És una de les colònies més interessants de Catalunya des del punt de vista monumental i històric, i forma part del recull de 150 elements del patrimoni industrial català del MNACTEC.
Text: Rosa Serra Rotés, historiadora
Imatge destacada: Vista aèria i històrica de la colònia (c. 1965). Joan Ratera
Data: Novembre de 2022
La colònia Pons de Puig-reig (Berguedà) fou declarada Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) com a conjunt històric el juliol del 2018. Se li reconeix la singularitat urbanística, arquitectònica, artística, paisatgística i una història que és la dels fundadors i la de les famílies obreres que han viscut i treballat a Cal Pons al llarg de més de cent anys.
La llarga història que comença el 1875, posa fi a l’activitat industrial el 1992; avui els espais fabrils i alguns dels equipaments de la colònia s’han destinat a nous usos i els habitatges continuen parcialment ocupats. L’Ajuntament de Puig-reig, propietari d’una part de la colònia, amb el suport de la Generalitat de Catalunya i de la Diputació de Barcelona, fa anys que treballa per mantenir i restaurar els edificis de la colònia que són propietat municipal.
La planificació urbanística de la colònia
La família Pons, originària de Manresa, va adquirir la finca de Cal Garrigal l’any 1875, un cop confirmades les expectatives sobre la concessió d’aprofitament hidràulic que havien sol·licitat l’any anterior i que compensava les obres que calia fer per encaixar, en un terreny amb un fort pendent, el conjunt d’edificis que havien de conformar la colònia.
A diferència d’altres colònies, la de Cal Pons es va construir en un període relativament curt de temps entre els anys 1875 i 1900, amb tots els edificis que defineixen el model de colònia desenvolupada i que li donen una notable personalitat i unitat arquitectònica. La transformació de Cal Garrigal en la colònia Pons fou ràpid i parteix d’un planejament urbanístic inicial que es respectarà al llarg de tota la seva història, de prop de 150 anys:
- A tocar del riu i de les infraestructures hidràuliques —resclosa i canal— es construeixen els edificis industrials en dues fases: entre 1875 i 1880 la fàbrica de pisos i els tallers; entre 1880 i 1900, la quadra nova, el batan i els magatzems.
- A un nivell superior, s’aixequen els habitatges dels treballadors, que formen un imponent carrer de 96 pisos, repartits en 3 plantes i 16 escales, el carrer Orient. Les escales 1 a la 10 es construeixen al mateix temps que la fàbrica; les escales 11 a la 16, i els habitatges del costerut carrer de la Pujada, als baixos dels quals s’instal·len el forn de pa i la primera botiga, entre 1880 i 1885. Abans del 1900 s’aixeca el nou edifici de Cal Garrigal, amb el cafè, la fonda, la nova botiga de queviures i la cansaladeria.
- Dominant el conjunt industrial i la colònia obrera, s’alça un espai terraplenat i contingut per murs imponents on es construeixen les residències familiars, la Torre Vella (1880-1885) i la Torre Nova (1895-1897), i la Torre del Director (1900), l’església basílica de Sant Josep (1887) —ampliada amb la construcció d’una cripta el 1903— i el conjunt que conté l’escola, la rectoria, el convent de les Dominiques i la casa de les noies treballadores, inaugurat el 1887. Tot aquest espai és envoltat per un bosquet de cedres i una notable zona enjardinada que disposava d’un viver i un complex sistema de rec.
- A tocar d’aquest tercer nivell, els camps de secà, envoltats d’alzines centenàries, es van parcel·lar per al conreu de patates. Als anys de la postguerra si va construir la zona esportiva.
Església de Sant Josep, coneguda, segons la premsa de finals del segle XIX, com “La catedral de l’Alt Llobregat”. Manel Iglesias Trasserra.
Tota la colònia estava envoltada per una muralla de dos metres, amb tres portals per permetien l’entrada de carros (el de la fàbrica, de les Abelles i de Cal Biel) i dues portes (la de l’estació del tren i la de la resclosa), que eren vigilades per porters i el sereno per tal que ningú entrés o sortís del recinte més tard de les 8 o les 9 del vespre, segons la temporada. La muralla fou ensorrada testimonialment abans de l’esclat de la Guerra Civil, el 1936. En els espais amb fàcil accés a l’aigua del riu, del canal o del rec, van encaixar-hi els horts, els galliners i els conillers.
Vint-i-cinc anys d’obres intenses
Les obres dels edificis industrials i dels habitatges obrers foren dirigides per Francesc Joan Canals, l’únic mestre d’obres titulat al Berguedà. Per al disseny i projecció dels jardins, el sistema de rec, el bosc de cedres i l’arbrat de places, carrers i entorns, devien comptar amb l’assessorament del mestre d’obres i paisatgista Josep Fontserè Mestres (Barcelona, 1829-1897), que ja havia treballat per als Pons en la transformació de la masia de la Torre Melina de les Corts de Sarrià en una casa senyorial (1875), on va ser l’encarregat de dissenyar-ne els jardins.
Per als edificis monumentals els Pons van contractar el servei d’arquitectes que treballaven per a ells aixecant diverses cases i edificis a Barcelona i a les propietats que tenien escampades pel país. Josep Torres i Argullol (Sallent, 1850?-Montevideo, 1909) fou l’arquitecte de l’església i del conjunt d’edificis annexos —rectoria, escoles, convent, residència de noies—. No s’ha pogut identificar, però, l’arquitecte de les torres de Cal Pons. La família va encarregar cases, magatzems i edificis a Barcelona i propietats de tot Catalunya a Alexandre Soler i March (Barcelona, 1874-1949), Juli Batllevell i Arús (Sabadell, 1864-Barcelona, 1928), Enric Sagnier i Villavecchia (Barcelona, 1858-1931) i Bernat Pejoan i Sanmartí (Sant Vicenç de Castellet, 1864-Barcelona, 1920).