Entrem al Museu de la  Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia amb el seu veí, xef del Via Veneto, David Andrés. Amb el seu germà Xavier fa sis anys va transformar un antic magatzem de l’adoberia del seu avi en el restaurant Somiatruites d’Igualada. És al costat de l’antiga cotonera Cal Boyer i l’adoberia Cal Granotes, que avui són part del Museu de la Pell. Exemples de transformacions, totes, al barri del Rec, i grans lliçons de sostenibilitat, de passat reconvertit en present, d’espais de treball on bategava i bateguen història i vida de la ciutat.

Text Carme Escales, periodista
Fotos Enrique Marco
Data: Juny de 2020

Alguns estudis científics diuen que les memòries que ens evoquen les olors experimentades en la nostra infància poden arribar a quedar molt més fixades al cervell que les d’un so o qualsevol imatge. En aquell racó del cervell que guarda memòries i emocions, el cuiner David Andrés emmagatzema una olor que el porta directament a l’adoberia del seu avi. Aquella fortor de pells encara fresques, de les piles de carnassa que en sortia i dels productes que es feien servir per tenyir-les, de seguida el connecta també amb el record dels grans bombos girant amb les pells a dins, fent un escàndol estrepitós.«Recordo a tothom brut, una olor impressionant i molt poca llum. I l’aigua que esquitxava a cada volta que feien els bombos», rememora el xef.

Era exactament el que es podia trobar obrint les portes de qualsevol de les naus del barri del Rec, ara fa trenta anys. La foscor, el soroll i la intensa olor van segellar el mateix record per a tothom d’aquell barri ple d’adoberies. Tanta brutícia i austeritat, la simplicitat d’eines, i hores i hores de feina a mà treballant pells de vaca, enormes i pesants, van obrir, però, un bon tros de futur a la ciutat d’Igualada. És la història que millor sap explicar el Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia, la que més coneixen els igualadins, els fills i els nets dels adobers.

“Recordo l’aigua que esquitxava a cada volta que giraven els bombos”

Aquell motor tan potent que era l’adoberia de pells, el treball feixuc i dur, de sol a sol, no estava gaire ben vist. «Quan jo era petit se sentia dir que el nostre riu—l’Anoia— era molt contaminat», recorda en David Andrés. Ara, en canvi, se sorprèn de veure el canvi d’algunes fàbriques que treballen amb la tecnologia més neta i puntera, i aconsegueixen productes d’altíssima qualitat respectant el medi. «És maca l’evolució que està tenint el barri; avui al nostre riu hi viuen ànecs», afirma amb orgull.

La fidel recuperació de l’antiga adoberia de Cal Granotes, del segle XVIII, i de la fàbrica cotonera del Cal Boyer, del XIX, avui espais visitables com a Museu de la Pell, ens ajuda a tots a posar en valor el patrimoni fabril, econòmic i social de la ciutat d’Igualada. També la restauració del mateix rec que dona nom al barri, el canal d’aigua contigua al perfil del barri de fàbriques, tan vital per a aquestes indústries, és un exemple de com validar el passat per recordar-nos d’on venim i ferlo còmplice del nostre present i futur.

Avui el rec i els seus entorns rehabilitats són espai de celebració de jornades que conviden a descobrir-lo, com el Rec.0, el festival de pop-up stores de moda, street food i música a Igualada que se sol celebrar al maig. També ha esdevingut itinerari de passeig, a peu o en bicicleta, un atractiu circuit per sortir a córrer o caminar i ventilar problemes i emocions.

El rec és un vincle entre les arrels industrials i la vida moderna, i un recordatori de la necessitat de tenir espais naturals i aigua a les nostres vides. També els nostres avantpassats i les persones que ens envolten ens ajuden a construir vincle i estima als llocs. En David ens explica: «La meva àvia Antònia, la mare del meu pare, que sempre dic que és la meva millor amiga, s’estima el rec perquè era el lloc on portava el seu ramat de cabres a passejar». L’avi patern, un home culte, artista igualadí, es va fixar en aquella pastora i s’hi va casar, i ella va canviar el ramat per la llana. Va treballar en una fàbrica de mitjons fins que l’avi va decidir muntar una empresa d’estampació per poder compaginar el que tots dos sabien fer, ajuntant les capacitats de l’un i l’altra: l’art i els teixits.

