En la sessió inaugural del curs 2022-2023 de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, Joan Majó i Cruzate (Mataró, 1939), com a acadèmic numerari, va presentar una elaborada reflexió i una proposta sobre la sostenibilitat social com a nou model socioeconòmic. En el seu treball De la ciència al benestar: sostenibilitat i responsabilitat, el mataroní que va ser ministre d’Indústria i Energia adverteix del perill de la no-sostenibilitat per causa, no només dels problemes ecològics, sinó també dels derivats de les desigualtats i els enfrontaments socials.
Text: Carme Escales, periodista
Data: Juny de 2023
Amb quina idea del món industrial, a Catalunya i a tot l’Estat, va arribar al càrrec de ministre d’Indústria i Energia?
Era molt clar que es necessitava una reconversió industrial, un canvi. Per a mi no era cap fet nou, perquè ja, a finals de la dictadura, jo era molt actiu en la indústria privada i ja veia prou bé el que calia canviar. A Mataró, per exemple, 25 o 30 anys enrere, la indústria tèxtil havia estat el gran punt fort de l’economia, però ja aleshores, als anys vuitanta, estava desapareixent perquè s’estava portant a fora. Això ho vaig veure.
A més, acabada la carrera d’Enginyeria, vaig anar a passar mig any a París, on vaig treballar en una empresa d’electrònica. I allà me’n vaig adonar: «Això és el que hem de fer, i no samarretes», vaig pensar. Per tant, vaig entrar molt de debò en la indústria electrònica, que aquí ja n’hi havia, però no al nivell que calia. Fins i tot, com a vicepresident de l’Associació Nacional d’Indústries Electròniques (ANIEL), vaig reclamar públicament que es fes un pla de reindustrialització a Espanya, des de la indústria i des dels òrgans que representaven la indústria. Hi havia massa indústria antiquada i poca de moderna.
El van fitxar, doncs, com a coneixedor del món industrial real, per ser ja empresari, però també per parlar alt i clar.
En total, vaig estar quatre anys al Ministeri, com a ministre i com a director general d’Electrònica i Informàtica, perquè era conegut per això, per dir públicament que estàvem quedant endarrerits des del punt de vista tecnològic. A l’associació teníem un pla de coses que havíem de fer, el Plan Electrónico Nacional, i em van demanar de posar-lo en marxa. Al Ministeri hi havia un altre director general responsable d’anar tancant indústries de fabricació d’acer, mines de carbó antiquades al nord i a Sagunt i algunes de tèxtils. La meva feina, en canvi, era portar-ne de noves, que creixessin les tecnològiques que ja hi havia, i fer-ne venir d’altres països que estaven més avançades.
Quines van aconseguir portar, per exemple?
Moltes de les que avui encara veiem als voltants de la B-30, com HP i Siemens, van ser conseqüència de negociacions meves. Em vaig fer un tip de viatjar per tot Europa. Vaig anar als Estats Units, al Japó… Era un bon moment per fer-ho, perquè podíem explicar que Espanya ja era una democràcia, que ja no estàvem aïllats del món. I, a més, també explicàvem que estàvem a punt d’entrar al mercat únic d’Europa. Els dèiem: «És un moment adequat per venir, trobareu gent amb coneixements, i podreu vendre a Europa amb sous una mica més baixos que als vostres països». Aquest era el discurs, que coneguessin la nova realitat espanyola i que veiessin que era una oportunitat molt interessant instal·lar-se aquí, aprofitant la nostra imminent entrada al mercat comú. I jo aprofitava per fer propaganda també de les platges, el clima, la muntanya, que es podia esquiar aquí a Catalunya. Era fer propaganda d’un país que podia atraure perfectament, no només inversors, sinó també tècnics i directius.
Què hi havia, aquí, d’indústria tecnològica?
Sobretot es fabricaven molts televisors. El que no hi havia en aquells moments eren empreses d’informàtica. A Badalona hi havia la Piher, que era l’únic fabricant de transistors a tot l’Estat —va arribar a tenir 1.200 treballadors.
Vostè havia creat una empresa tecnològica dedicada a la informàtica.
Sí. Un any abans d’acabar Enginyeria vaig entrar a treballar a Telesincro i després me’n vaig anar a París. En tornar, tenia ganes de crear una empresa i vaig proposar a Telesincro entrar-hi com a soci i portar gent de la família i amics a treballar-hi. I així vam crear Telesincro SA, al carrer Rocafort. Els últims anys, Telefónica havia entrat a Telesincro i també ho va fer Banca Catalana, i aleshores va passar a dir-se Secoinsa.
En aquella empresa es va crear el Factor-P, considerat el primer ordinador desenvolupat a l’Estat.
