Al Museu de Gerri de la Sal, el professor d’Antropologia ens fa una classe magistral sobre la producció d’aquest conservant i condiment alimentari que va complementar i enriquir l’economia del poble.
Text: Carme Escales, periodista | Fotos: Ana Meneses
Una petita font vora el riu Noguera Pallaresa, al terme municipal de Baix Pallars, dona sortida a una veta d’aigua salada. Té una concentració de sal d’entre 8 i 10º Bé i porta dissolt el clorur de sodi que va batejar el poble de Gerri de la Sal. Durant molts anys, la producció de sal va ser el principal motor econòmic d’aquesta vila medieval que conserva a la vista encara les salines on s’evaporava l’aigua, vehicle de l’or blanc que, descobert pel sol, es portava a guardar a l’espai que visitem aquí: la Casa de la Sal.
Som a l’edifici civil més gran del Pallars. Un total de 600 m2 de planta en tres nivells, i distribuïts en tres naus de parets de pedra i teulats de fusta. Eren els espais on antigament es guardava la sal que s’extreia de les salines de Gerri de la Sal. La font d’aigua salada va regalar aquesta activitat al poble, i el poble li ha dedicat un museu.
Hi entrem amb el professor d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona Oriol Beltran. El seu interès per estudiar la tècnica de producció de la sal i la descoberta del poble de Gerri de la Sal van arribar junts a la seva vida. Va ser quan estudiava Antropologia. Una desena d’estudiants va pujar als Pirineus per fer pràctiques i, de dos en dos, van sortejar-se el destí a diferents pobles. A ell li va tocar Gerri de la Sal. S’hi va estar una setmana fent entrevistes, conversant amb la gent. Els més grans li parlaven del treball a les salines. Era l’any 1983 i tenien ben presents encara els dramàtics aiguats que havien patit uns mesos abans.
A Gerri es molia sal de tres qualitats: sal granada (per al bestiar), sal fina (per cuinar) i sal de luxe (de taula).
En aquelles primeres converses, Oriol Beltran va començar a estirar el fil de tot el que a partir d’aleshores aniria aprenent del món de la sal. «A mi em va interessar més el tema de la producció, i la tècnica, que aquí als Pirineus s’havia d’adaptar a les condicions ambientals i locals», diu. I amb aquest interès va brodar la tesina d’Antropologia.
Entre les parets salades de l’alfolí, el magatzem de la sal, seguim el relat de Beltran, davant de les maquetes i els audiovisuals que mostren les superfícies que defineixen les particions de les salines: eres i arcabotes. Són espais molt similars, però amb diferent utilitat. És el moment de situar-nos en el recorregut de l’aigua. De la font, l’aigua amb la sal i altres compostos químics que conté, es fa anar al toll, una bassa gran d’uns vuit pams de fondària, on el líquid fa el primer repòs i es desprèn d’algunes impureses. És a l’inici de l’estiu, pels volts de Sant Joan, quan els propietaris de les salines es posaven d’acord per iniciar la temporada de producció. Aleshores sí, l’aigua del toll, conduïda per una canalització feta amb llargs troncs de pi buits, omplia les arcabotes dels particulars. «Allà l’aigua s’hi estava els primers dies, per fer una primera depuració», explica l’Oriol. Cada arcabota té una era al costat cap a on es dirigeix l’aigua, passats uns dies. El fons del primer dipòsit —l’arcabota— és fangós; en canvi, de l’era l’aigua en sortirà ben blanca, perquè l’era és un espai que sempre es manté impol·lut. «De la neteja de les eres—puntualitza Beltran— se’n diu rentar una era i, en canvi, les arcabotes es llimpien, i a l’acció de recollir la sal se’n diu escampar-la».
Amb tots aquests tecnicismes i amb el parlar pallarès, en general, Beltran s’hi ha anat fent. Després d’aquella primera estada a Gerri com a estudiant, sempre més ha mantingut contacte amb la gent del poble. Quan va acabar la tesina sobre la producció de sal a Gerri, va preparar la tesi doctoral sobre la gestió comunal a la Vall d’Aran. La conservació de la natura i la proliferació dels parcs naturals i reserves, i la reintroducció de fauna, han estat altres treballs acadèmics que des de Gerri Beltran ha pogut preparar bé.
La recreació d’una botigueta de sal referma la idea que defensa Beltran de mantenir una petita producció per a la venda com a producte gurmet.
