El lleure, el joc i el divertiment formen part de totes les cultures en formes molt diverses. Els parcs d’atraccions són una mostra d’aquest afany de diversió que va molt lligada als avenços tecnològics. Resseguim la història dels recintes d’atraccions històrics i actuals a Catalunya.
Textos Rosa Serra Rotés, historiadora
Data: Juny de 2021
Els antecedents
La industrialització va transformar la societat i les formes de lleure, i va fer evolucionar les tradicionals fires comercials, que també eren festives, en fires destinades a exposar la riquesa dels països industrials, exhibir la potència de les seves fàbriques, mostrar els productes que esdevenien novetat, i també els ginys, màquines i invents que eren els símbols del progrés.
Aquestes noves fires, anomenades Exposició Universal des que Londres organitzà la primera el 1851, van comportar un altre canvi notable, que fou el de la urbanització de grans espais, on es van construir restaurants, hotels i instal·lacions destinades a l’oci i a l’entreteniment, perquè les exposicions se celebraven durant mesos. Aquests esdeveniments desencadenaven una gran activitat comercial i convertien les ciutats en capitals del món, en pols d’atracció de visitants del país i en punts de trobada de les classes dirigents i de l’alta burgesia dels països rics que s’hi desplaçaven, perquè estimulaven el turisme d’elit.
L’èxit de les primeres exposicions universals fou tal que de seguida tots els països industrialitzats es van abocar en l’organització d’exposicions, fires o salons temàtics, especialitzats en sectors concrets com ara l’automòbil, l’electricitat, l’agricultura i la ramaderia, etc., als quals s’hi van afegir més endavant els productes de la llar, el turisme i una àmplia llista de temes. L’interès que van despertar feu que ciutats mitjanes organitzessin també les seves fires temàtiques o multisectorials, un fenomen que s’encomana a les ciutats més petites i als pobles industrials, que van incorporar i adaptar l’experiència al seu calendari festiu. Encara tenen lloc els caps de setmana, i l’oferta d’entreteniment es manté en el format d’atraccions com els cavallets, les tómboles i els espais de tir, els autos de xoc…, tot plegat acompanyat de les tradicionals xurreries.
Fotografia estereoscòpica del Gran Tobogan del Saturno Park, de 1905. Font: Pinilla. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya
L’èxit de les atraccions presents a les exposicions internacionals, i el fet que des del segle XVIII a totes les ciutats d’Europa es van convertir els jardins públics, i també els privats, en espais d’oci i lleure, feu néixer, a les grans ciutats del món, les instal·lacions permanents conegudes com a Parcs d’Atraccions, que després de la Segona Guerra Mundial van transformar-se, als Estats Units, en Parcs Temàtics. Fou Walt Disney qui va materialitzar el concepte d’un espai on s’ofereixen espectacles que «poden ser vistos, escoltats i viscuts de manera totalment diferent de com es viu la vida convencional», en una realitat. I aquesta és la principal diferència respecte als parcs d’atraccions als quals va dedicat aquest dossier.
Emocions inèdites
Les grans exposicions universals van donar a conèixer els primers ginys mecànics capaços de proporcionar emocions inèdites, bona part dels quals ja es coneixien des de feia centenars d’anys per a altres usos, però que les aplicacions tecnològiques van convertir i converteixen en autèntiques atraccions encara avui. Els ascensors, les bàscules o les escales mecàniques —el parc temàtic Ocean Park de Hong Kong disposa de 800 m seguits d’escales mecàniques cobertes i exteriors, el circuit més llarg del món, que salva els notables desnivells del parc—, ja no ens sorprenen perquè formen part de la nostra quotidianitat. Permanents, inalterables a l’interès de tothom són els trens —i qualsevol de les seves derivades, com els tramvies o els telefèrics—, que són els mitjans de transport més emprats pels parcs temàtics per traslladar els visitants d’una punta a l’altra de les grans extensions que ocupen.
El Prater de Viena
Inaugurat com un parc jardí el 1766 per celebrar el 50è l’aniversari de la coronació l’emperador Francesc Josep I, el parc d’atraccions de Viena oferia a principis del segle XIX atraccions com el Panorama, que transportava els visitants a Praga, París o Londres a través d’una pintura panoràmica on es veien els monuments més emblemàtics, com si l’espectador fos en un mirador. L’atracció Venècia a Viena recreava aquesta ciutat italiana, amb els canals i les góndoles. A mitjan segle XIX tenia 9 carrusels, 15 boleres, 3 gronxadors, 3 teatres de marionetes i molts locals de venda de vi i cervesa, i el 1873 acollí l’Exposició Universal. Les primeres pel·lícules que es van projectar a Àustria es van fer al Prater. La seva imatge icònica és l’estructura dacer de la gran Wiener, la roda.
