L'alt forn del Pla d'Avall d'Anglès

El ferro és un dels elements fonamentals de la industrialització. A Catalunya, però, són pocs els intents reeixits de constituir companyies mineres i foneries: la pobresa de mineral ho fa inviable. A Anglès es conserven vestigis d’una d’aquestes temptatives

Text Emili Rams i Riera, responsable de l’Arxiu Històric Municipal d’Anglès
Foto de portada: L’alt forn d’Anglès. En primer terme, l’edifici que acollia els forns. Al seu darrere, la torre. Emili Rams, 1980.
Data: Juny de 2019

A prop del vial de circumval·lació a l’entrada d’Anglès, al pla d’Avall, al costat de la carretera N-151 que ve de Girona, prop de Can Mont  i de la gasolinera, encara es poden veure uns edificis semiderruïts, en bona part coberts per heures i marmanya. Molta gent els confon amb una església, però en realitat són les restes d’un alt forn de mitjan segle XIX, un dels pocs existents a Catalunya, posteriorment reconvertit en bòbila i abandonat a finals dels anys setanta del segle passat.

En el seu moment fou un intent agosarat per posar en pràctica una factoria per treballar el ferro amb els nous sistemes industrialitzats que havien d’aportar un molt més alt rendiment en la producció que no pas el que donaven les tradicionals fargues catalanes.

L’intent no va sortir bé, per diferents raons semblants a les que podrien esgrimir en altres iniciatives similars en altres indrets de Catalunya: la baixa qualitat del ferro, la poca qualitat calorífica del carbó, un transport encara sense desenvolupar i, al capdamunt, les contínues bregues carlistes del segle XIX.

Amb tot, l’esforç que es va fer a Anglès per aconseguir produir ferro de primera mà i en grans quantitats, bé mereix un reconeixement a tots aquells pioners que toparen frontalment amb la pobresa minera del nostre país.

Les ferreries medievals i la farga catalana

Des del segle XIII, coneixem l’existència d’una farga que corresponia al domini del senyor del castell d’Anglès, instal·lada en algun lloc de les propietats del mas Ventajol. L’historiador local Ramon Vinyes situa aquesta farga al barri de la Farga, on després s’hi construiria l’alt forn, al pla d’Avall. No obstant això, en la meva opinió l’antiga farga d’Anglès es trobava dins el mas de la Farga, situat entre la carretera i la riera d’Osor, al pla d’Amunt. De fet, no gaire lluny d’Anglès, hi ha documentades almenys dues fargues més, una situada a la població d’Amer i l’altra dins la barriada de Vilanna, del municipi de Bescanó.

També als encontorns d’Anglès, la Cellera de Ter, Amer, Susqueda i Osor (les baixes Guilleries) hi estan documentades diverses explotacions antigues de ferro i d’altres minerals com el plom, el coure, la blenda i l’espat fluor.

Corria l’any 1777 quan es va descobrir un nou mener a la zona de Puigventós d’Anglès. L’Ajuntament de Girona s’hi va interessar i va manar fer unes proves del mineral a Narcís Marull i Narcís Mota, ferrers de la ciutat, que van fer les comprovacions oportunes els dies 17 i 18 de juliol d’aquell any. «Varen recoure una arrova de mineral, i va quedar reduïda a 18 lliures, després, a 5 lliures i mitja de ferro». Aquest baix rendiment, que a penes sobrepassa el 20 , va ser considerat prou encoratjador: «El dicho hierro es de bellísima calidad, como lo manifiestan las dichas dos herraduras y el anillo que obraron y presentaron al dicho Ilustre Ayuntamiento, y asi mismo que la dicha mena es muy abundante, de modo que según el tanteo prudencial que de ello han hecho consideran que el hierro resultante de dicha mena podría darse a un tercio menos del precio en que al presente se vende el hierro en esta ciudad y su comarca donde se encuentra con bastante escasez. Y la dicha calidad de hierro será apta para la fábrica del hilo de hierro, del cual hay bas- tante consumo y que por la falta de dicho género tiene parada actualmente su fábrica el dicho Santiago Ferrini». Al novembre, el tal Santiago Ferrini, ciutadà suís, aconseguia per a la seva foneria una concessió d’aigua de la séquia, entre Salt i Santa Eugènia, amb 15 lliures d’entrada i 3 pessetes de cens anual.

La torre que es veu en aquesta imatge possiblement és una torre de perdigons a mig construir. En fracassar la foneria de ferro, es va plantejar de fondre plom, però no es va passar de l’intent. Els deutes acumulats portaren al tancament definitiu de la foneria. Emili Rams

A finals del segle XVIII, la petita farga que hi havia al barri de la Farga del pla d’Avall treballava amb el ferro que li arribava de Puigventós i d’altres meners, possiblement situats als termes d’Amer i de la Cellera de Ter.

L’any 1849, al Butlletí Oficial de la Província de Girona, surt relacionada la mina de ferro La Felipa, en el terme de la Cellera de Ter, en la inspecció feta pel districte miner de Catalunya. Aleshores, l’interessat o responsable d’aquesta mina era Francesc Català, que, com veurem més endavant, era el responsable de l’alt forn d’Anglès.

