Com a historiador, Santi Vila té una visió elaborada del passat industrial català. Hi pesa, també, la perspectiva familiar, degut a l’ofici de ferroviari de l’avi i del pare. Però ens parla, sobretot, de les perspectives del patrimoni industrial des del seu paper com a conseller de Cultura.

Text Redacció | Fotos Enrique Marco
Data: Novembre de 2016

Molt a prop de les oficines de la conselleria de Cultura, situades al Palau Marc, al capdavall de les Rambles barcelonines, hi ha les antigues drassanes, seu de
l’actual Museu Marítim. En aquest marc incomparable, un dels punts extraordinaris de què disposem a Catalunya que simbolitzen la unió del passat industrial amb la cultura i el saber d’un museu, citem l’actual conseller de Cultura, Santi Vila, perquè ens parli de les perspectives del patrimoni industrial català.

Considera que el procés d’industrialització a Catalunya és un fet identitari, que ha marcat la identitat del poble català?
Com a tots els països d’Europa, el procés d’industrialització ha marcat un abans i un després en la història i desenvolupament posterior de cada país. No es pot entendre l’obra arquitectònica modernista de Catalunya i la seva rellevància cultural sense saber que el seu origen rau en la producció de les fàbriques dels primers industrials en uns moments en què el sector públic era molt reduït. Tampoc es pot comprendre l’obra arquitectònica dels cellers cooperatius de Cèsar Martinell sense esmentar el paper de la Mancomunitat de Catalunya ni el moviment cooperativista agrari de Catalunya. Com a país, els catalans vam ser pioners en la industrialització de la península Ibèrica, tenim una identitat industrial especialment rellevant en el sector tèxtil, de producció d’energia elèctrica o en el sector ferroviari. Ha representat un element configurador de la identitat de les nostres comarques, pobles i ciutats i de l’estructura territorial, urbanística, social i demogràfica del país.

“El patrimoni industrial forma part de les nostres ciutats, tant arquitectònica i urbanísticament, com de la memòria històrica i de fets amb connotacions polítiques, com la lluita obrera pels drets dels treballadors”

Tenint en compte que el patrimoni industrial té aquest caràcter identitari, creu que està prou valorat i reconegut socialment?
El concepte de patrimoni industrial apareix pràcticament al mateix temps a tot Europa a principis dels anys setanta del segle XX a causa de la primera crisi industrial del tèxtil i del petroli. Aquí, a Catalunya, coincideix amb la fi de la dictadura de Franco i l’arribada de la democràcia, i, molt especialment, amb la recuperació de la Generalitat de Catalunya i dels ajuntaments democràtics i l’aparició de moviments ciutadans. El canvi de percepció respecte a la valoració d’aquest patrimoni s’ha produït en aquest context, el que representa un tret diferencial de la resta d’Europa. Els països, les societats, actuen sobre el seu patrimoni d’una manera molt similar a com actuem en la nostra vida privada. Nietzsche var dir que “la vida és l’oblit”. I en part és cert. Qui, passats els anys, no guarda només els bons records? Amb el patrimoni cultural, i més específicament amb el patrimoni industrial, passa el mateix. Actualment hem assumit que el patrimoni industrial forma part de les nostres ciutats, per l’arquitectura i l’urbanisme, i també de la nostra memòria històrica i de fets amb connotacions polítiques, com la lluita obrera pels drets dels treballadors.

Està prou protegit el patrimoni industrial?
A Catalunya, com passa a França o a la Gran Bretanya, no hi ha cap protecció específica per al patrimoni industrial diferenciada de la protecció del patrimoni cultural en general i, per tant, s’actua seguint la legislació del patrimoni cultural en general. Avui, a Catalunya, tenim 42 elements del patrimoni industrial declarats béns culturals d’interès nacional. També existeixen molts elements del patrimoni industrial que s’han protegit com a béns culturals d’interès local o per la legislació urbanística dels ajuntaments, en els seus plans especials de protecció del patrimoni arquitectònic.

Pot ser que la contemporaneïtat o la quotidianitat d’aquest patrimoni tan específic —el patrimoni industrial— jugui en contra del seu reconeixement i posada en valor?
A l’hora de valorar o de protegir un element del patrimoni industrial, es tenen en compte factors com la tipologia, el període o època industrial, l’ús original i l’actual, el context urbà o paisatgístic en què s’insereix… També es valoren la seva gestió actual i futura. De fet, no sempre es protegeixen elements amb possibilitats de futur, però cal diferenciar les possibilitats tècniques i les econòmiques. Hi ha elements d’alt valor cultural que s’arriben a protegir encara que no hi hagi perspectives immediates de rendibilització. El paper dels ajuntaments és decisiu per donar els primers passos per a la protecció, i aquesta és sovint una història d’èxit, sobretot quan els propietaris, els ajuntaments i la Generalitat actuem coordinadament. En són exemples l’antic vapor Aymerich i Amat a Terrassa, que va ser comprat per la Generalitat i és l’actual seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, o l’antiga Editorial Montaner i Simón a Barcelona, cedida a la fundació del pintor Antoni Tàpies per exposar-hi la seva col·lecció. I més recentment, tot el Pla de Recuperació de les Colònies Industrials, que ja vaig començar a impulsar des del Departament de Territori i Sostenibilitat.