El Tívoli de Copenhaguen
El 15 d’agost del 1843 s’inaugurava el jardí d’atraccions del Tívoli, a Copenhaguen. El promotor, Georg Carstensen, havia obtingut del rei Cristià VIII, a canvi d’un lloguer anual, uns terrenys de 6 ha situat fora les muralles de la ciutat. Carstensen va convèncer el monarca de fer el complex de lleure amb aquestes paraules: «Quan el poble es diverteix, no pensa en la política».
El nom, Tívoli, era un homenatge als grans jardins que l’emperador Adrià manà construir a la Vil·la Adriana, a Tívoli. Fou també a Tívoli on Hipòlit d’Este, cardenal, duc de Ferrara i Mòdena, va encarregar la construcció d’un palauet renaixentista envoltat d’un jardí excepcional, amb més de 500 dolls.
El Tívoli de Copenhaguen, un parc d’atraccions envoltat de jardins, recorda l’esperit d’aquells llocs.
Fabricants d’atraccions
Durant la postguerra van néixer moltes de les petites empreses que durant una cinquantena d’anys van fabricar atraccions de fira; algunes van prosperar i van esdevenir les grans del sector a partir dels anys seixanta del segle XX. Entre les que han desaparegut destaquen la dels germans Pérez-Ezquerra, que aconseguí un èxit extraordinari en la fabricació i venda de pistes d’autos de xocs i que va fer néixer i créixer Construcciones para Ferias y Parques de Atracciones, S.A. (SAFECO), que va començar fent de proveïdor de components i que avui és una de les principals empreses del sector a Espanya; exporta el 80 % de la producció i té un producte emblemàtic, el Saltamontes o Canguro.
Els germans Robles Bouso van esdevenir un dels principals fabricants d’atraccions als anys setanta del segle XX, amb exportacions a països llatinoamericans i a Europa. Van subministrar els seus productes —un catàleg de més de 30 atraccions—als principals parcs d’atraccions d’Espanya, i van proporcionar atraccions estrella com són Látigo, Calypso, El Pulpo i Fórmula 1.
Atraccions i teatre del Turó Park, el 1914. Font: Izard. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya
L’any 1960 Joaquim Falgàs va fundar, a Girona, una empresa especialitzada en màquines que funcionaven amb monedes. Els locals que les reunien s’anomenaven salones recreativos o deportivos, i les màquines infantils s’activaven amb monedes i es trobaven a tots els centres i carrers comercials del país. Tot va començar el 1965, quan va encarregar el disseny d’un cavall mecànic d’alumini que li va fabricar un taller de Terrassa i que s’activava amb la introducció d’una pesseta. L’èxit fou tan gran que abandonà la línia que fins aleshores havia mantingut el negoci, l’explotació de les màquines flipper, o pinballs, que compraven i distribuïen pels bars a canvi d’un percentatge de la recaptació.
Avui Comercial Falgàs té tres plantes de producció, dues a Castelló d’Empúries, una a Vilamalla i una a la Xina; gestiona Topdiver, que explota 2.400 màquines repartides per tot Espanya, i conserva, al peu de la carretera de Figueres a Roses, un mercat de segona mà inconfusible.
Les muntanyes russes
Entre les atraccions més famoses i amb més aplicacions tècniques destaquen les muntanyes russes, que des del segle XV es feien servir especialment a la regió de Sant Petersburg, on eren anomenades muntanyes de gel, aprofitant zones amb pendent i gelades sobre les quals s’instal·laven estructures de fusta per on la gent baixava, a gran velocitat, enfilats en trineus. Adaptar l’atracció en països que no tenien les condicions climàtiques de Rússia requeria la construcció d’una estructura de fusta—més endavant fou de ferro— que podia ser utilitzada durant tot l’any.
La primera adaptació està documentada el 1817 a París, de la mà de l’empresa Les Montagnes Russes, però fou l’enginyer nord-americà LaMarcus Thompson qui va patentar, el 1885, el que es considera la primera muntanya russa moderna, que funcionava per gravetat, i que va batejar amb el nom de Roller Coaster. L’èxit fou tan gran que amb quatre anys ja n’havia construït més de 50 per als Estats Units i per a diferents països d’Europa, en constant evolució tecnològica per garantir la seguretat però també per augmentar les emocions amb revolts vertiginosos, amb desnivells cada cop més pronunciats… Una de les seves muntanyes russes es va inaugurar a Barcelona el 1888 en el marc de l’Exposició Universal d’aquell any.
La primera muntanya russa de què van poder gaudir els catalans fou, però, la que s’instal·là, el 1854, als jardins dels Camps Elisis, el primer parc d’atraccions de Barcelona, projectat per l’arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas. El parc es va inaugurar l’any 1853, i ocupava un espai de 5 ha, equivalent a vuit illes de l’Eixample, entre el carrer Rosselló i Aragó i des del passeig de Gràcia fins al curs del Torrent de l’Olla, que baixava de Gràcia. De curta vida, només 19 anys entre el 1853 i el 1872, la muntanya russa tenia una estructura idèntica a la que s’havia instal·lat a París el 1817 i va esdevenir, juntament amb el castell de focs, una de les atraccions importades de França. Omplien el recinte tot de jardins, fonts, estanys, cafès, restaurants, salons, glorietes i una gran esplanada polivalent on es podia instal·lar un circ, celebrar una corrida de toros o fer curses de velocitat i espectacles esportius.