Per fer aquell primer model vam inspirar-nos en un computador que Philips ja tenia. Els vam dir: «Us continuarem comprant els transistors, però deixeu-nos fabricar un ordinador com els que feu vosaltres a Eindhoven». Avui tota aquell sistema que vam copiar equival a un senzill i minúscul bit. Però aleshores va ser molt revolucionari. Era el primer equip que feia que els transistors poguessin discernir que l’ascensor arribava a cada pis. El vam instal·lar per primer cop en una escala del carrer Tuset.
Factor Q, una de les primeres computadores de Telesincro, SA, l’empresa creada per Joan Majó, exposada al MNACTEC.
Després del Ministeri, va anar a treballar a la Comissió Europea. Tenia també el mateix encàrrec d’ajudar a posar al dia la indústria europea?
Al final de la meva etapa al Ministeri, havia estat molt en contacte amb la Comissió Europea, per les negociacions de l’entrada d’Espanya. Vaig fer amistat amb el Govern de Jacques Delors i em van trucar per dir-me que s’havien de canviar tota la informàtica i les telecomunicacions a Europa. Vaig estar sis anys a Brussel·les i, de la mateixa manera que des de Madrid havia fet coses d’interès per al país, allà també. El supercomputador de Barcelona es va negociar en aquella etapa, per exemple; va ser ideat per Mateo Valero, que va venir al ministeri a demanar-me ajuda. També va ser el moment del sincrotró, que va ser mèrit del físic Ramon Pasqual.
Ara seguim fent la mateixa feina d’atraure inversions estrangeres i talent del sector de la tecnologia.
Perquè tornem a estar encallats, aquí i a tot Europa. Ens hem de tornar a reindustrialitzar perquè la Xina i els Estats Units van molt més avançats. Els grans avenços tecnològics estan a les seves mans, sobretot a les de la Xina.
“La globalització també significa presa de consciència sobre la distància entre rics i pobres”.
Què ha fet que tornem a estar al mateix punt de fa 40 anys?
Al meu parer obeeix a dues coses. Per una banda, hi ha hagut i hi ha encara certa por, lògica, que fer-ho tot a fora et pugui deixar en mans dels altres països, com hem vist que ha passat als alemanys amb el gas, que està en mans dels russos. Pel que fa al gas nosaltres estem en mans d’Argèlia, i ens arriba a través de gasoductes que passen pel Marroc i Tunísia. També depenem dels encàrrecs que venen de la Xina, i si en un moment determinat, la Xina tanca portes i ja no exporta si no és augmentant els preus, es reduirà la capacitat d’importació. S’ha de repensar el sistema que tenim en marxa.
Quins canvis creu que ens calen?
El benestar personal cada cop dependrà menys de ser propietaris d’eines materials i més de la utilització temporal de les eines, o de l’accés als serveis. Les eines són un instrument, i no un objectiu final. Una societat organitzada d’una altra manera pot augmentar el benestar de les persones i fer disminuir al mateix temps el consum de recursos naturals i d’energia. Caldran, però, uns augments importants dels serveis col·lectius, de l’intercanvi personal directe de serveis i d’activitats basades en la col·laboració.
Una de les tasques de Majó com a director d’Electrònica i posteriorment com a ministre va ser obrir l’Estat a l’establiment d’empreses de tot el món.
Socialitzar i humanitzar l’economia.
Sí, desmaterialitzar el nostre benestar. Vol dir que necessitarem menys eines materials. Per això caldran menys fàbriques, però quedarà compensat perquè hi haurà molta gent que accedirà a les eines. I aquestes s’aprofitaran molt més.
Com podem desfer el nus amb el qual estrangulem el planeta per extreure’n l’energia?
Hem d’aconseguir prescindir dels combustibles fòssils, i limitar-nos a altres recursos, que és un repte difícil, però molt urgent. Estem emprant unes quantitats d’energia molt superiors a les imprescindibles per al nostre benestar i les estem utilitzant molt malament. No només hem de canviar l’origen de les energies, sinó que també hem de disminuir les quantitats que n’estem fent servir. En aquest sentit, hi ha dues paraules clau per a mi: eficiència i estalvi. La primera és aplicable als processos tècnics, i la segona, a les voluntats personals.
Quina ha de ser, doncs, la base de la nova indústria?
Hi ha d’haver un augment de l’activitat científica, tecnològica i organitzativa, tant en l’àmbit de la transformació de materials com en el món digital, i també en l’organització de serveis d’atenció directa a les persones. I reduir de manera important les necessitats de treball humà de tipus industrial clàssic.
