Els avis materns de la Conxa Bayó tenien una fàbrica de teixit a Terrassa. Per això, de petita, a casa ella havia sentit sempre les paraules més adequades per anomenar els teixits. Aquella va ser la primera escola d’aquesta enginyera tècnica especialitzada en filatura i teixits, en un temps en què a Terrassa hi havia una fàbrica al costat de l’altra, en plena activitat, que feien una ciutat molt grisa i fumejant, amb xemeneies a cada pas, algunes de les quals avui han estat preservades.
I la Conxa se n’alegra, i molt. Perquè amb elles es va escriure la història de Terrassa i de tantes famílies que van viure de la seva activitat. Treballant a l’Institut d’Investigació de la Universitat Politècnica, va anar coneixent totes les parts de la indústria tèxtil perquè les empreses consultaven problemes que els sorgien sobre fils i teixits. I un bon dia, una antiga fàbrica de la ciutat va renéixer com a museu.
Text: Carme Escales, periodista | Fotos: Enrique Marco
Data: Juny de 2022
El Vapor Aymerich, Amat i Jover, un edifici del 1907, on es fabricava teixits a partir de flocs de llana, reobre com a museu i li proposen treballar-hi. Com era aquest espai, quan hi va arribar?
Era l’any 1986. Encara no s’havia inaugurat oficialment. S’havia netejat la gran nau principal, però encara hi havia els envans que separaven els diferents espais de treball, on es feia filatura, on es teixia… Perquè, normalment, un vapor així de gran donava moviment amb la màquina de vapor per a la pròpia producció, però també llogava espais a altres fàbriques per fer-hi la seva activitat.
I la proposta de la seva feina, quina era?
La primera funció va ser inventariar uns 400 objectes o més que ja es tenien. Molts havien vingut d’una exposició que s’havia fet a Barcelona, Catalunya, la fàbrica d’Espanya. Quan es va acabar, la majoria d’estris que havien estat exposats van portar-los a Terrassa. I l’altra tasca que fèiem era la recollida d’objectes.
Com s’ho feien per localitzar-los?
Durant la crisi del petroli, als anys 70, moltes empreses van haver de tancar. I ens trucava molta gent constantment que volien saber, tot i no estar encara inaugurat el Museu, si podien donar o vendre’ns coses. Sabíem que, si no fèiem atenció a tot allò que se’ns oferia en aquell moment, amb el pas dels anys potser ja no ho trobaríem. Jo em vaig abocar molt al tèxtil, que era el que més coneixia, però vaig haver d’aprendre sobre objectes de la llar, tallers mecànics, fabricació de paper… De tot vaig anar estudiant una petita part.
Conxa Bayó, al costat de la Mule-Jennie que va rescatar en unes golfes, en un poblet de Múrcia.
Per a la ciutat de Terrassa, tenir un museu així és un privilegi. Estem acostumats que tot gran museu és a Barcelona. Hauria de ser un orgull, per als industrials, poder preservar-hi i mostrar-hi les seves màquines.
Bé, en aquells moments, al Museu de Terrassa tot estava encara per fer i la gent tenia por de donar alguna cosa a un centre que no era de la ciutat, perquè l’edifici és de la Generalitat. Els terrassencs volien que tot el que era seu es quedés a Terrassa, i va costar moltíssim que ens tinguessin confiança. En aquest sentit, penso que sí que va ser important que jo fos de Terrassa, i també em va servir molt tot el contacte que havia anat fent amb les fàbriques mentre treballava a l’Institut d’Investigació, perquè a alguns d’ells els coneixia, o a ells o a coneguts seus, i hi ajudava molt també que jo ja no era cap joveneta.
Fora de Catalunya també hi anava a buscar coses?
Era sobretot a Catalunya, però sí, en alguna ocasió també sortia. Per exemple, quan vaig anar a un poblet de Múrcia, tocant la província de Granada, a veure unes cardes de llana. I tot va ser perquè un dia, sortint de treballar a Terrassa, vaig trobar una sentada d’obrers al carrer. Els vaig preguntar què els passava i em van dir que la fàbrica tancava, els devien molts diners i tenien por que s’enduguessin les màquines. Feien filatures i, conversant amb ells, em van parlar del poble de Múrcia, on podia trobar la maquinària que buscava per al Museu.
