Companyies mineres, grans centrals hidroelèctriques i petites indústries tèxtils van contribuir, cadascuna en la seva mesura, al procés d’industrialització d’aquesta vall pirinenca.
Text César Barba, periodista especialitzat en viatges
Data: Juny de 2022
Cap a l’últim terç del segle xix, la Val d’Aran va ser objecte d’un incipient procés d’industrialització, amb empreses productores d’electricitat que s’afegiren a les serradores i molins més antics; companyies interessades a explotar les riqueses mineres araneses, que es van dotar de complexes instal·lacions i ginys mecànics per a l’extracció, el transport i el tractament dels minerals; així com també petites indústries tèxtils mogudes per la mecànica hidràulica.
Comencem el recorregut per aquestes últimes visitant l’Era Fabrica dera Lan, a Vielha, la primera factoria llanera d’Aran, que aprofitava la força de l’aigua del riu Nere per moure la maquinària. La fàbrica s’organitzava a partir d’un canal exterior que conduïa l’aigua fins a una roda de fusta connectada a un llarg eix que transmetia la força i feia moure els engranatges. La fàbrica va ser construïda a finals del segle XIX per Rafael Portolés Lafuste i continuada pel seu fill i hereu, Jusèp Portolés Fontà. El 1963, una riuada es va endur el canal exterior de la fàbrica, que a partir d’aleshores es va fer funcionar amb electricitat. Després de tres generacions dedicades a l’ofici de la llana, la família Portolés va tancar el negoci als anys setanta del segle XX, a conseqüència de la disminució de la producció. L’any 1999, el Conselh Generau dera Val d’Aran va decidir adquirir i restaurar aquest conjunt patrimonial, amb l’objectiu de convertir-lo en testimoni de la història contemporània de la Val d’Aran. La maquinària conservada i restaurada permet recrear tot el procés productiu, des de la transformació de la llana verge en fil fins a l’elaboració de les madeixes.
En funció dels trams i dels minerals que transporta, el riu Unhòla canvia de color. Cesar Barba
Des de Vielha anem cap al nord resseguint el curs del riu Garona i la carretera N-230. En arribar a Eth Pònt d’Arròs seguim la carretera LV-5055 per dirigir-nos a la Bassa d’Arres, punt de sortida de l’excursió a peu per anar a visitar la mina Victòria.
D’aquesta explotació minera d’alta muntanya sortia l’esfalerita o blenda, d’on s’extreu el zinc, un metall aleshores innovador i molt preuat. A començament del segle XX s’inicia l’explotació i l’any 1912 la mina Victòria ja funcionava a ple rendiment; se n’extreien al voltant de 80 tones diàries de mineral brut. Hi treballaven més d’un centenar de persones que, pel fet de ser en un paratge apartat i a una altitud considerable, vivien permanentment a la muntanya durant l’època d’extracció. Les construccions, avui en ruïnes, dels allotjaments, les cantines i els magatzems són testimoni d’aquesta gran activitat.
D’explotació minera a museu
A l’inici de la Guerra Civil es van aturar els treballs. El 1949 es va reiniciar l’explotació fins al 1953, quan la baixada del preu del zinc i la manca de mà d’obra van provocar el tancament definitiu. El 2004, la mina Victòria reobre les seves portes com a mina museu. La visita a l’explotació es fa a partir d’un itinerari lliure i circular, d’unes dues hores, en què es poden observar els diferents elements conservats de les instal·lacions mineres, com edificis, balances, galeries… A mig camí, al lloc on es troba l’antiga sala de màquines de la mina, s’ha habilitat el centre de visitants, des d’on podem sortir acompanyats d’un guia per visitar la galeria Sacòsta, de 200 metres de profunditat, i conèixer els diferents mètodes d’explotació del mineral.
L’activitat minera a la Vall d’Aran va viure uns anys d’esplendor en les primeres dècades del segle XX. Una altra de les explotacions més importants d’aquella època són les mines de Liat, a l’extrem nord de l’Aran. S’hi arriba en un itinerari que remunta la vall de l’Unhòla des de Bagergue, en un recorregut exigent que s’enfila vorejant el riu, que canvia de colors al llarg del trajecte segons els minerals que arrossega l’aigua. Avui dia es pot visitar el complex lliurement, ja que gran part de les seves antigues infraestructures segueixen encara en el lloc, a 2.300 metres d’altitud. A més de les restes de galeries i forns, perduren empremtes dels edificis d’habitatges dels operaris. Però el que més crida l’atenció són els vestigis de l’antic telefèric, que comunicava el complex de Liat amb la ribera de Toran i el Bocard de Canejan, una gran instal·lació al peu del riu Garona, on dones i adolescents treballaven en la dura tasca de rentat del mineral, separant el mineral útil de la ganga, la roca inservible. En total, el telefèric recorria gairebé 15 km en un entorn d’alta muntanya. Encara avui es poden veure les ruïnes de l’antic bocard a prop de Pontaut, un complex fabril d’on s’extreia el zinc de la blenda.
