Molt més que les esglésies, les universitats i els ajuntaments, els mercats són els veritables centres neuràlgics de pobles i ciutats, punts de trobada i generadors de vitalitat. Repassem la història de com han estat i com són aquests temples dels sentits, motors de l’activitat econòmica de la ciutat.
Text: Montse Armengol, historiadora
Imatge destacada: Mercat de la Independència de Terrassa. Wirestock Creators
Data: Novembre de 2022
L’ànima dels mercats a Catalunya
Fires i mercats ambulants han estat des d’antic un focus de dinamisme econòmic i de vida veïnal als nostres pobles i ciutats. Molt més enllà de la necessitat d’abastiment quotidià d’aliments, han estat i són punts de trobada, de coneixença i de comunicació dels vilatans i nouvinguts.
A cavall dels segles XIX i XX, a la majoria de pobles i ciutats del país, es comencen a construir edificis específics per aixoplugar el mercat, amb una tipologia arquitectònica nova i peculiar. La necessitat és clara: cal protegir les parades de les inclemències del temps i ordenar-les i dotar de serveis, malgrat que encara, en molts casos, als voltants del mercat permanent es continuïn concentrant parades a l’aire lliure. Però, en quin moment va començar el pas dels mercats a l’aire lliure a les instal·lacions permanents? Qui en són els promotors? A qui correspon la iniciativa, l’execució i la gestió? Com és la seva arquitectura específica? En quins referents s’emmiralla?
Nous temps, nous mercats
El fenomen està íntimament lligat a la industrialització del país, al creixement demogràfic i a la urbanització.
El creixement de grans ciutats va fer sorgir la necessitat d’instal·lacions fixes de mercat per assegurar el proveïment segur i eficaç de queviures. Aquestes noves instal·lacions influïren decisivament en la vida dels barris, esdevingueren centres econòmics i socials, dignificaren l’entorn immediat en el cas de barris humils, i generaren un sentiment d’orgull i identitat. Tant és així que, a banda del sentit utilitari i econòmic, sovint van ser vistos com edificis que mereixien una categoria, un tracte gairebé de monument. Són les catedrals dels sentits que concentraven i concentren sabors, olors, colors, la cridòria de venedors i la bullícia dels clients. Viles més petites van voler tenir també els seus mercats a imatge dels de la capital. Alguns, per dotar-los de categoria, els feien construir per arquitectes de renom; en la majoria dels casos, els arquitectes locals es van amarar dels recursos constructius i decoratius que eren referents en aquell moment, especialment del modernisme.
Però tot i la modernització, l’essència del mercat com a ànima del poble o ciutat i punt de trobada serà la mateixa. De fet, encara avui s’utilitza l’expressió «anar a plaça» pel record de quan els mercats s’organitzaven en espais oberts, sovint a les mateixes places on després serien construïdes les instal·lacions permanents.
Crystal Palace, un palau de ferro i vidre
El Crystal Palace, un edifici temporal dissenyat per Joseph Paxton el 1851 al Hyde Park de Londres per a l’Exposició Universal, va significar un nou concepte arquitectònic. Inspirat en els hivernacles —Paxton, de fet, era jardiner—, consistia en una immensa estructura de ferro i vidre que donava una extraordinària sensació de lleugeresa i permetia un espai diàfan d’altura i amplitud excepcionals. Va causar una gran sensació entre els visitants, ja que semblava que surés en l’aire i aconseguia una volta magnífica, de 22 m d’ample i 51 m d’altura.
Mercat de la Plaça de les Cols, a Vilanova i la Geltrú, el 1912. Va funcionar del 1732 fins al 1935. Arxiu MNACTEC / Fons Clemente Oliveró
Dels tendals i les porxades a una nova arquitectura
Fins a mitjan segle XIX Barcelona encara estava constreta per les muralles medievals. L’espai disponible per al mercat estava limitat i l’establiment de parades a les places i als carrers, cada vegada més nombroses, generava un caos formidable. A partir del 1835, les bullangues anticlericals, que van acabar amb la crema d’esglésies, i les desamortitzacions religioses, que van significar l’enderrocament de diversos convents —com el de Santa Caterina o el de Sant Josep—, van «alliberar» espais que, molt sovint, van ser ocupats per les parades dels mercats de cada dia.
