Text Montse Armengol, historiadora
Data: Juny de 2021
D’ascendència esparreguerina, el seu pare va néixer a la colònia Sedó i cinc generacions de la família van treballar-hi. La mare va ser teixidora; el pare, manyà; l’avi, paleta; l’àvia, filadora a les contínues. Hi tenia tietes, oncles… Tothom de la família de la Gràcia Dorel-Ferré va treballar en un espai o un altre de la fàbrica Sedó. És per això que ha pogut entendre i descriure com ningú el funcionament d’aquesta colònia del Llobregat. També ho explica la seva formació com a historiadora, així com la seva vocació per l’ensenyament i la difusió del patrimoni industrial. El seu llibre Les colònies industrials de Catalunya: el cas de la colònia Sedó (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992) és encara avui una obra de referència per entendre aquest fenomen industrial tan català.
Ja fa 30 anys que va publicar la tesi sobre la colònia Sedó. Com és que ha tornat al mateix tema?
No he deixat mai d’estudiar la Sedó, i no obstant això, encara hi ha molta feina per fer. En aquests moments estic dedicada a dues tasques: un llibre de difusió des de l’Associació per a la Defensa del Patrimoni de la Colònia Sedó, per posar-lo a l’abast dels visitants, i una publicació científica que amplia la meva tesi i amb l’actualització de les investigacions.
Desveli’ns algun dels aspectes nous que inclourà aquest treball.
Especialment, he indagat sobre les famílies fundadores de la fàbrica de riu i de la colònia posterior, la dinastia Puig, que venia de Vilanova i la Geltrú. Puig i Catasús va tenir la idea original de la fàbrica de riu, que va ser el punt de partida, a partir del 1850, de tot el que vindria després. Parlem d’un temps en què havia pocs mitjans, i d’un país incomunicat. El fill, Josep Puig i Llagostera, de ben jove va viatjar arreu d’Europa, on va visitar els principals llocs industrials. Ell va ser qui va transformar completament la fàbrica del pare, a una escala mai vista a Espanya. En qüestió de cinc anys, la va fer créixer extraordinàriament. Va tenir la idea de fer una resclosa quatre quilòmetres riu amunt i canalitzar l’aigua en pendent cap a quatre turbines que donarien una força de 1.200 CV, impressionant en aquella època. Però Puig i Llagostera va morir jove, als 42 anys.
El seu successor va ser Antoni Sedó, que va seguir tot el que havia dibuixat el seu antecessor.
Vista aèria de la colònia Sedó, que destaca per la seva gran extensió. Autor: César Barba
És curiós que el successor no fos de la família.
Puig i Llagostera i Sedó es van conèixer a Madrid perquè tots dos estaven ficats en política. Jo tinc el pressentiment que es tenien confiança perquè eren francmaçons, però ara com ara no ho puc confirmar. Els tres fills del Sedó el van succeir. Tots tres es van coordinar per dirigir la fàbrica amb diferents papers: Lluís, la part política (va ser governador del Banc d’Espanya); Arturo dirigia la part tècnica des de Barcelona, i Martí era la part visible en el dia a dia de la fàbrica; a ulls dels treballadors, era l’amo, i vivia a la colònia. Això va ser fins a la guerra, quan la fàbrica va ser col·lectivitzada. Durant el franquisme la fàbrica va funcionar de manera autàrquica; semblava que havia renascut el sistema de colònia Feia la sensació que tot rutllava bé. Fins que, amb la crisi del petroli i amb l’obertura de les fronteres, a finals dels anys 1970, la indústria espanyola no va poder resistir la competència del mercat asiàtic i es va ensorrar.
Vostè va conèixer l’últim Sedó. Com va ser, per a una filla d’obrers, trobar-se amb l’amo? Es pot fer, a partir d’ell, un retrat robot de la personalitat de «l’industrial català»?
Vaig tractar amb Xavier Sedó, que va ser l’últim gerent, per a les meves recerques. Em va obrir els arxius d’empresa, em va ajudar molt i vaig tenir-hi una relació de simpatia. Però, de la meva banda, va ser una sensació estranya. Hi havia una petita distància entre ell i jo; sentia la diferència que jo era filla —i neta, i besneta— d’obrers i ell, fill dels amos. Ara bé, un retrat de l’industrial català, a partir d’una única persona o d’una nissaga, no gosaria fer-ho.
Per exemple, li va fer la sensació que ell i/o els seus antecessors exercien el paternalisme de què tant es parla en el món de les colònies?