La minera i foneria Felipa

El primer de juliol del 1850, la companyia minera i foneria Felipa va signar amb el senyor Pons i Planas, propietari d’Anglès, la cessió d’un terreny per dedicar-se a la foneria de ferro. Aquesta escriptura fou signada per Pons i Planas i per Pere Carrera, en representació de Francesc Català. Suposem que el ferro que arribava a la foneria és el que s’extreia de la mina Felipa i de les mines que també s’explotaven a Anglès. I va ser aquesta societat—i no la Ferreria Catalana, com es pensava fins ara— la que va començar a construir l’alt forn d’Anglès. Aquesta empresa va prosperar i va veure la necessitat de reconvertir-se en una explotació industrial més moderna, un alt forn. Pel que es veu, però, un any i escaig després de posar en funcionament la nova planta industrial, la societat Felipa va patir greus problemes econòmics i quedà paralitzada la construcció de l’alt forn. La companyia va fer fallida i es posà a subhasta tot el complex.

L’anunci de subhasta indica que ja hi havia un alt forn, mines de ferro, un salt d’aigua —de fet era una derivació del canal de rec dels regants del pla d’Avall d’Anglès i de Trullàs— i edificis. Un projecte que segons sembla no estava acabat. L’alt cost de les construccions va suposar el tancament definitiu de la companyia Felipa i el naixement de la Ferreria Catalana.

De foneria a bòbila

Lluny de fondre ferro, el forn alt va acabar servint per coure rajols i teules, és a dir, es va convertir en una bòbila que va restar funcionament fins a la dècada dels anys setanta del segle passat. En aquells forns es van coure tots els totxos, teules i resta de material de construcció necessari per edificar les naus de les indústries Burés d’Anglès.

La ferreria catalana

El 1855 es constitueix la Companyia Ferreria Catalana, successora de l’empresa minera i foneria Felipa. Aquesta societat va néixer per dedicar-se a l’explotació minera i foneria del ferro utilitzant els sistemes més moderns del moment, segons s’explica en el redactat de les seves accions, amb un alt forn encara no construït del tot ubicat al pla d’Avall d’Anglès. El domicili social de la companyia era a Barcelona, al carrer de Santa Madrona, número 2. Segons Francesc Cabana, «El projecte fou molt ambiciós. Ho demostra el fet de la constitució de la societat anònima —una estructura que era reservada solament per a les grans empreses—, el capital aportat i l’entrada a cotització a la Borsa de Barcelona.

»El sistema utilitzat per ampliar el capital, consistent a augmentar el nominal de l’acció, resulta bastant original i fa pensar que els accionistes no devien ser gaire nombrosos. La cotització de l’acció era molt reduïda. No consta que la Ferreria Catalana pagués cap mena de dividend actiu a les accions. Els seus banquers, la casa Miarons i Doria, només foren utilitzats per a recaptar els dividends passius. Aquesta empresa fou una de les que acordaren la liquidació després de la profunda crisi financera del 1886».

Francesc Cabana il·lustra l’article amb una acció que aporta noves pistes sobre la importància que es donava a aquell alt forn. Segons es pot veure en aquest document, el president de la companyia era ni més ni menys que Manuel Girona, banquer, financer i polític fundador del banc de Barcelona. Una altra sorpresa en aquesta acció ens la dona el nom del titular, Michel de Bergue, enginyer britànic d’ascendència francesa. Va ser un home molt actiu dins la primera industrialització catalana: va arribar a Barcelona l’any 1832 per vendre i promocionar màquines de vapor angleses i després es va especialitzar en la construcció d’edificis amb estructures metàl·liques.

Un cop constituïda la nova societat, aquesta va negociar amb el propietari d’Anglès, Pere Pons i Planas, la compra d’una part de la finca que aquest tenia al costat de la propietat llogada a la companyia Felipa, en no haver-hi acord entre les parts. La Ferreria Catalana va interposar una demanda d’expropiació de l’esmentada finca al Govern Civil de Girona. L’expropiació es va fer efectiva el dia 29 de maig de 1855, per ordre del governador civil de Girona. El senyor Ginès Mondolell, en nom de la Ferreria Catalana, prenia possessió del terreny expropiat.

Sumant el terreny que ja tenia en propietat i llogat a Pere Pons, la societat Felipa i l’expropiació, en total sumaven 138 ha i 15 m². En l’escriptura d’expropiació, hi consta aquesta clàusula: «Al objeto de que la referida sociedad y sus derechos habientes insucessor en cualquier tiempo puedan construir presas y hacer en él cuanto convenga para el establecimiento i ampliación de la fábrica de fundición y elaboración de hierro que ya tiene emparador en el otorgamiento anteriormente concedido». Aquesta expropiació forçosa ens pot indicar que el projecte que es volia fer era prou important.

L’any 1858, el senyor Martí Ramís, veí de Barcelona, en nom de Ferreria Catalana presentà una sol·licitud al Govern Civil de Girona per a la construcció d’una presa al riu Ter per derivar aigua vers la foneria de ferro. Un any després, s’accepta el projecte de construcció d’una presa de 0,50 cm d’altura i s’estipulen una sèrie de condicions. Una d’elles era la construcció d’un pont en el lloc que el canal travessi el camí de Girona a Anglès.

