El periodista Xavi Rosiñol ens acompanya a visitar els espais de la vida minera a Cercs, on el seu pare va treballar. El Museu de les Mines de Cercs una muntanya farcida d’històries que, amb cada visita, tornen a bategar.

Text Carme Escales, periodista
Fotos Enrique Marco
Data: Novembre de 2018

«Tots, en el fons, som migrants, fills o nets de migrants», diu el periodista Xavi Rosiñol. Avui ell segueix el fil de les vides dels qui arriben de fora, per mar o per terra, de l’oest o del sud, com ho va fer el seu avi, d’Almeria al Berguedà, cercant feina per cosir un futur millor. Ciment, carbó i teixit van procurar prosperitat a la família. L’avi a la fàbrica de ciment, la mare al tèxtil i el pare triant i traginant carbó a les mines que han fet del Museu de les Mines de Cercs una muntanya farcida d’històries que, amb cada visita, tornen a bategar.

Eren finals dels anys cinquanta quan l’avi matern de Xavi Rosiñol va arribar al Berguedà des d’Almeria. Com tants altres homes i dones del sud, havia deixat el seu poble, Sorbas, per emprendre un camí cap a un futur més pròsper gràcies a una feina amb més rèdit que els tristos jornals del camp de secà. El seu nou sou l’esperava en una fàbrica de ciment, a Cercs, en aquella Catalunya pròspera però tan llunyana. Després, aquell home reagruparia la família, i l’esposa i els fills també van fer les maletes per seguir el pare. Van haver de viure un any a casa d’uns parents perquè no van trobar pis per als cinc membres que eren. La vall era plena de famílies que havien fet el mateix.

L’activitat industrial feia bullir de vida l’Alt Berguedà. «El meu pare recorda molt bé com arribava tanta gent amb maletes de fusta lligades amb cordills. Venien per quedar-se», diu. Aleshores hi havia treball per a tothom, i vora les mines van haver de construir colònies per encabir els treballadors i procurar-los escola, economat i serveis mèdics.

Finalment, una casa al poble de la Nou de Berguedà va estar disponible per acollir la família sencera, els Martínez vinguts de Sorbas. Una filla, la Bàrbara, a la Nou va conèixer en Josep, un jove que als catorze anys ja havia començat a treballar a les mines de Cercs. Movia carbó d’una banda a l’altra. Es llevava molt d’hora per arribar a la muntanya on hi havia les mines, perquè primer havia de travessar a peu el poble de Sant Salvador de la Vedella, una hora d’anada i una altra de tornada caminant per on avui l’aigua del pantà de la Baells ho cobreix tot.

L’any 1971 en Josep i la Bàrbara es van casar i van anar a viure a Berga, on deu anys després va arribar al món Xavi Rosiñol. Ara, periodista de TV3, prepara reportatges que ens parlen dels migrants d’avui que pugen del sud cap al nord cercant una vida millor o senzillament sobreviure. Ell és ben conscient que tots som fruit, poc o molt, d’experiències migratòries, i també que «grans sectors econòmics nostres es van fer gràcies a la gent nascuda fora d’aquí». Són reflexions a peu de mina, vora l’entrada d’aquell forat a la muntanya al qual el seu pare no va voler entrar a fer feina. «Ell va treballar sempre a fora, traginant lignit», explica el periodista. «Els empleats que treballaven a dins de les mines cobraven molt més, i el meu pare de tant en tant li deia a la meva mare: “M’han ofert treballar a dins”. Però per acceptar-ho havies de tenir molt clar el risc que s’hi corria a canvi. I ell va continuar sempre destriant carbó de les pedres, a l’activitat que anomenaven la llimpia, on es netejava el mineral», relata Xavi Rosiñol.

El pare al carbó, la mare al tèxtil

Pare miner i mare empleada en una fàbrica tèxtil fan del seu un retrat familiar típic del moment en aquella vall industrial tan rica. «Era increïble, a cada revolt de la carretera hi havia activitat productiva. Des de l’Eix del Llobregat fins a Sant Corneli, tot estava a ple rendiment: la central tèrmica, la fàbrica de ciment, l’estació de tren per a passatgers i mercaderies mineres. Des de Puigreig s’enfilava un tren cap a les mines, les mateixes vies per on sortia el carbó cap a destinacions com Sant Adrià de Besòs», explica Rosiñol. Ara, passejant per les sales del Museu de les Mines de Cercs, un pensament aterra a la seva ment: «Sento que aquest és el museu de la vida del meu pare i de qualsevol miner del Berguedà».

El nucli de Sant Corneli, on hi ha les mines i el museu que ens en parla, «havia tingut 3.000 habitants, i avui només en té una seixantena. Aquesta dada em va impressionar», reconeix el fill de miner. «Per a mi és essencial la tasca que fa aquest museu, perquè ens ajuda a no oblidar, ens explica l’època d’esplendor econòmica d’aquesta zona, però també tot el patiment que s’hi va viure», expressa el periodista berguedà.

És essencial la tasca d’aquest museu. Ens ajuda a no oblidar ni l’esplendor econòmica ni el patiment que s’hi va viure

De fet, un panell que recorda, a l’esplanada exterior del Museu de les Mines de Cercs, tots els que van deixar la vida a la mina, amb noms, cognoms i data de l’accident que se’ls va emportar, no li passa gens per alt a en Xavi. «El van inaugurar el 4 de desembre del 2015, festivitat de Santa Bàrbara», explica. «Mira, l’any 1975 hi ha trenta noms a la llista. Diu que el 3 de novembre del 1975 hi va haver una explosió, però fixa’t que no és l’única data amb diversos morts. Com devia ser l’endemà per a tots els altres miners reprendre l’activitat?», reflexiona Xavi Rosiñol.

