Historiadora i geògrafa, Mercè Tatjer ha fet recerques molt diverses entorn sempre de la història de Barcelona: des del patrimoni industrial fins al barraquisme, passant pels espais d’oci del front marítim, l’estudi de l’habitatge popular i obrer i les petites fàbriques de productes quotidians com les joguines o els gelats.
Text Montse Armengol
Fotos Josep M. Muñoz
Data: Juny de 2020
Mercè Tatjer és geògrafa i historiada especialitzada en el passat industrial de Barcelona. Es va llicenciar l’any 1971 amb la tesina La Barceloneta: del siglo XVIII al Plan de la Ribera, una recerca que va ampliar amb la tesi doctoral El Barrio de la Barceloneta, 1753-1982: mercado inmobiliario, pro- piedad y morfología en el centro histórico de Barcelona (publicat per la Universitat de Barcelona el 1987). Va ser professora de la Universitat de Barcelona i catedràtica de Didàctica de les Ciències Socials. Ha guanyat en tres ocasions el premi Bonaplata per la valoració del patrimoni industrial. Tatjer ha estat pionera en la confecció i la posada en pràctica dels itineraris urbans de Barcelona que organitzen el Museu d’Història de Barcelona i també algunes entitats veïnals. En ells, fa fixar la mirada sobre aspectes de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.
Els safarejos d’Horta, que tractem en aquest número d’Eix, han estat una descoberta per a bona part de la redacció d’aquesta revista. Creu que Barcelona és una gran desconeguda per als barcelonins?
A la Universitat, als cursos de Geografia sovintejaven les sortides de treball de camp, tant a zones rurals com urbanes. Apreníem a observar el territori, a analitzar-lo en tota la seva diversitat. Encara recordo una d’aquestes rutes amb Pau Vila per Horta i Can Cortada, a inicis dels anys 1970, quan encara entorn de la masia hi havia terres de conreu.
Els primers itineraris urbans que vaig confeccionar van ser als anys vuitanta, en un treball compartit amb els companys del Departament de Didàctica de les Ciències Socials (Magda Fernández, Xavier Hernández, Alicia Suárez i Mercè Vidal). L’objectiu era preparar material didàctic adreçat als professors de Primària i Secundària per conèixer Barcelona; el material aplegat donaria lloc a la publicació, per l’ICE de la Universitat de Barcelona, de tres volums amb el títol Passat i present de Barcelona. Materials per l’estudi del medi urbà (tercera edició, 1991). Amb aquest material volíem ensenyar als nostres alumnes, futurs mestres, com els itine- raris servien per estudiar el medi urbà incorporant geografia, història, art i memòria històrica, mitjançant temàtiques de patrimoni industrial i rutes per barris populars i obrers, que les guies d’aquells anys no tractaven
D’ençà de la dècada de 1990 vaig col·laborar amb el Museu d’Història de Barcelona, participant en la preparació de rutes per diferents barris de la ciutat. Han passat molts anys, i en aquests moments Barcelona comença a ser molt coneguda pels mateixos barcelonins, ja que, a més dels esforços de les mateixes institucions culturals municipals (MUHBA, arxius municipals) i altres institucions, disposem de grups de recerca, centres d’estudis i arxius locals que posen a l’abast de la ciutat llibres, rutes i itineraris per conèixer molts aspectes dels barris. Parlen d’història, però també de literatura, d’urbanisme, de patrimoni industrial, de memòria històrica, de vida quotidiana, de ciència. D’altra banda, ara hi ha tot tipus de recursos i informació a internet. Això no vol dir que no hi hagi encara moltes facetes de la ciutat per descobrir; parlant del patrimoni industrial, encara queda feina per fer.
Respecte a la vida quotidiana, ens queden moltes coses a dir: parlar de l’evolució de les tècniques per rentar la roba, dels banys, dels inte- riors de les cases, dels comerços de proximitat i dels establiments emblemàtics desapareguts en aquests darrers anys, per exemple.