Completaven l’oferta lúdica els billars a la francesa, pavellons de tir, gronxadors, cavallets i gàbies d’aus exòtiques. El Saturno Park, en marxa entre el 1911 i el 1926 en el recinte de l’actual parc de la Ciutadella, ha estat considerat el primer parc d’atraccions modern a Catalunya; imitava el Luna Park de Nova York. Les instal·lacions estrella eren les muntanyes russes, batejades amb els noms de Los Urales, Water Chute —un tobogan d’aigua— i El Gran Tobogan. De fet, les muntanyes russes han estat les grans protagonistes de molts parcs d’atraccions de Barcelona: la del Tibidabo; l’Scenic Railway del Turó Park, de 14 m; la del Miramar, i especialment la del Parc d’Atraccions de Montjuïc, a més de ser una de les atraccions més concorregudes de totes les fires que celebren festes de tot tipus al llarg del país. La seva tecnologia complexa ha evolucionat al llarg del temps i avui incorporen els últims avenços tècnics, basats en els principis bàsics de la inèrcia, la gravetat i la força centrípeta.
«El Saturno Park, en el recinte del parc de la Ciutadella, ha estat considerat el primer parc d’atraccions modern a Catalunya.»
L’any 1960 Disneyland introduí una gran innovació en les muntanyes russes: l’acer tubular; la Matterhorn Bobsleds és una reproducció a escala 1/100 del Matterhorn, la gran muntanya suïssa. A Europa, l’enginyer Anton Schwarzkopf va començar a dissenyar nous models de muntanyes russes cada cop més sorprenents. Rèpliques dels models antics de fusta funcionen, modernitzats, als parcs de Kennywood, a prop de Pittsburgh (Pensilvania, Estats Units) i a Big Dipper, a Blackpool Pleasure Beach (Gran Bretanya).
Les grans rodes
Al costat de la muntanya russa, la gran roda, coneguda a casa nostra amb el nom castellà de noria (ferris wheel, en anglès), té el seu origen en l’estructura de les sínies o rodes de calaixos. El 1891 l’enginyer nord-americà Georges W. Ferris va construir a Chicago una roda gegantina de ferro i acer, de 80 m de diàmetre i 250 m de circumferència, que disposava de 36 cabines amb una capacitat per a 60 persones, i es movia amb dos motors de 1.000 CV de potència. Era més alta que qualsevol dels gratacels que aleshores s’havien construït a la ciutat i també que l’Estàtua de la Llibertat.
Ferris va presentar el projecte als promotors de l’Exposició Universal de Chicago, que finalment van acceptar de construir-la. El primer viatge d’aquella noria, que va tenir lloc el 16 de juny del 1893, fou un èxit extraordinari: durant el temps que va estar oberta aquella exposició, hi van pujar 1,5 milions de persones, cadascuna de les quals va pagar 50 centaus. Els beneficis van ascendir a 700.000 dòlars. Fou desmuntada el 1906.
La rèplica més famosa de les primeres grans rodes és la Wiener Riesenrad, la noria ubicada a l’entrada del Prater, el gran parc d’atraccions de Viena, que reprodueix l’original del 1897, projectada per l’enginyer anglès Walter Bassett, de 61 m.
La màgia de les grans rodes es manté viu, i també el seu desenvolupament tecnològic. N’és un magnífic exemple la London Eye (1999), un dels grans miradors del món, amb 135 m d’alçària. Les més grans són la High Roller (2004), instal·lada a la zona comercial i d’oci de l’Strip, a Las Vegas (Estats Units); la de Nanchang, a la Xina (2009), de 160 m, i la Singapore Flyer (2008), de 165 m. L’empresa constructora Vahle, fundada el 1912 a Dortmund (Alemanya), especialista en la fabricació de monocarrils electrificats per a rodes automatitzades, ha construït la de Dubai, de 210 m (2019).
Els entranyables cavallets
Els cavallets, o carrusels —de l’italià carosello—, destinats al públic infantil i als nostàlgics, tenen els seus precedents en uns ginys destinats a l’entrenament de la cavalleria dels exèrcits turc i àrab. Els primers es van construir per a l’ús de la cort francesa als jardins de Versalles, i a mitjan segle XIX ja formen part dels parcs d’atraccions, on incorporen una plataforma en què els animals i les carrosses es mouen en cercle sobre la base circular subjectada a un eix central. Fou el primer de molts canvis tecnològics, amb la introducció d’engranatges i cigonyals que van donar als animals el moviment característic de pujar i baixar, el motor elèctric, efectes de llum, etc.