«Paternalisme» és una paraula que em fa nosa. Hi ha milers de paternalismes a tot arreu, i hi ha moltes maneres de gestionar el personal d’una fàbrica: és el que a França anomenen enginyeria social.
A Espanya, com a tot arreu, el paternalisme anava lligat a la religió. A la colònia Sedó els amos no eren especialment carques, però la presència de l’Església sempre marca molt. Aquesta mena de paternalisme religiós va lligar molt bé amb el franquisme: marcava la moral, la jerarquia.
A la seva tesi, defuig l’argument que les colònies existien per aïllar els obrers de la conflictivitat social de les ciutats.
A finals dels anys setanta, abans que jo fes la meva tesi, prevalia la idea que les colònies s’havien localitzat fora de Barcelona per garantir la pau social. Però a la meva tesi vaig mirar de rebatre aquesta idea. He intentat demostrar que, per necessitat, els amos havien d’anar a buscar l’aigua. Només cal veure que a finals del segle xix tots els salts d’aigua ja s’havien comprat.
Les colònies depenen del port de Barcelona per a la compra del cotó i per a la sortida del teixit acabat, així que van seleccionar punts de riu que no fossin no gaire lluny de la capital. Van prioritzar això abans d’anar als rius molt més cabalosos però que són més lluny. Així, les colònies industrials són el pati del darrere de Barcelona. La raó, per tant, de les colònies industrials és purament tècnica i energètica, hidràulica. Ara bé, és evident que també cal fer enginyeria social; si no, la fàbrica no funciona.
Turbina hidràulica de la Colònia Sedó. Autor: César Barba
D’altra banda, tampoc no és cert que a les colònies no hi hagués conflictes. El segle x XIX a ser un segle d’antagonismes molt forts, i fins a inicis del segle XX, les vagues i els disturbis van marcar la història de la colònia Sedó, com la de totes les fàbriques. Com totes les fàbriques de riu, que depenien de la força de l’aigua, els estiatges i les sequeres eren èpoques d’acomiadar obrers, i aquesta incertesa del treball alimentava una lluita permanent. Això es va solucionar en part gràcies a l’arribada de l’electricitat; aleshores el treball va poder ser més fluid. Però de raons per a conflictes, sempre n’hi va haver. Els amos, al segle XX, van imposar el treball a preu fet, que condemnava els obrers i les obreres a treballar sense parar per tenir un sou decent…
Expliqui’ns algun aspecte que li cridés l’atenció arran de les seves converses amb Sedó.
Durant la Guerra Civil, la fàbrica va ser col·lectivitzada. Quan van tornar els amos, van trobar la fàbrica impecable, millor que com l’havien deixat, segons em va remarcar Xavier Sedó. Això em va impressionar: els obrers van cuidar les eines de treball. Hi ha coses que mereixerien explicacions. A mi em va fer pensar en el text de Lafargue, El dret a la peresa, que critica els obrers per tenir cura de les màquines responsables de la seva servitud.
Tornant a la tesi, va tenir vostè un vincle estret amb el doctor Jordi Nadal.
Amb el doctor Nadal vam tenir una relació intensa d’amistat i de treball. Va ser al tribunal de la meva tesi i es va interessar molt en la meva recerca. Una altra persona de referència per a mi va ser Louis Bergeron, que va ser el gran introductor del concepte de patrimoni industrial a França. Va ser el meu director de tesi. En aquells anys, a inicis dels anys vuitanta, participàvem plegats d’una gran aventura intel·lectual: identificar i salvaguardar els testimonis de la industrialització. Per primera vegada una fàbrica podia ser valorada com un monument. La qüestió estètica ja no era l’única per valorar el patrimoni. Això va ser molt engrescador per als historiadors. També ens vam adonar que el fenomen de la Revolució Industrial no era una característica única d’Anglaterra. Vam obrir una reflexió històrica molt interessant.
«Durant la Guerra Civil, la fàbrica va ser col·lectivitzada. Quan van tornar els amos, la van trobar impecable: els obrers van cuidar les eines de treball.»
A l’entrevista que li vam fer a Eix, núm. 3, Nadal es lamentava del poc valor que se dona al patrimoni industrial davant de, per exemple, les esglésies. I argumentava que hi ha molta més gent que té un vincle amb una fàbrica que no pas amb una església o amb un castell.