El conseller Vila en una visita a la seu terrassenca del mNACTEC. Foto: arxiu mNACTEC

En una entrevista per a aquesta publicació (Eix, núm. 1, maig 2016), Lorna Davidson, directora del complex turístic de New Lanark, a Escòcia, va afirmar: “El patrimoni industrial desperta interès perquè hi ha molts més milions de persones que tenen lligams directes amb empreses industrials que no pas amb castells i palaus”. Avui la colònia tèxtil de New Lanark està reconeguda per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat i rep més de 300.000 visites anuals. Veu possible l’emergència d’un cas similar a Catalunya?
Els 26 museus industrials del Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC) han registrat 501.400 visites l’any 2015, un 15% més que l’any anterior. En el context català entenem que aquestes dades, a les quals cal afegir les dades de molts altres elements com colònies industrials i altres elements gestionats directament per les administracions locals, demostren un alt interès dels ciutadans, focalitzat no només en un sol element, sinó en un conjunt d’elements de diferents tipologies i processos industrials ubicats per tot el territori.

Com diu Davidson, la majoria de persones podem trobar en el nostre passat recent una relació amb el món industrial. En el seu cas, una part de la família es va dedicar al món ferroviari, un sector que, segons diuen, imprimeix un caràcter, un orgull o fins i tot una sensibilitat especial.
A casa, tant l’avi com el pare treballaven en el sector del ferrocarril i, per tant, és una qüestió que he viscut des de petit i que sempre m’ha acompanyat. En tinc molt bons records i, paradoxes de la vida, en l’etapa adulta també he estat tres anys vinculat al mateix sector, en aquest cas, però, des de la gestió com a conseller de Territori i Sostenibilitat en l’anterior legislatura.

Ara creu que, d’alguna manera, des de la conselleria de Cultura podrà fer-ne una nova aproximació?
Sens dubte. De fet, tant el Centre d’Interpretació del Ferrocarril de Móra la Nova com els Trens Històrics de Ferrocarrils de la Generalitat i el Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú estan adscrits al Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC).

“Tant l’avi com el pare treballaven en el ferrocarril; ho he viscut des de petit. Paradoxes de la vida, en l’etapa adulta també he estat tres anys vinculat al mateix sector, com a conseller de Territori i Sostenibilitat”

A molts països del món, les indústries en actiu recuperen el seu propi patrimoni a través de museus corporatius o la conservació d’antics espais industrials. A Catalunya tot just està començant a donar-se aquest fenomen entre les grans empreses catalanes. Com pensa que s’ha de lligar el patrimoni industrial i les empreses catalanes centenàries en actiu?
Moltes empreses nacionals i multinacionals ubicades a Catalunya han anat cedint a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) la seva documentació i arxius amb la finalitat de garantir la seva correcta conservació i també la seva accessibilitat al públic i als investigadors. D’aquesta manera, a l’ANC es pot accedir als arxius històrics d’empreses com Fecsa, La España Industrial, La Maquinista Terrestre y Marítima, Siemens, Compañía General de Tabacos de Filipinas, i altres empreses a les quals cal agrair aquest interès en la conservació de la seva història, que és també una part important de la història de Catalunya.

Entre els objectius de la conselleria que vostè va exposar al Parlament al febrer passat, hi ha el de contribuir al desplegament de les xarxes temàtiques de museus. Li sembla aquesta la fórmula més adient per exposar i explicar el nostre passat industrial? En aquest sentit, com valora el paper del Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC) com a element de desenvolupament territorial al nostre país?
El Sistema Territorial del mNACTEC consta actualment de 26 museus i elements d’interès que expliquen el procés i la història de la industrialització a Catalunya, amb la museïtzació de les antigues activitats industrials i de les seves col·leccions. El gran nombre de museus i elements que configuren aquesta xarxa, la seva ubicació territorial extensa i les línies de col·laboració existents amb els propietaris dels immobles, permeten la implicació i participació dels ciutadans del territori en el coneixement, valoració, protecció i difusió del propi patrimoni industrial, tant des del punt de vista estrictament tècnic i històric com des del punt de vista turístic i didàctic. Tot plegat configura la validació d’aquest model de xarxa que està sent estudiat també per altres països i que està rebent un reconeixement internacional per organismes com el TICCIH (The International Committee for the Conservation of the Industrial Heritage).

Quins elements del patrimoni industrial català destacaria?
N’hi ha molts. Els cellers cooperatius modernistes, com a representants de la indústria agrària; el gran nombre de fàbriques de riu que configuren el paisatge de colònies industrials de les valls del Llobregat i del Ter; les fàbriques de vapor de les nostres ciutats, del sector tèxtil, així com l’important i desconegut patrimoni hidroelèctric de les valls del Pirineu… A Catalunya ens podem enorgullir de tenir un passat industrial i un patrimoni d’una riquesa extraordinària.