Com no podia ser d’una altra manera, ja des de la seva invenció, a mitjan segle XIX, molts catalans van quedar fascinats per la fotografia. De seguida van sorgir fotògrafs professionals i una munió d’estudis a les principals ciutats. Els primers usos d’aquesta nova tècnica al nostre país es van centrar a documentar el patrimoni monumental i paisatgístic, així com les meravelles de la tècnica i el progrés.
Textos: Montse Armengol, Victòria Bonet, Òscar González i Berenguer Vidal
Data: Juny de 2023
El naixement de la fotografia, a la primera meitat del segle XIX, va ser una revolució d’abast mundial; al nostre país, en plena industrialització i amb una febre incessant per les novetats tecnològiques, va despertar un interès immediat. És clar que, com ha succeït amb tots els invents revolucionaris, en els inicis va despertar suspicàcies i va tenir detractors. Podem imaginar el desconcert general en veure les primeres imatges fixades fotogràficament, un fenomen entre el prodigi i la blasfèmia, perquè desafiava les conviccions religioses que només Déu podia crear l’home a la seva imatge. Però, com no podia ser d’una altra manera, aquell invent del diable aviat va conquerir tots els cors.
El 26 de gener del 1839, el Diario de Barcelona publica una crònica de l’arribada de l’invent de Daguerre a la ciutat (vegeu pàg. 35) que descriu el miracle, la base química de la fotografia: de com una substància fotosensible, les sals de plata, reaccionen a l’exposició a la llum. Abans d’aquesta primera demostració a la Ciutat Comtal, el científic i humanista Pere Felip Monlau (1808-1871), membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts, havia presenciat a París les operacions per obtenir la imatge d’un objecte amb una càmera fosca. Relatava amb emoció com Daguerre havia aconseguit imatges de les galeries del Louvre i de Notre-Dame: “Ningún objeto, ningún aspecto de la naturaleza y de las cosas escapan a esta operación: la mañana se reproduce con todo su fresco colorido, así como la brillante luz del mediodía y la sombría tinta de la noche o la melancólica de un tiempo lluvioso”.
Monlau va recomanar a l’Acadèmia de Ciències i Arts l’adquisició d’una càmera, en benefici del progrés.
Monlau va portar un daguerreotip com a mostra, i va recomanar ferventment que l’Acadèmia adquirís una d’aquestes màquines “en benefici de les ciències i les arts”. Aquella càmera (a la fotografia superior) es conserva des d’aleshores a la institució. Immediatament, l’entitat va decidir formar una comissió per fer el primer assaig fotogràfic de la ciutat.
Càmera de caixó (també dita “à tiroir”), c. 1850, utilitzada per a les tècniques del daguerreotip i del col·lodió humit. Font: Arxiu MNACTEC.
Així va ser com Barcelona va esdevenir la primera ciutat de Catalunya, de la Península i una de les primeres del món on es van fer daguerreotips. El 10 de novembre del 1839, el gravador Ramon Alabern (1811-1888) va ser l’encarregat de fer la primera fotografia en un acte públic que va acabar amb el sorteig de la imatge dels edificis d’en Xifré i de la Llotja. I si bé, com ja hem apuntat, la càmera es conserva a l’Acadèmia de Ciències, no se sap on para aquell primer daguerreotip.
Els fotògrafs catalans es van entregar a la fotografia de paisatges, monuments i escenes pintoresques.
El pictorialisme, la fotografia com a art
El pictorialisme és el primer corrent que considera la fotografia des del punt de vista estètic, amb l’argument que és una tècnica que requereix de la manipulació de l’autor i que genera obres úniques. Es va iniciar al 1890 en diferents punts d’Europa, als Estats Units i al Japó. A Catalunya va ser un moviment més tardà, i va triomfar entre el públic i la premsa, amb importants noms de l’escena catalana com el doctor Pla Janini, Claudi Carbonell, Joan Porqueras o Antoni Campañà, tots ells aplegats a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya. Les seves obres sovint fan un esforç de poetització de la realitat, en línia amb un cert romanticisme, posant èmfasi en la sensibilitat i la inspiració del fotògraf.
