L’institut de secundària La Llauna és un magnífic exemple de reutilització d’un espai fabril al cor d’una ciutat industrial, Badalona, que va arribar a tenir més de 1.000 fàbriques i tallers.

Text: Rosa Serra Rotés, historiadora

Al número 89 del carrer Indústria, cantonada amb Mossèn Anton, a Badalona, a tocar de la via del tren i davant de la fàbrica d’Anís del Mono, s’aixeca, imponent, La Llauna, una singular fàbrica que va ser restaurada i reconvertida en institut d’ensenya- ment secundari entre els anys 1984 i 1991. Tot un repte en què els arquitectes Enric Miralles i Carme Pinós van excel·lir, una feina reconeguda amb un premi FAD d’interiorisme, i una obra que va formar part del projecte de Josep Torrents i Alegre Grafting Architecture. Catalonia at Venice, que va representar Catalunya a la Biennal d’Arquitectura de Venècia del 2014 i que amb 14 obres més van mostrar fins a quin punt es possible actualitzar una arquitectura tradicional.

La intervenció a l’antiga fàbrica G. de Andreis, nom abreujat de Gottardo de Andreis Metalgraf Española, una empresa dedicada a la fabricació i a la litografia d’envasos metàl·lics, coneguda popularment com La Llauna, era molt complexa.

Un repte majúscul

L’edifici, aixecat a principis del segle XIX, havia acabat la seva història industrial el 1980. No és difícil imaginar l’estat de conservació en què es trobava després d’una llarga i complexa història que inclou ampliacions, bombardejos durant la Guerra Civil i un final de crisi, especialment evident en l’estat de conservació global, des de les cobertes fins a les estructures, des dels forjats fins a la singular decoració exterior. Per això té tant de valor l’opció de fer front a la seva restauració i a la seva reutilització per a un ús de gran compromís cívic, el d’allotjar un centre d’ensenyament en una ciutat i en uns anys de mancança de tota mena de serveis per a una població que no parava de créixer. I és que les restauracions patrimonials requereixen no solament recursos econòmics, sinó, com en aquest cas, també coneixement del passat, respecte pels valors que representava l’edifici —cultura obrera i industrial— i convenciment sobre el que significava urbanística- ment una actuació d’aquest tipus per al barri del Progrés. Tot això en uns anys difícils, de crisi econòmica, com ho van ser els vuitanta.

Badalona necessitava amb urgència un nou centre d’ensenyament secundari. L’Ajuntament no disposava de solars, però sí que era propietari de la gran fàbrica La Llauna. L’institut no va ocupar la totalitat de la fàbrica, un gran edifici de quatre plantes, que va necessitar una valenta transformació interior per poder encabir-hi els nous usos, lluny dels que avui definirien el programa. I és que, transcorreguts més de 25 anys, les necessitats d’espai dels centres educatius han canviat extraordinàriament. A tall d’exemple, podem recordar que quan es va inaugurar no es necessitaven aules d’informàtica, avui indispensables.

El pati, aleshores i avui, és part indestriable de qualsevol centre educatiu. A La Llauna encara l’esperen, i el que inicialment es va intentar resoldre amb una àmplia planta baixa, com un espai lliure, amb ram- pes i escales que es van repetint l’una al costat de l’altra per tal de permetre la ràpida circulació d’estudiants, un gran hall pensat per descansar entre les classes, tot i l’encert, no ha pogut substituir la funció del pati.

La fàbrica va ser interpretada com una gran caixa, com la més gran de les llaunes que s’hi fabricaven, capaç de contenir les noves funcions: l’eliminació de forjats de les plantes intermèdies va permetre redimensionar les alçades i aconseguir plantes lliures sostingudes amb pilars de formigó i de fosa, amb sostres de revoltons ceràmics suportats sobre bigues de gelosia. Tota la intervenció es basa en el respecte de les preexistències estructurals; la coberta se sustenta amb encavallades de fusta i peces metàl·liques.

Durant anys la tercera planta va quedar per obrar. El creixement en el nombre d’alumnes i els nous requeriments van permetre, després de temps d’espera, ubicar en els més de 1.500 m2 les noves aules de grup classe, la d’idiomes, la de música i les d’informàtica. Amb tot, La Llauna, com tots els centres d’ensenyament, plens de vida, demana intervencions constants, a l’interior i a l’exterior, on massa sovint pateix els efectes d’un vandalisme que malmet l’excel·lent façana.

Posteriorment, annexada a la fàbrica, s’hi va construir l’escola primària Progrés, que també té part de l’antiga façana de la fàbrica a la banda del carrer d’Eduard Maristany.

institut la llauna

Les façanes de La Llauna donen personalitat tant a l’institut com al barri que l’acull, el Progrés. Teresa Llordés.

Una decoració de mosaics i estucs

El més característic de la fàbrica són les dues façanes principals: la del carrer Indústria i la del carrer Eduard Maristany. Aquesta última, a tocar de la via del tren, incorpora òculs ceràmics d’un gran mosaïcista del modernisme, Lluís Bru i Salelles. Van ser instal·lats entre els anys 1908 i 1918, i representen, a la part superior, els escuts d’Espanya, de Sampierdarena —d’on era originària l’empresa, a tocar de Gènova— i de Badalona, o, si més no, l’escut de Catalunya amb unes onades a sota.

Hi ha un òcul desconcertant que representa l’erupció d’un volcà: segons M. Dolors Bocanegra, aquest mosaic representa el repte i el perill d’iniciar una nova fàbrica. A la façana del carrer Indústria destaquen els motius que recorden una lira. És una petita variació, una abstracció, d’un motiu ornamental molt recurrent en l’arquitectura secessionista vienesa, que, per exemple, trobem a la Majolikahaus d’Otto Wagner. Una franja de finestres amb columnes crea un ritme de buits que equilibra la pesadesa del cos massís. Aquest recurs ja va ser utilitzat per C. R. Mackintosh al Willow Tea Room de Glasgow, del 1903.

