Visitem l’únic element arquitectònic que resta a Reus d’una indústria que va ser molt important per a la construcció: la producció de ceràmica.
Text Jaume Massó Carballido, arqueòleg de l’Institut Municipal Reus Cultura.
Fotos J. Bertran, arxiu del Museu de Reus
Data. Novembre de 2020
La bòbila o forn continu del Sugranyes és als afores de Reus, a la cruïlla de la carretera a Tarragona amb la via del tren. Bastida amb toves i maons, té una planta poligonal quasi circular d’uns 23 metres de diàmetre, amb una xemeneia central de planta inferior quadrada i fumera superior octogonal, amb 12 boques radials i una galeria de circulació perimetral. Damunt de la planta baixa hi ha un espai anular, cobert per una teulada amb cabirons de fusta disposats de manera radial des de la fumera i sostinguts per pilars de maons. A la part baixa del costat sud-oriental hi ha un cos annex a la galeria de circulació, que en segueix la disposició radial.
A la bòbila, anomenada popularment el forn del Manxa, s’hi fabricaven teules, totxos, maons, rajoles i altres materials ceràmics per a la construcció. Hi hagué una altra bòbila del Sugranyes a prop de la carretera de Castellvell, coneguda per la troballa, al terrer, d’un jaciment del paleolític mitjà.
Les primeres notícies
El 1848, Josep Sugranyes va obtenir el permís municipal per edificar «una fábrica de ladrillos […] al lado izquierdo de la carretera Amalia». Atès que el primer forn de tipus Hoffmann no es va construir fins al 1858, a Prússia, aquest ha de ser posterior. El 1906 apareix en una Relación de hornos ladrilleros y alfarerías de Reus. Consta documentalment que la bòbila no era activa el 1934, però sabem que va reprendre l’activitat després de la Guerra Civil. El 1955 s’anunciava a la premsa local com a «fábrica de ladrillos y tejas». Va deixar de funcionar als anys seixanta.
Vista general de la bòbila del Sugranyes, amb la xemeneia de 19 m d’alçària
De propietat municipal, va ser inclòs als inventaris de patrimoni arquitectònic del Ministeri de Cultura estatal i del Departament de Cultura autonòmic, i està reconegut com un dels 150 elements destacats del Mapa del patrimoni industrial de Catalunya del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Està inclòs en el Pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic, historicoartístic i natural de Reus, amb un nivell de protecció C. El 2005, el ple de l’Ajuntament va aprovar-ne la declaració com a Bé Cultural d’Interès Local i li va atorgar el nivell de protecció B.
A inicis del 2011 es van iniciar els treballs de rehabilitació, dirigits per l’equip d’arquitectes format per Joan Figuerola, Joan C. Gavaldà i Jordi J. Romera. Es va desenvolupar a partir de la neteja i consolidació de les estructures existents, i de la restauració i reconstrucció dels seus elements principals, i va ser finançada en part amb fons FEDER de la Unió Europea.
La presentació pública del nou equipament es va fer el 25 de febrer del 2012, i el Museu de Reus hi va instal·lar nou plafons verticals enrotllables amb textos, fotografies i altres imatges que expliquen, de manera clara i didàctica, els precedents arqueològics i històrics de la producció ceràmica a l’actual terme de Reus des del neolític, les característiques i el funcionament del forn vuitcentista, el context temàtic i històric de les bòbiles reusenques, i els productes que s’hi fabricaven.
Uns altres dos plafons, elaborats per l’equip d’arquitectes esmentat, expliquen detalladament la tasca de rehabilitació del forn. Actualment, la gestió de les visites al monument és a càrrec de l’Institut Municipal Reus Cultura.
Dades pràctiques
Bòbila del Sugranyes
Av. de Tarragona, s/n. Visites i horaris concertats, amb reserva prèvia, al tel. 977 010 660.
Entrada: 3 € (adults) i 2 € (menors i jubilats).
Bibliografia
Figuerola, J., Gavaldà, J.C. i Romera, J. J. «Restauració de la bòbila Sugranyes de Reus», Butlletí d’Arqueologia Industrial i de Museus de Ciència i Tècnica, núm. 73, Barcelona, juliol de 2012, p. 19-22.
Massó, J. «El forn del Sugranyes», Informatiu Museus, núm. 29, Reus, gener del 2005, p. 21.
Romaní, D. Catalunya industrial. La guia per descobrir el patrimoni industrial del nostre país, Viena Edicions, Barcelona, 2019, p. 190-193.