Els primers usos de la imatge
Documentar obres d’art i monuments i indrets de bellesa excepcional van ser els primers usos que es van donar al nou invent al nostre país. En el marc d’un ideal romàntic i nacionalista, els primers fotògrafs catalans van recórrer Catalunya carregats amb càmeres de caixó i trípodes per entregar- se a la fotografia de paisatges, de monuments històrics, d’escenes pintoresques, tal com s’havia vist fer a visitants estrangers des de principis del segle XIX. Dues grans obres, Recuerdos y bellezas de España (10 volums publicats entre 1839 i 1865), del dibuixant i litògraf Xavier Parcerisas (1803-1876), i Àlbum pintoresc de Catalunya (1879) catalogaven el patrimoni a fi d’enaltir el passat i els símbols nacionals del país. També es va tenir molt d’interès a documentar la intervenció de l’home sobre el paisatge, és a dir, les grans obres arquitectòniques i d’enginyeria: ponts, ferrocarrils, canals, fars, construccions metàl·liques…, que eren l’exponent del progrés i la modernitat. En aquest sentit, un dels fotògrafs catalans més prolífics del període entre 1860 i 1880 va ser Joan Martí (1832-1902), autor de diversos àlbums de paisatges, monuments i fites tecnològiques, d’entre els quals destaca Bellezas de Barcelona (1874).
Càmera Stirn, de l’any 1886. MNACTEC/ Núm. inv.: 2002/ Col. Duran Torrens
Fotografia i excursionisme: L’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya
Berenguer Vidal. Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya
Un dels fons fotogràfics històrics més importants del país, amb prop de 750.000 imatges, és, sens dubte, el del Centre Excursionista de Catalunya. Ja des de la fundació, al darrer quart del segle xix, la fotografia ha estat sempre present a l’entitat. El 1909 l’arquitecte Jeroni Martorell va impulsar el projecte de L’Inventari Gràfic de Catalunya, deutor de projectes europeus com el francès La mission Héliographique, amb l’objectiu d’inventariar el patrimoni artísticocultural del país. És aquest any que prenem com a data oficiosa de la fundació de l’Arxiu Fotogràfic del CEC.
Càmera Eastman Kodak Folding, núm. 5, any 1890. Arxiu MNACTEC
Les primeres plaques que es conserven a l’Arxiu són uns col·lodions de la dècada de 1860, i de manera més o menys continuada podem anar resseguint per mitjà de les imatges tot el final del segle XIX i la totalitat del segle XX fins a l’actualitat.
L’Arxiu també es caracteritza per allotjar-hi força diversitat de tècniques fotogràfiques: procediments prefotogràfics com llanternes màgiques, i pròpiament fotogràfics com ara col·lodions, nitrats de cel·lulosa, gelatino-bromurs sobre placa de vidre o paper, acetats, polièsters, excepcionalment més d’un miler d’autocroms, així com còpies sobre paper a l’albúmina, cianotipies o processos pigmentaris de tendència pictorialista.
La diversitat d’autors, més d’un centenar, ofereix també un ampli ventall temàtic a les imatges. La muntanya i l’excursionisme, lògicament, hi són presents, així com la reproducció del patrimoni, l’art i l’arquitectura, l’esport, l’enginyeria, l’etnografia o la vida quotidiana de la societat en general. D’altra banda, si bé a l’origen de l’Arxiu la premissa geogràfica era Catalunya, els interessos dels socis eren molt més amplis. I encara que lògicament una part molt important de les imatges són de Catalunya, n’hi ha també una quantitat estimable de tot el món: dels Pirineus, d’Europa, i des dels Estats Units a l’Argentina o el Japó.
Càmera Dr. Krugener, Delta-camera, de l’any 1893. MNACTEC/ Núm. inv.: 2018/ Col. Duran Torrens
L’Arxiu també disposa d’una interessant col·lecció d’instruments fotogràfics, com ara càmeres de totes les èpoques, ampliadores o equipaments diversos, així com llibres i documents tècnics.
Aquest interessant patrimoni que custodia l’Arxiu s’ha anat constituint al llarg dels anys gràcies a les donacions dels propis fons dels socis de l’entitat, i posteriorment de no socis que han fet confiança a la institució per tal de preservar els seus fons.
L’èxit de la fotografia d’estudi
A finals de la dècada de 1840, el francès Charles Chavan va obrir el primer estudi fotogràfic de Barcelona. Aviat el van seguir molts més, tant a Barcelona com a les principals ciutats catalanes, gràcies a l’èxit comercial dels retrats. Aquells primers daguerreotips no eren encara a l’abast de totes les butxaques, i la creixent burgesia se’ls va fer seus; es presentaven amb poses solemnes i estàtiques, amb un decorat de fons. Retratar tota la família i fer-se retrats personals per presentar com a targetes de visita eren un símbol d’estatus elevat; a l’exposició del 1888 (vegeu Eix, núm. 5), la possibilitat de fer-se un retrat personal a càrrec d’un dels fotògrafs professionals més reconeguts, Antoni Esplugas (1852-1929), era una de les atraccions que més il·lusió feien als visitants. Ara bé, la proliferació d’estudis anuncia el que arribarà aviat: la democratització de la fotografia.
