El pintor de Tàrrega que ha culminat els frescos de l’església de Santa Maria de l’Alba ens parla dels records d’aquesta fàbrica de maquinària agrícola que va ser un important centre econòmic a la plana d’Urgell.

Text: Carme Escales, periodista | Fotos: Enrique Marco
Data: Novembre de 2022

Cal Trepat és un emblema per a l’Urgell, i un nom que resulta molt familiar a les cases de pagès de tot Catalunya, i de gran part de l’Estat. En el seu dia, va ser la SEAT catalana per a la gent del camp. Avui Tàrrega torna a tenir un referent tan extraordinari que reverbera a Catalunya, a l’Estat i fronteres enllà. L’església de Santa Maria de l’Alba i els 1.014 m2 de pintura al fresc amb què Josep Minguell Cardenyes, fill del poble, ens porta a l’imaginari una Capella Sixtina contemporània. De manera silenciosa, des del 2006, Minguell anava escrivint un altre capítol de la història del poble. I ara, Cal Trepat i Santa Maria de l’Alba són part dels camins de Sant Jaume i de Sant Ignasi. Amb parada i fonda, art i història per a visitants i pelegrins.

L’avi, i el pare del Josep Minguell Cardenyes eren artistes, pintaven com ell fa, amb molt d’interès i estima pels materials i els colors naturals amb què donaven vida als interiors d’edificis, esglésies, espais arquitectònics. La pintura era una part més de la vida a la llar on va créixer el Josep Minguell. Va conviure amb l’art com el que ara està veient la llum de càmeres de foto i televisions d’arreu que s’apropen a la capital de l’Urgell. Pinzells en mà, Minguell, tercera generació de pintors a la família, ha completat un dels més grans murals de pintura al fresc contemporanis.

La Creu de Sant Jordi i la Medalla d’Or de la ciutat concedides a aquest fill de Tàrrega reconeixen l’extraordinari treball de Josep Minguell: 1.014 m2 de frescos que han fet de l’església de Santa Maria de l’Alba de Tàrrega un objectiu de visita internacional. És la Capella Sixtina d’avui, un vestit artístic a l’interior del temple barroc del qual ara fa 350 anys es va col·locar la primera pedra.

Josep Minguell

L’artista amb una de les màquines de la fàbrica, que, com tota la resta de material, roman a les naus intacta, congelada en el temps.

Les pintures al fresc sobre els murs i els sostres de Santa Maria de l’Alba són ara un motiu més de parada a Tàrrega, i un interessant al·licient per als pelegrins del Camí de Sant Jaume i del Camí Ignasià. Les dues rutes passen per la ciutat, que té dos albergatges per als caminants. Un d’ells és a tocar del Museu Trepat, un altre gran argument per fer cap a la capital de l’Urgell. Avui hi entrem amb el pintor Josep Minguell.

Ningú de la seva família no hi havia treballat. I és ben estrany, perquè la prestigiosa fàbrica, en el seu moment d’activitat màxima, donava feina a més de mig miler de persones. Moltes famílies de Tàrrega i dels pobles dels voltants van viure de la seva producció de màquines del camp: dalladores i garbelladores d’allò més capdavanteres, segadores que conquerien el mercat. La firma urgellenca acompanyava la sega de pagesos de tot l’Estat. Era una màquina de fer màquines, que va començar fent els seus primers models de dalladora al carrer Ardèvol de Tàrrega. Inspirant-se en el model de dalladora McGormich, Josep Trepat iniciava, l’any 1914, un negoci que arribaria a ser com la Seat catalana. Aquella primera adaptació de la dalladora americana va significar els dos primers anys una revolució al camp català, i amb ella, un alleugeriment de les feines de la pagesia.

La marca Cal Trepat anava conquerint els trossos, les partides, les finques de pagesos com el l’oncle avi de Josep Minguell, en Quim Millet, que a la partida de Tàrrega anomenada Els Molars, feia anar la seva màquina de segar. Era l’oncle del seu pare, amb qui en Josep, de petit, havia passat molts estius. Un dels entreteniments que més li agradava era que l’oncle el pugés dalt d’aquella màquina. En Josep tenia cinc o sis anys, però ho recorda bé. «Era una màquina estirada per una mula que segava i deixava les garbes a punt. Feia molt soroll i corria enmig de les pedres, era com fantasmagòrica», diu. Però que el seu tiet el pugés al seient li encantava, encara que la màquina estigués aturada. «M’agradava perquè era seure elevat», recorda.

Cal Trepat

Cal Trepat va ser un veritable centre econòmic de la plana d’Urgell, amb gran pes en l’agricultura de tot Lleida, i una ubicació estratègica i propera al Canal d’Urgell. MNACTEC

Som a dins d’una de les 19 naus de Cal Trepat, i en Josep va omplint l’espai de records en la memòria. «Un que tenim tots els de Tàrrega d’aquell temps era la sirena de Cal Trepat. Marcava les hores de la ciutat, i el final de les classes, al col·legi. La sentien des de la rodalia, als trossos també. Era molt pràctic. Completava el toc de les campanes».

Els seus records de Cal Trepat són veritables vivències. «Per l’avinguda, la carretera que després va ser la Nacional II, baixaven els treballadors, amb un uniforme blau fosc, i en bicicleta. Semblava la volta ciclista, centenars de treballadors amb la roba de treball, aquesta era la diferència.