“El més interessant d’aquest museu és que t’explica l’ofici d’adober i tots els oficis que el complementaven o dels quals les adoberies se servien, com el de sabater o el guarnicioner”

En David és hereu d’una gran empenta emprenedora. A dues bandes. Els seus altres avis, els materns, també van engegar negocis. Ell va posar en marxa una adoberia (Morera) i ella, una botiga d’articles de pell al centre d’Igualada. Per això, quan entrem a Cal Granotes, el nostre protagonista obre bé els ulls i para atenció. «Així aprendrem», diu, quan iniciem la visita guiada. Allà a dins hi ha tantes referències a la vida que coneix…

És la vida dels seus, al tèxtil i a la pell, les dues indústries fortes d’Igualada que el Museu posa en valor de manera sublim. I, segons ens expliquen les responsables del centre, la intenció és modernitzar la museografia per transmetre al visitant que el sector de la pell a Igualada és molt més que patrimoni i indústria viva, i que implica els àmbits de la recerca, l’educació, el medi ambient i el disseny.

Edificis antics plens d’història oberts a la vida, vivències i plaers actuals. Sense moure’ns del barri del Rec, a l’antic magatzem de l’adoberia del seu avi fa sis anys que el germà d’en David, en Xavier, arquitecte, va dibuixar-hi el restaurant Somiatruites, una magnífica transformació amb 460 m2 de planta. «Vam conservar al màxim elements com ara les gelosies (llistons de fusta encreuats en obertures de paret) per deixar entrar la ventilació per assecar les pells però no el sol», precisa en David. «Sota de l’edifici hi ha un pou», explica. Perquè Igualada, tal com ens puntualitzen durant la visita a Cal Granotes, és plena d’aigües subterrànies. L’aigua, que és part de la riquesa dels petits industrials igualadins, rega ara l’hort que a sobre del restaurant Somiatruites, a la tercera planta, els germans Andrés cultiven de forma totalment sostenible. Hort i set habitacions d’un hotelet han arribat per fer florir «el gen igualadí i familiar que sempre hem tingut», assegura en David, cofoi.

Ara, molts dels especialistes de grans firmes internacionals que arriben a la ciutat per veure i certificar el bon fer de les seves peces de cuir, s’allotgen en aquest antic espai adober on ara se serveixen bons plats de cuina. «Fer alguna cosa aquí, per a nosaltres significava fer arrels, i no hi havia millor barri que el Rec per fer-ho», exposa en David, mentre avancem per les sales del Museu. És increïble tot el que de la pell, se n’extreia, tota una lliçó d’aprofitament i sostenibilitat. Amb el pèl que se’n desprenia, feien raspalls i brotxes d’afaitar, i amb la pell, sabates, botes, corretges, marroquineria… «El més maco d’aquest museu és que t’explica l’ofici d’adober i tots els oficis que el complementaven o dels quals les adoberies se servien, com el de sabater o guarnicioner», expressa el cuiner.

“És maca l’evolució que està tenint el barri; les fàbriques per dins són ja una altra cosa i avui al nostre riu hi viuen ànecs”

Pergamins fets amb pell i corretges de transmissió, tan necessàries per a la Revolució Industrial, que fa pensar… sense la pell, quantes coses trobaríem a faltar? En un espai del Museu, els infants dels nombrosos col·legis que el visiten fan d’artesans del cuir i aprenen com ferse un clauer o una funda de mòbil; treballen la pell unes hores i marxen, com nosaltres, amb la convicció que l’aprofitament de la pell és un exemple de sostenibilitat que continua donant corda a la vida de molts igualadins. Per això des del Museu es treballa ja per ampliar les explicacions al present i al futur de les adoberies i d’un barri del Rec al qual, segons afirma en David Andrés, «ara hem de tornar tota la vida que va donar a la nostra ciutat».

De l’hoquei a la cuina

Després d’aixecar dues copes d’Europa com a membre de la selecció espanyola d’hoquei patins, esport rei d’Igualada, en David Andrés ara s’obre camí amb el seu talent a la cuina. I, ves per on, al Museu de la Pell dos espais parlen de les matèries que ell coneix molt bé. S’hi exposa l’equipament d’hoquei (botes, guants i proteccions fets amb pell), i en una vitrina hi trobem, al costat d’un pastís, una làmina de gelatina pastissera, un de tants subproductes que s’extreuen de la carnassa de sota la pell.

Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia
C. del Doctor Joan Mercader, 1. 08700 Igualada. Tel. 938 046 752.
Museu de la Pell (edifici de Cal Boyer)
De dimarts a divendres, de 10 a 14 h. Dijous i divendres, també de 16 a 18.30 h (exposicions temporals fins a les 20 h).
Juliol i agost tancat. Dissabtes, diumenges i festius, d’11 a 14 h.
Cal Granotes (punt de sortida: edifici de Cal Boyer)
De dimarts a diumenge i festius, de 12 a 14 h. Dijous i divendres, també de 17 a 18.30 h. Juliol i agost tancat.
Dies de tancament: els dilluns i els dies 1, 5 (tarda) i 6 de gener; dimarts de Pasqua; 24, 25, 26 i 31 de desembre.
Entrada general: 4 €. Tiquet reduït: 2 €.
Menors de dotze anys, gratuït.