En definitiva, els estucats, els ritmes creats a la façana i la forma de les finestres apropen La Llauna als edificis d’Otto Wagner i J. M. Olbrich, i a l’arquitectura de la secessió vienesa.

Llaunes d’abans. Te’n recordes?

L’any 2007 el Museu de Badalona va organitzar una magnifica exposició amb prop de 400 objectes de llauna fabricats per la G. de Andreis: capses de fruita confitada, de galetes, de safrà, pots de cafè. De pebre, de confiteria, de bombons, de galetes, sidral. Pomades, de llustre per a les sabates, d’insecticides, de pólvora, de cigarretes… Cartells publicitaris de vermut, de xocolata, formatges, cerveses, companyies d’assegurances…

Comissariada per Núria Sadurní Puigbó, que també és l’autora del magnífic catàleg, l’exposició fou possible gràcies a la col·laboració de Cisco Farràs, impulsor del gran projecte de recuperació d’espais i botigues antigues de Salàs de Pallars.

  1. Peladilles, fruita confitada, galetes, carquinyolis i dolços en general són productes que encara avui valoren molt la presentació en llauna.
  2. Anís del mono. Caixa de llauna per allotjar l’ampolla, també de produïda a Badalona.
  3. Aigua Fournier. Placa publicitària de llauna.
  4. Laxen Busto. En ocasions, la llauna és apta per a medicaments. És el cas d’aquest conegut laxant.

La fàbrica i el barri industrial

Al llarg del segle XX les diverses onades immigratòries,  procedents de diverses zones de l’Estat espanyol, van provocar un creixement espectacular de Badalona, una ciutat d’indústria diversificada —metal·lúrgica, química i la confecció— arran de l’arribada del ferrocarril el 1848. El 1869, al carrer del Progrés hi havia la fàbrica de xarols Le Boeuf, la refineria de sucre Fontrodona i la fàbrica de gas de Jaurés i Cia, que subministra- va l’enllumenat públic de Badalona.

El 1905 es va posar en marxa la metal·lúrgica Gottardo de Andreis, dedicada a la fabricació d’envasos de llauna litografiada per a conserves, ultramarins, cafè, cacau, galetes, espècies, oli, pastisseria i rebosteria, suplements nutricionals, medicaments, betum,  pintura,  etc. Va arribar a ser la principal fàbrica d’envasos de l’Estat espanyol. També fabricaven rètols publicitaris i una gran varietat de joguines. Va arribar a tenir un miler de treballadors, que van protagonitzar intensos episodis de reivindicació laboral entre el 1920 i el 1936, any en què la metal·lúrgica fou col·lectivitzada i destinada a la fabricació de material de guerra, concretament cartutxeria i baines.

Inicialment, la fàbrica constava de dos pisos, però al cap de cinc anys va caldre ampliar-la i s’hi van afegir dues plantes més al costat del carrer Indústria, que es va decorar amb motius florals i grans volutes. La fàbrica va continuar creixent fins al 1922; fou obra de Joan Amigó i Barriga, tot i que a partir del 1915 els plànols van signats per Jan Maymó, perquè entre el 1914 i el 1924 Amigó era arquitecte municipal de Badalona i la llei prohibia que fes obres per a particulars.

Amigó és l’arquitecte de referència a Badalona durant els primers 30 anys del segle XX, no només perquè fou l’autor de les cases residencials de la burgesia industrial, sinó també perquè ho fou dels principals edificis fabrils de la ciutat: la fàbrica Giró, la fàbrica Anís del Mono i la de Gottardo de Andreis, exemple destacable de la influència secessionista, i més concretament d’Otto Wagner a Catalunya. Tanmateix, no s’observa en la decoració de les façanes un calc mimètic de cap obra dels mestres centreeuropeus ni escocesos. Amigó va partir de les fonts directes que tenia a l’abast, ja fos a través de viatges, làmines, revistes o llibres, per copsar el canvi d’estil que es propugnava des d’Europa i va adaptar aquests ensenyaments al seu propi gust o al dels clients.

Refeta dels bombardejos del 1938, el gran conjunt industrial va treballar incansablement fins que la forta competència dels plàstics va posar fi a la seva història. Després de crisis successives, el 1980, l’empresa va suspendre pagaments, i tota l’illa de cases va poder passar a mans de l’Ajuntament. El 1984 va ser declarat Bé Cultural d’Interès Local.


Per saber-ne més

BOCANEGRA MARCOS , M. Dolors, «Els mosaics ceràmics de la Llauna», Carrer dels Arbres, 3a època, núm. 21, 2010, p. 107-120.

BOHIGAS GUARDIOLA, Oriol, «Joan Amigó Barriga. Otro modernista desconocido», Cuadernos de Arquitectura, núm. 63, 1966.

HERNÁNDEZ TUDELA, Anna, «La influència de la secessió vienesa: l’arquitecte modernista Joan Amigó Barriga, estat de la qüestió», III Congrés Internacional Art Nouveau CoupDeFouet, 2018.

SADURNÍ PUIGBÒ, Núria, Llaunes d’abans, te’n recordes?, Museu de Badalona, Badalona, 2012.

ROVIRA, José María et al., «Reconversión de la fábrica La Llauna en Instituto de BUP, Badalona (Barcelona), 1984-1986», Enric Miralles 1972-2000, Fundación Caja de Arquitectos, 2011, p.85-94.