Aquests mercats eren concebuts, en el millor dels casos, com a places porxades, sovint empedrades per evitar els fangars, amb clavegueres i fonts, amb parades que es muntaven i desmuntaven cada dia, cobertes per veles i tendals. Era evident que quedaven desprotegides, de manera que es va promoure la construcció del primer mercat cobert de la ciutat, el de Santa Caterina, que va ser inaugurat el 1848.
Altres ciutats catalanes van seguir processos similars. Es tractava de passar definitivament del mercat a l’aire lliure, amb taules i tendals desmuntables, a la intempèrie o sota el recer parcial de les porxades, al «paraigua de ferro» i a les parades fixes de disseny acurat, taulells de marbre i acabaments de forja. Tot i així, encara ara molts dels nostres mercats mantenen al voltant un sector ambulant per a les verdures, o bé de tèxtils i complements. De fet, la creació dels mercats estables va implicar una reorganització dels carrers i dels seus usos, i fins i tot una reforma moral (davant del record dels motins de les crisis de subsistència del passat, l’establiment tancat permet més vigilància de conductes descontrolades).
Gestors i promotors
Des dels inicis, l’organització del mercat ha estat d’iniciativa municipal. És l’ajuntament el que estableix les normes per garantir el compliment de l’horari, la higiene, el control de pesos i mesures, a més d’un estricte sistema de concessió de parades i permisos de venda. Com a construcció civil, és també l’ajuntament el que encarrega el projecte de construcció
o rehabilitació posterior de l’edifici.
Ja en època medieval s’entenia que era i funció i responsabilitat del «bon govern» de les ciutats garantir la subsistència dels veïns pel que fa a la qualitat, quantitat i preu just dels aliments bàsics. Formava part del concepte del «bé comú». En contextos de crisis de subsistència, de fam i epidèmies que feien estralls, les principals viles van organitzar un sistema de mercat protegit per assegurar l’alimentació col·lectiva. Els governs maldaven per aconseguir privilegis per disposar dels productes bàsics; així, Barcelona va protegir de manera estricta el proveïment del pa, un producte que històricament —i simbòlicament també— havia estat objecte de conflictes, i com a ciutat portuària va potenciar la importació de cereals.
Les Halles, París, avui. Va ser el gran mercat majorista del centre de París fins al 1968, quan es va reconvertir en centre comercial. Consistia en 12 pavellons d’estructura de ferro i vidre. Kiev Victor
Monopolis i normatives de control mercantil eren els mecanismes que permetien a l’administració municipal protegir i controlar el proveïment dels queviures. A més, l’ajuntament fixava el preu dels productes més importants i en vigilava els abusos. Però els privilegis urbans, sobretot després del 1714 i amb la implantació dels decrets de Nova Planta, es van debilitar just en un període que s’obria a grans onades de creixement de població. La implantació del liberalisme econòmic al segle XVIII, amb la defensa de la llibertat de comerç, que alguns teòrics argumentaven com el remei de les caresties, va obrir un camí de no retorn.
Amb tot, l’Ajuntament de Barcelona es va adaptar als reptes del segle XIX i va reconduir la seva capacitat d’intervenció en el mercat alimentari creant fórmules originals per mantenir el sistema de mercat protegit, com el mercat central i la xarxa de mercats municipals. D’entre els 12 que es van construir en aquell segle, 10 continuen en funcionament.
Al mateix temps, i en contrapartida a la liberalització del mercat, els municipis es feien càrrec d’altres aspectes comuns, com la salut pública. S’incorporaven les idees higienistes i això es reflectia en els mercats en aspectes com el control sanitari dels aliments i els sistemes de clavegueram, proveïment d’aigua, neteja i gestió de residus d’aquests espais.
