La figura dels indians o americanos està marcada per tot d’estereotips i mites. Analitzem un cas, el de Ròmul Bosch i Alsina, polític, navilier i empresari que, en tornar de l’aventura americana, va invertir en nombrosos negocis i es va fer amb un ingent patrimoni immobiliari gràcies als capitals antillans que havia reunit.
Text: Raquel Castellà i Perarnau, Historiadora i conservadora del Museu d’Història de Catalunya | Fotos: Arxiu Raquel Castellà i Perarnau
Data: Juny de 2022
Des de finals del segle XVIII fins a principis del XX, a Catalunya, sobretot a les zones costaneres, es va viure un fenomen d’emigració significatiu que a la llarga impactaria en el país, amb el retorn d’aquells indians enriquits a les Antilles. Molts somiaven a emprendre aquest viatge, anar a fer les Amèriques, amb la intenció de tornar amb els seus guanys, anys després, a casa seva. No tots van fer realitat els seus objectius, però molts sí que ho van aconseguir.
Eren els americanos o indianos, molts d’ells posseïdors de les grans fortunes catalanes dels segles XIX i XX que van impulsar projectes de país davant el buit institucional. Un d’aquests indians, sovint obviat, va ser Ròmul Bosch i Alsina (Calella, 1846-Barcelona, 1923).
A la recerca de la vocació
Bosch i Alsina va néixer el 8 d’agost del 1846 a Calella, en una família nombrosa en clar ascens econòmic formada per Fèlix Bosch i Petronil·la Alsina. Sembla ser que el matrimoni estava preocupat perquè no veien en el seu fill cap predisposició a cap professió, ni afició ni vocació per la carrera eclesiàstica o militar. Tot i estudiar Medicina, no va exercir mai. Tant és així que van decidir que el visités el frenòleg Marià Cubí, bon amic de joventut del pare de Ròmul, ambdós oriünds de Malgrat de Mar. Fèlix Bosch va sol·licitar a Cubí “que examinara a su hijo para ver si lograba sacar una ansiada orientación profesional para el chico. Efectivamente, después de practicados diversos exámenes y exploraciones objetivas y subjetivas afirmo y pronostico que el muchacho ofrecía inequívocas manifestaciones de aptitud para los negocios”. (Giol Galcerán, Albert [1953]. Calella: su origen y evolución. Calella, Imp. Favencia).
Ròmul Bosch i Alsina amb els seus fills: Alejandro, Maria de los Ángeles, Mercedes, Reyes i Ròmul, a principis del segle XX.
Dit això, sembla que a Ròmul Bosch finalment se li va despertar l’interès per l’activitat mercantil i va ser això el que el va guiar en l’emigració a ultramar. No era el primer de la família: l’avi per la part materna era Francesc Alsina i Costas, un dels indians més antics, d’aquells pioners que van marxar a finals del segle XVIII i van tornar a la primera meitat del segle XIX; era copropietari de la companyia naviliera Alsina, Marc i Cona, fundada a Calella a la fi del segle XVIII per al tràfic mercantil amb Amèrica.
Així doncs, entusiasmat pel mite indià, el nostre protagonista, força jove, se’n va anar a viure l’aventura americana a Santo Domingo, on va treballar en una casa de comerç, i durant la Guerra de la Restauració (1863-1865), també coneguda com a Guerra de Santo Domingo, que va significar la pèrdua de la República Dominicana per a Espanya, es va traslladar a Cuba.
A l’Havana va començar a treballar en el negoci de la importació i exportació de productes. Un cop a Cuba, va crear vincles socials i comercials sobre la base del costum i la confiança mútua, i ajudant-se de les xarxes familiars i mercantils que sostingueren els Alsina durant l’època colonial a l’altra banda de l’Atlàntic, va posar les primeres pedres del que seria el seu imperi. Així mateix, es va vincular a diferents projectes socials i culturals catalans a les Antilles.
Aviat es va independitzar i es va associar amb el seu amic Marcel·lí Jané, com a naviliers, per fundar Jané, Bosch i Cia a l’Havana, empresa dedicada al comerç d’importacions de cafè i tabac de Puerto Rico i de carn salada del Riu de la Plata, que es va unir a la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya a l’Havana, la més antiga de les associacions creades pels emigrants catalans.
Amb els capitals reunits a Cuba, Bosch i Alsina va engegar la colònia Còdol-Dret.