Escombreres i restes de pedra estèril en la ruta fins a les mines. Cesar Barba
Mines de Montoliu
Pròximes a l’estany del mateix nom, a 2.400 metres d’altitud i a la part més allunyada del Naut Aran, les mines de Montoliu (o d’Urets) van ser explotades precàriament des del 1864, fins que el 1873 la societat belga Vielle Montagne se’n va fer càrrec i va instal·lar un telefèric que va facilitar la sortida del mineral en una explotació a cel obert. El material extret era portat amb un ferrocarril miner fins al Pòrt d’Urets, i des d’allà un telefèric el baixava fins als rentadors de La Plagne, a prop d’Eylie (França). D’aquestes activitats encara es conserva un interessant patrimoni miner, amb nombroses bocamines i escombreres, els plans inclinats per on baixava el mineral fins a les plataformes ferroviàries, la major part del traçat del ferrocarril (d’uns 500 m de longitud), amb els seus dos ramals, i amb un parell de túnels. També es conserven dos edificis, així com el punt de sortida del telefèric. Amb accés des de Bagergue per la vall del riu Unhòla fins al Plan deth Horn, on es continua pujant cap a l’estany de Montoliu, les mines i el llac s’emplacen en un magnífic i remot paratge de muntanya, a tocar del Pòrt d’Urets (França) i envoltades d’alts cims com el Tuc de Maubèrme (2.881 m), el Tuc der Òme (2.732 m), el Tuc des Crabes (2.580 m) i el Tuc de Montoliu (2.691 m).
Els antics molins comunals
De tornada a Bagergue, sortim del poble per tornar al riu Garona i anar a visitar la Mòla de Salardú, un antic molí fariner documentat l’any 1613 que va funcionar fins al final de la Guerra Civil i que avui forma part de la xarxa Musèus dera Val d’Aran. Es coneix l’existència de molins fariners a l’Aran des de l’Edat Mitjana. Es tractava de molins de propietat comunal que servien per abastir de farines els veïns dels pobles. La Mòla de Salardú representa el prototipus de molí aranès: una construcció de petites dimensions d’una sola planta, bastida amb la pedra local de granit, fusta i pissarra. En la seva restauració es va recuperar bona part de l’estructura, la maquinària i l’entorn original de l’edifici.
Des de Salardú continuem per la carretera principal de la vall (C-28) per arribar ràpidament a Arties, on comprovarem com ha evolucionat l’aprofitament de l’energia hidràulica en aquestes muntanyes, des dels antics molins i serradores fins a les modernes centrals hidroelèctriques. Per això visitarem la Central d’Arties, que és en realitat l’edifici principal de dues centrals hidroelèctriques, la d’Arties i la d’Aiguamòg. La central compleix una doble funció: per una banda la producció d’energia hidroelèctrica, com a central de capçalera del sistema de la Garona aranès; i per altra, la regulació dels cabals d’aquest sistema. La central recull aigua de nou valls diferents, abastant una gran extensió geogràfica (des dels circs de Saboredo, Colomèrs o Restanca, a valls com la d’Aiguamòg, riu Malo o Unhòla, entre altres), on es van haver de construir nombroses obres d’infraestructura.
Per aquest motiu, per construir tots els elements que componen la central va ser necessari un període superior als 20 anys, des de principis de la dècada de 1940 fins al 1965. Actualment operades per Endesa, la central d’Arties i la d’Aiguamòg compten amb una potència instal·lada total de 101,28 Mw i una producció d’electricitat mitjana anual de 165,3 Gw.
L’energia de l’aigua
Continuem vorejant el riu Garona per la C-28 per arribar a la capital de la Val d’Aran, on trobem la Central Hidroelèctrica de Vielha, inaugurada el 1947. Va ser la segona gran central hidroelèctrica posada en funcionament a la vall, després de la de Cledes. La central de Vielha no té capacitat de regular cabals i la seva única missió és la de produir energia elèctrica. Per al seu funcionament depèn de la central d’Arties. Propietat d’Endesa, compta amb una potència instal·lada de 22 Mw i una producció d’electricitat mitjana anual de 75,9 Gw.
L’altra gran hidroelèctrica que va funcionar a la Val d’Aran la trobem aigües amunt per l’N-230, a la localitat de Les. És la Central de Cledes, que va ser la primera gran central hidroelèctrica que es va construir a la Val d’Aran, en funcionament des del 2 d’agost de 1929. Va prestar servei fins a la posada en marxa de la Central de Pònt de Rei, a Canejan. Així, al juliol de 1960 quedà fora del sistema i el 1965 tancà definitivament. Actualment és un complex industrial propietat de l’empresa Neoelectra, format per una instal·lació de cogeneració d’energia, una planta de recuperació de diòxid de carboni (CO2) i una piscifactoria associada, propietat de Caviar Nacarii, a la qual es lliura calor per estimular el creixement dels esturions per a la producció de caviar d’alta qualitat.
Fitxa pràctica:
Era Fabrica dera Lan
Adreça: C. Ribaèta s/n, Vielha.
Tel: 973 641 815.
Horari: de dilluns a dissabte, de 17 a 20 h.
Preu: Entrada general: 3 €.
Mina Victòria
Itinerari lliure des de la Bassa d’Arres.
Informació: Musèu dera Val d’Aran.
Tel: 973 641 815.
Horari d’estiu: de dilluns a diumenge, d’11 a 14.30 h. Tancat la resta de l’any.
Preu: Entrada general: 3 €.
Mines de Liat
Terme de Canejan, amb accés des de Bagergue per la vall del riu Unhòla.
Mòla de Salardú
Adreça: Paratge dera Mòla, Salardú.
Tel. 973 64 18 15.
Horari: de dimecres a dissabte, d’11 a 14 h.
Preu: Entrada general: 2 €.
Central Hidroelèctrica d’Arties
Adreça: Carrèr dera Mòla, Arties.
Central Hidroelèctrica de Vielha
Adreça: Carretera N-230, km 164, Vielha.
Central Hidroelèctrica de Cledes
Adreça: Carretera N-230, km 181, Les.
Musèus dera Val d’Aran
Adreça: C/Major 26, Vielha.
Tel: 973 641 815.