Albert Elfa, periodista, va néixer i viure fins als vuit anys a la vall pirinenca on avui tornem, cercant l’origen de la llum

Text Carme Escales, periodista
Fotos Ana Meneses
Data: Novembre de 2020

Aigua i muntanyes van regalar a la Vall Fosca l’interruptor per donar llum a Catalunya, el trampolí i la força per ajudar el país a fer el salt cap a una nova era, més clara i més neta. Avui aprofundim en tot allò que ho va fer possible: les persones, començant pel promotor de la transformació de l’impuls de l’aigua en corrent elèctric, Emili Riu, i seguint per tots els treballadors que van facilitar aquella gran odissea.

Entrem en el «llibre» que ho relata, el Museu Hidroelèctric de Capdella. El periodista Albert Elfa ens ajuda a embastar la història d’aquesta aventura heroica al Pallars amb records ben seus.

A les 12 h, la sirena que avisava els treballadors de l’hora del dinar era també el nostre avís de «les deu hores» al tros

La idea era senzilla: foradar una trentena d’estanys naturals d’origen glacial i canalitzar la sortida d’aigua de tots ells de manera que confluís per un canal de gairebé 4.500 m fins a un gran contenidor en alçada, la cambra d’aigua. D’allà, l’aigua es deixaria caure en un desnivell gairebé vertical al llarg de 840 m d’altitud fins a la central hidroelèctrica, on l’impacte de l’aigua toparia amb les turbines, les faria girar i la força del moviment arribaria a un alternador des del qual es generaria electricitat. Aquests 25.000 kW de corrent altern són el tresor de la Vall Fosca, la llum que va fer aparèixer el financer, emprenedor i polític de Sort Emili Riu i Periquet.

Central Capdella

Aliat amb empresaris francosuïssos, va fundar la companyia Energía Eléctrica de Cataluña, que s’encarregaria de fer les obres de la primera central hidroelèctrica de Catalunya, a Capdella. Era l’any 1911 quan posaven fil a l’agulla.

Avui entrem a la central, que és part del Museu Hidroelèctric de Capdella. Hi anem amb el periodista Albert Elfa, nascut l’any 1957 al poble de Mont-ros, on va viure fins als vuit anys, abans de marxar cap a Barcelona. La història de la seva família —la mare era de Mont-ros i el pare, de Pobellà, el poble veí—, és la de tantes altres del Pirineu. L’any 1965 van preparar les maletes per anarse’n a viure a la gran ciutat. Fer-se càrrec d’una porteria era la missió, «la manera de situar-se a la capital amb pis de franc i sou assegurat», explica Elfa. El pare, pagès, va trobar feina al Cinema Alexandra. Enrere van quedar les jornades de sol a sol i el feinejar del camp, als trossos on la mare i el petit Albert li anaven a portar l’esmorzar, quan dallava els prats. D’aquesta pausa-refrigeri, a la muntanya en diuen «les deu hores», tot i que era una menjada que feien a les 12, «que era l’hora que la sirena de la central hidroelèctrica avisava els treballadors de l’hora de dinar. Per a nosaltres era també l’avís de les deu hores al tros», recorda el periodista.

Central Capdella

Segurament sense ser-ne conscient, gràcies a totes les hores que l’Albert Elfa havia passat estudiant i fent deures a la capital, ell continuava en connexió amb la seva vall natal. La llum era i és el nexe d’unió, del salt de l’aigua muntanya avall, guspires d’energia cap a la gran ciutat. «Una vall que es diu Fosca va ser la que va il·luminar Catalunya, part d’Espanya i d’Europa», com descriu aquest professional de la comunicació, convida, i molt, a la reflexió.

Nova vida a la Vall

En una gràfica imatge metafòrica, podríem dir que el projecte de fer llum per a Catalunya des de la vall de l’aigua va fer capgirar la Vall Fosca. Primer perquè la missió era similar al que hauria suposat girar les muntanyes de cap per avall per fer caure l’aigua dels estanys. I després, perquè aquesta fita va necessitar la contractació d’uns 4.000 treballadors i, per a ells, la creació de tots els habitatges i serveis. De feina, n’hi havia per a tothom. Però les vivències de la gent de la vall en aquell temps, que avui ens semblen històries magnífiques —algunes gairebé inversemblants—, «per als qui les vivien eren molt dures», pensa l’Albert Elfa. Un dels exemples que li venen a la ment és el cas d’una tieta seva que baixava a escola en vagoneta, muntanya avall.

La Rubia era el nom de la locomotora que anava de la cambra d’aigües a l’estany Gento, a 2.141 m d’altitud

«La tieta, quan era petita, vivia a dalt de la muntanya, on hi havia la cambra d’aigües, a prop de l’estany Gento (a 2.141 m d’altitud). Els seus pares eren una de les famílies que tenien cura de la presa. També hi havia un hotel que era obert gairebé tot l’any, menys al fort de l’hivern, on s’hi allotjava el personal qualificat de Fecsa, però també era obert a muntanyencs», explica.