La indústria forma part de la meva infància a l’Eixample: a l’interior d’illa de casa dels meus avis s’aixecava l’alta xemeneia d’una fàbrica de capells
El geògraf Josep Oliveras, a l’entrevista que vam publicar a Eix (núm. 8), va dir: «Perquè la gent entengui el patrimoni com quelcom proper, ha de tenir-hi un lligam». Lorna Davidson, directora del complex New Lanark, a Escòcia (Eix, núm. 1), va afirmar: «El patrimoni industrial desperta interès perquè hi ha moltes més persones que tenen un lligam amb una fàbrica que no pas amb castells i palaus». Vostè també reivindica el patrimoni més proper. Ens pot fer cinc cèntims dels projectes que li hagin fet més il·lusió en aquest sentit?
Gairebé tots els projectes sobre patrimoni industrial (les Corts, el Poblenou…) els he fet amb il·lusió, ja que han estat treballs col·lectius, amb professionals extraordinaris, associacions de veïns, arxius histò- rics com el del Poblenou… Plegats hem fet recerques exhaustives i reivindicacions perquè no es perdés la memòria del passat industrial, ni tampoc la indústria que encara estava en funcionament. També he dedicat articles a les indústries de l’Eixample de Sant Antoni, la Barceloneta i l’Eixample de la Sagrada Família. Però el que m’engresca ara és el projecte al qual em dedico personalment des de fa uns anys: mostrar que l’Eixample va ser una gran fàbrica. És cert que, en el meu cas, la indústria forma part de la meva infància a l’Eixample de Barcelona, on vaig néixer: a l’interior d’illa de casa dels meus avis s’aixecava l’alta xemeneia d’una important fàbrica de capells situada al carrer Borrell.
L’Eixample de Barcelona i l’Eixample de les Corts o el de la Sagrada Família i el Fort Pienc eren també una gran fàbrica, que de vegades arribava al mateix Quadrat d’Or. Recordem que l’Editorial Montaner i Simon (ara Fundació Tàpies), a tocar del passeig de Gràcia, va «fabricar» llibres durant més de cent anys, i al carrer Mallorca, prop del carrer Roger de Llúria, la Casa Thomas encara conserva l’edifici modernista i manté la xemeneia del que fou un gran taller d’arts gràfiques.
Itineraris guiats i publicacions són dues eines de divulgació i coneixement impulsades per Tatjer, experta en didàctica de les ciències socials.
L’any 1992 es va fer el congrés internacional del TICCIH a Barcelona, però també va ser l’any en què es va perdre bona part del patrimoni industrial barceloní, especialment al Poblenou. Com recorda aquella contradicció de ser en una època de màxima reivindicació i, a la vegada, de màxima pèrdua?
El patrimoni industrial de Barcelona va ser menystingut durant molt de temps. Això explica la destrucció del barri d’Icària arran dels Jocs Olímpics del 1992. Crec que descobrir les gran fàbriques del Poblenou, i adonar-nos de la pèrdua d’edificis i de memòria històrica obrera, tècnica i científica, a més del patrimoni arquitectònic, va ser, per a molts dels que ens dediquem a salvaguardar el patrimoni industrial (professionals i associacions de veïns), un moment important per or- ganitzar-nos i mobilitzar-nos per a la seva defensa.
Recordo aquesta lluita amb desesperació i impotència, ja que les veus dels que defensaven el patrimoni van ser silenciades. Defensàvem els edificis fabrils més valuosos i vam ser considerats uns retrògrads, mal vistos perquè estàvem «en contra de la modernització» (un arquitecte ens va considerar uns «conservacionistes romàntics»). L’especulació immobiliària va ser més forta que la memòria històrica.
Creu que Barcelona ha conservat elements molt importants i singularíssims del seu patrimoni industrial, però solament aquells de «primera divisió»?