La fotografia a l’abast de tothom
El descobriment, el 1851, del col·lodió humit va iniciar la revolució. Aquesta tècnica, que era la unió del daguerreotip i el calotip, emprava un negatiu de vidre amb el qual s’obtenien més nitidesa i brillantor. Del negatiu se’n podien treure tantes còpies com es vulguessin, cosa que abaratia considerablement el preu de les fotos. S’obria l’etapa daurada dels estudis fotogràfics. Aquelles targetes de visita amb retrat tan preuades es van popularitzar i es regalaven a la família i als coneguts per compondre àlbums; així, qui volia obtenir notorietat, passava per estudis de renom com Napoleón o Audouard per fer-se la quantitat de còpies desitjada per distribuir. També va néixer la comercialització de retrats de personalitats dels camps de la política, la cultura, la reialesa, l’òpera o la faràndula, que es venien per milers en quioscos i papereries.
Retrat d’un home desconegut (entre 1853 i 1860) de l’estudi Fernando i Anaïs, fundadors de la casa Napoleón. Anaïs Napoleón va ser una fotògrafa pionera a Barcelona. MNACTEC/ Núm. inve.: 2332/ Col. Duran Torrens
La demanda era tan gran que els petits estudis artesanals van créixer fins a les grans cases de fotografia amb molt de personal, on treballaven diversos fotògrafs, retocadors i directors artístics, ubicats als millors locals de les grans avingudes de les ciutat (en el cas de Barcelona, a les Rambles i al passeig de Gràcia). L’any 1889, l’estudi d’Antoni Esplugas, a la plaça del Teatre, tenia 13 treballadors, i el d’Audouard i Cia, a la Casa Lleó Morera, 14. El de Napoleón, a l’actual Frontó Colom de la Rambla, destacava pels seus decorats de gran luxe. I, en paral·lel, en poder-se fer retrats en sèrie, les poses van començar a ser més desimboltes i expressives i menys solemnes.
Una col·lecció de daguerreotips pionera
Òscar González Aguilar, cap de l’Àrea de Conservació i Col·leccions del MNACTEC
El conjunt de daguerreotips de la col·lecció Duran Torrens del MNACTEC és la part més destacada dels objectes que va col·leccionar al llarg de la seva vida el fotògraf i col·leccionista Carlos Duran. Es tracta d’una de les tres col·leccions de daguerreotips pioneres d’Espanya juntament amb les de Frederic Marès i Miquel Nicolau Puig. Aquest conjunt de 69 daguerreotips destaca per l’origen de les peces, en la majoria dels casos Catalunya, pel seu estat de conservació i pels autors que s’hi troben representats.
Càmera estereoscòpica Steinheil Sohne, de l’any 1894. MNACTEC/ Núm. inv.: 2053/ Col. Duran Torrens
Imatges al servei de la ciència
Una faceta més tardana al nostre país va ser la fotografia com a eina de documentació científica. Va començar amb l’interès per l’etnografia, arran de les exposicions universals, on s’exposaven, com a curiositat, la diversitat de “races” del món. Va seguir amb el vessant policial i identificatori —els abonaments a l’Exposició Universal del 1888 duien retrat, realitzat per Rafael Areñas (1883-1938), i es consideren antecedents del DNI— i per l’interès mèdic i antropomètric —fotos de pacients psiquiàtrics, d’afeccions dermatològiques…—. L’aplicació dels rajos X a la fotografia, el 1895, per part del físic alemany Wilhelm Konrad Röntgen, va obrir noves perspectives mèdiques de la imatge. Finalment, científics de totes les disciplines van acabar per adoptar la fotografia com a eina de treball i documentació, que ha anat evolucionat fins a les més modernes tècniques de diagnòstic per la imatge de l’actualitat.