La Beneficència Catalana, com se la coneixia popularment a Cuba, va ser constituïda oficialment l’any 1841 per iniciativa d’un grup de catalans establerts a l’illa, amb l’objecte d’oferir auxili als emigrants d’origen català sense recursos econòmics. L’èxit de la societat i la gran presència catalana a l’illa van provocar que a poc a poc se’n creessin delegacions o se’n fundessin d’altres de similars, com van ser els casos de Matanzas, Cárdenas o Cienfuegos.
Durant l’estada de Ròmul Bosch a Amèrica, en poc temps se li va morir el pare i el germà. Es diu que “su madre, mujer de gran inteligencia, estaba dotada de tesonera voluntad, como lo prueba el hecho de haber aprendido a escribir con la mano izquierda cuando por un fortuito accidente le quedó definitivamente inutilitzada la diestra, llevando a cabo su adiestramiento con la única finalidad de poder comunicarse con Rómulo sin necesidad de ayuda ajena” (Albert Giol Galcerán [1953]).
El personat ge de l’indià, entre el mite i la realitat
A Catalunya abunden les cròniques i els reportatges que projecten uns clixés novel·lescos de l’indià, una visió peculiar d’aquests indians que els dibuixa com a figures gairebé llegendàries, mitificant la gloriosa aventura americana. “La tradición describe al indiano ya maduro, con traje de lino blanco, sombrero panamá y un chaleco del que pende un grueso reloj de oro. Fumaba enormes puros habanos y a veces le costaba hacerse entender, pues al fuego le llamaba ‘candela’ y a los labriegos ‘guajiros’. El indiano hablaba todo el tiempo de sus posesiones, que eran siempre fabulosas, y generalmente acababa casándose con una mujer mucho más joven que él. Ese es el tópico […]. La leyenda quiere que el indiano sea muy humilde, soñador y algo rebelde […]. Muchos sueños, todavía en este siglo, se han nutrido de la aventura americana […]. A su vuelta, el pueblo tendrá una nueva capilla o una escuela, o tal vez un hospital, un parque o agua corriente”. (La Vanguardia Magazine, 28-VI-1998)
El retorn de l’americano
Bosch i Alsina va aconseguir experiència i riqueses i el 1880 va tornar definitivament a Catalunya amb una bona posició, demostrant que la seva aventura havia estat tot un èxit. A la seva tornada va invertir al país els guanys obtinguts. Es va establir a Barcelona, un gran centre de negocis i finances a l’Espanya de finals del segle XIX, des d’on va dirigir els negocis d’exportació de vins i importació de cotó. Acabat d’arribar, es va inserir en les estructures comercials, polítiques i judicials de la ciutat, i va començar a invertir en diversos sectors industrials, a l’inici molt especialment en el món dels transports a vapor, que substituïen la navegació a vela.
És sorprenent la participació de Bosch en una multiplicitat d’espais socials i institucionals de la ciutat comtal, i com es fa present i imprescindible en cercles relativament homogenis en interessos i objectius. Es va convertir ràpidament en un home influent i va participar activament en una variada gestió institucional fins ben bé abans de morir.
El 1881 es va casar amb Maria dels Àngels Catarineu i Ferran, descendent d’una nissaga de terratinents d’Igualada i germana de Maria Dolors Catarineu, casada amb Antoni Rosal i Sala, propietari de la colònia Cal Rosal, a prop de Berga. El matrimoni va tenir sis fills. Abans, però, de fer créixer la família, i tal com corresponia a un home de l’elit econòmica i política d’aquella Barcelona de finals de segle XIX, va encarregar la construcció de la seva residència al bell mig de la ciutat comtal, una ciutat que en aquells anys es trobava immersa en un gran procés d’expansió urbanística on els nous rics es feien bastir grans cases per satisfer les ànsies d’ostentació, els mateixos que al Liceu cercaven reconeixement social i intercanvis d’influències. Bosch i Alsina va triar un emplaçament privilegiat, al número 8 de la plaça de Catalunya, i el projecte va ser dut a terme per Bonaventura Bassegoda Amigó. En les obres van treballar-hi importants col·laboradors en el tall en pedra, a la forja i en les làmpades.
L’indià retornat era ara un home ric i influent, i va participar activament en la vida pública de Barcelona.