L’organització dels espais col·lectius entre diversos propietaris també la va estudiar a Gerri. Les 11 ha de salines que hi havia, en la seva última etapa, estaven repartides en una comunitat de propietaris organitzats en cooperativa. «Pocs propietaris de salines s’ajupien a treballar-hi», afirma. «La majoria vivien fora i es limitaven a cobrar la llibrança, que era l’ingrés de la venda de la sal, amb una part del qual pagaven als masovers i als escampadors. Aquests últims eren treballadors eventuals que molt sovint venien d’altres localitats de la rodalia», explica l’antropòleg. Sempre es mirava de fer el màxim de sal i el més neta possible. Era l’or blanc, el conservant dels aliments abans de les neveres. A l’alfolí on som, es molia la sal destinada al consum humà. La resta —la que servia per conservar el menjar i per donar al bestiar com a complement de la dieta—, era la sal que deixaven tal qual, ben gruixuda, i es venia com a sal granada. Al magatzem, on treballava una persona fixa més tres dones empaquetadores, hi havia un punt de comerç i la gent de ben lluny venia a proveir-se. En fer-se les carreteres, però, la venda comença a davallar, perquè ja arribaven camions de sal de la costa, on la sal s’obtenia amb un cost molt menor. Però, per a conserva i per als animals, Gerri abastia tots els pobles del Pallars.
Com diu Oriol Beltran, «fer sal és una activitat molt econòmica. Només cal aire i sol, i això no es paga, només la feina de recollir-la». Però l’aigua de la font de Gerri no té massa concentració salina, per això calia que passessin dies abans no s’evaporava l’aigua i cristal·litzava la sal. A més, els mesos d’estiu, que eren els únics en els quals se’n podia fer, per les hores de sol i la calor que feia, al Pallars eren freqüents les tempestes. Això feia imprescindible anar portant la sal a mesura que se’n feia a l’aixopluc d’una caseta al costat de les eres.
Des de la carretera que travessa el poble, la barana fa de balcó i mirador de les antigues salines que Beltran voldria veure plenes d’aigua.
Aquest problema no el tenen en altres llocs com el Perú, que és l’altre indret on Oriol Beltran també ha estudiat la producció de sal per evaporació solar. «Allà la sal es fa a l’època seca i, per tant, són mesos seguits sense perill de pluja», comenta. Comparar el sistema productiu de sal a Gerri amb les salines del Cusco havia de centrar el seu treball de doctorat, però no ho va acabar fent perquè la situació social al país andí, amb l’activitat del grup Sendero Luminoso en plena efervescència, no aconsellava viatjar-hi.
Després d’haver posat tant d’interès en la sal de Gerri, Oriol Beltran lamenta que el poble no hagi posat en valor les salines. «Produir una mica de sal gurmet permetria mantenir-les, perquè se’n veiés l’ús. Fa 30 anys la gent reia si parlaves de sal gurmet, i avui en comprem fins i tot del Japó», diu. De fet, com a antropòleg, considera que el Museu de Gerri de la Sal hauria de ser un complement de la visita a les salines recuperades, també en benefici de la millora paisatgística. «Que hi hagi un museu està bé, però no hauria de ser l’únic equipament que expliqués el món de la sal; la seva història no hauria de quedar tancada entre les seves parets. D’activitats tradicionals n’hi ha moltes, però aquesta crea un paisatge que és molt particular i únic», expressa mentre ens arribem a veure les salines. La visita al museu l’hem acabat en un espai singular que recrea un antic cafè, on veiem i sentim els darrers saliners. «M’agrada que no sigui un museu només d’eines, sinó que també hi hagi persones».
Els seus racons preferits
- El Museu de Gerri de la Sal recrea en un dels seus espais un cafè del poble, on sentim les veus reals dels veïns, el relat dels últims saliners de Gerri, amb anècdotes i curiositats en primera persona. Tot allò que aquell estudiant d’Antropologia havia anat recollint, de casa en casa, en el seu primer viatge a Gerri de la Sal.
- En diversos vídeos s’explica com construïen i es mantenien toll, eres i arcabotes.
- Les salines, veritables protagonistes i, a pesar d’això, oblidades, lamenta l’antropòleg Oriol Beltran.
Dades pràctiques
MUSEU DE GERRI DE LA SAL
C. Sant Sebastià, 1. Gerri de la Sal
Tel. 973 662 040 (de dilluns a divendres) / 630 056 138