Créixer en un lloc petit fa viure molt més la natura. I el geògraf Joan Nogué ho va fer. Es va criar al poble d’Hostalets d’en Bas, d’un centenar d’habitants, i a l’adolescència va anar a viure a Castellfollit de la Roca, amb un miler de veïns, però també al camp. Ja aleshores tenia una tirada innata cap al territori. Recorda que en les excursions que feia observava el paisatge. Segurament aquella mirada va fer la seva contribució quan Nogué va ajudar a posar en marxa l’Observatori del Paisatge, un espai de trobada entre les administracions i la societat civil en matèria de gestió, sensibilització i conservació del paisatge que va presidir fins al 2017. En paral·lel, i encara avui, és professor a la Universitat de Girona d’estudis del Paisatge i el Pensament Geogràfic.

Text: Carme Escales, periodista
Imatge destacada: Joan Nogúe, geògraf. Gemma Ventura
Data: Novembre de 2022

Ben aviat va tenir clar que estudiaria Geografia?
No. La història m’agradava molt, i va ser la meva primera opció. Fins i tot un estiu vaig estar a França participant en una excavació. Però ja al primer curs d’Història vaig tenir dos grans professors, el geògraf Enric Lluch, germà d’Ernest Lluch, i Maria Dolors García Ramón, que després em va dirigir la tesi. Ella arribava aleshores dels Estats Units amb moltes idees i amb la ment molt oberta. Per aquest motiu, al segon curs vaig començar Geografia, i estudiava les dues carreres en paral·lel. La geografia em permetia entendre molt millor quin és i ha estat el paper del medi físic en el desenvolupament de les societats humanes i, alhora, com aquestes l’han afaiçonat i transformat.

I és aquesta intervenció humana la que ens porta a parlar de la cultura del paisatge.
Pensant ja en el doctorat, em vaig especialitzar en temes de paisatge com a camp, com a idea d’estudi, i vaig descobrir que el paisatge ho és tot, és el que veiem i també tal com nosaltres el percebem. No el veiem igual tots, ni hi interactuem de la mateixa manera. El paisatge és molt cultural i social, i d’alguna manera el construïm socialment. En tenim un munt de proves, començant pels canvis en la percepció i la valoració del paisatge que s’han anat succeint al llarg de la història. El romanticisme, per exemple, posa en valor uns tipus de paisatge que fins llavors eren menyspreats o, si més no, desprenien una simbologia negativa, com ara les zones pantanoses, els deserts o la mateixa muntanya.

Ara, en canvi, sembla que sigui el més preuat que tenim, i que hem de salvaguardar a correcuita.
La natura és un ecosistema amb vida pròpia i li estem donant molt valor perquè ens n’havíem apartat molt. No sabem com funciona, si plourà o no, però ara sentim el desig de retornar-hi, pel canvi climàtic. Però si no convenim què ens ha passat, com hem arribat on som, i fem educació ambiental, no el recuperarem.

Ens hem passat de rosca?
Ara ja més del 50% de la població mundial viu en ciutats; en alguns llocs del planeta, fins al 70 % dels habitants hi viuen. Això no implica convertir la ciutat en la font de tots els mals, ja que la ciutat ben entesa com a espai de socialització és un dels productes més extraordinaris, però que més hem deformat.

Què hem fet més malament?
Hem urbanitzat a tort i a dret malbaratant un recurs extraordinari i no renovable com és el territori. No hem creat «ciutat» en el sentit originari de la paraula, és a dir, un espai de trobada i socialització, de treball i de consum, de vida en comunitat. En comptes d’això, hem creat espais urbans banals, sòrdids, sense ànima. Tampoc no hem estat capaços de fer conviure ciutat i natura, quelcom a què ja aspiraven els socialistes utòpics i els anarquistes vuitcentistes.