El mateix any de la seva arribada al país, Bosch i Alsina es va afiliar a la recent creada Asociación de Navieros y Consignatarios de Buques de Barcelona, una organització patronal formada per armadors i consignataris amb l’objectiu de defensar els interessos de la marina mercant espanyola i el comerç marítim. Després va fundar la seva pròpia naviliera i es va dedicar a l’exportació de vins, teixits i altres productes espanyols cap al mercat americà. En els viatges de tornada, embarcava cotó, dogues per fer botes, sucre, cafè i altres productes.
Anunci de principis del segle XX de la fàbrica Esmaltería Española, “para la fabricación de objetos esmaltados, con hornos de mufla y taller de reparaciones”.
El 1894 va arribar a ser un dels armadors més importants de la ciutat. A mesura que la navegació a vapor s’anava imposant, va contribuir a la formació de l’empresa Pinillos Izquierdo y Cía (va començar a mitjans de la dècada dels vuitanta amb línies a Puerto Rico, Cuba i el golf de Mèxic, i el 1908 va inaugurar la línia del Brasil i del Riu de la Plata). També va ser consignatari de l’andalusa Ybarra y Cía i de la companya Giuseppe Zino Fu Domenico, dedicada a transportar emigrants cap a les Amèriques. Alguns dels viatges realitzats per aquesta companyia foren ben carregats de polèmica; el gener de 1909 es va legislar una reial ordre que prohibia el transport d’emigrants en el vapor Chile perquè viatjaven en condicions deplorables.
El 2 d’abril de 1911 va tenir lloc la constitució oficial de la Casa de América de Barcelona, amb la clara voluntat de refermar els vincles que unien Llatinoamèrica i Catalunya. La Casa Amèrica va funcionar en un primer moment gràcies a centenars de socis vitalicis, entre els quals hi havia el mateix Bosch i Alsina, així com Eusebi Güell Bacigalupi, primer comte de Güell; el marquès de Comillas, Claudi López Bru; Joan Antoni Güell López, Frederic Rahola, Jacint Viñas Muxi i Salvador Samà i Torrents. A més a més, Bosch i Alsina i els Güell van participar en el Foment del Treball Nacional, principal organització patronal catalana.
Més tard, juntament amb altres inversors, Bosch i Alsina va fundar la Sociedad Anónima Naviera Española partint d’un capital social d’un milió de pessetes i iniciant la seva activitat amb els vapors Lleida, Girona i Moncada, el veler de fusta Eugenia i un antic carboner reconvertit en pailebot, el Riu Benito.
A banda dels negocis naviliers, Bosch i Alsina va ser president de la Junta d’Obres del Port de Barcelona del 1900 al 1904 i del 1906 al 1923. Durant aquests 21 anys al capdavant de l’entitat, el port va esdevenir un dels més prolífics de la Mediterrània. Bosch i Alsina, a més, va iniciar les obres d’ampliació i modernització del Port Vell, que va passar de 800 a 8.400 metres lineals. Avui, davant de l’edifici de la Junta d’Obres del Port, impulsat també pel nostre home, hi ha una escultura de l’artista Robert Krier dedicada a ell, i com a homenatge al seu important paper en el port, el 1923 es va donar el nom de Bosch i Alsina al vell moll de la Muralla.
La col·lecció numismàtica Bosch i Alsina
El col·leccionisme està íntimament lligat a la consolidació de la burgesia com a classe dirigent, que va col·leccionar tot tipus d’art i de peces d’arqueologia. Algunes adquisicions responien a espolis i saquejos; els jaciments eren la principal font d’abastiment tant per a saquejadors com per a antiquaris i col·leccionistes. Després, les peces artístiques servien per decorar els salons que bastia la nova burgesia o bé per a ostentació a la casa familiar, o per a un simple capritx. A la llarga hi va haver col·leccions que van destacar per l’extensió i la qualitat. De fet, aquell col·leccionisme particular de la burgesia catalana és present en l’essència dels museus barcelonins des dels primers moments.
