Entrem amb l’escriptora en el retrat d’aquell temps en què l’escorça dels arbres feia bategar l’Empordà. Retrobem en aquell passat arrels que ens projecten més conscientment cap al nostre avenir.

Text Carme Escales, periodista
Fotos Enrique Marco / Museu del Suro de Palafrugell
Data: Juny de 2018

Saber d’on som i d’on venim és, al parer de Rosa Regàs, un far precís per il·luminar el futur que albirem. I museus com el del suro de Palafrugell ajuden a mirar enrere a la recerca de la nostra identitat. Dins de la que havia estat Can Mario, la fàbrica surera més gran de l’Estat espanyol i una de les més importants del món, destapem història, un bocí de passat industrial i social, de la mà dels taps, les làmines de paper i els aglomerats modelats a partir d’escorça d’arbre, la manufactura que feia tirar endavant famílies de l’Empordà. Retrobem en aquell passat arrels que ens projecten més conscientment cap al nostre avenir.

Uns estalvis de suro vora els fogons de la cuina, en una caseta al bell mig de l’Empordà envoltada d’alzines sureres, fan un retrat molt adient de la nostra acompanyant en la visita al Museu del Suro de Palafrugell. Rosa Regàs va estiuejar molts anys a Cadaqués. En aquell Empordà on tenia un germà que ja hi vivia, va trobar una finca amb la casa que avui és la seva llar, “una monada”, diu. Enmig de la natura i, ves per on, al seu gran jardí hi creixien alzines sureres, la matèria primera per fer els taps d’ampolles de vi i cava, els pontets que simulen la realitat dels pessebres i els estalvis que preserven les taules de l’escalfor ardent de les olles.

El suro a les cases fa caliu i fa servei. És per això que la Rosa l’aprecia. “M’agrada, m’agrada molt el suro com a material, i l’empro molt, tot al contrari del plàstic, que detesto”, expressa l’escriptora ja veïna empordanesa des de fa una desena d’anys. Té el Museu del Suro a tocar, a menys de 10 minuts en cotxe des de casa seva. La història del suro, doncs, és ben a prop i ben present i quotidiana en la seva vida. A casa seva, els taps de suro van omplint un pot on ella els guarda per a fer-los fer encara més servei. Ficar un tap de suro a l’aigua, dins de la mateixa olla on bullim coliflor fa que el vapor que en surt no escampi la forta olor d’aquesta verdura. El suro l’apaivaga. Aquesta utilitat tan pràctica i senzilla, la Rosa Regàs no la sabia, però em demana que l’escrigui: “Posa-ho, posa-ho!”. Res no és tan útil com fer-ho servir, sigui el que sigui, i donar-ho a conèixer. I això és, precisament, el que més valora la Rosa Regàs de museus com el que honora, rescata i difon la millor foto del racó empordanès al voltant del suro.

El Museu del Suro de Palafrugell ens fa entendre un bocí de la història d’aquesta terra. Boscos amb homes penjats als troncs dels arbres, despullant-los d’escorça, i dones a la fàbrica, omplint llargs jornals d’acabats i tria de taps, retraten la història que l’escriptora —nascuda a Barcelona l’any 1933 i exiliada a França fins als sis anys— clama preservar. No per cap ritual d’adoració, sinó pel saber, per aquell conèixer que ens fa més conscients de l’ara i en el demà. “En un moment en què fem tant menyspreu de la memòria, veus aquests museus que ens expliquen la vida de la gent de fa 40 anys, amb fotografies i documents que tenen al darrere una gran tasca d’investigació, i tot això fa que la visita sigui absolutament atractiva”, diu la premi Nadal, premi Planeta, i premi a la ferma convicció de la força que ens donaria encara més memòria històrica. “Si no sabem d’on som ni d’on venim, amb la meitat de la nostra identitat desconeguda, com volem fer el futur? Quan treballem tan poc pel passat, el futur no té sentit. Nosaltres no tenim el sentit de país que tenen els francesos. Aquí, qui parla dels escriptors, pintors o músics de més enllà dels anys cinquanta?”

Els detalls que li agraden

Allò que fa aturar Rosa Regàs a observar i pensar en un moment i una època:

  • L’arquitectura de l’edifici “És diàfana, simple i elegant, i aconsegueix donar més relleu a tot el que s’hi exposa”.
  • Les fotos “No només ens ensenyen com treballaven, sinó també com vestien. Fixa’t les dones amb el cap tapap, com ara veiem en les musulmanes”.
  • Les màquines “Jo no sóc gens maquinera, de màquines no hi entenc gens, però m’agrada fixar-me en les explicacions que acompanyen les màquines que el museu exposa”.
  • El nino que sura i el que s’enfonsa “Cinturons de suro com aquest, jo els havia vist a la meva època d’infància”.