El consum a Barcelona a mitjan segle XIX
L’Estadística de Barcelona del 1849, de Laureà Figuerola, recollia que, per alimentar una població de més de 186.000 ànimes, calia:
- 3,5 milions de kg de carn de xai, bou i vedella
- 15.000 porcs
- 200.000 gallines
- 200.000 hl de vi
- 489.465 quarteres de blat
- 1.344.440 roves de farina
- 10.964 quarteres de civada
- 40.438 quarteres de panís
- 55.063 quarteres d’ordi
- 326.000 roves d’arròs
- 62.000 quintars de bacallà
Alimentació i societat
Amb la industrialització, al segle XIX la societat es transformava en gran part de les ciutats catalanes i s’incrementaven les diferències dels nivells de vida. Això va comportar, entre moltes coses, una diferenciació alimentària: en les dietes s’hi van reflectir les diferències de classe, especialment en relació amb el poder adquisitiu, molt baix en el cas de les famílies treballadores, que tenien dietes poc diversificades, basades en el pa. Hi havia, però, a Catalunya, i especialment a Barcelona, un dèficit important de blat, que no es va solucionar fins a la construcció de la xarxa ferroviària i l’entrada del blat americà pel port de Barcelona.
Al segle XX, després de la guerra i la postguerra —amb la terrible precarietat alimentària que van comportar—, van sorgir altres formes de proveïment. Les botigues de queviures o ultramarinos van donar pas a botigues especialitzades per productes, i van aparèixer les grans superfícies —supermercats i hipermercats—. Van irrompre nous aliments i un producte com la llet, inexistent en la dieta fins a finals del XIX, es va convertir en un bàsic del cistell de comprar. La millora del proveïment i la distribució significaven canvis en les pautes del consum i una millora de la dieta en general.
Mercat Central de Riga. El més gran d’Europa, inaugurat el 1930. El formen cinc pavellons reutilitzats d’antics hangars de zepelí alemanys, als quals es va afegir decoració neoclàssica i art decó. Shutterstock / TICHR
Amb el retorn de la democràcia, la majoria dels ajuntaments van posar sobre la taula de prioritats recuperar la gestió dels mercats. És el cas de l’Ajuntament de Barcelona, que va apostar per recuperar i actualitzar la xarxa de mercats municipals al mateix temps que mantingué una posició majoritària en l’accionariat de Mercabarna.
El Born: el triomf de l’arquitectura de ferro
El 1871, l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per urbanitzar els terrenys de l’antiga Ciutadella, la fortalesa militar projectada per Pròsper de Verboom per controlar la ciutat arran de la derrota del 1714. El projecte presentat pel mestre d’obres Josep Fontserè va resultar guanyador. Incloïa, a més del parc, un conjunt residencial i un gran mercat.
El projecte, sota la direcció de Fontserè, va patir modificacions. Hi participaven com a arquitectes, entre altres de renom en aquella època, Elias Rogent i Antoni Rovira i Trias. Va arribar un moment, però, que possiblement per la rivalitat professional entre mestres d’obres i arquitectes, es confon l’autoria original. En tot cas, estructuralment el Mercat del Born va seguir el model francès de Les Halles, amb una gran carcassa de ferro produïda per La Maquinista Terrestre i Marítima entre 1871 i 1874.
El mercat es va inaugurar el 1876, inicialment especialitzat en la venda de peix. Posteriorment es va reconvertir en mercat majorista de fruites i verdures, beneficiat per la proximitat de les estacions de ferrocarril del Nord i de França. Va esdevenir el gran centre logístic de venda a l’engròs de la ciutat. Tanmateix, a punt de complir un segle de vida, el mercat majorista del Born es va considerar insuficient per atendre les necessitats d’una població creixent. Per això, el 1971 va tancar les portes i l’activitat es va traslladar a Mercabarna.
Una nova arquitectura
A mitjan segle XIX la tecnologia del ferro va permetre noves possibilitats arquitectòniques que van ser aplicades als mercats, inspirats en el Crystal Palace londinenc i Les Halles de París. Els nous mercats es van arribar a convertir en una de les manifestacions més evidents de l’orgull municipal, de la innovació arquitectònica, de la renovació urbana i de les noves formes de comerç i d’alimentació de la ciutat ja plenament capitalista.
Per construir un mercat s’havia de tenir en compte que disposés d’entrades àmplies amb patis per a la descàrrega del gènere i sortida dels residus, llambordes per al trànsit de carros, voreres de llosetes, portes de ferro, cancells per evitar els corrents d’aire, paviment a l’interior, clavegueram per al desguàs de les parades, en especial del peix, i cambres de fred, de gel al principi, cambres frigorífiques elèctriques més endavant.