És poc coneguda la faceta de Bosch i Alsina en el món del col·leccionisme, una afició que va cultivar tota la seva vida, però que ha passat inadvertida, eclipsada per la figura de l’home de negocis. Va reunir una notable col·lecció numismàtica, amb exemplars inèdits i una bona representació de monedes catalanes, formada per unes 5.396 peces que, just després de la seva mort, l’any 1923, els seus fills van donar a la Junta de Museus de Barcelona i va ocupar una sala monogràfica al Museu Municipal de Belles Arts, situat a la Ciutadella. Aquesta donació és avui en dia custodiada pel Gabinet Numismàtic del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Alcalde fugaç
Bosch i Alsina va ser soci de molts altres negocis i cambres de comerç, així com d’institucions culturals, i va entrar en política: va ser diputat a Corts en diverses legislatures i alcalde fugaç de la ciutat de Barcelona del 22 de juny al 12 de desembre de 1905. La premsa el dibuixava així: “el Excelentísimo señor don Rómulo Bosch y Alsina, ex senador español, presidente de la Junta de Obras del puerto de Barcelona; ha sido alcalde de Barcelona, ha sido incumbrado hasta lo infinito por sus virtudes y por su inteligencia y por su trato social y, no obstante, su mejor delicia es recordar los tiempos juveniles que pasó en Cuba y en su despacho y en lugar preferente tiene una fotografía, amarillenta por la acción del tiempo, en que está retratado con un grupo de jóvenes catalanes de su tiempo en la Habana, del comercio todos, que escalaron, por su propio esfuerzo aunque en diferente estilo, también brillantes y respetables posiciones sociales. [Bosch y Alsina] es un buen amigo de Cuba”.
Còdol-Dret. La seva activitat va finalitzar el 1964 amb la construcció de l’embassament de Sau.
El Tibidabo, enginy i diversió a la muntanya màgica
Ròmul Bosch i Alsina formava part de la puixant burgesia que tenia llotja al Liceu i invertia en la transformació econòmica del país, però també impulsava projectes culturals de tot tipus i participava activament en la vida social de la ciutat. Així doncs, es va unir al somni burgès de Salvador Andreu i Grau, més conegut com el Doctor Andreu, un farmacèutic barceloní que havia fet fortuna amb unes cèlebres pastilles contra la tos, i que va constituir la Sociedad Anònima El Tibidabo l’any 1899 per a la construcció del parc (vegeu Eix, núm. 11). Entre els seus fundadors i màxims accionistes hi havia personatges rellevants de la societat barcelonina de l’època: el mateix Ròmul Bosch i Alsina, Romà Macaya, Francesc Simó, Josep Garí i Gimeno, Teodor Roviralta i Figueras, Pere la Rosa i Pich, Joan Ribas i Perdigó, Custodio Herrero, Antoni Gassol i Adrià Margarit.
Els negocis industrials
L’any 1891 trobem el nostre protagonista com a copropietari de les bodegues Bosch, Güell i Cia de Vilafranca del Penedès, “dedicándose en gran escala a la exportación de vinos para América y Suiza con marcas propias, conocidísimas y acreditadas en todos los mercados”. També era propietari d’una fàbrica de filats i teixits a Sant Vicenç de Castellet, i va implementar l’any 1890 “la primera fàbrica d’articles de ferro esmaltat d’Espanya”.
Però, si cal destacar algun dels negocis de Bosch i Alsina, aquest és sens dubte la colònia industrial de Còdol-Dret, situada a Roda de Ter, que a finals del segle XIX tenia 4.362 fusos de filar, 76 telers i una dinamo elèctrica que generava 66 kw/h i el 1903, 19.800 kw/h de producció anual per a l’enllumenat propi. El desembre de 1893 “ocupa 300 obreros en hombres y mujeres trabajando día y noche. Consume 200 balas de algodón al mes” i fou “montada con arreglo a todos los adelantos y maquinaria moderna”. Va ser un dels negocis més primerencs en els quals es va embarcar així que va arribar de les Antilles i que va mantenir al llarg de la seva vida. Sembla que va ser el resultat directe de la transferència de capitals acumulats a Cuba. No és un cas únic; de fet, disposem d’alguns estudis de cas, com el de Gracia Dorel-Ferré sobre la Colònia Sedó, que revelen que hi va haver diferents empreses el naixement de les quals estava totalment vinculat als capitals antillans.
Tal i com demostra l’estudi de Martín Rodrigo, els indians o “americanos” enriquits a Cuba (i, en menor mesura, també a Puerto Rico), instal·lats a Barcelona van contribuir amb els seus capitals, la seva iniciativa i el seu capital social a modernitzar les estructures econòmiques de tot Catalunya i a crear indústria. Bosch i Alsina forma part d’aquells empresaris vuitcentistes elogiats per Vicens Vives que van dur a terme la Revolució Industrial a Catalunya, gràcies en bona part al capital que molts d’ells van acumular en les seves aventures per les colònies hispanoamericanes.