Un llibre, una finestra

La Rosa Regàs ja el coneixia el Museu del Suro quan li van demanar si podia presentar el llibre de la Sandra Bisbe Quan a totes les cases es treballava el suro. Però va ser la seva lectura el que li va despertar interès per la indústria del suro. “Vaig aprendre moltes coses. Fa gràcia pensar que en una època en què moltes dones es dedicaven exclusivament a les feines de casa i la criança dels fills, aquí gairebé totes treballaven, a la fàbrica, i moltes ho feien a casa”, explica. “Vaig saber que les dones que treballaven el suro a casa, ho feien durant les hores que els seus homes eren a treballar perquè, en tornar de la feina, ells les volien mestresses de casa”, afegeix l’escriptora. “Això ens dona idea de com eren les relacions entre homes i dones”, puntualitza. “I també ens parla de la riquesa del territori, el treball de les dones va ajudar molt a sortir d’aquella postguerra sinistra”. La novel·lista aprofita per recordar-nos que celebracions populars que encara es fan, com la festa de la pela del suro de Llofriu, també permeten fer-nos present el passat.

En l’època que les dones es dedicaven exclusivament a les feines de la casa i a la criança dels fills, resulta que aquí gairebé totes treballaven el suro, a la fàbrica o a casa

Un passat que ha transformat l’entorn natural de l’Empordà. “L’any 1975, quan vaig comprar la casa, la meva finca era de secà; l’Empordà no era tan verd. Però
la gent comprava masies, perquè a la gent del camp ningú no li va prestar atenció, ningú se’n va preocupar, i els fills dels pagesos es van haver de desplaçar”, exposa la veïna. “Els horts i jardins que hem anat cuidant han anat fent verd el paisatge, i la natura ens permet continuar sentint el ritme del temps. Però al camp tot dona molta feina, només perquè no es desorganitzi ja és una feinada”, diu qui va arribar a tenir tretze rucs a la seva finca, on “visc envoltada d’alzines sureres” precisa, “sí, havia tingut tretze rucs, i tots tenien nom”. Ara fa vida més tranquil·la, envoltada de natura, i el sol i la lluna els té ben presents. Tant com el suro. Caminant per dins del museu, i veient a la botiga quantes coses es poden fer encara avui amb aquest material, ella també repassa tot allò en què en el seu fer diari el suro l’acompanya: “Tinc moltes coses pràctiques fetes amb suro: molts estalvis per treure les olles, i tots els taps de suro que traiem de les ampolles els guardo; no compro vi si l’ampolla no du tap de suro. I quan n’he obert una i no l’acabo, la torno a tapar amb un tap de suro que li ajusto”, explica. “El suro és un material amb molt de caliu, agradable, que també es fa servir per insonoritzar espais”, recorda.

El Museu del Suro és tan original que no desentonaria gens entre els petits museus que conec de Nova York

Espai, estris i maquinària

L’edifici fabril que avui és espai museístic dedicat al suro a Palafrugell embelleix el passat, “aconsegueix donar més relleu a les obres, a les fotos, a les màquines i a tot. La seva arquitectura l’ajuda a convertir-se en una delícia”, diu Rosa Regàs. Ella va viure, fa poc, una experiència que li fa obrir més els ulls a espais de recuperació de la memòria històrica de la mà de la indústria. Explica que “els meus besavis, a l’any 1880, tenien un obrador de xocolata a la pedra, a Barcelona, al carrer d’En Gignàs, 14. I jo, fins ara que vaig fer una visita a un museu de la xocolata de Sueca, on s’expliquen la història i les elaboracions de la família dels xocolaters Comes, no he entès per què en deien xocolata a la pedra. Allà vaig veure com es treballava la xocolata fosa, com l’estenien sobre una pedra ondulada”. Per tant, com bé ella diu des del Museu del Suro de Palafrugell, “la informació d’aquests museus no és només per als locals, en aquest cas per als de Palafrugell, sinó per a tothom”.

I no se li escapa un mínim detall de l’espai. “Organitzen moltes activitats i exposicions temporals. Pots fer la visita sola, que ja és interessant. Sense ser cap experta, el gaudeixes, i no està gens atapeït de coses. Però si t’acompanyen a fer la visita guiada, encara millor”. I encara destaca un altre detall, mirant des de fora, a través dels vidres: “Fixa’t, tenen espais per recollida selectiva de brossa. Aquest museu sembla construït amb els criteris d’utilitat, llum i bellesa dels petits museus que jo conec de Nova York”.

Museu del Suro
Placeta del Museu del Suro, s/n. Palafrugell
Tel. 972 307 825
info@museudelsuro.cat
Juliol i agost, obert de dilluns a dissabte de 10 a 14 i de 17 a 20.30 h.
Diumenges, de 10 a 14 h.
Resta de l’any, de dimarts a divendres, de 10 a 13 i de 16 a 19 h.
Dissabtes, de 10 a 14 i de 17 a 20 h.
Diumenges i festius, de 10 a 14 h. Dilluns tancat.
Tarifa individual, 3 €. Tarifa reduïda,1,5 €.
Visita guiada adults (en català o castellà), 4 € (grup mínim de 25 persones. Si no s’arriba al mínim, 90 € per grup)