Quan sortien de treballar, duien les mans i la cara brutes del carbó», rememora el pintor Josep Minguell. «Encara recordo els sorolls de tot plegat, les màquines i la quantitat de gent que hi treballava. Era, però, un treball dur», afegeix.

Atrapat en el temps

Quan ets a Cal Trepat, tens la sensació que els darrers empleats van sortir de la fàbrica, a mitjan anys vuitanta, com si haguessin de tornar-hi a treballar l’endemà. Cadascú va anar cap a casa seva, i a l’interior d’aquelles naus va quedar tot igual. Aquest detall, tot al seu lloc, sense cap attrezzo de màrqueting per fer-ho atractiu, és el gran valor, haver permès que quedés allà atrapat en el temps. Eines de treball, les taules de dibuix… és el que ajuda a fer millor la immersió en l’ambient de l’època.

Josep Minguell

Cal Trepat va tancar les portes l’any 1985 deixant en el seu interior una col·lecció industrial històrica intacta.

Ja un cop tancada —explica en Josep—, jo hi havia entrat en una visita puntual, i em va impressionar. Era com si l’haguessin tancat la nit abans. Hi havia llapis a sobre de la taula, llibretes, eines…, tot estava intacte. Em va fer la impressió d’un lloc tan explosiu i dinàmic, autèntic, on el temps un dia es va aturar».

Quan anys més tard hi va tornar, l’antiga fàbrica ja era el museu que és avui, però en Josep va tenir la mateixa sensació: el temps aturat, i tot a punt per tornar a rebre els treballadors, cadascun al seu lloc de feina. «Crec que aquesta és la sensació que tenen els visitants, aquesta mena de regressió en el temps, veient la fàbrica intacta». Els criden l’atenció, per exemple, «les velles instal·lacions de fusibles. El passat al seu lloc em fa entendre la manera de treballar de l’època».

La petjada social de Cal Trepat al poble també la recorda el pintor de Tàrrega. «El treball a la fàbrica era una feina estable, l’empresa era molt apreciada; moltes famílies vivien gràcies a la feina allà, jo tenia veïns que hi treballaven. Era una feina més regular i més segura. Els pagesos, en canvi, sempre depenen del clima i el temps; tot és més incert. Treballar a Cal Trepat representava una feina més moderna, qui hi treballava tenia una altra mirada de la vida, més tranquil·la. Era la gran indústria, no hi havia res que s’hi pogués comparar», expressa Minguell.

Un espai per a l’art

Cal Trepat ha volgut destinar un espai de les naus a la creació artística, un altre atractiu per Minguell, que s’entreté a mirar les obres exposades. Són treballs artístics seleccionats al Festival Embarrat, impulsat pel Museu. Minguell és un referent de l’art a la ciutat. Quan va pintar el seu primer fresc l’any 1995 en una volta de canó de l’església de Cellers, pensava que aquella intervenció seria una experiència única, per la intensitat amb la qual s’hi va dedicar. I es va voler centrar en la recerca, recuperant documents i estudiant els pintors de frescos italians. Però a l’Espluga Calba ja l’esperava un altre mural.

«El fresc —diu— més que una tècnica, és una manera d’entendre l’art. La pintura es projecta en l’arquitectura i va directa als ulls de l’espectador. Amb pigments minerals, la imatge connecta de manera especial amb els colors de la natura». Minguell somiava una gran obra, com a repte conceptual on pogués posar en joc tot el seu potencial. I a l’església de Santa Maria de l’Alba ho ha aconseguit. Allà, quan era petit, hi havia vist el seu pare enfilat a les bastides, pintant frescos als laterals, i va pensar que seria un somni pintar la nau central. Ha estat un treball molt discret del qual ha gaudit cada dia. En cinc fases, i amb alçades de més de 20 metres, ho ha completat.

Josep Minguell

Minguell a l’espai de Cal Trepat que llueix obres d’art contemporani.

«Ara que som a l’era digital, he notat que la gent és molt sensible a les emocions directes, i això ho noten també els visitants de Cal Trepat. L’espai, la disposició de tot, tal com era, fa sentir-se com els treballadors d’una fàbrica d’inicis del segle xx. Tant a Santa Maria de l’Alba com a Cal Trepat quedem immersos en el que veiem; l’espai predisposa a sensacions especials. I en tots dos casos el visitant ha de fer un trànsit físic i també mental de preparació, fer-se a la idea del moment, en tres dimensions».

Racons i sensacions

  1. El Museu Cal Trepat de Tàrrega organitza l’Embarrat, festival de creació d’art contemporani. En una de les naus, l’antiga fàbrica ha destinat un espai per exposar algunes obres seleccionades. Que l’art pugui rebre aquesta acollida en un entorn amb tanta història fa pensar en la gran fita assolida per Josep Minguell a l’església de Santa Maria de l’Alba del poble, que es va construir ara fa 350 anys.
  2. Minguell va quedar meravellat de com tot a dins de les naus de Cal Trepat va romandre intacte: llapis, llibretes, eines… Va tenir aquesta mateixa impressió el primer cop que hi va entrar, quan encara no era un espai obert per a les visites, i va a tornar a sentir el mateix quan hi va entrar un cop ja havia estat declarat museu.

Dades pràctiques
Museu Trepat de Tàrrega
Adreça: Av. Josep Trepat i Galceran, s/n. 25300, Tàrrega
Telèfon: 973 311 616
Horaris: Totes les visites han de tenir la confirmació del museu. Els diumenges hi ha visita guiada a les 12 h. No és necessària la reserva prèvia.