Qüestions com aquesta fan de la visita al Museu de les Mines de Cercs un llibre obert a la Història, a la Història del país, en majúscules, i a la història en minúscules  de tantes persones —el sector miner a la zona va donar feina a unes 10.000—. Tot eren homes, «les dones només hi pujaven per fer-los costat quan feien vagues», detalla Xavi Rosiñol. Molts miners com el seu pare encara viuen, perquè la crisi de principis dels noranta va prejubilar-ne molts. I poblacions com Berga mateix es van omplir de pensionistes en la quarantena d’edat.

Un bocí de vida

Cadascun d’ells, avui, té en el museu un bocí de vida, un camí de records, una maleta de vivències. La part en la qual el Museu de les Mines de Cercs recrea el caire més social és la que a ell més li agrada, on hi ha documentat tot allò que pertany al passat dels miners fora de la mina, la vida a les seves llars, mobles, estris de cuina, la roba, la màquina de cosir amb què les dones feien vestits, draps i cortines les llargues tardes dels hiverns del Berguedà, hiverns de mantes ben gruixudes sobre els llits. Visitant amb els pares les estances del museu dedicades al retrat més fidel de quotidianitat dels miners i les seves famílies, en Xavi confirma la veracitat amb què s’ha sabut salvaguardar la història. «El meu pare hi reconeix el dispensari on havia anat algun cop, així com estris que a casa seva també tenien», afirma el periodista.

Els nens anaven pocs anys a l’escola, els necessitaven a les fàbriques per treballar

La recreació d’un pis de la colònia tal com era en l’època de més activitat atrau el nostre guia. «Els descendents dels que hi van viure, que havien estat encarregats de la mina, hi venen de tant en tant», destaca Rosiñol. Se senten a casa. I és això el que, com diu en Xavi, fa del Museu de les Mines de Cercs el museu dels miners, el retrat de les seves vides. «També hi ha una àrea que recorda el treball infantil. Els nens anaven pocs anys a l’escola, els necessitaven per treballar», puntualitza. Xavi Rosiñol viu des de fa anys a Barcelona, però puja molt sovint al Berguedà. Se sent molt d’aquesta terra tan poc rural, essencialment obrera durant el passat segle. «El punt d’atracció que, personalment, hi trobo és aquesta sensació de declivi que té ara l’entorn de les mines i fàbriques», precisa. És aquella barreja de nostàlgia que la ment recull del record, a través de les fotografies com les que omplen el museu de rostres verídics, d’estris de treball, de mostres d’aquell lignit que s’extreia de les entranyes de la muntanya, manualment fins a l’any 1965 i jugant-s’hi la vida cada dia.

La mecanització va arribar després d’aquella data; va alleugerir les tasques d’extracció i transport del carbó i va procurar més seguretat a un ofici de miner exposat al pitjor, muntanya endins. Un petit viatge amb el tren miner ens traslladarà a l’espai més emblemàtic del museu: la Mina de Sant Romà. A dins descobrirem com era el treball dels miners a l’interior de les galeries.

Els espais on s’atura Xavi Rosiñol

  • L’habitatge miner. La recreació d’un pis de la colònia tal com eren a l’època és el seu racó preferit, perquè explica la vida més enllà de la feina, l’aspecte més social, d’on ell és fruit.
  • Plànol topogràfic de les propietats mineres. «S’hi veu tota l’extensió de les mines, que eren totes propietat del comte de Fígols, José Enrique de Olano».
  • L’espectacle de la mina. «És un audiovisual que mostra altres mines, estris i maneres d’extraure els minerals, com una explotació a cel obert, a Terol».
  • Els edificis veïns de la Colònia. «Quan vinc, m’agrada fer un passeig pels voltants de l’edifici del museu que havia estat l’escola. I l’actual cafeteria Pic i Pala era l’economat».

Per saber-ne més

Museu de les Mines de Cercs
Colònia Sant Corneli. Cercs
Tel. 938 248 187 / 938 249 025
m.cercs@diba.cat
De gener a juliol, obert feiners de 10 a 14 hores. Dilluns tancat excepte festius.
Caps de setmana i festius, de 10 a 15 h.
Setmana Santa: divendres, dissabte i diumenge, de 10 a 19 h.
Agost: obert els feiners de 10 a 14 h i de 16 a 10 h.
Caps de setmana i festius: de 10 a 19 h.
De setembre al 21 de desembre: feiners de 10 a 14 h. Dilluns tancat excepte festius.
Caps de setmana i festius: de 10 a 15 h.
Confirmeu les vacances de Nadal al web.
Tarifa de visita clàssica, durada 1 h 30 min: individual: 11 € / infants de 5 a 12 anys: 4 € /  joves de 13 a 18 anys: 8,80 € / jubilats: 8,80 € / grups de 30 adults: 8,80 €.
Tarifa de visita completa, durada 2 h: individual: 15 € / infants de 5 a 12 anys: 6 € / joves de 13 a 18 anys: 12,80 € / jubilats: 12,80 € / grups de 30 adults: 12,80 €.
Consulteu els descomptes amb certs carnets.