I me n’hi vaig anar. Vaig agafar un avió i, en aterrar, un cotxe de lloguer. El director del Museu, Eusebi Casanelles, m’havia fet sempre molta confiança. Recordo que en arribar al poble i veure que jo era una dona els va sobtar, però a mi l’experiència en la feina, els meus coneixements i l’edat m’ajudaven molt, en això, i no vaig tenir mai cap problema en aquest sentit. Em varen ensenyar les màquines de cardar i em varen dir que tenien també un torn de l’àvia a les golfes. I em van dir si ho volia pujar a veure. Era una empresa familiar. Vaig pujar a les golfes i mig soterrada entre mals endreços hi havia desmuntada el que podia ser una màquina de filar. Em vaig fixar en una mena de ròdol de fusta i vaig intuir clarament que podia tractar-se d’una Mule-Jennie, una màquina híbrida, manual i mecànica alhora. Em vaig emocionar i felicitar a mi mateixa per la intuïció que havia tingut. En aquell temps no hi havia mòbils, i en sortir vaig anar a buscar una cabina de telèfon i vaig trucar a l’Eusebi. Li vaig dir que ja havia vist les cardes, que estaven bé, però sobretot que havia trobat una Mule-Jennie. El director ho coneixia molt, sabia el seu valor i el que havia representat aquesta màquina per a la industrialització.
La conservació de cada peça té una importància cabdal.
Tot allò que arriba es deixa primer en un espai on s’identifica, es data i se’n valora l’estat de conservació. Amb tota la informació, es fa l’historial del material. Són objectes o maquinària que hem anat a buscar, o petites coses, com un gramòfon o un telèfon, que pot portar qualsevol particular. Però, com que d’alguns models ja en tenim d’iguals exposats o al magatzem, la consigna és acceptar només allò que està en millors condicions que el que ja tenim, perquè no es pot anar omplint el magatzem d’articles repetits. Això sí, recordo que teníem molt de tacte per no decebre qui venia amb tota la il·lusió del món a oferir-te un objecte que per a ells o la seva família havia estat importantíssim. Això ho teníem sempre molt en compte.
No obstant aquesta tria selectiva, amb els anys el Museu deu haver anat acumulant moltes coses.
Sí, encara ara se’n reben moltes que no es poden rebutjar. Per això fa uns quants anys que es disposa d’un magatzem, a Cervera, on es guarden perfectament identificats i endreçats tots els objectes que s’adquireixen. Al taller de restauració i les sales de reserves, al principi, quan jo vaig arribar, no hi havia personal qualificat. Avui, però, hi ha gent preparada amb habilitat i tenim una normativa sobre tots els detalls, pintura, número de registre…
«Ens trucava molta gent per donar o vendre’ns coses. Si no fèiem atenció al que ens oferien, amb els anys potser ja no ho trobaríem.»
Aquest museu és el resum de com hem avançat la Humanitat, ens mostra el progrés a través dels objectes creats.
Per això té tant de valor que hi vinguin infants a fer tallers. Quan experimenten com se’ls aixequen els cabells per l’efecte de la seva pròpia electricitat els agrada molt, per exemple. Recordo la primera exposició que vam fer, dedicada a l’energia. Vaig recuperar moltes màquines que jo mateixa havia trobat, perquè la fàbrica tèxtil reconec que sempre ha estat el meu racó preferit, però sempre hi ha també aquell objecte insòlit del qual recordo la història de com ens va arribar. Una ràdio d’Anglaterra n’és un cas. A través d’assessors que teníem, vam localitzar un aparell únic. Vaig fer tots els tractes per telèfon i al cap de vuit dies teníem la ràdio aquí.
Al 2006 es va jubilar. Quina sensació li dona ara la perspectiva respecte de tot allò que hi va aportar i viure-hi, tot i que hi segueixi encara d’alguna manera, i poc o molt, vinculada?
Sento que he gaudit molt amb la meva feina al Museu. D’anècdotes en podria explicar totes les que vulguis. I encara tinc un despatx al pis de dalt. Hi he continuat sempre vinculada com a membre de la junta de l’Associació del Museu (AMCTAIC – Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i d’Arqueologia Industrial de Catalunya), participant en l’organització i com a ponent en totes les edicions de les Jornades d’Arqueologia Industrial de Catalunya, i soc encara la secretària d’aquesta Associació. També soc membre del jurat dels Premis Bonaplata. En les darreres jornades, que vam celebrar a Tarragona, hi va haver gent d’Itàlia i d’Argentina. S’hi apleguen experts, molts arquitectes i historiadors. És una manera de preservar la memòria. I considero que ni tan sols s’hauria de deixar de banda els qui són protagonistes avui de la gran producció industrial, també del tèxtil, en països asiàtics, malgrat tot.
El Vapor Aymerich Amat i Jover és considerat l’edifici industrial més bonic d’Europa. Això es recull en algun registre o en quines veus es recolza?
Arquitectònicament, el que més el distingeix sobre els altres són les voltes catalanes de la seva teulada, recolzades sobre columnes de ferro colat que a la vegada fan de baixant d’aigua. Aquestes singularitats, a més, li donen una bellesa visual molt característica.
