Afortunadament cada vegada hi ha menys centrals termoelèctriques actives, per la seva incidència nociva sobre el medi. Però què se’n pot fer, d’aquests edificis grandiosos inhabilitats? Analitzem diversos casos d’èxit a Europa.
Text: Rosa Serra Rotés, historiadora
Foto de portada: La Centrale Montemartini, a Roma, és avui una extensió del Musei Capitolini. Font: Rosa Serra
Data: Juny de 2023
Des que el maig del 2000 la Tate Britain va obrir les portes de la secció d’art contemporani, la Tate Modern, no hi ha gairebé ningú que visiti Londres i no entri al majestuós edifici que generosament deixa veure de manera gratuïta una extraordinària exposició permanent. És el museu d’art modern més visitat del món i el tercer en general, després del Louvre de París i del Museu Britànic, també a Londres. Però poca gent sap que l’edifici és una antiga central tèrmica.
De la central de Bankside a la Tate Modern
Dissenyada per Sir Giles Gilbert Scott, l’arquitecte de les cèlebres cabines telefòniques vermelles, la central es va construir en dues fases entre 1947 i 1963, davant mateix de la catedral de Sant Pau, i es va clausurar el 1981. Després del tancament, es van estudiar dues opcions: enderrocar- la per aixecar un edifici de nova planta o adaptar-la a un nou ús. El concurs internacional per a la creació de la Tate Modern a l’antiga central termoelèctrica de Londres va tenir lloc el 1994; s’hi van presentar 148 projectes i el jurat va escollir el dels suïssos Herzog & De Meuron.
Les obres van començar el 1996 i la Tate Modern es va inaugurar el 2000. L’obertura va significar un impuls al desenvolupament econòmic i cultural de l’àrea de Southwark, i un exemple mundial d’aposta pel desenvolupament d’una zona urbana degradada, en convertir-la en un nou focus de dinamisme, de creixement i de desenvolupament econòmic. El nou ús de la central termoelèctrica de Bankside ha creat escola.
“Màquines i déus” a la central de Montemartini
Amb aplicacions més modestes quant a pressupostos i dimensions, però no per això menys interessants, destaca la reconversió de la central termoelèctrica Giovanni Montemartini, situada al centre de la Roma industrial, al costat del Mattatoio i del Gazometro, dels mercats centrals, de la fàbrica de sabó i detergents Mira Lanza i d’estructures portuàries del Tíber.
Inaugurada el 1912 com a empresa pública de la ciutat, funcionava amb vapor i dièsel, i es coneix amb el nom de l’economista Giovanni Montemartini, autor d’un llibre sobre els serveis públics i la municipalització. La central modernitzada tecnològicament i amb ampliacions al llarg dels anys, va funcionar fins a finals de la dècada dels seixanta, quan van començar els debats sobre els seus usos futurs. El projecte de restauració, encarregat a l’enginyer Paolo Nervi, es va focalitzar en el nucli central del complex, a les sales de turbines i calderes, entorn de les quals es concentraven els edificis històrics.
És un exemple fantàstic d’arquitectura industrial reconvertit, el 1997, en un nou centre expositiu dels Musei Capitolini, on s’hi van traslladar centenars de magnífiques peces arqueològiques que es conservaven als seus magatzems. Si a la Tate Modern la central es va convertir en contenidor, a Montemartini la central dialoga i s’integra amb la gran escultura, pintura i mosaic romans: marbres i bronzes, tessel·les i pintures al costat de la turbina i de la maquinària que va convertir el carbó i l’aigua en electricitat. L’exposició, amb el nom de «Màquines i déus», és un diàleg sorprenent entre dues èpoques, entre dos llenguatges artístics, i entre dues branques de l’arqueologia, la clàssica i la industrial, que interpel·len al visitant sobre el repte, sempre constant, de la conservació del patrimoni, i també sobre els canvis i el progrés.