La vida quotidiana en aquesta vall pirinenca va esdevenir especial, diferent de la de les altres valls de muntanya. «Van muntar una escola per als fills dels treballadors i dels veïns de la vall. El mestre havia de saber francès i s’impartia també ecologia. Als alumnes se’ls deia que no arrenquessin branques dels arbres perquè era com arrencar un braç a una persona». Són històries que l’Albert sempre ha sentit, dels parents i veïns de la vall. «Era com si la ciutat entrés en aquesta vall entre muntanyes; en una zona tan tancada i endogàmica venien nens i nenes a fer-hi colònies i anaven d’excursió pels pobles, amb les seves cantimplores».

Les cases que es van fer per als treballadors i encarregats també li criden l’atenció. Eren totes de fusta, estil suís. A la colònia obrera, un cop acabada la central, s’hi varen quedar a viure 40 famílies. Ara entre els projectes del museu hi ha la recuperació de l’hospital de cartró (vegeu Eix, núm. 3) que es va construir aleshores per cobrir les necessitats de tanta gent. I amb les cases de fusta també hi ha projectes: una d’elles es vol reconvertir en centre d’interpretació de l’aigua i del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. En una altra volen fer-ne una biblioteca. «M’imagino a la tardor, anant a llegir en aquell ambient meravellós», expressa el periodista de TV3.

Corresponsal a Washington, Jerusalem i Brussel·les, Albert Elfa ens ha explicat les guerres de Gaza, les revolucions àrabs, les cimeres del G7 per tot el món; va seguir Barack Obama per tots els Estats Units durant la seva candidatura a la Casa Blanca, i va encetar informativament el camí cap al Brèxit. També a través d’ell, a TV3 vam seguir els atemptats a Bèlgica i la desfeta de l’huracà Katrina. Aquest professional que, d’entrada, va triar la carrera de Dret perquè volia fer d’advocat laboralista pel desig de desenvolupar el seu sentiment social, ho ha pogut fer, i molt, donant veu als qui no acostumen a poder fer-la sentir, i sent crític amb el poder. Ara ho fa al capdavant de l’espai Sense Ficció, dirigint aquells reportatges documentals preparats a foc lent que tant nodreixen el coneixement a través de la petita pantalla. «Amb el documental pots ser molt profund amb temes susceptibles de tocar la fibra», afirma; en el moment que ens rep per fer aquest reportatge, està preparant un nou treball audiovisual sobre la manipulació del poder a través dels mitjans. Hi pensava, segur, en tot plegat aquest estiu, assegut al sofà i contemplant les bigues que els seus avantpassats van col·locar a l’antic paller i corral que es va restaurar com a llar, al seu poble de Mont-ros. «Et fa sentir que ets a dins de les arrels mateixes», diu.

L’esperit viu al Museu

I el mateix que sent a casa seva, a l’antic paller dels avis i besavis, l’Albert ho sent també quan entrem al Museu Hidroelèctric de Capdella. «Aquest edifici no és artificial, és on succeïen les coses, i guarda l’esperit viu de tot allò que hi passava», expressa. Caminant per les plantes del museu, anem fent el viatge enrere… «Es diu que quan es va començar a comercialitzar l’energia produïda en aquesta vall, la primera va ser per il·luminar el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. I la donaven de franc perquè sabien que hi anaven els grans empresaris que tenien fàbriques que fins aleshores havien fet anar amb gas i carbó. Si aconseguien que s’interessessin per aquesta energia neta de l’aigua, demanarien també il·luminar les seves indústries amb ella». Per això es diu que «la Vall Fosca va il·luminar la Revolució Industrial».

Era com si la ciutat entrés en aquesta vall entre muntanyes; en una zona tan tancada i endogàmica venien nens i nenes a fer-hi colònies i anaven d’excursió pels pobles, amb les seves cantimplores

Una vall on —diu Elfa— tot és més senzill, «una bassa d’oli quan hi arribes després d’haver voltat mig món. Aquí pots seure a mirar d’on ve el vent i t’omples de pau, tot flueix, i les converses són intranscendents», assegura. En tots els anys vivint en altres països com a corresponsal, la Vall Fosca ha estat el seu racó de pau, descans i vacances. «Això era casa», conclou.

Els racons i els records

  1. L’any 1972, Albert Elfa va pujar de Barcelona amb uns amics per fer una excursió a la muntanya. «Però vam arribar tard i ja no teníem temps d’anar a fer nit al refugi de Colomina. Era pels volts de Nadal i els empleats ens van deixar dormir a la central, per poder sortir ben d’hora al mat í cap al refugi. Ens van donar torrons».
  2. «La meva tieta baixava a estudi en una vagoneta. Ara ho veiem com una atracció, però devia ser dur viure en aquelles condicions, sobretot a l’hivern. Tanta aigua que hi havia a la Vall Fosca per tots els seus estanys, i a les cases durant molt de temps no hi va haver aigua corrent».

Museu Hidroelèctric de Capdella
La Central de Capdella. La Torre de Capdella
Consulteu els horaris de visites al web
Tel. 973 663 001