A part d’això, a la primera dècada del segle XX, aquesta fàbrica va ser molt important. Primer perquè aquí feien tot el procés tèxtil. Hi podia haver fàcilment 60 o 70 passos diversos per al treball de les matèries, i la preparació per filar des que arribava la llana, la rentaven, la netejaven, la filaven, la tenyien. Però no tots els processos els feien amb la mateixa rapidesa i llogaven espais a altres fàbriques. El vapor donava moviment i llogava espais. L’edifici és únic, sempre ho diuen, als congressos.
Als que sempre va ser assídua eren els congressos organitzats per INCUNA (associació d’arquitectura industrial) a Gijón. Què en recorda especialment d’aquelles trobades?
A les trobades de Gijón hi vaig fer molts amics. Cada any em preparava la presentació d’un treball com a ponent del congrés. Me’n recordo que en vaig fer un sobre els vitralls i em vaig endinsar a buscar fàbriques de vitralls i, a l’atzar, vaig contactar amb els qui estaven fent els de la Sagrada Família, Cristalleries Bonet. Vaig saber que durant 200 anys no es varen fer vitralls a Catalunya i que, quan es varen tornar a posar de moda, van haver de venir cristallers de França a donar-nos un cop de mà.
El llibre Cent elements del patrimoni industrial a Catalunya, publicat el gener del 2002, què ens mostra i quin hi va ser el seu paper?
Els cent elements són un conjunt d’estris i edificis. Un grup d’experts es van dedicar a catalogar-los. El mèrit meu és que de cadascun d’ells vaig documentar-ne la procedència i les característiques, però el llistat no és meu. Va ser molt bonic fer-ho perquè et fa conèixer la riquesa industrial de Catalunya.
Les màquines de vapor a Catalunya i El vapor ventalló en el context industrial de Terrassa són dos altres llibres dels quals és coautora. En queden gaires, avui, a Catalunya, de vapors que encara valdria la pena preservar? Quants se sap que n’hi va arribar a haver?
N’hi ha molts de preservats, com ara la Fàbrica dels Panyos, a Manresa, que és la fàbrica tèxtil més antiga de Catalunya, o la Igualadina Cotonera, també conservada a Igualada. Però al Vallès Occidental i al Barcelonès en queden, encara. De màquines de vapor n’hi havia moltes, sobretot als llocs on no hi havia aigua, però fins i tot a la vora del Llobregat, per a les èpoques de sequera que hi pogués haver, amb el vapor s’assegurava la producció. El carbó el portaven d’Anglaterra i d’Astúries, i el barrejaven amb el de Catalunya, de llocs com Fígols, que era de menys qualitat i bona part anava cap a la Renfe.
«A l’inici del segle XX, el vapor Aymerich va ser molt important. Aquí feien tot el procés tèxtil, fàcilment 60 o 70 passos diversos.»
Tenint en compte el replantejament que la nostra societat s’està fent de la descentralització de les empreses, l’aposta per la proximitat… Es podria donar que Catalunya recuperés part de l’activitat fabril que havia tingut en el passat? Podria ser viable, aquest fenomen? I tindria sentit, fer-ho?
Tant de bo passés. Això seria extraordinari, però dubto que pugui recuperar el que va ser a finals del segle XIX i principis del XX. A la I Guerra Mundial, quan tot Europa estava en guerra i nosaltres no, gairebé tots els uniformes militars es feien aquí. El que es fa als països del tercer món, on no tenen seguretat social i els sous són molt baixos, a Europa no es pot fer.
Però ser grans aquí en producció tèxtil va ser possible molt de temps.
Aquí l’empresa familiar va ser molt forta. A qualsevol poble et trobaves una maquinota amb la qual filaven i venien el fil a una fàbrica. Hi havia molta inquietud per fer i es treballava fent molta xarxa. Hi havia ganes d’estabilitat econòmica, de viure millor. I es feia tenint-ho tot a casa; al pati sempre hi havia un cobert amb un teler o una màquina de filar. I en tot això va ser molt representativa la dona.
El món evoluciona tan ràpid que ja no es pot imaginar un museu que pugui aixoplugar tota l’evolució tecnològica, com ho ha estat fent fins als nostres dies el MNACTEC. S’haurà de fer, si de cas, virtualment.
L’aparició dels ordinadors ja va marcar una gran revolució. Fins ara l’evolució havia estat lenta i segura, ara és tan àgil i ràpida que això ja és un altre món i seran molts els referents que tindrem en un futur. El món digital ens ha descol·locat en la preservació de la memòria, perquè tot evoluciona molt ràpid.