Joan Nogué

Joan Nogue, geògraf. Gemma Ventura

I, d’aquesta manera, hem marcat una frontera entre el món rural i l’urbà. Els hem aïllat.
La natura té les seves pròpies dinàmiques, que interaccionen amb aquella societat que hi viu al damunt, generant així el paisatge. El paisatge, sense algú que el contempli, no existeix. Per això la ciutat també és paisatge, malgrat aquesta percepció generalitzada i esbiaixada que associa la paraula paisatge només a espais naturals o, com a màxim, rurals. Aquesta és una visió de fa segles, pròpia d’Occident, de la cultura occidental, i té molt a veure amb els orígens de la paraula paisatge, coetanis amb l’aparició de la pintura del Quattrocento italià, al segle XV, i la pintura flamenca dels segles XVI i XVII.

De totes maneres, costa diferenciar paisatge i natura.
L’any 2005, quan es va fer la Llei del paisatge de Catalunya, va ser molt difícil fer entendre als diputats del Parlament que la definició de paisatge havia d’incloure els espais urbans, que fins aleshores els descartava. Ha passat a més països, i això és fruit d’una cultura que ha entès el paisatge des d’aquest prisma d’objecte estètic contemplat i gaudit des de la ciutat.

La Llei del paisatge neix per donar resposta a un descontentament cada cop més gran sobre com estàvem (i en part encara estem) transformant els nostres paisatges en aquell moment. El paisatge reflecteix molt bé la cultura d’un país, la seva identitat… quelcom que a vegades temo que els catalans no hem acabat d’entendre, com sí que ho han entès els suïssos, els anglesos o els francesos. Dins de la llei es va incloure l’Observatori del Paisatge, que va ser creat a finals del 2004.

Qui crea l’Observatori i amb quin objectiu es fa?
L’Observatori es crea a través d’un consorci que implica totes les administracions: Generalitat, diputacions i ajuntaments, també el sector privat, com en el seu moment va passar amb la fundació Territori i Paisatge, de Caixa de Catalunya, i universitats amb més sensibilitat per aquest tema. La seu de l’Observatori és a Olot. El Consell d’Europa va posar en marxa, l’any 2000, el Conveni Europeu del Paisatge, que és el primer tractat a escala europea en matèria de paisatge. Se signa a la ciutat de Florència l’octubre del 2000, i llança un missatge als estats membres sobre el perill que es perdi la idiosincràsia dels paisatges europeus. Tots els signants es comprometen a adaptar-lo en el seu organigrama jurídic, i la Llei del paisatge catalana, aprovada el 2005, és un calc del conveni europeu del paisatge, adaptat a la nostra realitat territorial i cultural.

Quins objectius assolits des de l’Observatori del Paisatge destaca?
Una de les fites aconseguides ha estat introduir el paisatge com a tema d’interès polític, social i mediàtic. El paisatge havia estat sempre un tema poc tractat i sobre el qual es preocupaven només els ecologistes, alguns artistes i alguns universitaris, en especial els procedents de Geografia. Des de l’Observatori s’han creat catàlegs dels nostres paisatges, amb un mapa final resultant que és ja a totes les escoles. Els catàlegs també serveixen per fer un urbanisme millor, i planificar més en temes com ara el turisme.

Ha mancat planificació consensuada en la urbanització de grans espais o només es pensava a poder rebre la migració dels pobles?
Hi ha hagut un excés de consum del sòl i conversió d’aquest sòl en urbà, i en aquests extensos espais urbans hem oblidat la idea de ciutat mediterrània compacta. S’ha venut molt bé aquest model per processos especuladors, i en els darrers 30 o 40 anys hem creat una enorme dispersió en el paisatge d’infraestructures i artefactes de tota mena, oblidant que el país és petit i el territori escàs. Aquest és un fracàs col·lectiu notable.