El que inicialment era una experiència museogràfica temporal, va esdevenir el 2001 un museu permanent. La Centrale Montemartini es va enriquint amb nous espais i exposicions, i mostra una part de la impressionant col·lecció de la Sovrintendenza Capitolina ai Beni Culturali, conservada als magatzems durant anys. El novembre del 2016 el museu es va ampliar amb l’obertura de la Sala de Calderes núm. 2, on es van exposar els vagons del tren del papa Pius IX, construïts el 1858. El 2021 es van ampliar les sales dedicades als impressionants mosaics romans del període comprès entre els segles I aC i IV dC.
Altres exemples de reconversió
L’any 1975 va tancar portes la històrica central termoelèctrica Tejo, la més gran de Portugal, que abastia Lisboa i tota la seva regió. Ubicada al barri de Belém de la capital portuguesa, fou ampliada en diferents etapes des de la inauguració el 1909, l’última el 1941-1951, amb la construcció de calderes d’alta pressió, el cos de més dimensions de la central.
La central termoelèctrica Tejo acull avui el Museu da Electricidade. Font: Antoni Vilanova
Tot i el tancament, la ciutat va reconèixer la seva aportació i el valor com a arquitectura industrial, i el 1986 fou declarada Imóvel de Interesse Público. El 1990 s’hi ubicà el Museu da Electricidade, que entre 2001 i 2005 va ser completament restaurat i acull un nou discurs museogràfic per poder mostrar també el funcionament de la central. Conserva els cossos de baixa pressió, la sala de màquines d’alta pressió (1914-1930), la sala d’aigües (1938-1951), els diversos tallers de la central i el conjunt d’edificis antigament pertanyents a l’antiga refineria de sucre, datats de finals de segle XIX i principis del segle XX, que avui allotgen el Centre de Documentació i el dipòsit del museu.
Santralistanbul és un complex cultural i artístic de 118.000 m² inaugurat el 2007 a la que fou la central termoelèctrica de Silahtarağa, a Istanbul. Està integrat al campus de la Universitat Istanbul Bilgi i ocupa tot l’espai del que fou la primera central termoelèctrica de l’Imperi otomà, que es posà en marxa el 1914. Ihsan Bilgin, el rector de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat d’Istanbul Bilgi, fou el responsable de la coordinació de la restauració i dels projectes que s’encarregaren per als equipaments complementaris, dissenyats pels arquitectes Nevzat Sayın (biblioteca) i Emre Arolat (edifici multiusos); Han Tümertekin es responsabilitzà de restaurar i projectar el Museu de l’Energia.
Si a la Tate Modern la central es va convertir en contenidor d’art, a Montemartini la central dialoga i s’integra amb les escultures.
A la part superior del Corn d’Or, al districte d’Eyüp, la central fou clausurada el 1983. Avui allotja una exposició d’art modern, el Museu de l’Energia, i una bona colla d’equipaments culturals —amfiteatre, sala de concerts, residència per artistes, biblioteca— i de serveis —cafès i restaurants—. A les sales de màquines número 1 i 2 del Museu de l’Energia els visitants tenen l’oportunitat de veure les turbines fabricades per AEG, Brown Boveri, Siemens i Thomson Houston; la sala de control, que supervisava la generació d’electricitat i la transmissió a diferents districtes d’Istanbul, s’ha conservat intacta.
Projectes en curs
La vella central de Hanasaari acollirà el complex museístic més gran d’Hèlsinki, la capital de Finlàndia, el 2024. Les obres de restauració de la gran central, construïda el 1909, remodelada el 1960, el 1967 i el 1974, responen a l’ambiciós projecte de trasllat del Museu d’Art d’Hèlsinki (HAM), actualment ubicat a les instal·lacions del Palau de Tennis del 1937, i dedicat a l’art modern i contemporani, tant finès com internacional.
La central reconvertida en museu no allotjarà la totalitat de la col·lecció, de més de 10.000 peces, perquè el projecte museològic ha previst repartir els diferents equipaments per la capital finesa, des de places públiques fins a biblioteques, escoles i sales d’exposició, constituint itineraris i exposicions temporals en constant moviment.