Tothom tria tecnologies per estudiar, i en canvi falten professionals d’FP de mecànica, cambrers, lampistes…
Hem d’augmentar clarament el nombre de tècnics, tant enginyers com pèrits de grau mitjà de formació professional. Estem necessitats de molts més enginyers, professionals d’FP i, per descomptat, gent per fer recerca. Nosaltres progressem gràcies al fet que anem creant coneixement, que dona lloc a una tecnologia que alhora permet tenir eines que no teníem abans. La tecnologia permet fer més ben fetes coses que ara fem, o fer-ne algunes que no podíem fer. Aquesta és la base del progrés.
“El progrés tecnològic crea obligacions i hem d’acceptar la regulació, que vol dir que la llibertat té límits i mai no és absoluta”.
Però el progrés també ens porta hàndicaps.
Com que podem fer coses que no podíem fer, millorem el benestar, però al mateix temps creem perills. Quan no hi havia cotxes, no hi havia accidents. Si anaves caminant i passava un carro, el deixaves passar. En inventar els cotxes, vam haver de posar semàfors. El progrés tecnològic crea obligacions i hem d’acceptar la regulació. La llibertat té límits i no és mai absoluta.
Ni el progrés arriba de manera equitativa a tothom.
Aquest és un altre element cabdal, que la tecnologia, el progrés tecnològic i la innovació d’eines, no només comporten el perill de fer-se servir per al que no volem, sinó que creen desigualtats. De cotxes, n’hi ha que en tenen i n’hi ha que no en poden tenir. Una societat més desenvolupada i més tecnificada ha d’anar amb compte amb els perills de la utilització de les noves eines, i ha de saber que ha de posar límits a les desigualtats. Sabem que no tothom pot fer servir la tecnologia.
La societat no sembla gaire conscient que el progrés no arriba a ser democràtic ni just.
L’objectiu de la política no ha de ser fer créixer el PIB, sinó el benestar de les persones. El PIB és un factor que cal tenir en compte, però no l’objectiu final, sinó intermedi. Pot ser que el PIB creixi, però disminueixi el benestar, perquè creixen les desigualtats, que és el que passa ara. Fa una quinzena d’anys que el creixement del PIB fa augmentar algunes rendes, i disminuir-ne d’altres; per tant, el PIB creix, però de manera nefasta. La globalització també significa presa de consciència sobre distància entre rics i pobres. A tot això hi hem d’afegir que el creixement del PIB ha estat a costa de convertir recursos naturals en escassos. La terra no dona per a tant.
I sabem que estem fent molt tard per reparar-ho bé.
Hem trigat un segle a adonar-nos que no hi ha tants recursos naturals per a tothom, ni el planeta pot seguir sent igual si el que fem és obtenir l’energia cremant combustibles. El gran desenvolupament industrial des de la segona meitat del segle XIX i principis del XX es va poder fer per dues coses: perquè vam crear coneixements nous i es van convertir en tecnologia. I en segon lloc, perquè al mateix temps vam descobrir fonts d’energia sota terra. Els científics fan ciència i els tecnòlegs la converteixen en solucions útils, creen valor i fabriquen coses. I per fer-les es necessiten recursos naturals i energia. I des de fa un segle o dos hem anat vivint de crear més coneixements, fabricar més eines i objectes, i a còpia d’això augmentar el benestar, però sense pensar en les conseqüències.
Majó en un acte com a degà del Col·legi d’Enginyers Industrials. En aquella Època era també alcalde de Mataró (1979-1983).
Què sent sobre l’emergència climàtica?
La nostra situació actual és insostenible, però ho és tant per raons ecològiques com per raons socials. Tan perillós és el canvi climàtic com les desigualtats socials. Quan es diu que hem de fer la transició ecològica, vol dir canviar combustibles pel sol i el vent, que també el crea el sol, com les onades. A la Terra arriba energia, i tota ve del sol. L’energia que necessitem la podem aconseguir. Descobrir el foc va ser un pas importantíssim. En la mateixa línia, vam saber aprofitar l’energia dels animals, dels camells, de les mules… La Revolució Industrial va ser possible perquè es van descobrir mines de minerals i dipòsits d’energia orgànica generats en èpoques anteriors. Com es pot comprendre que tenint el sol que ens envia energia gratis hàgim d’anar a fer sots buscant petroli, que és tan costós, genera residus i ens posa en perill en el futur? Transformar l’energia del sol en energia elèctrica no genera CO2, i en canvi la combustió sí.
També cal que l’energia que es genera s’aprofiti molt més i, per tant, hem de tenir en compte les dues paraules clau: estalvi i eficiència. Del total de l’energia que té el petroli en origen, quan és sota terra, només un 15 % s’arriba a convertir en energia útil. La resta es perd en el procés de producció i transport. El cotxe elèctric no és només important perquè no genera C02, sinó perquè té un rendiment molt més superior que el del motor d’explosió.