Als primers animals, els cavalls que van donar nom a l’atracció, s’hi van afegir altres figures de fusta policromades, animals domèstics i salvatges primer, i, més modernament i amb altres materials, automòbils, avions, motocicletes i tota mena d’objectes, com per exemple, olles giratòries. Els van construir destres fusters i mecànics i els van popularitzar arreu, com el cas de la família Dentzel, documentada a Alemanya des del 1837 com a constructors de cavallets. El 1867 un dels membres de la família Dentzel instal·lat als Estats Units en va fabricar uns en aquell país.
«Els carrusels tenen els seus precedents en uns ginys destinats a l’entrenament de la cavalleria dels exèrcits turc i àrab.»
Els cavallets més antics en funcionament a Europa són els del Letna Park de Praga, del 1892, avui en procés de restauració per part del Museu de la Tècnica d’aquesta ciutat. Al parc temàtic holandès d’Efteling es conserva l’Stoomcarrouselun, un carrusel de vapor datat el 1895. L’any 2006 es va instal·lar al Tívoli de Copenhaguen el Himmelskibet o StarFlyer, el carrusel més gran del món, que s’ha convertit en un dels principals atractius del parc i que destaca perquè les cadires s’eleven a 70 m.
El primer cavallet accionat manualment del qual es té notícia a casa nostra és el que es va instal·lar als Camps Elisis de Barcelona i és protagonista d’un dels gravats d’una auca que publicitava aquest parc. Uns cavallets elèctrics es van inaugurar al Saturno Park de la Ciutadella; per la seva banda, els cavallets del Turó Park, construïts per l’empresa Torra, destacaven per les seves dimensions i elegància; era un giny magnífic de 15 m de diàmetre, amb 12 cavalls, 6 lleons, 3 elefants, 4 camells… i capacitat per a 150 persones. El més modern i de grans dimensions fou el que es posà en marxa l’any 1966 a Montjuïc.
Els autos de xoc Caspolino
L’any 1905 Assumpció Barrachina Sancho, nascuda a Casp, començà a treballar al capdavant d’una tómbola que resseguia fires i festes arreu de Catalunya. Aviat afegí al negoci uns cavallets de tracció animal, fins que va poder introduir els elèctrics.
Fou la primera empresa espanyola que va incorporar una pista d’autos de xoc a les seves atraccions de fira quan, amb el seu marit, Narcís Orís, van desmuntar un dels cotxes que havien comprat, van estudiar-lo amb detall i van construir la primera atracció d’autos de xoc d’Espanya, que batejaren amb el nom de Caspolino, en record de Casp, la ciutat on havia nascut Assumpció. Els cotxes de xoc ja funcionaven en alguns parcs d’atraccions des del 1920, però fins que no es van introduir la goma protectora i el sistema d’alimentació elèctrica no es van popularitzar.
El 1941 els Orís Barrachina van instal·lar una pista d’autos de xoc a la plaça de Gal·la Placídia de Barcelona, juntament amb uns cavallets. L’èxit fou tan gran que les seves pistes d’autos de xoc van ser presents en fires i festes arreu del país.
El 6 de febrer de l’any 2005, Encarnación Moreno, neta de la propietària, va tancar el miniparc d’atraccions; l’Escola Bressol Municipal Caspolino, al mateix barri de Gràcia, conserva un cavallet de les antigues atraccions.
Cartell d’Atraccions Apolo (1942), dissenyat per R. Arenys. Font: Marc Martí
Engranatges que donen vida
Lluís Ribas Duran / Constructor d’autòmats i conservador del Museu dels Autòmats del Tibidabo
De ben petit, quan els pares el portaven al Tibidabo, el que més fascinava Lluís Ribas era el Museu dels Autòmats. Avui és mecànic industrial, professor de formació professional d’aquesta matèria i, des del 2002, conservador del Museu d’Autòmats del Tibidabo. Fa més de 25 anys que estudia els autòmats, els restaura i en fabrica de propis. Sempre li han interessat el misteri de l’il·lusionisme, la màgia, l’espectacle de fira, però sobretot el fascina treure l’entrellat del que hi ha al darrere: els engranatges que ho fan possible. Té un taller a Castellbisbal, on també ha muntat un petit museu.
Què és un autòmat? Des del punt de vista lúdic (no industrial) és un personatge que reprodueix els moviments, actituds o activitats d’un ésser humà a través de mecanismes, per tal de distreure o crear un petit espectacle per al públic. Són joguines antigues? Els autòmats no són joguines, ja que són delicats en la construcció i en els seus moviments. De fet, no serveixen per jugar perquè sempre fan el mateix. Estaven al servei de l’oci i la distracció des dels inicis i fins que pràcticament van desaparèixer del mercat.
Com es va formar en la reparació i la construcció d’autòmats? En vaig aprendre de manera autodidacta. Com a mecànic industrial de seguida vaig comprendre com funcionaven internament els autòmats. Així que vaig començar a construir-ne a casa de manera desinteressada, amb quatre eines i una taula d’estudi. També vaig viatjar a Suïssa i al centre de França, on hi ha museus molt importants, i vaig entrevistar-me amb els seus restauradors.