Barcelona encara té un deute en la defensa del patrimoni industrial. Només el Poblenou, i després d’una lluita aferrissada arran del Pla 22@ i la defensa de Can Ricart, té avui un pla especial de protecció del patrimoni industrial.
Ens manquen estudis per arribar a conèixer les fàbriques de Barcelona. Sovint es defensen peces industrials per la forta reivindicació de la ciutadania, però falta que tota la ciutat disposi d’un bon inventari, catalogació, protecció i senyalització adequada, que no se centri només en el valor arquitectònic dels edificis fabrils, sinó que incorpori els valors científics, tècnics, empresarials i de memòria obrera.
Per tant, es fa difícil afirmar que només hem conservat els de «primera divisió»; en tot cas, a Barcelona es conserva un nombre molt reduït de fàbriques pels valors estètics o per ser obra d’algun arquitecte reconegut. S’han perdut un gran nombre de peces de valor incalculable; pensem que fins fa poc no s’han protegit les cases fàbrica de Ciutat Vella, bressol de la indústria catalana.
Sense l’esforç de les entitats veïnals que han treballat amb constància i sense treva, hauríem perdut molt més patrimoni
Què en pensa del fet que l’arqueologia, l’etnologia, l’art, etc., tinguin els propis mitjans administratius específics, càtedres universitàries, centres de recerca reconeguts i amb dotació pressupostària, etc., però el patrimoni científic, tècnic i industrial, no?
El món acadèmic té moltes dificultats per pensar de manera transversal; els estudis universitaris estan massa especialitzats. Cada professional només valora els estudis de la seva corporació, i no els que es fan al marge de l’Acadèmia. Intento posar en relleu que el patrimoni industrial no és només memòria del passat, sinó que és part del futur. Tinc cura de presentar fàbriques de diferents etapes de la industrialització, fins i tot les del primer terç del segle XX i les innovadores dels anys 1950-1960, com és el cas d’uns joves enginyers que crearen, l’any 1966, el primer ordinador d’Espanya, el Factor-P, a l’empresa Telecincro, que ocupa un antic edifici tèxtil del carrer Calàbria. Les universitats haurien d’ensenyar la història industrial en tota la seva complexitat, amb les continuïtats i les innovacions. El nostre món és cada cop més digital, però també més industrial. Això ens ha de servir per reflexionar sobre el futur.
Vostè ha donat suport a associacions d’estudiants i entitats cíviques i veïnals que dinamitzen el patrimoni local. Són efectives? És possible omplir amb elles el buit administratiu?
El voluntariat és una part important de la solució, perquè significa que la societat és conscient dels valors del patrimoni industrial i els ha fet seus. Gràcies a les seves lluites de trenta i quaranta anys s’han pogut salvar algunes fàbriques. La societat ha de donar el poder a aquells polítics que creuen en la cultura i que estan disposats a dedicar-hi recursos humans i econòmics; tenim un bon exemple en la Sistema Territorial del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. També s’hauria de donar suport a entitats que treballen en la defensa del patrimoni, i establir més sinergies entre el voluntariat i les institucions. Sovint es considera que les associacions són massa rígides en la defensa del patrimoni industrial, però crec que sense l’esforç de les entitats i del voluntariat i d’un gran nombre de persones que han treballat amb constància i sense treva, hauríem perdut molt més patrimoni.
Digui’ns quatre elements de Barcelona la protecció dels quals hauria de ser prioritària.
Haurien de ser aquells que expressin millor els valors científics i tècnics i la memòria obrera i empresarial, o sigui que recullin de manera clara tots aquells elements que represen- ten la Catalunya industrial, encara que potser no siguin els «millors» des del punt de vista arquitectònic. És difícil, perquè prioritzar és deixar fora molts elements, conjunts, memòries que poden ser molt significatius. Si em feu escollir us diria, amb el cor trencat, les cases fàbrica de Ciutat Vella, Can Ricart, la fàbrica Lehmann de l’Eixample i Can Batlló.
