La colònia agrícola de Graugés

Projectada pels propietaris de la colònia de Cal Rosal, la colònia de Graugés conserva part de les construccions agrícoles i residencials i del sistema de regadiu format per deu basses artificials. La més gran destaca per haver esdevingut un espai naturalitzat i una de les principals zones humides de l’Alt Llobregat

Text Rosa Serra Rotés, historiadora
Fotos Arxiu de l’Àmbit de Recerques del Berguedà
Data: Novembre de 2016

Una descripció de la Colonia Agrícola de Graugés escrita l’any 1910 per la filla d’Agustí Rosal Sala, complementada el 1917 amb unes notes marginals, i uns fulls amb notes de comptabilitat de 1895 és tot el que queda de l’antic arxiu que va desaparèixer durant la guerra civil del 1936-1939. Es tracta, però, de documents clau que, juntament amb les notícies aparegudes a la premsa de finals del segle xix, permeten reconstruir els trets bàsics de la que fou, probablement, la primera colònia agrícola de Catalunya.

La construcció començà a Avià (Berguedà) entre 1887 i 1889, després que els germans Rosal incorporessin diferents parcel·les a la finca mare de Graugés Vell comprada el 1879 i que va donar nom a l’explotació agropecuària. Es tractava d’un projecte d’innovació agrícola i ramadera, que ben aviat despertà d’interès d’enginyers, empreses de maquinària, propietaris agrí- coles, la premsa de l’època i, com no podia ser d’altra manera, dels mateixos berguedans.

AGRICULTURA DE REGADIU

Agustí Rosal Sala (1854-1909), enginyer industrial, alcalde de Berga entre 1883 i 1889 i l’impulsor de Graugés, ideà la transformació de les 400 hectàrees de secà i bosc en una explotació agrícola de regadiu. Va construir un conjunt de 10 basses o estanys artificials de mides diferents i en els llocs adequats per poder recollir l’aigua de la riera d’Avià i dels petits torrents i fonts naturals de l’entorn. Les basses estaven comunicades a partir d’un complex sistema de 16 quilòmetres de sèquies i canals, i amb 2 quilòmetres de tubs de ferro de la casa Lavril de diferents diàmetres.

La bassa més gran de totes, coneguda amb el nom de llac o Estany Gran de Graugés, té una extensió de 7 hectàrees, una profunditat d’entre 2 i 18 metres, i una capacitat d’uns 600.000 m3 ; es va construir a la part baixa de la finca per tal de poder acumular el màxim possible d’aigua. La seva construcció va requerir esforç i coneixement, va exigir una gran excavació i la construcció de potents terraplens exteriors de gruixos de fins a 10 metres.

Vista aèria del nucli central de la colònia al costat de l’Estany Gran de Graugés.

La instal·lació d’un sistema de rails i vagonetes Decauville va permetre transportar terres dels punts més alts als més baixos, i, un cop finalitzades les obres, aquest sistema de transport va servir per traslladar tota mena de productes entre diferents punts de l’explotació. L’objectiu de l’explotació era obtenir dues collites anuals i aplicar al mateix temps la rotació anual de conreus destinats al consum humà i també per als animals: blat o civada, seguit de mongetes o fajols per alimentar porcs i gallines, el primer any; patates, faves i després blat de moro per al segon any. Posteriorment es van introduir blat de moro, trepadella i cols per al bestiar. També es preveien terres de pastura per als ramats d’ovelles i cabres, uns 8.000 caps de bestiar en total, que a l’estiu pasturaven a la Cerdanya.

A les granges de Graugés hi havia també més de 300 porcs, una vintena de mules, eugues, una notable granja de vaques lleteres i, a partir de 1899, amb l’adquisició de la finca veïna de la Riereta, de Josep Blanxart Grau —l’advocat berguedà net del botànic Francesc Grau—, es van incorporar les granges de porcs, gallines i conreus de fruites i verdures, del que fou una moderna explotació fundada el 1870.

