Vetes i fils, i els sorolls gairebé ensordidors de les màquines que encaixaven aquests materials són part de la infantesa de la dissenyadora Míriam Ponsa. Però també del seu present i, en mans seves, igualment del futur més immediat de la moda. A les passarel·les, Ponsa llueix el passat posat al dia. Tot allò que el Museu de la Tècnica de Manresa explica, i torna a deixar sentir amb maquinària que encara funciona, és matèria de treball per a ella. Descobrim de la seva mà l’entranyable espai del museu de la capital del Bages que honora el món de la cinteria.

Text Carme Escales, periodista
Fotos Quim Roser
Data: Novembre de 2016

Entre fils i trossos de roba, la Míriam Ponsa (Manresa, 1973) havia passat moltes hores jugant, quan era petita. S’entretenia fent vestidets per a les seves nines, mentre la seva àvia materna, l’àvia Aurèlia, se les enginyava per treure de la seva màquina de cosir una faldilla o qualsevol peça de roba que enamorés, en aquella casa, des de les pàgines de la revista Vogue.

Al seu petit cosidor, les tardes es feien curtes, mentre àvia i neta exercien d’artistes amb fils i teixits a les mans. “L’àvia ens feia, inclús, els petos per anar a esquiar amb el seu farcit encoixinat”, recorda Míriam Ponsa. Avui és ella la que sorprèn fent d’un trenat de corda una meravella de jaqueta que enamora les càmeres fotogràfiques i la retina dels ulls de la moda internacional, a les passarel·les, admirats per un original barret de fileres de cordó cosides o uns atractius
pantalons amb tirants que són un veritable homenatge al món de les vetes i fils.

Per això, en l’espai que el Museu de la Tècnica de Manresa recrea al passat de la cinteria, la Míriam Ponsa se sent molt a prop de casa. L’empresa familiar, Cintes
Ponsa, amb origen a l‘any 1828, és present en aquest submuseu, al soterrani de l’edifici dels antics dipòsits d’aigua de la capital del Bages. Una gran fotografia, en blanc i negre, dels avantpassats de la Míriam Ponsa ens hi rep. En ella hi reconeix la rebesàvia paterna, que l’any 1886 ja feia cintes de seda acolorides per fer
espardenyes d’espart.

“Cada vegada tinc més influència dels avantpassats sobretot tinc present com els deuria costar a la família empènyer l’empresa”

Filant seda, va anar obrint un pròsper esdevenir familiar, que derivaria en la cinteria, i que, a poc a poc, en mans de l’avi de la Míriam Ponsa s’aniria especialitzant en articles més concrets com ara els ribets per acabar els matalassos. Fins a l’actualitat, el seu tiet i el seu pare han continuat en el món de les filatures i la cinteria, i el fil de polipropilè n’ha estat la darrera expertesa fiançada pel seu pare, un negoci que ara segueix enfilant un dels dos germans de la Míriam. Així és que, en el nostre passeig entre telers de cintes, de la mateixa manera que el Museu de la Tècnica de Manresa els torna a posar en marxa amb la seva fressa de sempre —els més antics amb llançadora, i més tard amb agulla—, també activen els records d’aquella nissaga treballadora de la Míriam Ponsa.

Cintes elàstiques, ribets de cordó, faixes de panyo o espardenyes, fan sortir de la premiada creadora manresana tants records familiars com inspiració per a les seves col·leccions, en una bonica aliança que nua passat, present i futur.

VORA LA SÉQUIA I VORA EL RIU

El museu manresà és a tocar de la séquia, una construcció de fa sis segles, la història i servei de la qual repassa el centre museístic en un espai exclusiu. I vora
l’aigua d’un riu, el Cardener, també camina la història productiva dels Ponsa. Al carrer del Bruc, 23, en les instal·lacions de l’antiga fàbrica Francesc Ponsa, on la
rebesàvia de la Míriam Ponsa, l’any 1886, va fundar una empresa que fabricava vetes, ara hi broda futur la Míriam. “Som a la vora de dues farineres, una antiga fàbrica de panyos, una fàbrica de gas i una vella estació de tren on es carregaven les mercaderies”, explica Ponsa des del racó de les eines de fuster del Museu de la Tècnica. Totes aquelles fàbriques n’empraven, de fusters i manyans experts en màquines que havien de complir el jornal cada dia.

“El primer dia que vaig entrar al museu, vaig quedar meravellada. Em semblava impossible haver pogut tornar a fer funcionar aquests telers”

Cada polidora, cada clau i cada martell del racó del fuster, els estris més petits endreçadament guardats en un armari, reproduint un autèntic taller comme il faut, són un fragment de l’argumentari que narra la història de les fàbriques tèxtils de Manresa, en la veu teatralitzada per un cintaire. L’any 2010, va ser així com la Míriam Ponsa va descobrir el Museu de la Tècnica de Manresa. Acompanyada de la seva família i d’altres descendents de nissagues del tèxtil manresanes, va ser convidada a assaborir aquell suculent rescat del seu passat tan proper, nascut per mostrar-se al món i no deixar-se mai oblidar.