Les reformes del segle XX
La tendència actual és remodelar els mercats tot mantenint estructures i elements originals i singulars, com a Sant Antoni de Barcelona o a Sant Feliu de Llobregat, al mateix temps que els transforma en mercats més espaiosos i funcionals pel que fa a prestacions i serveis, amb una oferta variada de productes, amb horaris ampliats i adaptats a les necessitats comercials del segle XXI, tenint en compte també, i per primer cop, criteris de sostenibilitat energètica. Sovint incorporen pàrquings subterranis, o fan una combinació de mercat i altres establiments (supermercats, llibreries, restaurants…) dins del mateix edifici; s’acompanya la reforma d’una urbanització i revitalització de l’entorn. Es fa front a noves maneres de comprar, a la competència dels grans supermercats, donant valor al mercat com a model de compra de proximitat, de manera que anar a plaça sigui avui tota una experiència, sense oblidar la cultura i l’essència d’una activitat tradicional.
La Boqueria: La catedral de la Rambla
Si bé el recinte data del 1830, les primeres referències del mercat que avui coneixem com la Boqueria són del 1217, quan ja es documenten taules de venda de carn a la riera de la Rambla, davant d’una de les portes de la ciutat medieval. De fet —i hi ha moltes hipòtesis—, és possible que el nom de Boqueria provingui de boc, perquè els caps d’aquests animals banyuts cridaven molt l’atenció sobre aquelles taules.
El 1470, a petició dels pagesos del Raval, s’hi va instal·lar una fira de porcs, i les pageses de les hortes de la zona van aprofitar per instal·lar-hi taules. Amb el creixement demogràfic del XVIII es feia evident que calia ordenar les activitats comercials de la ciutat. I això, unit a la reordenació de la Rambla per fer-ne un passeig elegant flanquejat per palaus i esglésies, com s’estilava en el Barroc, va portar a emplaçar un mercat estable a la rambla de Sant Josep, encara ambulant, que consistia en rengleres de calaixos de fusta amb tendals, cada cop més nombrosos.
A les dècades de 1820 i 1830 es regulava per edictes el lloguer d’aquests barracots, i per l’ús de taulells i cadires, balances i pesos. Es crearen també les figures que controlaven l’expedició de permisos de venda, la revisió dels pesos i mesures, la salubritat, l’abastiment de comestibles i la seguretat.
Aquell, però, també era el temps de les bullangues, les revoltes populars, i va ser degut a les flames d’una d’aquestes revolucions urbanes que es va gestar la construcció, a la fi, d’un mercat permanent. Perquè, entre altres esglésies i convents, va cremar el de Sant Josep, que va deixar pas a un gran solar. S’hi va obrir una plaça porxada monumental, primer, amb 340 parades de queviures regulades, que els paradistes cobrien de veles per protegir-se de les inclemències del temps. Per solucionar el batibull que creaven aquests tendals improvisats, el 1865 l’enginyer Miquel de Bergue va presentar a l’ajuntament el projecte d’una coberta de ferro de cinc naus. El projecte no es va dur a terme, però va servir d’inspiració per a la coberta que es construiria el 1914 per substituir unes teulades provisionals col·locades el 1874.
Un altre problema de la instal·lació era la llum. El mercat s’il·luminava de manera precària i deficient amb espelmes de seu, fins que el 1871 es van inaugurar els fanals de gas. A principi del segle XX, el mercat de la Boqueria ja era un dels indrets més populars de Barcelona. S’hi van anar fent millores, com ara la construcció, el 1911, del sector del peix a l’àrea central, i la instal·lació de la coberta metàl·lica el 1914. El mercat es modernitzava i les parades, que fins aleshores es muntaven i desmuntaven cada dia, eren substituïdes per establiments fixos que s’anaven millorant i guarnint.
Sant Antoni, a les portes de la ciutat
El 1860, l’enderrocament de les muralles de Barcelona marcava el tret de sortida del pla Cerdà. El seu model ortogonal, de quadrícula regular, preveia un repartiment de serveis: centre cívic, llar d’infants, escola, església i asil a cada barri, parc públic cada 1.500 m i mercat cada 900 m. Però l’únic equipament previst per Cerdà, emplaçat a la seva ubicació exacta, va ser el Mercat de Sant Antoni, que havia d’ocupar una illa sencera.
