En una antiga foneria de sostres alts on es feien campanes grandioses, des del 2008 neixen grans projectes d’arquitectura. Rafel Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta hi dibuixen espais per a la vida. 

Text Carme Escales
Fotos Hisao Suzuki
Data. Juny de 2019

RCR és el taller creatiu d’arquitectura nascut l’any 1988 a Olot de la mà de Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta. Les inicials dels noms d’aquests tres arquitectes, RCR, són la firma conjunta que els va fer mereixedors del Pritzker Architecture Prize 2017, el reconeixement arquitectònic més important del món. Dubai, França, Bèlgica, Barcelona i Girona tenen la traça RCR en alguna obra, algunes d’elles arrelades en pedres que te- nien molta història, com el restaurant Les Cols d’Olot, en una antiga masia; el centre d’art La Cuisine, al castell de Nègrepelisse, a França; el projecte Marengo, habitatge i espai de treball d’arquitectes en un antic magatzem de peix i queviures, a Bordeus, i el mateix despatx d’RCR, Can Barberí, l’antiga foneria a Olot.

Espais de patrimoni, públic o privat, que històricament havien tingut altres usos, reconvertits per a noves vivències de present i futur: què us aporta aquest tipus de recuperació?
Ens permet conèixer el passat i, a partir d’aquí, veure com es pot empeltar amb el present. Ens agraden aquests tipus d’intervencions, tant com ens agraden les intervencions en el paisatge. Parteixes d’un lloc i l’estudies per veure com pots intervenir-hi, per tal de revelar-ne les qualitats i imbricar-les amb la nova intervenció, fins a constituir un nou conjunt, ja a partir d’ara inseparable.

Com descriviu el valor del patrimoni en la vida de les persones, d’un municipi, d’un país?
És el que heretem i el que ens ajuda a pensar què volem deixar nos- altres com a herència.

A quin tipus d’edificació industrial considereu que es pot treure més suc com a arquitectes?
A aquella que, per si mateixa, ja tingui força espacial.

Quins projectes de restauració d’edificis històrics heu portat a terme?
El restaurant Les Cols, Can Barberí, Marengo (a Bordeus), el centre d’art La Cuisine, al castell de Nègrepelisse, a França, i la casa Entremurs a Olot.

Comencem pel restaurant Les Cols d’Olot.
El restaurant Les Cols harmonitza la natura, l’aire lliure i la llum per al gaudi de la gastronomia. És una casa pairal, una casa de pagès de tres crugies. La intervenció arqui- tectònica neix amb el concepte de «tothom hi és benvingut». En les masies catalanes, els xiprers de l’entrada significaven hospitalitat. En algunes ocasions, el nombre de xiprers indicaven quants rodamons eren benvinguts a menjar; en altres casos, un xiprer significava que se servia beure o potser un petit àpat, dos xiprers, un àpat més gran, i a les cases amb tres xiprers s’hi permetia passar la nit. En l’espai central de la casa pairal hi havia una gran taula per compartir; també l’hem mantingut. Les Cols és un gran espai de «rebre».

I en el que havia estat la foneria Can Barberí d’Olot, hi treballeu vosaltres. Lligada històricament a la ciutat des de l’any 1700 com una de les indústries més antigues d’Olot, la vau reconvertir en el vostre despatx. El minimalisme enmig de la natura n’és el protagonista.
L’any 2004 vam adquirir l’històric edifici de la foneria per convertir-lo en el nostre estudi professional. La intervenció és un assaig en el camp de les energies renovables, perquè recupera un edifici històric, gaudeix de la llum natural, produeix energia elèctrica, aprofita l’aigua i introdueix la vegetació: les falgueres i altres arbres que hi ha al pati. L’ús de l’acer tant als interiors com al paviment recorda l’ús originari de l’edifici com a foneria.

El patrimoni és el que heretem i el que ens ajuda a pensar què volem deixar nosaltres com a herència

En general, l’acer és un material que empreu molt en les vostres obres. Què us aporta?
Aquest material aporta precisió, coloració, integració, unificació…

Unificació com en el seu moment vau establir en decidir treballar junts tres arquitectes. Quines idees us uneixen per fer néixer l’estudi d’arquitectura als tres cofundadors?
Volem compartir l’arquitectura i intentar fer-la bé. I ho fem posant en pràctica la transversalitat creativa, que és el que uneix persones i maneres de fer diferents segons un esperit comú de crear de manera compartida.