Quina mena de sistemes accionen els autòmats? Els autòmats clàssics utilitzen la tecnologia mecànica: eixos, lleves, excèntriques, palanques, engranatges, pinyons i cadenes, etc. De tota manera també n’hi ha que es mouen hidràulicament o eòlica. En general, però, i per una qüestió de ser pràctics, la font d’energia fonamental és l’electricitat.
La mecànica és una tecnologia antiga, però… “tecnologia antiga” vol dir “tecnologia senzilla”? La tecnologia antiga encara s’utilitza avui dia. Per exemple, un robot, que podríem veure com l’evolució natural dels autòmats, continua utilitzant els mateixos elements mecànics de sempre. Des d’aquest punt de vista no es pot parlar de tecnologia antiga o moderna. El que realment és complex avui dia és la gestió actual del moviment dels mecanismes o motors dels robots, que es fa per mitjà dels ordinadors. De tota manera, fixem-nos en el fet que la tendència és reduir al màxim els mecanismes d’una màquina per tal d’estalviar ajustos feixucs. Les velles tecnologies, per tant, són complexes des del punt de vista dels ajustos i de l’eficiència.
Restaurant autòmats antics, s’ha trobat sorpreses? El que més m’ha encuriosit d’aquest ofici és veure com les solucions que jo aportava de manera autodidacta a l’estudi d’un moviment, per exemple, d’un braç, era exactament la solució que aportaven els antics mestres constructors d’autòmats. Posteriorment, quan vaig començar a treballar de restaurador, en veure l’interior dels autòmats, em vaig adonar que les solucions que s’havien aplicar eren similars o iguals. Si parlem d’altra mena de sorpreses, haig de dir que hi he trobat algun paquet de diners embolicats o inscripcions fetes a l’interior dels autòmats, i també un document escrit en què es demanava que qui veiés aquell autòmat es posés en contacte amb una adreça, pràcticament incomprensible.
Al Tibidabo s’hi exposen més de 40 peces dels segles XIX i XX, de diferents països. Esmenti’ns la més emblemàtica. Evidentment, la més emblemàtica és La Monyos, que reprodueix l’estètica de l’actriu que a principis del segle xx actuava pels teatres del Paral·lel de Barcelona. El més curiós d’aquest autòmat és que és de construcció francesa. Quan va arribar aquí van veure que aquest pallasso (noi) s’assemblava molt a La Monyos (noia) i el van transformar.
La talaia, la roda i els cavallets, tres atraccions emblemàtiques del Tibidabo. Font: Ainhoa Goma. Parc d’atraccions Tibidabo
Els parcs de la burgesia
Iniciativa de Josep Bertrand i Manuel Girona, el Turó Park va tenir una curta vida, entre els anys 1912 i 1927. Ocupava una gran extensió de terreny entre la Diagonal i la Via Augusta, 10 vegades més gran que el parc actual, i aquesta no era l’única singularitat, perquè, a més de ser un parc d’atraccions amb muntanyes russes, carrusel, un gran envelat, pistes de tenis i de patinatge, i les atraccions més convencionals, va destacar per acollir exhibicions espectaculars, com per exemple l’enlairament de globus aerostàtics o els llançaments amb paracaigudes, i l’exhibició que el 1913 va fer el pilot francès Pomet, que va sortir amb el seu monoplà de l’aeròdrom del Prat de Llobregat i al cap de 4 minuts sobrevolava el parc. El 1913 el recinte acollí el primer Saló de l’Automòbil organitzat pel Reial Automòbil Club de Catalunya, amb la presència de les principals marques automobilístiques del moment.
Els empresaris francesos del món dels parcs d’atraccions van aterrar a Barcelona com a grans constructors o subministradors d’atraccions, però també com a inversors en projectes complexos, com és el cas de l’hotel de luxe de l’Arrabassada, inaugurat el 1899, i dissenyat per l’arquitecte francès Maurice Lechevallier Chevignard; el 1909 va esdevenir casino de la mà de la Rabassada SA Inmobiliaria de Sports y Atracciones, de capital francès, que amplia l’hotel i construeix el tramvia amb una moderna estació d’origen, el Saló Craywinckel.
En un entorn de gran luxe, les atraccions eren molt potents: la Water Chute, amb una rampa de 65 m de llargada i un pendent per on lliscava una barca fins al llac artificial; la Maison Hantée o Casa Encantada; Le Palais du Rire, amb miralls distorsionadors; el Cake Walt, que era un terra mòbil, i especialment l’Scenic Railway, una espectacular instal·lació construïda per la Thomson Scenic Railway, l’empresa fundada per l’enginyer Thomson, inventor de les muntanyes russes modernes, que tenia més d’1 km de recorregut que s’adaptava a l’orografia i va ser construïda expressament per a la Rabassada, amb imponents estructures de fusta i ferro, i 4 túnels. És considerada com una de les més boniques del món.