“Aquell dia que entrava per primer cop al museu, vaig quedar meravellada. Em semblava gairebé impossible haver pogut tornar a fer funcionar aquests telers, primer desmuntant-los a les antigues fàbriques d’on varen sortir, i després buscant algú perquè les tornés a posar en marxa”, expressa Ponsa. “Si no has vist mai com es fa un cordill, vine a veure-ho, és xulíssim”, afegeix. I de seguida li vénen al cap, imatges de la seva infantesa, i no precisament visuals. “A la fàbrica de Cintes Ponsa, jo no hi anava gaire sovint, però aquella olor d’oli i el soroll que se sentia, en entrar-hi, allò ho recordo a la perfecció”, assegura.

“Faig servir molts cordons i cinteria. En tot el que és tradicional hi trobo molta inspiració”

En aquell entorn d’un avi i un pare entre cintes, i un àvia modista, la tria de la professió va ser per a la Míriam “un camí natural”, com diu ella. “M’encanten els teixits, però tot allò, d’alguna manera, ja ho tenia, jo volia anar més enllà, ser més lliure en la creació”, afegeix. Volar, i deixar anar, volant, originals dissenys és com omple ara la seva vida laboral qui, finalment, va triar els estudis de Disseny de Moda per obrir-se un camí particular. Però vet aquí que, “des de fa quatre o cinc anys, faig servir molts cordons i cinteria. En tot el que és tradicional hi trobo molta inspiració. I veig que cada cop em passa més”, constata Míriam Ponsa. “Sempre intento recuperar i donar-hi una mena de segona vida als elements. Per exemple, afegint una plataforma de fusta a la sola d’unes espardenyes tradicionals”, explica. “Són exercicis artístics. Em pregunto: què es pot fer amb un cordó?”… I la seva resposta és un sorprenent jaquetó tot fet amb cordó de cotó, que desfila a passarel·les com la 080 Barcelona Fashion que el 2010-2011 li va atorgar a Ponsa el premi a la millor col·lecció tardor-hivern i el 2013-2014, a la millor per a la primavera-estiu del 2015.

De tot això, ella n’és ben conscient i se’n sent satisfeta. Ponsa beu del seu passat enmig de telers com els del Museu de la Tècnica. “Cada vegada tinc més influència dels avantpassats, sobretot tinc present com els devia costar a la família empènyer l’empresa, amb la guerra pel mig…“, reflexiona. “Ara és com si recuperés aquella herència per donar-li una segona oportunitat, amb els ulls al futur, amb els cinc sentits posats en la vida, en el paisatge, en la natura i en la gent, en cada viatge que realitzo, en família, permetent que la inspiració arribi, com deia Picasso, mentre treballo”, diu. És conscient que està “superinfluenciada pel passat, per les coses autèntiques i genuïnes”. Ho assumeix en una relaxada conversa al soterrani dels Dipòsits Vells de Manresa, on els telers que ens acompanyen són, com la moda en les mans de Míriam Ponsa, un antic rellotge posat en hora d’avui.

ELS SEUS RACONS PREFERITS

Espais i peces del museu de la tècnica de manresa que fascinen míriam ponsa:

  1. La fusteria. “És superbonic el recull d’eines que han fet”, diu la Míriam ponsa. Són les eines amb les quals els experts en la fusta fabricaven i posaven a punt les màquines de les fàbriques.
  2. Espai de passamaneria. El taller de passamans, borles i serrells que s’usaven per ornamentar cortines i mobles, li fa pensar en tot el que ella fa servir per a les seves creacions de moda.
  3. Telers. Les mans de la Míriam se’n van directes a sentir el tacte de les cintes elàstiques dels antics telers del museu que mostren al visitant el seu funcionament.
  4. Espardenyes. Davant la vitrina que n’exposa una desena de parells de diferents models i colors, la Míriam Ponsa recorda que les ha fet desfilar en diverses passarel·les.

Museu de la Tècnica de Manresa
Ctra. de Santpedor, 55. 08242 Manresa.
Tel. 938 772 231 · info@parcdelasequia.cat
De dimarts a diumenge, de 10 a 14 h.
Dilluns, tancat, excepte si és festiu.
Visites guiades cada diumenge i festiu a les 11.30 h.
Entrada general, 3 €; entrada reduïda, 1,50 €.
Menors de 12 anys, gratuït. Visita guiada: 2 €.