir de la dècada de 1960 comença la importació de carbó americà i sud-africà més barat, cosa que provoca l’enfonsament econòmic de les mines locals, i el 1974 Zollverein va quedar com l’única mina activa d’Essen. A poc a poc la producció va anar disminuint i, el 23 de desembre del 1986, les grans rodes de 55 m d’alt de la torre de producció van deixar de funcionar i, com a conseqüència d’això, més de 2.000 treballadors a la ciutat d’Essen van perdre la feina.
Davant el perill que el valuós conjunt industrial comencés un procés de degradació més que probable, l’estat de Renània del Nord-Westfàlia va comprar el territori de la mina de carbó per declarar-ho monument arquitectònic protegit i d’interès històric cultural. Comença així una nova etapa per a Zollverein, l’objectiu de la qual va ser afavorir-ne la reconversió i dotar-lo de nous usos. Es dissenya un pla de reconversió cultural per al planejament general de l’ordenació del territori i la creació d’espais destinats a la cultura i el lleure.
De la indústria a l’art
La iniciativa va comptar amb el suport de reconeguts artistes, que van instal·lar les seves obres a les àrees més degradades del complex, ocupant el territori per subratllar-ne així el valor estètic. El periodista i escriptor Rafael Poch de Feliu escrivia aleshores a La Vanguardia: «Amb cent vuitanta anys d’història industrial darrere seu, la conca del Ruhr busca una sortida a un model esgotat. La cultura, la creació i els serveis han de succeir el carbó, el ferro i l’acer».
El pla va ser concebut des del respecte a la identitat original del conjunt i amb la intenció d’evitar la decadència i la despoblació de tota la regió. Aprofitant l’enorme valor arquitectònic del lloc, els edificis de Zollverein van ser objecte de restauracions i reciclatges per atorgar-hi nous usos, com ara centres de disseny, sales d’actes i assaigs, museus i sales d’exposicions, oficines i escoles, entre d’altres. Una de les intervencions que més interès va concitar internacionalment fou l’adequació de l’antiga sala de calderes, encarregada a l’arquitecte britànic Norman Foster, que va ser reconvertida en el Red Dot Design Museum, que presenta l’exposició de disseny contemporani més gran del món.
Les estructures de l’antiga nau industrial de la mina formen un paisatge delirant. Peeradontax / Marc-Kevin Weber // Shutterstock
La declaració del conjunt miner de Zollverein com a Patrimoni de la Humanitat per part de la Unesco, el desembre del 2001, va significar el reconeixement definitiu d’aquest monument industrial excepcional, i també un impuls renovat al nou pla director que proposava la creació de la Vila Creativa, una gran àrea que reunia els museus ja presents altres de nova creació, les escoles de formació i les seus d’empreses capdavanteres als camps del disseny, l’arquitectura, la construcció, la publicitat, el màrqueting i la comunicació. Es va procurar la combinació equilibrada de diferents sectors, des de l’artesania tradicional fins als serveis i les companyies d’alta tecnologia. Tot això va comportar noves oportunitats per a les empreses, per a l’economia d’Essen i per a Zollverein.
Zollverein, Essen
El complex està situat al nord de la ciutat d’Essen, on s’arriba fàcilment des de l’aeroport de Düsseldorf. Des d’Essen surten trens de rodalies i autobusos.
Una natura incipient
El projecte també preveia la intervenció a l’espai exterior, buscant destacar el conjunt d’edificis protegits amb una respectuosa actuació sobre el paisatge, creant àmplies zones de vegetació que accentuessin el contrast amb l’àmbit industrial on es troba. Un mantell verd ha cobert des de llavors la zona, i on antigament es dipositaven les restes de l’extracció avui creixen amplis boscos de bedolls. Així, Zollverein s’ha convertit en un lloc caracteritzat per una naturalesa incipient, que ha ressorgit entre les restes d’una producció agressiva amb l’entorn. Les antigues vies de tren que comunicaven el pou XII amb la coqueria s’han mantingut i condicionat per conformar agradables passeigs, afavorint la contemplació del conjunt industrial des de diferents perspectives.
Avui dia el complex és un agradable lloc per a les visites i les passejades, i algunes de les instal·lacions es poden recórrer mitjançant itineraris guiats, que inclouen l’ascens a l’antiga sínia de transport de materials, una experiència que permet contemplar tot el conjunt des de les altures. Durant les visites s’aprecien els edificis restaurats per acollir noves activitats i les antigues instal·lacions industrials despuntant entre els espais verds, on ciclistes, vianants i famílies de pícnic gaudeixen de la natura.
Pont de ferro avui en desús. Marc Venema / Shutterstock
Això és potser el més vistós de la Zollverein actual, que tot i mantenir el seu rigorós aspecte original de complex industrial, ens sorprèn amb renovades zones verdes, instal·lacions recreatives com un antic contenidor convertit en piscina per als nens, carrils bici i pistes esportives, o una cafeteria on fer una pausa a la visita al singular complex.
Es pot afirmar amb rotunditat que Zollverein és un símbol viu del progrés. Ho ha estat des del naixement, ho és al llarg de les noves etapes del seu desenvolupament, i tot apunta que ho continuarà sent en el futur. Va sorgir com un model per a l’enginyeria, un exemple tecnològic en el camp de la mineria, tant per volum de producció com per avenços tècnics. També va conformar des de l’origen un model per a l’arquitectura industrial, en ser la primera àrea de producció on el racionalisme o estil Internacional es va manifestar en tot el seu potencial. I avui, adaptat als temps que corren, ha esdevingut un exemple valuós de reconversió industrial i un focus d’atracció cultural, que, sense abandonar la seva vella ànima industrial, ha sabut mantenir viu l’esperit de progrés i modernitat.