A finals del segle XVIII, una colla de destres artesans van perfeccionar la màquina de fila Jenny. La Berguedana va obrir pas a la industrialització tèxtil a Catalunya.
Text: Rosa Serra Rotés, historiadora
Foto de portada: Rèplica de la berguedana a escala 1:1 exposada a la seu de Terrassa del mNACTEC.
Data: Juny de 2020
El 1756, la Society Instituted at London for the Encouragement of Arts va posar en marxa un programa de foment de la innovació tecnològica amb aplicacions industrials, amb la concessió de premis en metàl·lic. Un dels premiats fou Thomas Highs (1718–1803), que el 1764 va inventar una màquina de filar que el mateix any fou millorada pel teixidor James Hargreaves (1720-1778).
Ambdós vivien a Lancashire, la regió anglesa especialitzada en la fabricació de teixits de franel·la i fustany, el cotó dels quals es filava en torns manuals escampats per les llars de la zona, en el que s’ha anomenat treball a domicili, el putting-out system. A Lancashire van veure la llum altres invents de la primera indústria tèxtil: la llançadora volant de John Kay (1733), la water frame de Richard Arkwright (1767), la mule jenny de Samuel Crompton (1778) o el teler mecànic d’Edmund Cartwright (1785).
El naixement de l’spinning jenny, la màquina de fusos múltiples de Hargreaves, va anar acompanyat de conflictes, més enllà de l’enfrontament amb Highs. El 14 de juny de 1769 una colla de filadors van assaltar i destruir màquines de més de vint fusos de diferents tallers.
I és que una jenny feia la feina de vuit torns manuals, i per tant augmentava espectacularment la producció d’un fil de cotó molt adient per la trama, i de resultes d’això va provocar també una davallada del preu del fil.
El 12 de juliol de 1770, Hargreaves va obtenir una patent per la jenny de setze fusos, però ja feia anys que se’n construïen i se’n perfeccionaven amb més fusos. L’espionatge industrial, que sovint és sinònim d’innovació tecnològica, no tenia aturador.
De Lancashire a França…
El 1749, el fabricant anglès John Holker (1719-1786) s’instal·la a la regió francesa de Rouen; atesa la seva expertesa en el camp de la indústria tèxtil, va aconseguir el suport de l’inspector industrial de la zona i va fundar una empresa dedicada a la fabricació de vellut de cotó, totalment desconeguda a França. Va incorporar màquines i una vintena de treballadors anglesos que va reclutar en un viatge clandestí a Anglaterra.
El 1755 va ser nomenat inspector general de manufactures, feina que compaginava amb els seus projectes, entre els quals destaca una fàbrica de filatura que funcionava amb màquines de fusos múltiples, a ple rendiment el 1775. Uns anys abans, el 1771, Holker havia enviat el seu fill John a Anglaterra per a una nova missió d’espionatge industrial, ara per conèixer les noves màquines, la jenny de Hargreaves i la waterframe, la màquina de filar accionada per energia hidràulica d’Arkwright.
John Holker fill es va interessar especialment per l’spinning jenny. En va portar una a Sens, desmuntada i de contraban; era una màquina adient per al sistema de treball a domicili, així que es van començar a fabricar ràpidament i es van escampar pertot el país.
…I de França, a Barcelona
L’any 1784 Nicolas-Henry de Roux, marquès de Gaubert, va contractar dos maquinistes francesos per construir dues màquines de filar de trenta-sis fusos en un taller del carrer d’Escudellers de Barcelona. L’any següent, demanava ajuda a l’administració per pagar el sou de dos tècnics; tenia a punt sis filadores i sis més en construcció, i es proposava viatjar a França a buscar suport tècnic per seguir avançant.
L’ajuda no va arribar i Roux va vendre les jenny per quatre mil lliures a la Real Compañía de Hilados de Barcelona. Aquesta companyia va posar en marxa el 1787 la que es considera la primera fàbrica de filats de cotó, a la plaça de Santa Anna de Barcelona; el 1788 va fer la comanda de les màquines, després d’obtenir un informe que garantia que amb elles augmentava la producció. El 1790 ja disposava de vint-i-una jennies, màquines de cardar, metxeres i debanadores que feien funcionar setanta operaris, majoritàriament dones, que treballaven a preu fet.
