[Editorial Eix 8]

Data: Desembre de 2019

Qui té fills o filles, més encara en època adolescent, utilitza sovint aquella antiga dita que ja empraven els pares i, abans que ells, els avis: «Ves alerta amb les males companyies». Anar de bracet amb segons quines persones que sabem perfectament que puntualment et podran donar un plus de popularitat o de notorietat, fins i tot de diversió, però que a la llarga, de ben segur, et portaran més maldecaps que beneficis, no ha estat mai un bon negoci.

En el món de la cultura, més encara en el món dels museus que volem que siguin del segle XXI, hauríem de saber molt bé amb qui ens juguem els quartos, de qui volem anar de bracet i per qui volem ser enganyats. Ens hauria de fer reflexionar, i molt, el fet que a Anglaterra, per exemple, la petroliera BP hagi perdut diferents contractes de patrocini amb primeríssimes i importants institucions culturals per la pressió i el boicot que els seus usuaris i clients, els de les institucions culturals, han fet sobre determinades subvencions i ajudes que aquella, la petroliera, havia fet per maquillar-se i rentar-se la cara, i per considerar que aquells diners eren diners bruts. I cada vegada en són més, els casos com aquest.

Certes perilloses aliances, en moments de misèries i retallades pressupostàries i de personal, ens poden fer caure en el greu error de vendre el prestigi i el reconeixement institucional, científic i social d’un museu per un plat de llenties ofert per algunes persones i/o empreses de dubtosa moralitat i d’un baix nivell d’ètica i de responsabilitat social. L’actual situació que patim els museus no ens ha de fer creuar certes línies vermelles ni caure en la facilitat d’acceptar certs patrocinis, vergonyoses visites particulars que fan tancar el museu sencer, infames lloguers d’espais, o de participar en projectes i/o activitats de bracet amb certes marques i empreses que volgudament han actuat sense la més petita sensibilitat vers la realitat social, econòmica i cultural del nostre país. Els museus tenim, també, reservat el dret d’admissió i un codi de deontologia que hauria d’ampliar-se a aquests àmbits sovint mal anomenats «noves fonts de finançament».

No tot s’hi val. Els museus no podem vendre la nostra imatge pública, els nostres valors i, per descomptat, el prestigi social que representem per quatre garrofes absolutament inacceptables provinents d’aquelles «males companyies» que ningú voldria per als seus fills. Si ningú vol cap mala companyia per als seus, i sabem, pensem o intuïm, a vegades falsament, és cert, quines poden ser aquestes «males companyies», els museus tampoc no hem de voler ni permetre anar de bracet ni fer la gara-gara a determinades «males companyies» el nom i marca de les quals, i no ens cal fer llistes, tots sabem. Més encara en la situació actual del nostre país.

Tots els museus ens devem a la nostra societat i, a més, els museus nacionals a la nostra nació. Mai no ens hem de deure a aquells que, contràriament, no només no volen saber res de la nostra cultura, de la nostra societat ni de la nostra nació, sinó que justament hi actuen perversament i globalment en contra. I menys encara ensabonar-los amb servils reverències de submissió.

Jaume Perarnau
director del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya