La pedrera del Foment

Si bé Caldes de Montbui és coneguda per les aigües termals, a cavall dels segles XIX i XX un altre recurs natural va ser tant o més profitós per a la vila: el granit

Text Raquel Castellà i Perarnau, conservadora del Museu d’Història de Catalunya. Comissària de l’exposició «Les pedreres de Caldes» al Museu Thermàlia de Caldes de Montbui.

Foto de portada: Els malladors o tasconaires feien una primera reducció dels blocs de pedra que queien de l’enderroc. Per trencar la pedra utilitzaven unes maces de ferro d’uns 7 kg de pes. Principis del segle XX. Col·lecció Josep Castellà
Data: Juny de 2019

Caldes de Montbui és sobradament coneguda per les aigües termals. Les característiques peculiars de les seves aigües fan que la vila sigui pràcticament única en tota la península. Caldes té, però, un altre recurs natural important: la pedra. A la primeria del segle XX, una de les pedreres més importants de Catalunya es trobava situada a la muntanya del Farell, al costat dret de la riera. Era la pedrera de Nostra Senyora del Remei, però tothom l’anomenava la pedrera del Foment. Es tracta d’un jaciment del qual es pot extreure granit fi blau. L’explotació de la pedra va esdevenir una activitat econòmica fonamental a Caldes, on, de fet, no només hi havia aquesta pedrera, sinó que l’activitat extractiva era tan intensa (fins a dotze pedreres, documentades a la primera meitat del segle XX) que ha configurat el paisatge i ha marcat la cosmovisió dels centenars de picapedrers que van treballar-hi.

L’era industrial i, sobretot, l’aparició dels primers vehicles de motor, van forçar la millora dels camins i vies de més trànsit. Va ser el moment de l’esclat de la llamborda: pedres de material resistent, tallades de forma prismàtica, col·locades una al costat de l’altra sobre una base de sorra. Les llambordes fetes a Caldes de Montbui eren d’un granit de gran qualitat, molt resistents a les glaçades, del tot impermeables i amb gran resistència a la compressió. La seva producció va servir per revolucionar l’aspecte de la via pública a bona part del país.

Aquelles pedres tallades manualment no només pavimentarien gran part de la Barcelona antiga i el seu Eixample, sinó que també abastirien gran nombre de poblacions catalanes (l’Hospitalet de Llobregat, Sabadell, Terrassa, Manresa, Vic, Roda de Ter…) i de l’Estat espanyol (especialment Saragossa). Fins i tot van travessar oceans per empedrar alguns sectors de San Francisco, a Califòrnia!

Antoni Piera i Sagués, la primera pedra

Antoni Piera i Sagués, més conegut com el Ros d’en Maiol (o Mallol) per la senzilla raó que era ros, és des- cendent de Can Bruixa una masia de les Corts. Els Piera compraven cavalls malalts, els curaven i després els revenien a un preu més elevat. Curar cavalls coixos i malalts era tot un art, molt pocs eren els afortunats que en sabien els secrets, per això la casa rebia el nom de Can Bruixa. Antoni Piera i Sagués es dedicava al transport de les teles de Can Batlló. Utilitzava carruatges tirats per cavalls o mules per transportar les mercaderies de Barcelona a Valladolid, passant per Saragossa i Burgos. El més probable és que mai s’hagués imaginat el pròsper futur que esdevindria a la seva família.

A principis del segle XX, la pedrera estava dotada de maquinària d’última generació. Vagó grua per al transport de roques grans. Col·lecció Josep Castellà

Tot començà amb el desplegament de la xarxa ferroviària. Aquest desenvolupament comportà que els teixits fossin transportats amb tren i que els traginers, com el senyor Piera, s’anessin quedant sense feina. Per seguir guanyant-se la vida i mantenir la família, Piera va comprar una pedrera als Batlló situada a Montjuïc. Ara, els carros li servien per dur els carreus de la pedrera a l’obra. Amb l’adquisició d’aquesta primera pedrera s’iniciava un futur ple d’èxits, alhora que es bastien molts dels carrers del nou Eixample de Barcelona. De Montjuïc destacà la pedrera Safont, que proporcionava una pedra molt apreciada que tenia un to més clar i rosat que les altres i que s’utilitzà per bastir la Sagrada Família i els principals monuments de la Barcelona de tombants del segle XIX.

L’explotació de les pedreres contribueix a la riquesa de la població. El setanta per cent de les llambordes que es consumeixen a Barcelona i altres poblacions, surten de Caldes. Avui dia Caldes no coneix molèsties del fang car tots els carrers són empedrats i nets. A.V.R. Caldes de Montbui, El Matí, 11 d’octubre de 1931

El 18 de març de 1893 el fill d’Antoni, Salvador Piera i Jané, va constituir la Societat Piera, Cortinas y Compañía juntament amb Narcís Cortina i Batllori i Josep Torras i Ferran. L’empresa, dedicada a l’explotació de pedreres i a la construcció, adquirí més sòls per a l’explotació a Montjuïc i aviat s’interessà per l’adquisició dels terrenys de la pedrera de Caldes de la família Castellvell. Volien dedicar-se massivament a la fabricació de llambordes, però la pedra de Montjuïc era poc apta per a aquest ús. La inauguració de la línia de tren Caldes-Mollet del Vallès l’any 1880, segurament, fou un factor clau per adquirir els terrenys i la pedrera.

Més endavant, sota el nom de Foment d’Obres i Construccions, SA, empresa registrada l’any 1900, els tres socis van seguir comprant pedreres per explotar-les. Part del capital inicial —cinc milions de pessetes— el van aportar la Banca Mas Sardà i la Banca Soler i Torra. L’any 1922, l’empresa es fusionà amb una altra, Construcciones y Contratas SA, i va passar a denominar-se Fomento de Construcciones y Contratas SA. De mica en mica va anar incorporant pedreres d’altres indrets de Catalunya. L’any 1924, l’empresa tenia més de cinc mil treballadors, comptant els obrers i el personal tècnic i administratiu.

El gran impuls de l’exposició de 1929

La pavimentació a base de llambordes es va generalitzar durant la dècada de 1920, una època de molta activitat industrial, i la seva expansió va anar molt lligada a la col·locació de les primeres vies de tramvia. A més, Barcelona s’havia de preparar per celebrar l’Exposició Internacional de 1929. L’esdeveniment va tenir un gran impacte urbanístic, amb obres de millora i acondiciament a tota la ciutat. Davant l’alta demanda de llambordes, molts veien com un somni poder entrar a treballar a la pedrera.

Empedrat del passeig del Remei de Caldes, el 1919. Fototípia Thomas. Col·lecció Josep Castellà

Quan es va començar a explotar la pedrera de Caldes, l’empresa va portar-hi molts dels antics treballadors de Montjuïc i els va col·locar als càrrecs de més responsabilitat. L’ofici de picapedrer era complex i calien uns coneixements especialitzats per dur-lo a terme amb garanties i per complir amb els criteris de productivitat exigits per la direcció. També van oferir feina a obrers procedents d’Itàlia, concretament de la ciutat de Carrara, experts en el treball del marbre —d’aquí que moltes famílies de Caldes tinguin cognoms italians—, de la província de  Castelló, on hi havia pedreres, i de les colònies del nord d’Àfrica. Els anys 1920 i 1924 se superaven els 400 tre- balladors. Tots eren homes, però també hi havia molts nens que hi començaven a treballar abans dels 11 anys.

Nous usos per a les pedreres

La pedrera de Caldes va tenir tant de renom que a la dècada de 1920 s’hi van arribar a organitzar visites guiades. Els grups sortien en tren des de Barcelona i podien observar in situ la tasca dels picapedrers. Meravellats per la destresa d’aquells obrers, els visitants deixaven els seus comentaris en un llibre de visites que encara es conserva. Avui existeixen arreu del món projectes innovadors que han donat una segona vida a antigues pedreres:

• Eden Project (Cornualles, Anglaterra) és un complex mediambiental que comprèn dos hivernacles en una antiga pedrera de caolí.
• Zip Below Xtreme (Parc Nacional Snowdonia, Gal·les) és una pedrera de pissarra que el 2015 es va convertir en l’atracció subterrània més llarga i profunda del món.
• Mega Cavern (Louisville, Kentucky, Estats Units) és una pedrera de pedra calcària convertida en un parc de més de 000 m2 amb 45 rutes per realitzar amb bicicleta.
• Carrara-city o Espace Carrara (Carrieres sur Seine, França) és un espai cultural dedicat a l’escultura i els treballs de la Es troba a l’antiga pedrera que va abastir de material a la basílica de Sant Denis, dins una àrea de protecció del patrimoni arquitectònic.
• El Coto las Canteras (Osuna, Sevilla) és una pedrera preromànica transformada en un auditori natural amb una decoració amb relleus que busquen imitar els de l’antic Egipte i Pèrsia. Una xarxa de senders recorre la pedrera, envoltada per més de 000 m2 de jardins.
• Pedreres de s’Hostal (Ciutadella, Menorca) és un gran univers laberíntic tallat en el terreny, fruit de l’extracció de la pedra marès per al seu ús en la construcció. La Fundació Líthica s’ha encarregat de preservar i rehabilitar aquestes pedreres que s’han regenerat com un gran jardí i com a centre de
• Cantera Espacio Cultural (Macael, Almeria) és una pedrera de marbre transformada en un auditori a l’aire Disposa d’un Centre d’Interpretació del Marbre i cada any celebren la recreació històrica «Canteros y caciques en la lucha por el mármol».
• Estadio de la Cantera (Braga, Portugal) és un estadi de futbol construït sobre el desnivell d’una
• Pedrera de St. Margarethen (Burgenland, Àustria) és una pedrera romana reconvertida en un impressionant auditori a l’aire És molt popular el festival d’òpera que se celebra a l’estiu en aquest gran escenari natural.
• Pedrera de Cueto (Santander) és una àrea pública que alberga un circuit cicloturístic, un sender, espais verds, un mirador i una àrea de jocs
• Monumento Natural de las Huellas de Dinosaurios (serra de Aire i de Candeeiros, Portugal). Durant l’explotació de la zona com a pedrera es van descobrir centenars de petjades de Ara acull circuits pedagògics i una àmplia oferta de visites guiades.
• Pedrera de l’Elies (Roda de Berà, Tarragona) és una antiga explotació lapídia. S’hi realitzen activitats culturals, especialment concerts a l’aire El Museu Arqueològic de Tarragona i l’Ajuntament de Roda de Berà han creat un itinerari per l’interior de la pedrera amb panells que detallen el procés tradicional d’extracció de la pedra.
• Parque de Las Canteras (Puerto Real, Cádiz) és un parc que recupera una antiga pedrera que es va repoblar amb espècies autòctones fins a crear un bosc
• Hotel InterContinental Shanghai Wonderland (Shangai) és un hotel de luxe construït a l’interior d’una gran És una autèntica obra d’enginyeria: té disset pisos i inclou un parc d’atraccions i una gran cascada. Els dissenyadors de l’hotel asseguren que és un projecte ecològic, ja que les pedreres abandonades solen utilitzar-se com a abocadors incontrolats.
• Pedrera de ciment Lafarge (Yepes-Ciruelos, Toledo) és un cas d’èxit en la recuperació de la diversitat de la flora. En l’àrea rehabilitada hi ha una reserva natural amb més de 190 espècies de plantes, i un refugi per a les abelles. L’espai és utilitzat per a investigacions universitàries.
• Pedrera Shek O (Hong Kong) és un reconegut exemple de rehabilitació ambiental i creació d’un ecosistema amb hàbitats adequats per a aus, mamífers i insectes.

Així es feien les llambordes

La pedrera treballava amb el mètode d’enderroc. Consistia a perforar galeries perpendiculars en la base de la muntanya, introduir-hi càrregues explosives i fer caure blocs compactes de fins a cent metres de llarg per setanta d’alt i catorze de fons, amb unes dues-centes mil tones de pes.

1. Les galeries eren uns passatges d’un metre d’amplada per cinc de llargària, amb l’alçada d’un home, on entraven carros o vagonetes per treure el Després les comunicaven entre elles amb túnels. Feta la perforació, la gran massa de pedra se sustentava només sobre els pilars que quedaven entre les galeries.
2. Els pilars s’enderrocaven amb cartutxos de Els barrinaires o picadors encenien la metxa, en una operació que requeria un gran coneixement de la tècnica i una vigilància permanent per tal d’evitar accidents. A l’exterior, un vigilant controlava els moviments de la massa rocosa, amb la utilització constant d’una plomada. Arribat el moment oportú, alertava els treballadors amb una corneta i el crit de «¡barreno va!» perquè s’enretiressin ràpidament.
3. L’explosió feia caure els pilars; el gran rocam s’esquerdava, queia i es fraccionava en grans trossos. Els malladors o tasconaires reduïen els blocs amb tascons, pics, maces i explosius. Eren auxiliats per les colles de peons. Cada colla disposava d’un aprenent, l’anomenat pinche o sagal, que portava les eines, el menjar i els bujols d’aigua.
4. Mitjançant carretons i vagonetes, quatre o cinc carretonaires portaven la pedra a la plaça de la pedrera, un indret prou espaiós per fer les Les fabricaven una parella d’homes: un feia de trencador (agafava la pedra i la preparava), i l’altre, el melonaire, la desbastava a cops d’escoda o de maceta fins assolir les mesures exigides, que podien ser molt diverses. A vegades, un mateix trencador feia parella amb més d’un melonaire: com més àgils eren, més cobraven, perquè treballaven a preu fet. El rebuig es posava dins d’una vagoneta que el transportava fins la matxucadora, que el convertia en grava.
5. El producte final es carregava en carros tirats per mules o bous i es transportava a l’estació del Calderí, el tren de Cada carro podia transportar prop de tres tones de llambordes. Un cop a l’estació, tres o més homes llançaven la càrrega als 46 vagons especials que es destinaven al transport de la pedra. En arribar l’any 1929, els bous i trens es van substituir per camions.
6. A més de l’encarregat que supervisava la feina, a la pedrera hi havia un o dos oficinistes i un o tres llisters (que controlaven el personal), un o dos marcadors (que assenyalaven amb pintura les llambordes acabades) i un basculero (que les pesava). Una brigada d’homes s’encarregaven d’arreglar els camins perquè no s’encallessin els carros carregats, especialment si havia plogut.