Tot i la clausura del casino poc temps després de la posada en marxa, l’hotel i el restaurant aconseguiren un èxit notable i es van convertir en el centre de l’alta societat barcelonina, molt especialment quan la Mancomunitat de Catalunya arranjà la carretera, de manera que la burgesia i l’aristocràcia podien lluir els seus espectaculars automòbils. Això es va acabar el 1934, quan els creixents problemes de seguretat, a la carretera i a tot el parc, n’acabaren provocant el tancament.
Els parcs més populars
Durant els mesos de l’Exposició Internacional del 1929 s’instal·là a l’antiga pedrera de la Foixarda, darrere del Poble Espanyol, una zona d’atraccions desmuntables que va tenir molt d’èxit, el Maricel Park. Finalitzada l’exposició, una part de les atraccions es van traslladar a la zona de Miramar, on del 1930 al 1936 van esdevenir un parc d’atraccions molt popular, que quedava connectat amb el port i els banys de Sant Sebastià amb el magnífic aeri dissenyat per l’enginyer Josep Rodríguez-Roda. El conjunt del parc destacava també per la il·luminació i una potent imatge corporativa. La Guerra Civil va posar fi al projecte.
Atracciones Apolo, fundada al Paral·lel el 1935, va sobreviure a la Guerra Civil i la seva vida es va allargar fins al 1990, quan fou convertida en un saló de màquines i videojocs. La seva longevitat s’explica per l’èxit de la sala de ball Apolo, i també per la singularitat de les seves atraccions: una muntanya russa subterrània, les Coves del Drac, un Photomaton i un Autòdrom amb el qual se circulava per diferents ciutats del món.
L’últim parc d’atraccions inaugurat a Barcelona fou el de Montjuïc, impulsat per l’alcalde Porcioles i que va ocupar l’espai de les barraques de Tres Pins. Inaugurat per Franco el 1966, va viure els anys d’esplendor entre el 1970 i el 1980, i el seu èxit propicià la reobertura del telefèric del port (que s’havia inaugurat el 1931 i que va funcionar fins al 1942), i del funicular fins al castell de Montjuïc. El parc entrà en decadència la dècada dels noranta; no va poder fer front el nou model de parc temàtic que significà la inauguració de PortAventura.
El Tibidabo, molt més que un parc d’atraccions
El farmacèutic Salvador Andreu i Grau, que el 1898 havia traslladat la seva residència i els laboratoris a Sant Gervasi, va convertir el Tibidabo en un projecte urbà que, a més del repte de posar en marxa un parc d’atraccions, i d’urbanitzar la muntanya, n’havia de solucionar un altre de més complex, la connexió amb Barcelona, i ho va fer de la mà del funicular i del tramvia, que, per si sols, van ser les primeres grans atraccions del Tibidabo.
L’ambició del projecte es va materialitzar amb la creació, el 1899, de la Societat Anònima El Tibidabo, de la qual eren accionistes, a més del doctor Andreu, Ròmul Bosch i Alsina, president del port; Francesc Simon, fundador de l’editorial Montaner i Simon; Josep Garí, de la Banca Arnús-Garí, i Romà Macaya, de la societat Ferrocarriles de Montaña de Grandes Pendientes, entre altres. Al capdavant del projecte tècnic del parc, del funicular i del tramvia hi havia l’enginyer Marià Rubió i Bellver, que en va ser el director fins al 1929, quan passà a dirigir l’Exposició Universal.
El 29 d’octubre del 1901 inauguraven el funicular i el tramvia, i amb ells s’obria camí a convertir el Tibidabo en un parc d’atraccions, la primera de les quals fou l’estació de coloms missatgers que la Real Sociedad Colombófila de Catalunya inaugurà el 1903. L’any següent ja funcionava el Gran Restaurant i l’Observatori Astronòmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, pagat per l’industrial Camil Fabra i Puig. A partir d’aleshores el Tibidabo s’omplí d’atraccions: el Tiro Flobert, la pista de patinatge, el gran telescopi, l’Hotel Restaurant Coll, la prolongació del tramvia fins a Vallvidrera i la construcció de l’edifici del Museu de les Ciències Físiques Mentora Alsina, patrocinat per Ferran Alsina Parellada.
També s’hi va construir el Casino Internacional, amb sales de joc, teatre i bar, però la seva curta vida—va restar actiu només durant tres anys— contrasta amb la longevitat de les atraccions: el ferrocarril en miniatura, el gramòfon gegantí, els miralls deformats, els telescòpics i les ulleres de llarga vista, les màquines expenedores de postals i xocolatines, i les grans i emblemàtiques atraccions que competien amb les dels altres parcs d’atraccions de Barcelona que es van posar en marxa entre els anys 1908 i 1912, com fou el Casino de l’Arrabassada, el Saturno Park i el Turó Park, al mateix temps que la revista Barcelona Atracción feia la primera promoció turística de la ciutat arreu del món.
«El Ferrocarril Aeri, un espectacular monorail elèctric, era una autèntica meravella tècnica que destacava també per la seva audàcia.»