Serra del Tallat

Serra del Tallat. L’Observatori del Paisatge ha impulsat una proposta metodològica amb l’esperança que serveixi per ubicar millor els parcs eòlics. 4×4 Photography / Shutterstock

I hem abandonat els espais rurals.
Hem buidat moltes zones, ara marginals i no rendibles econòmicament, amb una economia familiar amb problemes de subsistència. L’abandó rural ha creat una mena de metàstasi forestal no gestionada i deixada al seu aire, que ha convertit el bosc en un autèntic polvorí. Si no es recupera el mosaic agroforestal i se segueixen abandonant prats, pastures i camps de cultiu, no hi haurà cap servei d’extinció d’incendis capaç d’aturar els incendis de sisena generació que estan a la cantonada.

La cura de l’entorn de les persones, a les ciutats, als pobles i al mig de la natura, depèn de cada persona individualment i, alhora, de tots col·lectivament. Si la consciència és la clau de tot, és una utopia arribar a conscienciar tothom?
La clau és la conscienciació, l’educació de la ciutadania, la formació i més implicació dels mitjans de comunicació. Des de l’Observatori del Paisatge sempre hem posat èmfasi en tot això. Les societats més cultes i formades necessiten menys lleis. Esdevens conscient quan tens la informació.

La recuperació dels edificis i estructures industrials i la seva transformació en museus o espais visitables és una beneficiosa sinergia entre l’ètica i l’estètica, la cultura i el paisatge, el passat i el present. És així?
Jo soc un gran defensor de la recuperació dels paisatges industrials que tenen personalitat i valor patrimonial, com és el cas de les colònies, i, en general, del que podríem qualificar com a paisatges hidroelèctrics. A la vora del riu Ter o del Llobregat es va conformar ja fa prop d’un segle i mig un nou paisatge industrial que avui té un interès enorme, malgrat que estigui en decadència en el context del capitalisme global. Aquelles fàbriques, aquells sistemes d’aprofitament de l’energia hidràulica, aquells canals paral·lels al riu principal, aquelles petites obres d’enginyeria s’integraven bé en el paisatge, perquè se solien servir de materials de l’entorn, treballats per artesans de la zona. Per tot plegat aquest llegat patrimonial és extraordinari, perquè ens explica molt bé la creació (pausada) d’un nou paisatge. No m’atreviria a dir el mateix dels actuals polígons industrials i parcs logístics, absolutament allunyats de l’entorn on s’insereixen i clònics arreu del planeta.

L’Observatori del Paisatge també ha donat a conèixer i posat en valor aquest patrimoni amb continguts com els dossiers digitals i d’altres publicacions.
Correcte. Un dels primers dossiers digitals que vam crear era un dossier sobre paisatges industrials, que ha anat acompanyat de diversos seminaris sobre el valor dels paisatges industrials patrimonials de Catalunya.

Per què creu que ha costat tant que aquests paisatges industrials adquirissin la categoria de «patrimoni»?
En el món del patrimoni s’ha tendit a valorar els grans elements patrimonials, i els petits, com ara les parets de pedra seca, les velles turbines o els canals als quals em referia, s’han tendit a menysprear, a valorar menys, quan, de fet, ens ajuden moltíssim a explicar com s’ha originat el paisatge industrial català. Sense la turbina, el gran edifici no funcionaria. Exemples com El Museu al Carrer impulsat pel MNACTEC —un projecte participatiu per aplegar fotografies i informació dels elements identificatius de la societat industrial que hi ha als carrers i paisatges de Catalunya— ajuden a conscienciar de tot això. És una iniciativa excel·lent, que hauria de rebre més suport. Gràcies a milers d’elements com són les petites cases dels peons o la publicitat dels anys quaranta i cinquanta, coneixem tot el context del món industrial.

Què s’emporta del seu pas per l’Observatori?
En faig una valoració molt positiva. Ha estat una escola d’aprenentatge, una experiència professional amb un equip excel·lent. I una manera de veure el patrimoni com no l’havia vist mai. M’he adonat cada vegada més que el patrimoni és un concepte integral i transversal. Trobo que el patrimoni natural i el cultural han d’anar molt més de la mà i que s’ha de donar molt més pes al valor patrimonial dels paisatges ordinaris i quotidians.