Hi estic totalment d’acord. De fet, no tenim experiències concretes ni comprensibles amb les esglésies ni amb els castells, i en canvi, tothom pot entendre el funcionament d’una fàbrica. Els espais, els usos i el procés d’una fàbrica són totalment accessibles al nostre coneixement. En canvi, entrem en una església i podem gaudir de l’estètica, però no entenem el perquè de l’arquitectura, ni la relació dels espais i la litúrgia.
Com valora la implicació de la societat civil, de l’activisme, en la valoració de la memòria i el patrimoni?
Jo formo part d’una associació d’estudi i difusió del patrimoni que és molt activa, l’Association pour le patrimoine industriel de Champagne-Ardennes. El grup de partida, fa més de 20 anys, vam ser un grup de professors; la vam fundar per defensar la problemàtica del patrimoni industrial d’aquella regió. A Catalunya també hi ha molts grups per a la defensa de llocs concrets; el teixit associatiu és molt complet.
Imatge històrica de la colònia Sedó. Font: Arxiu Colònia Sedó
A partir de la seva experiència a França, com valora el tractament del patrimoni industrial a Catalunya?
Catalunya és un concentrat d’actuacions que estan molt bé i d’altres que no ho estan gens. D’una banda, hi ha el sistema del MNACTEC, que m’agrada molt: a partir de petits museus escampats per tot el país, explica què va ser la industrialització i el paper que va tenir Catalunya durant dos segles. És un sistema molt conegut i molt ben valorat internacionalment.
Però, d’altra banda, hi ha actuacions que han estat desastroses, especialment a Barcelona, per exemple a la zona de Nova Icària, on la singularitat catalana de les cooperatives, dels ateneus, s’ha esborrat. Les rehabilitacions i els nous usos és un altre fenomen que, especialment a Barcelona, m’ha decebut molt. Fàbriques reconvertides en despatxos, en centres comercials, sense conservar-ne ni tan sols el record… És una banalització del patrimoni que ha esborrat la identitat del lloc. Em sento traïda. És clar que no es pot conservar tot, però no costa gaire preservar el record del que allò va ser en origen. Per exemple, a la Farinera del Clot hi han deixat a dins unes màquines, però enlloc no es diu què era aquell edifici abans ni per a què servien. El Vapor Vell de Sants, avui una biblioteca, tampoc no té cap informació que en guardi el record.
En canvi, el CaixaForum em sembla una reconversió ben feta, l’han encertada: s’ha conservat amb molt de respecte per la fàbrica que havia estat i està molt ben explicada.
Els vincles familiars i la recerca que ha pogut fer al llarg dels anys, li han permès parlar amb testimonis de primera mà. Ens pot explicar alguna anècdota de l’univers colonial?
Un aspecte que em va sorprendre molt, quan parlava amb la família de la feina, va ser que no la sabien explicar. Havien treballat durant anys davant d’un teler, i no sabien dir-me com funcionaven els mecanismes. He trobat poca gent que sabés descriure’ls. Sempre que li preguntava, la meva mare només em deia una cosa: «Era una feina d’esclaus». Quan ella era molt jove, vora 15 anys, va tenir una incidència a la fàbrica. L’obsessió de les teixidores, el que més els feia patir, era fer un forat a la tela, cosa que passava si la llançadora no agafava tots els fils. Era el que més temien. I un cop li va passar. Va cridar al majordom i aquest li va etzibar: «Aquest forat te l’hauries d’haver fet al ventre!». La meva mare es va espantar molt. L’endemà, la seva mare —la meva àvia— la va acompanyar a la fàbrica i la van canviar de lloc. Aquesta anècdota la vaig explicar a un periodista. Després vaig veure una pel·lícula que recreava el món de la fàbrica, i succeïa això mateix: havien utilitzat la meva anècdota familiar publicada en un diari. El que passa és que no van captar el sentit de la frase, l’agressivitat i la por que va provocar. Això em fa reflexionar sobre com és, de difícil, reproduir fidelment el passat, tenint en compte com eren les relacions en aquell moment.
El món laboral, de fet, sempre ha estat basat en pors i les jerarquies. Sí, però també he recollit petites anècdotes quotidianes de companyonia, delicioses. En els anys vint del segle passat, un grup de noies del torn de nit, en el descans a la fàbrica, van escriure en paperets el nom dels nois de qui estaven enamorades. Els van rebregar i els van tirar a una palangana amb aigua. El paperet que s’obria, descobria el nom del futur promès. En aquell moment passava per allà l’amo, don Martín Sedó, que feia la ronda de nit. Els va preguntar què feien, i se’n va anar tot somrient…