Vagues i conflictivitat obrera

En l’època de major activitat, la pedrera de Caldes tenia 400 operaris i gairebé un terç de la població de Caldes vivia de la fabricació de llambordes. Però no tot eren flors i violes. La vida dels picapedrers era dura. A més de l’esforç físic i de les condicions climàtiques, els treballadors sovint patien silicosi, una malaltia respira- tòria causada per la pols de la pedra. Per tot plegat els obrers reivindicaven millores en les condicions laborals. El 1903 es va produir la primera vaga de treballadors de la pedrera de Caldes juntament amb els de la pedrera de Montjuïc, que va durar dos mesos.

Carretes al camí del Foment o del Castellvell. Inicis del segle XX. Foto de Lucien Roisin. Col·lecció Josep Castellà

El 1904 hi va haver una altra vaga, i encara una altra el 1905, que es va allargar dotze setmanes. L’any 1910 va tenir lloc la més important de totes. Els treballadors van estar aturats durant més de mig any. Les queixes i reivindicacions no deixaven de ser les mateixes que les del segle XIX: l’acomiadament injust d’un company, els maltracta- ments rebuts per part dels superiors, poder allargar els minuts de les menjades per fer un merescut descans, i no treballar els festius. Les seves demandes no eren compartides per la direcció de l’empresa. A la Memòria de la societat d’aquest mateix any, s’hi pot llegir: «Los obreros de Caldas son muy revoltosos». L’actitud dels calderins durant les negociacions va ser força pacífica, tot i que la relació entre treballadors i direcció cada cop era més tensa. Arribats a l’1 de maig, la vaga es va radicalitzar i la Guàrdia Civil va reforçar la presència. Les dones i criatures dels vaguistes apedregaven els esquirols i acordaren no anar a comprar als comerços on els esquirols o els burgesos feien les compres habituals.

Segons la Memòria de 1919, les vagues i la conflictivitat havien provocat pèrdues irreparables, però tot i així l’exercici va acabar amb beneficis. L’empresa va fer un canvi d’estratègia i en plena agitació obrera va adquirir una propietat per fundar un ateneu cívic que calmés els ànims dels treballadors. Aquesta va ser la primera gran victòria dels picapedrers.

Al carrer Major hi havia fins llavors el cafè teatre de l’Avenç Nacionalista Republicà, entitat catalanista que volia oferir un lloc d’esbarjo per als obrers, però que va fer fallida; al mateix lloc, l’any 1919 va obrir les portes el Círculo Instructivo y Recreativo, i al cèntric carrer Mossèn Delger se situava la Cooperativa de Consumo de Nuestra Señora del Remedio, un economat amb moneda pròpia on els treballadors podien comprar queviures i altres articles de primera necessitat a un cost més econòmic. Així, part del sou retornava a mans de l’empresa.

Al Círcol s’hi organitzaven activitats culturals i recreatives. El teatre estava obert a tota la població, que esperava amb delit els espectacles: amb un poder adquisitiu relativament elevat, els obrers de la pedrera contracta- ven companyies de teatre i orquestres de renom. S’hi feien sardanes al matí, balls de tarda i de nit, «concierto vermouth», balls infantils i fins i tot «bailes de etiqueta».

Després de l’època daurada, l’explotació va tancar. Eren els anys de la Segona República i la Guerra Civil i els propietaris es van exiliar. El Foment tancà però va perviure l’esperit associatiu, perquè alguns obrers, en trobar-se sense feina, es van organitzar i van començar a explotar la pedrera del Salat fins que el juliol del 1936 la majoria s’incorporaren a l’exèrcit republicà. Després de la victòria franquista el Foment va reobrir la pedrera, però els nous materials de construcció eren una competència massa forta per al granit, i la producció va disminuir progressivament. El 2 de febrer de 1968 la pedrera tancà definitivament. Però moltes de les seves llambordes segueixen al seu lloc, indestructibles, suportant el pas dels vianants i els automobilistes del segle XXI.

Per saber-ne més

Castellà i Perarnau, , Les pedreres de Caldes (catàleg de l’exposició), Ajuntament de Caldes de Montbui, 2015.

Castellà i Perarnau, , «Carrers de pedra picada»,

Sàpiens, núm. 161, octubre 2015.

Una historiadora investiga la pedrera de les llambordes de Caldes | VOTV