Pugem al tren en un viatge a l’encontre d’històries que llisquen sobre rails. El poeta nét de ferroviari, ens acompanya al Museu del Ferrocarril de Móra la Nova

Text Carme Escales, periodista
Fotos Enrique Marco
Data: Juny de 2019

En tren, una manera serena i més aprofundida de viure l’experiència del viatge, Carles Duarte descriu com arriba a les Terres de l’Ebre. El viatge en tren és el seu modus de transport predilecte. Sempre que pot el tria. Com avui. En tren des de Barcelona ha fet cap a l’estació de Móra la Nova, a tocar del motiu de la seva visita: el Museu del Ferrocarril. Dalt del vagó, el poeta ha tingut temps per llegir, per escriure i per deixar-se distreure per imatges que el cridaven per la finestra, vinyes del Priorat i el mar acaronant la costa. «Tenint l’oportunitat tecnològica de viatges molt més ràpids, de relació tan fugaç i precipitada d’observació del paisatge i les persones, el tren et retorna a una forma diferent de concebre i sentir el temps».

Els vincles de Carles Duarte amb el ferrocarril són previs al seu néixer. El seu avi patern, Alfons Duarte, va conduir els trens de Madrid a Barcelona i de Barcelona a Portbou. Als anys vint, aquell avi vivia i treballava al poble de Garcia, a la Ribera d’Ebre. Després ho faria a Vilanova i la Geltrú i a Barcelona. El 18 de maig del 1938, en un bombardeig molt a prop de l’estació de França des d’on sortia guiant el tren cap a la frontera, va morir. Gràcies al quilomètric, un passi per viatjar en tren de franc per als fills dels ferroviaris, aquest va ser el mitjà de transport familiar.

Per això en Carles se sent molt a gusta al Museu del Ferrocarril. «M’agrada tot el que hi ha aquí», confessa. «Des de l’explicació de com funcionava la sala de comandament, per la tecnologia que s’hi va desenvolupar i per les experiències humanes que el tren va acollir. Són espais màgics, ressò d’estimació del paisatge que forma part del meu imaginari familiar».

“El tren et retorna a una forma diferent de concebre i de sentir el temps”

Els primers viatges de festeig amb qui ara és la seva dona van ser en tren. A Llançà, a la Molina… Durant les vacances d’estiu en família, amb els pares i el seu germà, també anaven en tren: a Salou, a Blanes… El pare d’en Carles havia anat en tren a Carcelén, a Albacete, d’on era el seu pare. «El tren formava part de la nostra quotidianitat».

Entre locomotores salvades de la desaparició i l’oblit, que fan patxoca al museu de Móra la Nova i fan romandre presents els records i les vivències llunyanes i properes del poeta, de tantíssims passatgers i ferroviaris, dalt del tren, Duarte parla del viatge en solitari: «És un viatge més íntim, una mena de memòria d’un mateix, una placidesa. Deixes la maleta dels neguits a fora del tren i, després, quan arribes, la reprens. En el viatge en tren hi ha un punt d’evasió que la literatura i el cinema han sabut aprofitar per sortir d’un món i endinsar-nos en un altre».

Espai cordial, espai de trobada

Comencem la visita al Museu del Ferrocarril de Móra la Nova en l’espai on es recrea l’oficina del cap d’estació. Taula, cadira i gorra al penjador parlen de les tasques diàries de l’ofici. De costat, una vella taquilla recupera- da, amb finestreta de vidre per dispensar els bitllets, ens porta a imaginar tantíssims perfils de persones que hi devien haver fet cua. Igual que el parell de maletes carregades sobre un portapaquets amb rodes que trobem a l’entrada del museu, tot són elements que fan volar la imaginació, tant o més que els vagons de principis del segle passat restaurats com a memòria viva del tren, espai de trobada i d’interacció. «Les persones m’interessen molt», diu Carles Duarte. «I el tren és un espai cordial on seus amb gent de moltes menes. Veus moltes vides en un viatge en tren. Pots iniciar converses, amb paraules, o a través de mirades i gestos. Hi ha tot un navegar a través de la vida dels altres».

En bancs encarats d’un compartiment estret conversem. «Als escriptors se’ns fa inevitable el desenvolupament de la imaginació, en estar al costat de la gent», diu. Caminant entre les gegants, impressionants màquines de tren en la més gran de les naus que són part de les instal·lacions del museu, Duarte explica una de  les etapes de la seva vida, del 1979 al 1989, fent viatges de matinada, de Pineda de Mar a Barcelona, quan feia el diccionari etimològic amb el lingüista Joan Coromines.