D’aquesta primera etapa destacà l’atracció Ferrocarril Aeri, un espectacular monorail elèctric dissenyat per Marià Rubió i Bellver inspirat en el primer monorail inaugurat el 1901 a Wuppertal (Alemanya), amb 500 m de recorregut, dos túnels amb miralls i llums de colors, amb vagonetes per a 10 passatgers i amb moltes mesures de seguretat, una autèntica meravella tècnica que destacava també per la seva audàcia, dissenyada i produïda totalment per empreses catalanes.
Aquesta atracció emblemàtica, encara avui en funcionament, es va posar en marxa el 1915. L’any següent es va inaugurar, amb molt d’èxit, l’exposició temàtica sobre la Primera Guerra Mundial, que constava de diorames a escala real amb uniformes, armes, banderes i plànols en relleu de Verdum, del Somme i altres batalles importants, que s’amplià amb una magnifica col·lecció de soldats de plom cedida per Artur Llovera.
L’atracció La Talaia, en marxa des del 1921, formada per dues grans torres metàl·liques que sostenen un braç mòbil a l’extrem del qual penja una cistella amb capacitat per a 8 persones, va assolir de seguida la categoria de símbol del Tibidabo, especialment perquè està il·luminada de nit. Des de la cistella, i en un dia clar, es poden veure fins a 80 pobles de Catalunya. És una obra d’enginyeria construïda per l’empresa Suministro de Construcciones Metálicas Hijo de Miquel Mateu.
Inaugurat el 1915, el Ferrocarril Aeri avui anomenat Embruixabruixes, va ser la primera gran atracció del Tibidabo. Font: Ainhoa Goma. Parc d’atraccions Tibidabo
En la mateixa línia d’innovació i audàcia, el 1928 es posà en marxa l’Avió Captiu, una rèplica del trimotor alemany Rohrbach Roland que el 14 de desembre del 1924 havia fet el primer vol comercial de Madrid a Barcelona per la companyia Iberia. Fou, una vegada més, dissenyat per Marià Rubió i construït als tallers Estrada de Sama. Pintat inicialment de groc llampant, aquest color fou substituït després per un potent blau, per acabar finalment vermell. L’última restauració va tenir lloc el 2017, quan s’avaluà que havia fet més de 47.000 viatges, més de 140.000 voltes i 18.000 quilòmetres.
La construcció de l’hotel La Florida (1925) i la col·locació de les antenes de Ràdio Barcelona, la primera emissora de l’Estat (1926), culminaren un projecte que, passats els anys difícils de la guerra, recuperà embranzida gràcies a les diferents modernitzacions. Ara bé, a partir del 1992, el recinte entra en crisi amb diferents projectes fallits, i això va fer actuar l’Ajuntament de Barcelona, que el 2000 el va comprar i li donà una nova vitalitat amb la introducció de potents atraccions de la mà de la gestió pública del parc d’atraccions més antic d’Espanya i un dels primers d’Europa.
Col·lecció de Marionetes Herta Frankel
Museu de Titelles del Marionetarium En el recinte del Tibidabo trobem el Marionetarium, un teatre museu que és també un espai dedicat a la creació, l’animació, la difusió i la formació en tota mena de titelles.
El museu el componen més de siscentes peces curosament conservades i catalogades i és l’única col·lecció de marionetes d’Europa que segueix en escena després de setanta anys d’història. Inclou una gran varietat de formes i tècniques teatrals: màscares, ombres, titelles, titelles de guant, titelles de vareta i teatre negre… Hi són presents peces valuoses que són obra de grans mestres constructors europeus dels últims setanta anys.
Tot plegat és el llegat de Herta Frankel, ballarina i artista de marionetes vienesa que es va fer molt popular a la dècada de 1930, quan va fer gires per tota Europa. Va arribar a Barcelona a l’any 1941 i dos anys després es va integrar en la companyia de varietats Los Vieneses, on combinava el ball amb les marionetes. A més, va ser una pionera en l’ús de titelles i ninots a la televisió, en el seu treball a l’emissora de TVE a Miramar de Barcelona, amb creació de personatges entranyables que resten en la memòria col·lectiva de diverses generacions. El 1961 funda la seva companyia de marionetes que continua viva avui amb seu al Tibidabo. Disposar d’aquest espai al parc d’atraccions permet preservar i donar a conèixer aquest patrimoni tan valuós i singular.
PortAventura: L’atractiu tècnic d’un parc temàtic
Josep Oliveras Samitier, Catedràtic d’Anàlisi Geogràfica Regional de la URV
Ja fa més de 25 anys de la inauguració, a la comarca del Tarragonès, del primer parc temàtic de la península Ibèrica: PortAventura. Un complex recreatiu que forma part de l’espai del Centre Recreatiu i Turístic (CRT) de Vila-seca i Salou.