A finals del segle XIX, la colònia de Graugés va ser un centre d’innovació i desenvolupament agrícola i ramader

PIONERS EN L’ÚS DE L’ELECTRICITAT

L’estiu de 1891 La Vanguardia publicava una informació on s’explicava que els Rosal acabaven d’inaugurar un sistema de transmissió i distribució d’electricitat des de la colònia tèxtil de Cal Rosal fins a Graugés, que permetia bombar l’aigua acumulada a l’Estany Gran cap a les basses ubicades a les zones més elevades i així poder regar la totalitat de la finca de Graugés. L’enginyer francès Eduard Chalaux havia dirigit el projecte d’electrificació que provocà moltes visites, prestigi i honors als Rosal: el 1898 l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre va concedir als Rosal la Medalla d’Or de la institució per ser pioners en la introducció de l’electricitat a l’agricultura. També el 1908, i en el curs de la visita que féu Alfons XIII al Berguedà i a la colònia Graugés, els concedí la Gran Cruz al Mérito Agrícola.

El sistema consistia a aprofitar l’electricitat sobrant de la fàbrica tèxtil de Cal Rosal —a finals del segle xix, uns 50 CV que van arribar a prop de 100 CV— i transportar-la a Graugés amb un sistema de cablejat al llarg dels 6 quilòmetres que separaven la colònia tèxtil de l’agrícola. Una línia elèctrica accionava les bombes que omplien les basses superiors a partir de l’Estany Gran; la segona línia elèctrica arribava a l’espai central de serveis de la colònia i s’hi connectaven les màquines agrícoles entre les quals es destacava la màquina de batre de 22 CV de la marca britànica Ruston Provtor and Co., de Lincoln, que des de 1882 tenia una comercial a Barcelona. Albert Ahler n’era el màxim representant i el que havia venut als Rosal una impressionant màquina de batre que, connectada a una dinamo, no necessitava el locomòbil de vapor que tradicionalment acompanyava aquest enginy en bona part de les explotacions on s’estava instal·lant.

VISITANTS IL·LUSTRES

Albert Ahler fou un dels principals propagandistes de Graugés, interessat com estava a mostrar als futurs clients com funcionava la trilladora. Ell portà a Graugés a Leo Anderlind, un enginyer forestal alemany que realitzà diferents viatges d’estudi per Àustria, Itàlia, Grècia, Turquia, Egipte, sud de França, Suïssa, Espanya, Escandinàvia i els Estats Units interessat per les condicions de vida dels treballadors agrícoles i especialment pels sistemes de regadiu. De tornada al seu país va escriure un elogiós article a la prestigiosa revista especialitzada en agricultura i boscos Wienner Lanswirthschaftliche Zeitunhg. Hi destacava el sistema de regadiu de Graugés, que veia com a model per a àmplies extensions de terres a Àustria, Hongria i Alemanya. El periodista berguedà Rafael Joaquim Penina comentà aquesta visita al diari El Bergadán el juliol de 1894.

capità general de Barcelona, diputats, el mateix Alfons XIII i força membres de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), la institució agrícola de més prestigi de Catalunya i de l’Estat espanyol, que aglutinava grans propietaris. El 21 de juny de 1897 visitaren Graugés el vicepresident de l’IACSI, Ildefons de Casanova de Prat de Sant Julià, acompanyat de Josep Bonet Alabern, gerent de la companyia ferroviària Manresa-Berga, Ròmul Bosch Alsina, cunyat d’Antoni Rosal Sala, i Modest Lleó Ubach, accionista del ferrocarril de Tarragona i gendre del comte de Moy, gran propietari agrícola. Aquest últim signà amb les inicials M. Ll. la crònica de la visita publicada a la Revista del Instituto Agrícola Catalán de San Isidro.