“El tren sembla sempre esperar la teva atenció”

«Casa seva era a 50 m de l’estació de Pineda. Era un home molt nocturn. Jo aleshores treballava a la Generalitat. Quan acabava la jornada, agafava el tren i me n’anava a Pineda. Sopàvem junts, una sopa de farigola, un bistec… i ens posàvem a treballar: 10.000 pàgines escrites amb una màquina Underwood», recorda. Es feien passar la son menjant xocolata Suchard. I, amb un dels primers trens del dia, en Carles tornava a la ciutat, a reenganxar amb la seva altra feina. En el camí d’anada, escrivia poemes, i de tornada, les nits eren viatges.

El vincle amb el territori

Duarte va centrar la seva tesi de llicenciatura en l’estudi i l’anàlisi dels Costums de Tortosa, un llibre del 1272 que en 600 pàgines recull minuciosament la vida al territori, des del codi legal, les professions i el paper de la dona fins a les comunitats religioses. I amb el fotògraf Manuel Cohen van dedicar un llibre, Absència, als edificis abandonats del nucli antic de Tortosa. Ell hi va posar poemes.

Voluntaris que fan lluir la història

Tornem a Móra. Retornem al museu, on el soroll de pics sobre ferro ens torna a fer tocar de peus a terra en l’ara, enmig de les espectaculars locomotores. Són mà- quines restaurades, xassís antiquíssims, vagons oxidats que han estat rescatats del mig d’un camp vora una estació. Aquí ho posen tot a punt: anivellen, poleixen, pinten i deixen admirable cada peça. Ho fan voluntaris, amics del ferrocarril com en Josep Francesc Moragrega, el nostre guia. Ell ens destaca la importància que va tenir una estació tan petita enmig d’un gran recorregut com és Barcelona-Madrid. Móra la Nova l’any 1892 va ser designat el punt on es faria el canvi de locomotores—s’havia de fer cada 150 km— i lloc de relleu també de la tripulació. Això significava molta vida: tallers per arreglar i fer el manteniment dels trens, cantines i allotjaments per a la gent que baixava i volia dinar o sopar. «No es pot explicar la història de Móra la Nova sense l’acció del tren i la seva estació», apunta Duarte.

I el museu on som és el gran llibre desplegable que ho explica, mostrant eines mecàniques clau en la bona mar- xa de la circulació dels trens, sistemes mecànics de canvi d’agulles que són veritables ginys humans precedents del cervell informàtic. Asseguts en un vagó que sembla sortit de l’Orient Express, Duarte no estalvia èmfasi en el protagonisme del ferrocarril en la Història de la humanitat. «Aquestes màquines tan poderoses, fascinants, van ser construïdes en un moment de desenvolupament tecnològic enorme. Els trens tenen a veure amb un salt molt gran en la vida de les persones, en la generació d’economia. Amb ells vàrem deixar enrere el carro per transportar grans quantitats de matèries», explica. «Els trens ens parlen del gran repte d’aprofitar energies com el carbó per generar riquesa econòmica i de relacions humanes. Un tren és un pont en moviment que uneix pobles, i un espai de trobada de persones», afegeix.

“Veus moltes vides en un viatge en tren”

«I és molt bonic que tota la restauració d’aquests vestigis aquí a Móra la Nova la facin voluntaris», destaca el poeta barceloní. «El llegat dels museus és el dipòsit que ofereix a la nostra generació el gruix de la nostra existència. Una de les veritables lliçons de la història és que qualsevol petjada és important perquè nosaltres en som la suma. Com deia molt bé Jorge Luis Borges, “la història universal té un sol autor que és anònim”. I ser conscients d’aquest llegat de segles ens fa més savis i lúcids, ens ajuda a entendre més el sentit de les nostres vides».

Després d’aquest poètic passeig per les sales i naus del Museu del Ferrocarril, ara sabem que amb poemes Duarte ompliria maletes, vagons i vies que tantes coneixences varen propiciar a partir de l’estació de Móra la Nova. «La figura d’un tren no et cansaries mai de contemplar-la, pensant en tot allò que hi queda associat: el moviment, el joc, la imaginació, són formes de presència que sempre t’atrauen. El tren sembla sempre esperar la teva atenció».

Museu del Ferrocarril de Móra la Nova
Estació, s/n. 43770 Móra la Nova.
Tel. 616 091 470
Obert tots els dissabtes i diumenges i festius excepte l’1 i 6 de gener, l’11 de setembre i el 25 i 26 de desembre.
La visita sempre és guiada, a les 11.30 h i a les 17 h. Durada de la visita: 1 h i 30 min.
Entrada general: 8 €.