I una manera de compartir, també, el que feu i el vostre espai de treball és obrint la possibilitat d’assistir a workshops, performances, conferències, projeccions, exposicions i presentacions de llibres i d’audiovisuals. Què s’hi percep? Què s’emporta la gent en aquest indret?
Els workshops a Can Barberí els organitzem per «sentir la vila». Ens fan sentir la força de la naturalesa, que és font inesgotable d’inspiració i benestar. Esperem que els que hi venen comencin a descobrir una altra manera de percebre-ho.

L’edifici on hi ha el despatx és també la seu de la Fundació Bunka (que vol dir «cultura» en llengua japonesa). Com es vetlla i es contribueix a la conservació del patrimoni arquitectònic creat, objectiu de la Fundació Bunka RCR Arquitectes?

La Fundació Bunka té com a objectiu obrir l’estudi d’arquitectura a altres disciplines artístiques, i comunicar i potenciar la relació entre arquitectura i paisatge. Des de l’any 2008 hi programem activitats culturals. L’objectiu de vetllar pel patrimoni s’aconsegueix treballant sempre plegats, l’estudi d’arquitectes al costat de la Fundació.

Una altra de les vostres obres sobre patrimoni històric és el centre d’art La Cuisine («la cuina»), a prop de Tolosa de Llenguadoc.
És fruit de la rehabilitació de la fortalesa, el castell de Nègrepelisse, del segle XIII, transformada en un equipament per a la creació contemporània on ara es programen tallers de cuina, exposicions i altres activitats. També amb una important presència de l’acer.

Marengo és el nom d’una altra restauració, aquesta a Bordeus, del que era un vell magatzem de peix i queviures. Avui és espai cultural, on es fan exposicions i on viuen i treballen arquitectes.
La separació d’allò públic i d’allò privat defineix l’actuació, on vam repartir els usos en vertical i fragmentar l’espai transversalment. Els cellers del soterrani es destinen a sales d’exposició, mentre que el nivell del carrer acull el taller d’arquitectura, i la planta superior, amb una característica coberta sota teulada de fusta, els espais de l’habitatge. La coberta, fragmentada per lluernes i patis de llum, crea un ordre de bandes transversals que organitzen els usos i les comunicacions. A l’última d’aquestes, que conté un programa compartit –la sala central d’exposicions i una gran biblioteca–, l’alçada dels forjats varia per incrementar-ne la continuïtat respecte de la resta de les estances.

Tornant un altre cop a casa, el Pavelló del Bany Tossols Basil com a equipament per a la pràctica de l’atletisme és una altra de les vostres constatacions del fet que natura, passat, patrimoni i present poden confluir molt bé en la vida i les emocions de les persones.
És una història d’un pavelló vora riu, davant d’uns pollancres ben alts, que només havia de servir a l’estiu. I el repte va ser crear un es- pai que fins i tot a l’hivern pogués tenir significat.

Les cases de particulars que construïu porten després un nom. Són els noms que els propietaris posen?
Les cases les anomenem d’acord amb la personalitat que hi descobrim un cop acabades o mentre es van revelant.

El premi Pritzker què us deixa com a experiència vital?
És el primer cop que arquitectes ca- talans aconsegueixen aquest guardó de l’arquitectura mundial i, per descomptat, ha estat un altaveu de la nostra obra. El ressò d’aquest anomenat premi Nobel de l’arquitectura és molt gran.

La força de la naturalesa és una font inesgotable d’inspiració i benestar

Abans del premi Pritzker, el despatx RCR Arquitectes n’havia rebut d’altres, de premis: el dels Officiers et Chevaliers de l’Ordre des Arts et des Lettres de la République Française, els anys 2008 i 2017; l’Honorary Fellows by the American Institute of Architecture (AIA), el 2010; l’International Fellows by the Royal Institute of British Architects (RIBA),  el 2012; la Médaille d’Or de l’Académie d’Architecture Française, aconseguida el 2015; i a Catalunya, el Premi Nacional de Cultura en Arquitectura de la Generalitat, l’any 2005.