La companyia volia mantenir en secret l’ús de les jennies, però no ho va aconseguir perquè ella mateixa va distribuir màquines a diferents tallers fora de Barcelona. Amb el seu treball s’obtenia més fil i més barat, i s’estalviaven els problemes d’una mà d’obra que no s’acabava d’adaptar al sistema de fàbrica. Tanmateix, la factoria barcelonina va tancar el 1792. Una situació semblant va patir la fàbrica que Erasme de Gònima va posar en marxa, entre 1795 i 1797, al carrer de la Riera Alta, equipada amb vint-i-una jennies d’entre trenta i quaranta fusos i una de seixanta fusos. La fàbrica també va tancar portes aviat, el 1802.
La jenny va triomfar, com havia succeït a Gran Bretanya i a França, al taller domèstic barceloní i a les zones tèxtils tradicionals del país, des de la Catalunya Central fins al Prepirineu, on la màquina no solament es va difondre amb rapidesa, sinó que es va millorar amb l’augment del nombre de fusos. De les cent vuit que es comptaven el 1791, es va passar a 250 el 1796. A principis del segle XIX, les jennies registrades a Catalunya sumaven noranta mil fusos.
La carda, la germana petita
L’èxit de la berguedana, i de Berga com a centre productor de filats i teixits de cotó en l’etapa primerenca, està vinculat a una altra màquina, menys coneguda però cabdal per poder obtenir un fil de qualitat: la màquina de cardar. El 1792 ja n’hi havien, a Berga, mogudes amb força hidràulica: probablement eren les primeres a Catalunya. L’any 1800 n’hi havia quatre i el 1820, entre setze i divuit. Treballaven dia i nit en molins, fàbriques i edificis senzills aixecats al peu de la riera de Metge, als termes de la Baells, la Valldan i Berga. Amb les cardes s’aconseguia una metxa prima i llarga, la base per poder filar bé amb la berguedana. Mossèn Bernat Sala va introduir el bernat o borinot, un contrapès afegit al llistó central del carro del cilindre, que va aconseguir donar la mateixa llargada de metxa.
Les berguedanes de Berga
El 1772 la indústria cotonera havia arribat a Berga; el 1784 ocupava un lloc destacat en la llista de les localitats amb producció; amb cinquanta-un telers i 852 persones ocupades que produïen 2.736 peces anuals, destacava per sobre de Mataró i Igualada, per exemple. El 1789 ja treballaven catorze màquines de filar de fusos múltiples, i el 1790 ja se’n comptaven trenta de treinta y tantos hilos.
El 1792, Ramon Farguell i Canadell i Francesc Anglarill van presentar a la Junta de Comerç de Barcelona una sol·licitud de patent per una màquina de filar de seixanta-quatre fusos amb la qual una dona podia filar una lliura de cotó cada hora. El mateix any, Manuel Flotats, fabricant de cintes de seda de Cardona, i Salvador Pallarola, de la Seu d’Urgell, contracten un mecànic de Manchester, Bernard Young, per construir una màquina de cardar que havien de fer funcionar dos homes, una màquina de debanar i una màquina de filar de setanta-vuit fusos. El bon resultat que va donar aquesta darrera màquina va fer que Flotats i Pallarola es decidissin a presentar a la Junta de Comerç una privativa de construcció i venda per sis anys.
Per valorar aquesta petició, la Junta de Comerç va encarregar un informe a dos fabricants experts en filatura, Jacint Ramon i Ramon Bosch. Aquest va destacar que tot i que la màquina de filar era eficient i barata, hi havia al Principat màquines semblants —probablement la que havien fabricat els berguedans Farguell i Anglarill—, per la qual cosa recomanaven no concedir la privativa. A pesar d’això, la Junta els la va concedir.
El 1796 els emprenedors cardonins van informar a la Junta que només havien venut vuit màquines; es queixaven que se’n construïen a molts llocs i que, per tant, no es respectava el seu privilegi, la qual cosa va arruïnar-los el negoci.
El que succeïa és que Martí Vinyas, un fuster de Cardona que havia après a construir màquines amb l’anglès Young, havia fet tractes amb el berguedà Jacint Anglarill. El conveni que van signar establia que el fuster de Cardona construiria vuit màquines de setanta-cinc i vuitanta pues a canvi de set-centes vint lliures quan hagués finalitzat la feina que tenia a mig fer per a la fàbrica de Manuel Flotats de Cardona. Les màquines havien d’estar acabades el juliol de 1792, pocs dies abans que els cardonins sol·licitessin formalment la privativa, i sis mesos abans que els fos concedida.