Antoni Amatller, pioner de la fotografia de viatges
La figura d’Antoni Amatller (1851-1910) és ben coneguda com a empresari de la xocolata i per la magnífica casa al passeig de Gràcia de Barcelona. És menys coneguda, però, la seva faceta com a fotògraf. Va començar l’afició gràcies a l’amistat amb el fotògraf Pau Audouard, l’estudi del qual es trobava als baixos de la veïna Casa Lleó i Morera. Amatller va muntar el seu propi estudi fotogràfic a l’última planta de casa seva, i va començar a retratar temes tan variats com l’excursionisme, l’autoretrat, les instantànies familiars o la fotografia artística. A tots els seus viatges per Europa, el Marroc i Istanbul, l’empresari duia les càmeres, i d’aquesta manera es va convertir en un pioner de la fotografia de viatges. A més, destaca l’ús que va donar a les fotografies com a element documental per il·lustrar diverses conferències seves i de la seva filla, Teresa.
Càmera Leica, model I, tipus A. c. 1930. Arxiu MNACTEC.
Amatller va participar a certàmens nacionals i internacionals de l’època, tal com ho certifiquen les medalles de la Society of Amateur Photographers of New York (1894) o de l’Association Belge de Photographie. Amb Pau Audouard van fundar la Sociedad Fotográfica Española. Avui, la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic reuneix una important fototeca amb les imatges d’Amatller i altres fons fotogràfics que són testimoni d’una mirada i d’una època.
De la fotografia professional a l’amateur
A causa de la complexitat dels processos fotogràfics i del cost de les càmeres i els materials, al principi els fotògrafs amateurs van ser una minoria privilegiada que es podia permetre una afició costosa. Però això va fer un tomb el 1888, quan l’empresari estatunidenc George Estman va comercialitzar la càmera Kodak número 1. A partir d’aquest moment, la fotografia es popularitza i es democratitza a Europa i als Estats Units. Per primer cop, la càrrega no era amb plaques, sinó amb una pel·lícula en rotlle que permetia fer 100 exposicions. A més, la càmera tenia un format petit, infinitament més manejable que les càmeres de caixó. Les fotos tenien un format circular, perquè era la manera d’assegurar que el fotògraf no hagués de sostenir la càmera exactament al nivell de l’horitzó, i per compensar la mala qualitat de les cantonades. Amb aquesta càmera s’obrien mil possibilitats als particulars aficionats, que ara podien documentar ells mateixos la vida familiar, les excursions o els viatges.
La fotografia com a art
Naixerà també el primer moviment artístic que es va donar en la fotografia, el pictorialisme. Molt influït pel modernisme, el simbolisme i el prerrafaelitisme, aquest corrent defuig l’ús de la fotografia com una disciplina aplicada o funcional, i la dota de voluntat artística pròpia, en oposició a la fotografia documental o a la banalitat de la instantània. La fotografia esdevé, així, una fi, i no un mitjà, i es reivindica també tornar a processos artesanals. A Catalunya, Pere Casas Abarca (1875-1958) va ser el màxim exponent del corrent pictorialista, amb l’aplicació de la fotografia artística al cartellisme i la publicitat. Dins d’aquesta tendència van destacar també Rafael Areñas, que va continuar la tasca del seu pare i va fer una important galeria de personalitats de la cultura, a més de ser fotògraf de la casa reial. Joaquim Pla Janini (1879-1970), metge de professió però amb passió per la fotografia, es va caracteritzar pels paisatges i les escenes rurals idealitzates, i per bromolis de gran format molt acolorits.
L’aventura de Fargnoli
A finals del segle XIX, un estol de fotògrafs, per encàrrec de la Diputació de Barcelona, van recórrer el país documentant vestigis històrics, paisatges i monuments per crear un gran arxiu, el Repertori Iconogràfic d’Espanya, que havia de generar un seguit de confluències entre el poder polític, l’econòmic i el cultural. L’objectiu era catalogar el patrimoni, difondre’l i, al capdavall, evitar l’espoli.
L’escriptor i periodista Martí Gironell ha publicat una novel·la històrica, El fabricant de records, basada en les peripècies d’un d’aquests fotògrafs intrèpids, Valentí Fargnoli, que va fer quilòmetres carregat amb la càmera i el trípode. Procedent d’una família italiana humil que es va traslladar a Barcelona per buscar feina, Fargnoli (Barcelona, 1885 – Girona, 1944) es va aficionar al nou art de la fotografia i es va convertir en fotògraf ambulant. Les seves postals de paisatges, vistes panoràmiques de pobles, monuments i oficis són veritables documents històrics del nostre país. El seu periple compon una història fascinant que ens dona a conèixer la figura d’un fotògraf que va construir una memòria personal i col·lectiva de gran valor i que estava abocada a l’extinció.