La primera pedra es va col·locar el 1872 i les obres van anar a càrrec de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, que va dissenyar una estructura de ferro de més d’11.000 m2, envoltada per una reixa amb vuit portes. Era un autèntic palau construït per La Maquinista Terrestre i Marítima, inaugurat el 1882, quan encara no hi havia gairebé cap edifici nou al voltant. En les cròniques de la inauguració es lloa la zona del peix, on les parades per a la pesca salada disposaven de piques de marbre; la d’aviram i caça, amb gàbies per al bestiar viu, i les parades de dolços i refrescos amb taules.
No va ser fins al 1929, que es va construir una marquesina que recorre el perímetre del mercat, per endreçar les nombroses parades que creixien al voltant. Era una solució que no tenia precedents. Un altre dels trets diferencials de Sant Antoni són els tres mercats en un: l’alimentari, el tèxtil i el dominical de llibres, tots tres molt actius. El mercat va actuar, i actua, de dinamitzador comercial de la zona. Un fet poc conegut és el paper de la comunitat jueva que es va integrar a Sant Antoni i al Poble-sec al primer terç del segle XX, una de les poblacions jueves més importants de l’Estat, bona part de la qual es va incorporar a treballar al mercat. El mercat va ser objecte d’una gran reforma per recuperar-ne tota la seva esplendor i deixar a la vista els vestigis que conserva al subsòl.
El mercat de Sant Antoni de Barcelona ha recuperat el seu esplendor després de la reforma recent. Frederic Ballell / AFB
Mercats emblemàtics
El Rengle de Mataró
El projecte de construcció d’un mercat cobert a la plaça Gran va sorgir de la mà d’Emili Cabañes el 1891. L’any següent, el de la inauguració, l’aleshores arquitecte municipal de Mataró, Josep Puig i Cadafalch, en va reformar la coberta, incorporant-hi una teulada de forma semicilíndrica, amb revestiments ceràmics blancs i blaus, maó vist i detalls ornamentals de ferro forjat.
Mercat Central de Reus
L’ajuntament va adquirir els terrenys a la dècada de 1930, va enderrocar el teatre que hi havia i hi va projectar un mercat modern i higiènic. El projecte inicial, del 1934, de l’arquitecte municipal Antoni Sardà, va quedar estroncat i es va reprendre el 1944. L’edifici no es va inaugurar fins al 1949. Hi havia un espai destinat a la venda al detall i un altre per a la venda a l’engròs, amb espais per a majoristes. El trasllat dels majoristes al Mercat del Camp el 1987 va plantejar la modernització de l’interior del Mercat Central després de gairebé 40 anys, que es va dur a terme sense tocar l’estructura monumental de l’edifici.
Mercat Central de Tarragona
Projectat per l’arquitecte Josep M. Pujol de Barberà i inaugurat el 1915, l’edifici està considerat un monument històric artístic. La remodelació recent, acabada el 2017, n’ha respectat bona part de l’estructura original. Així, un segle després de la construcció disposem, amb totes les funcionalitats actuals, d’un edifici modernista amb motius decoratius, serralleria, columnes de forja, cintes metàl·liques i la reproducció de la coberta original.
Mercat de la Independència de Terrassa
L’any 1903 l’Ajuntament de Terrassa va aprovar la construcció d’un mercat central al Raval de Montserrat per a la venda d’aliments al lloc on hi havia l’antic Hospital de Sant Llàtzer. La construcció de l’edifici va anar a càrrec dels arquitectes municipals Antoni Pascual i Melcior Vinyals. Va obrir el 1908 amb un nom que commemora el centenari de l’inici de la guerra de la Independència al 1808, malgrat que anteriorment a la inauguració se cita com a Mercat de la Llibertat. Conserva l’estructura metàl·lica més gran de la ciutat, amb 50 columnes de ferro colat que sostenen una coberta que afavoreix la llum natural a través de 4.000 claraboies de vidre. Originalment la planta soterrada fou destinada a les cavalleries, per a carruatges i cavalls.