Es vol que el nou museu esdevingui un gegantí centre de cultura urbana, representació artística i d’activitats dels grans museus que hi ha actualment a la ciutat, i ho farà “de manera sostenible i sobre la base del desenvolupament, els coneixements i la investigació tecnològica”, segons consta a l’informe Art i cultura a Hèlsinki 2030, elaborat per un grup de treball independent dirigit pel responsable de l’Hèlsinki City Orchestra, Aleksi Malmberg.
I, una vegada més, Londres: la central de Battersea
Els diferents projectes de reutilització i salvaguarda de la gran Battersea Power Station és llarga, des que va posar fi a l’activitat industrial el 1983, després de 50 anys de la inauguració de la primera fase, el 1933. El 1955 subministrava una cinquena part de l’electricitat de Londres. Des de la fi de la seva etapa com a generadora d’electricitat que va ser declarada monument i els projectes s’han anat succeint, l’un darrere l’altre: des d’un parc temàtic sobre la revolució industrial fins a l’estadi de futbol del Chelsea o el que ha acabat sent, un complex comercial, d’oci i habitatges.
És l’edifici més gran de maó vist d’Europa i es va fer mundialment conegut quan el 1965 fou l’escenari de la pel·lícula Help! dels Beatles, i el 1977 a la portada de l’àlbum Animals, de Pink Floyd. El cantant Bruce Dickinson, de la banda anglesa Iron Maiden, hi va gravar el videoclip de la cançó «Man of Sorrows» (1996). La central ha estat també escenari del videojoc de Codemasters Dirt 3, i apareix a la televisió en el primer capítol de la segona temporada de Sherlock, la sèrie de la BBC.
El projecte de reconversió de l’estudi Wilkinson Eyre, que fou aprovat el 2011, ha comportat la recuperació de l’edifici de la central, que ara s’alimenta amb energia de biomassa, i la creació d’un nou barri amb restaurants, botigues i centres de congressos i reunions. Es va inaugurar el 14 d’octubre del 2022.
A la gran sala de turbines de l’antiga Battersea Power Station s’ha instal·lat el centre comercial amb un centenar de botigues; les sales per a esdeveniments i bars s’ubiquen a les sales de control, i 46.000 m2, entre ells la gran sala de calderes, s’han destinat a oficines. Els 254 apartaments, que van començar a ser ocupats el 2017, s’han ubicat als extrems del gran complex industrial, i se n’han conservat l’estètica i els materials originals. Un ascensor permet enfilar-se al capdamunt d’una de les imponents xemeneies, de 109 m, per veure una panoràmica de Londres.
S’hi arriba amb metro i l’entorn és un gran espai per a vianants. A Battersea tot és gran, també la inversió econòmica que ha fet possible la seva transformació, uns 10.200 milions d’euros, i els edificis que envolten la central, criticats per la seva proximitat i per les grans dimensions que tenen.
La reconversió industrial de la tèrmica berlinesa de Klingenberg
No tot són reconversions en centres culturals. La central de Klingenberg (Heizkraftwerk Klingenberg) continua generant energia. Fou la tèrmica del districte berlinès de Berlín-Rummelsburg, entre l’espai ferroviari i el riu Spree, dissenyada per Georg Klingenberg, pioner en la construcció de centrals modernes, i Werner Issel, i es va convertir en un model per a una nova generació de centrals tèrmiques.
Fou la tèrmica més gran i moderna d’Europa quan es va inaugurar el 1925, i destaca enmig del paisatge berlinès per les dimensions, 11 plantes pel que fa a l’edifici administratiu; l’estructura pont que uneix, per sobre del carrer; les dues parts de l’edifici, i el revestiment d’obra vista vermella, que va fer escola.
Fins al 1960 els veïns del barri de Lichtenberg van patir la contaminació provocada per la combustió del lignit de la conca minera de Lusacia, fins que es van instal·lar noves xemeneies amb filtres que en van reduir notablement els efectes.
Des del 2017 la central continua funcionant, ara modernitzada, perquè en comptes de lignit fa servir gas natural per proporcionar energia a les calefaccions de més de 300.000 habitatges i establiments de la part est de Berlín, de la mà de l’empresa sueca Vattenfallm.