ARQUITECTURA I URBANISME A GRAUGÉS

En la mateixa visita hi havia el Manuel Raventós i Domènech (1862-1930), propietari de Can Codorniu, membre de l’IACSI, del qual fou president entre 1907 i 1911, i probablement organitzador de la visita. En va fer una ressenya on es descriu amb detall l’arquitectura de la colònia, i en va dibuixar un plànol. Molt devia interessar a Raventós l’experiència de Graugés, perquè anys després va impulsar la seva pròpia colònia agrícola a Raimat (Segrià), un exemple també excepcional de la urbanització i modernització de l’espai rural català a partir del model de colònia.

El plànol de Raventós dibuixa el nucli central de la colònia amb 15 edificacions, algunes de les quals, les numerades del 8 al 15, no estaven encara construïdes el 1897. En l’edifici 1, de dues plantes, s’hi ubicava, a la planta primera, l’administració de la colònia i l’explotació agropecuària, i a la planta baixa, la dinamo, les màquines de trinxar el menjar del bestiar, el magatzem de gra, assecadores de blat de moro, bombes i calderes de vapor per a coure el menjar.

La torre de la colònia, un edifici d’estil historicista, quedava envoltada per un jardí amb arbres i plantes que, amb el temps, van formar un camí ombrívol, d’aires romàntics, que rodejava el llac

Als edificis 2 i 3 hi havia la quadra de les mules —una trentena—. Al soterrani hi havia instal·lat el femer amb tres compartiments per a controlar la fermentació dels fems, la qual cosa permetia utilitzar-los en el moment oportú. Els edificis 4 a 7, de grans dimensions (33 m de llarg x 19 m d’ample i 7 d’alçada) eren les corts dels porcs —7 mascles i 80 truges amb els seus garrins. Els edificis 16 i 17 eren destinats a l’allotjament dels treballadors del complex, escola i pis provisional del capellà, per al qual finalment es va construir una rectoria prop de la casa dels propietaris i del llac. La torre, un edifici eclèctic d’estil historicista, quedava envoltada per una zona de jardí, amb arbres i plantes de creixement ràpid com és el cas dels cedres, pollancres, salzes, freixes, erables, teixos o tells que al cap del temps van convertir en un camí ombrívol, d’aires romàntics, el que envolta tot el perímetre del llac.

La colònia agrícola es complementava amb un conjunt de masies escampades per la finca (Graugés Vell, Torrentbó, Vilajoana, la Sobirana, el Vilar de Baix, el Puigobiols), amb els carrers de pisos per als treballadors—el carrer Vell, el carrer del Mig i el carrer Nou—, amb blocs de dotze habitatges, que juntament amb les masies el Molí de Vilajoana, el Molí del Castell i la Farinera, allotjaven a principis del segle xx unes 300 persones. Cal destacar també l’existència d’una farinera, construïda a prop de l’antic Molí del Castell, accionada per la tercera línia elèctrica i que fou la primera de la comarca. Disposava d’una moderna maquinària de cilindres per obtenir farina d’alta qualitat. Al vell Molí del Castell, les moles de pedra tipus La Ferté es van aprofitar per a moldre guix i ciment, materials indispensables per a la construcció de la colònia, que també havia disposat d’una teuleria.

Agustí Rosal també havia projectat la construcció d’una moderna serradora que, alimentada per la fusta procedent dels boscos que plantava a Graugés i dels que va adquirir a la zona de la Vall de Lord, havia de tancar el cercle que ell imaginava: agricultura, ramaderia i explotació forestal. Malauradament, Agustí Rosal Sala va morir el 1909, abans de poder fer realitat el seu somni. Després de la seva mort, Graugés entrà en una fase d’estancament que va paralitzar els projectes del que durant trenta anys fou un laboratori d’innovació i desenvolupament agrícola i ramader al Berguedà.

Per saber-ne més
Noguera Canal, Josep: “Notícia històrica de l’agricultura del Berguedà i de la Colònia agrícola de Graugés”, a La vida als estanys de Graugés. Avià (Berguedà), col·lecció Els Llibres de l’Àmbit, núm. 2, Berga 1988, p. 13-40.
Noguera Canal, Josep: “La colònia agrícola de Graugés (municipi d’Avià, Berguedà)”, a Plecs d’Història Local, febrer 2013, p. 11-12.