El CRT ocupa unes 825 ha, de les quals només una part forma PortAventura World, dins el qual hi ha el PortAventura Park, amb una àrea infantil, SésamoAventura, el Costa Caribe Aquàtic Park i el parc Ferrari Land. PortAventura forma un enorme parc temàtic, un gran espai de consum, diversió i entreteniment en el qual tots els elements segueixen un guió, una narració fantàstica, en un espai artificialitzat que guarda relació amb territoris de diferents parts del món: la Mediterrània, la Polinèsia, la Xina, Mèxic i el Far West. A cada àrea hi ha les corresponents atraccions ambientades d’acord amb l’espai geogràfic corresponent, a més dels comerços i restaurants, que també ofereixen productes típics de la zona. En tot el conjunt hi ha més de 75 atraccions, aptes per a tot tipus de públic, que es divideixen en fortes, moderades i infantils.
El parc va ser dissenyat pels tècnics de l’empresa nord-americana de parcs temàtics Busch Entertainment Corporation. Actualment la propietat del complex és del grup Investindustrial, amb seu a Londres, així com del fons d’inversió KKR.
El nombre de visitants al conjunt de PortAventura s’apropava als cinc milions abans de la pandèmia de la Covid-19. Pel nombre de visitants i atraccions, el parc està entre els primers d’Europa (cinquè o sisè, segons els anys). La plantilla de treballadors era de prop de 2.000 l’any 2018, i el parc ha contribuït molt a la millora de la qualitat turística de la Costa Daurada.
Un aspecte molt interessant dels parcs temàtics és que hi ha un tipus de turisme que els visita perquè té un enorme interès per les grans atraccions, la tecnologia i per poder comparar les sensacions que s’experimenten. El disseny i/o la fabricació de les atraccions correspon a empreses enginyeres internacionals molt especialitzades i conegudes, com ara Intamin Amusement Rides, amb fabricació a Suïssa i als Estats Units; Bollinger & Mabillard, amb seu a Suïssa; Custom Coasters International, dels Estats Units, o Mack Rides, amb seu a Alemanya i que al segle XIX fabricava carruatges. Les populars muntanyes russes Dragon Khan i Shambala són productes de Bollinger & Mabillard, dos enginyers que van començar treballant a Intamin AG, encara que la primera va ser dissenyada per l’enginyera Büro Stengel GmbH. Aquesta mateixa empresa va dissenyar el Furius Baco, tot i que la fabricació va correspondre a Intamin.
Algunes de les muntanyes russes de PortAventura han estat pioneres i han ocupat llocs d’honor mundial per les innovacions que han incorporat. El Dragon Khan va ser durant molts anys la muntanya amb el llaç (loop) de més alçària (36 m) i encara avui està entre els deu primers, i el Shambala se situa entre les atraccions més altes, amb més caiguda i més ràpides. El Furius Baco té
un sistema de llançament semblant al dels avions des d’un portaavions; els usuaris tenen els seients fora de les vies, com si anessin a les ales d’un avió. El Red Force té un sistema d’acceleració magnètic. Disseny, materials, velocitat, acceleració aconseguida en pocs segons, sistemes de llançament, sistemes de frenada, alçàries assolides, recorreguts en posició invertida, voltes de campana, sensació d’ingravidesa, geps que té la muntanya russa, etc., són elements de debat entre els aficionats a aquestes atraccions, que, a més, solen tenir bons coneixements tècnics.
Un parc temàtic, a més d’entreteniment i diversió, ha d’oferir cultura, i PortAventura compleix aquesta condició, tant des del punt de vista humanístic com del cientoficotècnic. Així, fins i tot les màquines del tren que fa el recorregut pel parc tenen interès tècnic i històric, perquè són reproduccions de les locomotores dels ferrocarrils que van unir l’est i l’oest dels Estats Units.
Per saber-ne més:
BROTON S, Ròmul, Parcs d’atraccions de Barcelona, des de 1853 a l’actualitat, Col·lecció Orígens, Editorial Albertí, Barcelona, 2011.
DAMÉ, Josep, Tibidabo, Ajuntament de Barcelona, 2006.
ESPINET, Eva, Apolo, 75 anys sense parar de ballar, Comanegra, Barcelona, 2018.
GARRIGA BOSCH, Sergi, El Tibidabo i la concepció metropolitana de Barcelona, Màster en Teoria i Història de l’Arquitectura, Departament de Composició Arquitectònica, Teoria i Història de l’Arquitectura, UPCBarcelonaTech, juny del 2012.
LUQUE, Eugeni, ARMENGOL, Ferran, HARO, Miguel Ángel i URKIOLA, Carlos, Un segle pujant al Tibidabo, Ajuntament de Barcelona, 2002.
LÁZARO DÍAZ, Antoni, El Tibidabo des de dins. Història d’un parc d’atraccions. Blume, Barcelona, 2004.
OLIVERAS i SAMITIER, Josep, L’aventura de Portaventura. L’evolució i l’impacte del parc temàtic, Universitat Rovira i Virgili, Tarragona, 2019.