Aquest projecte no es va fer mai. Des del temps que la companyia Felipa construïa l’alt forn i fins a l’últim dia que va funcionar, l’aigua que hi arribava provenia d’una derivació que sortia del canal dels regants del pla d’Avall i Trullàs. Aquesta associació tenia permís del senyor Josep Vergés de Vilar i Sabench per derivar aigua per regar els camps de conreu de la zona i també va signar dos contractes, primer amb l’empresa Minera y Fundición Felipa i després amb Ferreria Catalana per a la derivació de l’aigua del riu Ter. La presa d’on sortia l’aigua era de construcció tradicional feta amb troncs, feixines, terra i pedres. Aquestes preses sovint solien ser destruïdes pels aiguats freqüents del riu Ter; tan bon punt passava això, es tornaven a reconstruir.

Un vapor per triturar mena de ferro i donar aire a l’alt forn

El Boletín Oficial del Ministerio de Fomento de l’any 1861, ens diu: «También hay fábricas de fundición de hierro en Anglés, Camprodon y Figaró, con un alto horno en cada una de ellas y su correspondiente máquina de vapor; pero se encuentran paradas y alguna de ellas en estado ruinoso». Aquestes notícies ens informen de l’existència d’un vapor a l’alt forn d’Anglès. En la relació de béns de la subhasta que es va fer a Barcelona el 1851, no hi consta cap màquina de vapor, per tant, és de suposar que la nova companyia, la Ferreria Catalana, estava fent inversions importants per modernitzar la factoria. Però es veu que les coses no funcionaven prou bé. Pedro Martínez Quintanilla, en el nomenclàtor La Provincia de Gerona, datos estadísticos, publicat l’any 1865, ens diu:

«En Anglés, hay dos motores destinados el uno a triturar mena de hierro y dar viento al alto horno de fundición y el otro a extraer agua de una mina. No se comprende una máquina empleada en el desagüe de la mina Copiosa del distrito de Anglés». La mina Copiosa era una mina de plom de les denominades posteriorment mines del Sant Pare, per una donació que la propietària va fer a la Santa Seu. Les nombroses surgències d’aigua a les mines de la vall d’Anglès, per falles i trencaments geològics, feien imprescindibles els vapors per extreure l’aigua de l’interior de moltes mines.

La Ferreria Catalana tenia en propietat la mina Felipa, situada a la Cellera de Ter. Aquesta mina de ferro pertanyia anteriorment a la companyia Minera y Fundición Felipa, i fou l’explotació que va permetre iniciar l’alt forn d’Anglès. Tenim constància de la seva existència a partir de l’any 1849. L’any 1855, Ferreria Catalana també tenia en propietat les següents mines de ferro a Anglès: Carolina, Berta, Minerva, Maria Luïsa, Encarnación i Dolores. Les condicions de treball i la qualitat del mineral que es volia fondre prou bé ho explica la Revista Minera de l’any 1868: «Hierro. Las tres minas nombradas Pepita, en término de Baguer, Virgen de los Dolores, en término de Bruñola, y Bella Conchita, en Oliveda, están constituidas la primera por una masa de óxido férrico empotrada en la pizarra caliza siluriana y en ella no se ha trabajado. Solo ha habido muy pocos trabajos en la Virgen de los Dolores, cuyo mineral es el óxido férrico bastante arcilloso, empotrado en la pizarra micácea siluriana. La falta de vías de comunicación por una parte, y la falta de medios de sus propietarios, no hacen augurar por la continuación de estas minas, cuyo mineral es a propósito para fundición en altos hornos. La del término de Bruñola vendió alguna partida para el alto horno de Anglés, pero paralizada esta fábrica desde principios del año y disuelta la sociedad, no tiene tampoco este punto de expendición.

Las demás minas que explotan esta clase de mineral y aparecen en el estado núm. 1, han continuado sus trabajos con más o menos interrupción y sus arranques, bien escasos por cierto, en razón a la flojedad de la demanda, han bastado a las pocas forjas de la provincia y alto horno de Anglés, que solo marchó corto periodo del año».

Una sentència judicial

Per una demanda interposada per Josep Vergès, reclamant els drets d’aigua que desviava la foneria, el 1879, podem esbrinar el trist final de Ferreria Catalana: «Que dicha sociedad abandonó sus talleres de Anglés y su director se fugó de dicha villa, de modo que para cobrar el dueño de la fundición las pensiones, siguió un juicio en su ausencia y rebeldía». Res no sabem de com va anar la subhasta, però sí que sabem que la propietat, el 1881, pertanyia als industrials Burés de Manresa.

Per saber-ne més

Cabana, , Fàbriques i empresaris, Diputació de Barcelona, 2001.

Mascarella i Rovira, , La farga, Diputació de Girona, 1993.

Rams i Riera, , Anglès, de la pagesia a la industrialització, Ajuntament d’Anglès, Diputació de Girona, 1998.