«El meu estudi era tot el territori. I la meva clientela, centenars de persones, tant les que se m’emportaven d’excursió com les que em demanaven que les retratés i es posaven davant de l’objectiu de la càmera. Estava decidit a deixar testimoni de la vida dels primers anys del segle.»
Els estudis fotogràfics proliferaven, però no comptaven amb una indústria específica.
La indústria fotogràfica
Fins ben entrat el segle XX, la fotografia a Catalunya va tenir un condicionament important: tant les càmeres com les pel·lícules i el paper s’havien d’importar d’altres països. Així com hi havia molts fotògrafs i molts estudis fotogràfics, no va haver-hi una indústria específica al nostre país. El sector fotogràfic amb prou feines es va fer un lloc en la industrialització i les escasses iniciatives havien de competir amb les fàbriques estrangeres, molt més avantatjades.
Una excepció va ser la fundació, el 1916, a Barcelona, de les Manufacturas de Papeles Fotográficos, SA, absorbida el 1923 per l’Editorial Fotográfica, que amb els anys esdevindrà la Negra Industrial, que va produir paper fotogràfic, productes químics per revelar i pel·lícules, així com les càmeres Nera, que es van fabricar al nostre país fins a la dècada de 1970 (quan la producció va passar a la Xina).
El fotoperiodisme documental
En els anys vint i trenta del segle XX, diversos fotògrafs van recollir testimonis gràfics dels pobles i dels ambients rurals i mariners de Catalunya. Joan Pereferrer (1889-1974), de l’Estudi Foto Lux, i des de les terres gironines, Josep Esquirol (1874-1931), Josep Pons (1889-1976) i Valentí Fargnoli (1885-1944) van ser els màxims exponents d’aquest treball amb vocació de documentar la gent des d’un enfoc antropològic i/o sociològic, ja sigui per iniciativa pròpia o per encàrrec d’arxius i entitats nacionalistes com l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, creat el 1915. També van fer col·leccions de postals comercials i vistes de ciutats.
El fotoperiodisme esportiu va ser una altra especialització primerenca i de gran qualitat al nostre país. Font: Arxiu MNACTEC/ Autor/a desconegut/da/ Fons Armangué.
Des del punt de vista documental, cal esmentar també el paper de l’enginyer Esteve Terrades (1883-1950), que va fotografiar grans obres d’enginyeria i tecnologia, i d’Emili Godes (1895-1970), que va destacar per la macrofotografia, amb temes botànics i insectes.
La crònica gràfica de la societat catalana del primer terç del segle XIX la van fer Alejandro Merletti (1860-1943), Josep Brangulí (1879-1946) i Adolf Mas (1861-1936), fundador, el 1900, del primer arxiu fotogràfic de Catalunya, mentre que Josep Maria Co i de Triola (1884-1965) va despuntar amb la fotografia esportiva.
L’agrupació fotogràfica de Catalunya, l’impuls als fotògrafs des dels inicis
Victòria Bonet, Agrupació fotogràfica de Catalunya
Des de mitjan segle XIX els fotògrafs s’han congregat en associacions per tal d’ajudar-se mútuament i defensar els interessos comuns. Les dificultats en la realització dels primers procediments fotogràfics feien imprescindible l’ajuda mútua per aconseguir bons resultats. Al nostre país, l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya ha estat clau per als aficionats al llarg dels seus 100 anys d’història. Fundada el 1923 a Barcelona per un grup d’excursionistes de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, va destacar de seguida pel seu complet curs de formació, que incloïa tots els processos, des de la captació de la imatge fins al positivat. A partir del 1927, amb la presidència del doctor Pla Janini, es distingí també per la qualitat de les exposicions, en portar a Barcelona l’obra d’importants
fotògrafs estrangers.
Malgrat el descens d’activitats durant la Guerra Civil, als anys quaranta l’Agrupació es va refer, recuperant exposicions i concursos. Les premisses del pictorialisme van deixar pas a una nova generació d’autors, amb Xavier Miserachs, Ramon Masats, Ricard Terré o Francesc Català Roca, que van fer els primers passos a l’AFC per acabar professionalitzant-se. També als anys cinquanta es va iniciar el Grup Femení, amb cursos adreçats a facilitar a les dones desenvolupar una carrera, almenys com a aficionades. De fet, el prestigiós curs de formació va convertir l’AFC en la porta d’entrada a la fotografia per a centenars de persones.
Neix la instantània
El fotoperiodisme es va veure beneficiat per l’avenç tecnològic de les càmeres i els processos. A partir del 1925 irromp al mercat la càmera Leica, molt més petita i lleugera. Els objectius guanyaven qualitat òptica i lluminositat, els obturadors mecànics permetien més velocitat, les pel·lícules eren més sensibles, s’incorpora el flaix i ja no era imprescindible el trípode, de manera que el fotògraf ja pot treballar sense ser vist. Neix la instantània, i els fotògrafs juguen amb la possibilitat de congelar el moviment i captar expressions fugaces.
Al mateix temps, avançaven els sistemes de revelatge i impressió. La fotomecànica facilitava la publicació d’imatges fotogràfiques a la premsa, que es convertiran en material informatiu indispensable.
Els sacsejos polítics que van desembocar en la Guerra Civil, i la guerra mateixa, van poder ser documentats. Carlos Pérez de Rozas (1883-1954) possiblement fou el màxim exponent d’aquest fotoperiodisme polític, mentre que Agustí Centelles (1909-1985), el 1934 es va comprar una Leica a terminis, per 900 pessetes, amb la qual va capturar les imatges del conflicte bèl·lic que tots guardem a la retina.
Les avantguardes fotogràfiques
Ben entrat el segle XX, la fotografia entesa com a art va participar de la llibertat i la transgressió que preconitzaven les arts d’avanguarda. Per cercar l’originalitat, els artistes fotògrafs traspassen tots els límits de la tècnica per jugar amb la manipulació de la realitat. En el moment de disparar la càmera, poden desmuntar espais i perspectives, fer composicions i enquadraments deliberadament desequilibrats, potenciar llums i ombres, crear tensió, dinamisme. Al laboratori troben més recursos per alterar els contrastos, fer solaritzacions, negativitzacions, etc. A més, amb la fotografia es poden crear collages, fotomuntatges o aplicar-los a altres arts, a la publicitat i al cartellisme. A Catalunya tenim nombrosos fotògrafs destacats en aquest sentit, com Josep Masana (1894-1979), Josep Sala (1896-1962) i Pere Català Pic (1889-1971), creador del cartell llegendari Aixafem el feixisme (1936).
Però el panorama de la postguerra en el camp creatiu va ser desolador. Alguns dels grans fotògrafs d’activitat documental i periodística, com Agustí Centelles, es van haver d’exiliar i endur-se o desfer-se dels treballs comprometedors. En els anys del franquisme van continuar la tasca els estudis i fotògrafs que no havien manifestat una adscripció política compromesa ni una actitud excessivament transgressora en el camp creatiu. Les associacions fotogràfiques, nascudes molt abans en moltes ciutats, ara eren un refugi per a molts. Francesc Català Roca (1922-1889), fill de Pere Català Pic, va ser una excepció notable en continuar les tendències experimentals del progenitor i va captar amb una mirada molt especial l’ambient de la societat i dels carrers de Barcelona.
Model Apple Iphone 3G, any 2009. Arxiu MNACTEC
A partir dels anys cinquanta, i per la influència dels grans fotògrafs estatunidencs, neix una nova generació de fotògrafs catalans que proclamen la subjectivitat i, a partir d’ella, retraten les contradiccions i els contrastos socials —la immigració enfront del turisme, el barraquisme davant del desarrollismo, les prostitutes i els seus clients, l’estancament del món rural enfront d’un món urbà accelerat…—. És el cas de Joan Colom (1921-2017), Oriol Maspons (1928), Xavier Miserachs (1937-1998) o Ramon Masats (1931), representants d’una nova manera d’entendre el mitjà fotogràfic, documental i respectuós i al mateix temps humanista i molt personal.
Per saber-ne més
CASADEMONT I SERRES, J. M., 1973. “Per a una història de la fotografia a Catalunya”, a Qüestions d’art, any 7, núm. 27 (1973), p. 7-16.
GONZÁLEZ, O. Traços de Llum. La col·lecció Duran de daguerreotips. Col·leccions del MNACTEC , Terrassa, 2017.
LÓPEZ MONDÉJAR, P., Historia de la fotografía en España. Ed. Lunwerg, Barcelona, 1999.
NARANJO, J., Introducción a la historia de la fotografia en Cataluña. Ed. Lunwerg, Barcelona, 2000.
NEWHALL, B.; FONTC UBERT A, J.; ALSINA THEVENET, H., i ROMAGUERA I RAMIÓ, J., Historia de la fotografía: desde sus orígenes a nuestros días. Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1983.