Mercat Municipal de Tortosa
El 1877 l’arquitecte municipal Joan Hervàs va iniciar el projecte del mercat, però el 1884 Joan Abril, nou arquitecte municipal, modifica el projecte. S’inaugura el 1887. L’estructura està formada per 14 encavallades de ferro laminat, amb forma parabòlica i 26 m de llum, que se sostenen sobre els contraforts, d’obra cuita i pedra.
Per motius econòmics, molt elements del projecte d’Abril, que n’haurien fet un mercat singular, no es van dur a terme. És el cas de la claraboia i el ventilador centrals que recorrien la carena, un passatge interior elevat per col·locar-hi més parades. El mercat va quedar molt malmès durant la Guerra Civil i va ser reconstruït el 1941. La rehabilitació més recent és del 1996.
Mercat de Sant Feliu de Guíxols
Va ser projectat per l’arquitecte Joan Bordàs i Salellas, construït els anys vint del segle XX pel mestre d’obres Narcís Franquesa i inaugurat l’any 1930. És una gran nau que dona a tres carrers, amb estructura de ferro, i decoració exterior de vitralls i esgrafiats que l’acosten al modernisme. Ha estat històricament i segueix sent l’ànima de Sant Feliu, amb un gran mercat ambulant al voltant, integrat als carrers de la ciutat.
Mercat Municipal «La Plaça» de Sant Feliu de Llobregat
És obra de l’arquitecte local Miquel Pasqual i Tintorer, vinculat al modernisme. Es va inaugurar l’any 1884 amb l’objectiu de donar resposta a les necessitats d’un teixit urbà en procés de creixement. La reforma de l’any 2015 va ressaltar les parts singulars de l’edifici, com ara la cúpula, al mateix temps que va permetre un mercat més espaiós i funcional.
Mercat Central de Sabadell
El 1927, en el marc de la festa major, a l’esplanada anomenada Camp de la Sang, es va col·locar la primera pedra del que havia de ser el nou mercat de Sabadell. L’obra va ser un projecte de l’arquitecte local Josep Renom, precursor al nostre país en l’ús del formigó en àmbits no estructurals. Es va inaugurar al 1930 i va funcionar ininterrompudament fins a finals del 1998, quan a causa del seu deteriorament es va veure necessari rehabilitar-lo.
Mercat de Galvany
A Sant Gervasi, allà on hi havia un barri de xalets d’esbarjo de famílies benestants, que cada cop més esdevenien residències permanents, un dels propietaris, Josep Castelló i Galvany, va cedir uns terrenys per a l’ajuntament (1866) amb la voluntat que s’hi construís un mercat amb el nom de Galvany. L’edificació va arrencar el 1905, però es va aturar diverses vegades de manera que va trigar molt a culminar-se—es va inaugurar el 1927—. Es tracta d’un edifici modernista, de maó vist, en forma de creu compost per quatre naus que conflueixen en una de central, hexagonal.
Per saber-ne més
ARNÀS, G. i VICTORIO I ALSINA, M. Mercats de Barcelona (segle XIX). Barcelona: Albertí, 2016.
ARNÀS, G. i VICTORIO I ALSINA, M. Mercats de Barcelona (segle XX). Barcelona: Albertí, 2016.
BLASCO I ARASANZ, M.; MERCADER, A., i RENOM I PULIT, M. Alimentar Barcelona: ciutat, proveïment i salut. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2021.
NÚÑEZ, J., PRADAS; R., COLIT A i MARAGALL, P. Catalunya, un gran mercat. Barcelona: Mercabarna, 1990.
ORTEG A RO BERT , J.; TIELL RIERA, M. i ARMENTANO OLLER, N. Els Mercats. Barcelona: Districte de Sants-Montjuïc, Ajuntament de Barcelona, 2000.
OYÓ N, J. L. i GUÀRDIA I BASSOLS, M. Fer ciutat a través dels mercats: Europa, segles XIX i XX. Barcelona: Museu d’Història de Barcelona, 2010.
PROVANSAL, D. i LEVICK, M. Els mercats de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1992.
RENOM I PULIT, M. Alimentar la ciutat: el proveïment de Barcelona del segle XIII al segle XX. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2013.
SUCARRATS, J., Mercats, un món per descobrir. Barcelona: Flamboyant, 2000.
TOLRÀ , J. i CAZADO HODARA, G. Mercats de Barcelona. Barcelona: Angle, 2007.