El 1797 la Junta de Comerç afirmava que les màquines de Flotats i Pallarola no eren les millors, que n’hi havia de més bones. Segurament, les que va construir a Berga el fuster Ramon Farguell, àlies Maixerí (renom derivat del francès machine), que el 1808 ja en feia de cent deu fusos.
Eren les berguedanes, les que donen nom i renom, prestigi i llarga vida a la filatura domèstica no només a Berga, sinó arreu de la Catalunya tèxtil. Farguell havia trobat la manera d’encabir el màxim de fusos, fins a cent vint, a la jenny, el límit tècnic d’aquesta màquina.
La berguedana va viure una última innovació que a hores d’ara no s’ha pogut concretar, però que va ser prou notable com per donar nom a una nova màquina, la maixerina. Aquesta pagava, el 1829, una contribució més alta que la berguedana, la qual cosa indica que era més productiva.
La fi d’un giny català
La Guerra del Francès (1808-1812) va fer entrar en crisi a la indústria cotonera, però també va propiciar la introducció de noves màquines de filar, la waterframe de Richard Arkwright (1767) i la mule jenny o spinning mule de Samuel Crompton (1779), màquines potents accionades per la força hidràulica i que per tant es posaven en marxa en nuclis industrials que tenien accés directe a l’aigua, com Manlleu, Roda de Ter, Cardona, Sallent o Manresa.
La berguedana va quedar reduïda als nuclis industrials cotoners que no van poder implementar les noves màquines perquè quedaven lluny del rius. L’any 1834, a Igualada, treballaven 2.500 berguedanes, però a partir de 1840 van ser substituïdes progressivament per les mule jennies, les contínues i les selfactines. El 1841 hi havia vuit mil berguedanes en marxa però el 1848 només en quedaven dues mil —uns 240.000 fusos. Aleshores, només queden tres berguedanes en funcionament en un petit taller de Casserres. Probablement aquesta és la raó per la qual a l’enginyer Ramon Soler i Vilabella, autor del primer estudi sobre la berguedana, Ensayo sobre la máquina de hilar algodón llamada berguedana, no va trobar cap màquina i va haver de fer una intensa recerca oral per dibuixar els plànols de la màquina, fer-ne la descripció i la història, l’any 1911.
Soler i Vilabella fou el primer a rescatar la berguedana de l’oblit. L’any 1980, Ramon Corominas i Camp va fer un altre exercici d’arqueologia industrial en construir una rèplica que es pot veure a l’Espai d’Interpretació de Berga. El 1998, el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, amb l’ajuda de Josep Canals, en va fabricar una que funciona amb algunes modificacions respecte a l’esquema de Soler i Vilabella, però que fa la doble funció per a la qual fou concebuda: l’estiratge i la torsió del fil.
Per saber-ne més
COROMINAS CAMP, R., «Arqueologia industrial. La berguedana o maixerina». L’EROL, revista cultural del Berguedà, núm. 32, Berga 1990, pàgs. 33-39.
SÁNCHEZ, A., «Les berguedanes i les primeres màquines de filar». A: MALUQUER, J. (ed.), Tècniques i tecnologia en el desenvolupament de la Catalunya contemporània, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2000, II, pàg.165.
SOLÀ I PARERA, A., «Filar amb berguedanes. Mite i realitat d’una màquina de filar cotó». Actes de les V Jornades d’Arqueologia Industrial de Catalunya, Manresa, 26-28 d’Octubre 2000, Ed. Enginyers Industrials de Catalunya, Col·lecció Cultura, Tècnica i Societat, 2002, pàg. 143-168.
THOMSON, J., «La introducció de les màquines jenny a Barcelona (1784-1789): primeres etapes en la creació d’una tradició de construcció de maquinària». Recerques, núm. 4, Barcelona, 2001, pàg. 125-146.
THOMSON, J., «Transferencia tecnológica en la indústria algodonera catalana de las indianas a la selfactina». Revista de historia industrial, núm. 24, Barcelona, 2003, pàg. 13-39.