Mentre d’altres s’entretenien amb la teoria, Salvà i Campillo va anar de dret a la pràctica: és l’inventor del telègraf elèctric.
Text: Montse Armengol, historiadora
Data: Desembre de 2021
«Si hagués nascut a Anglaterra, els seus descobriments s’haurien imprès en lletres d’or», es va afirmar en l’home- natge a la figura de Francesc Salvà i Campillo (Barcelona, 1751-1828) que se li va retre a la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona el 30 de desembre del 1900. És real- ment esbalaïdor el poc reconeixement que ha tingut aquest metge, físic i meteoròleg barceloní del segle XVIII, tenint en compte tant l’abast de les seves descobertes científiques com els seus mèrits com a metge i, finalment, la immensa vàlua humana i el caràcter d’home il·lustrat, que el van portar a deixar clara la voluntat de donar no només una generosa quantitat de lliures i la seva extensa biblioteca a la Reial Acadèmia, sinó fins i tot el seu cos inert. Hi ha qui diu que els seus deixebles en van preservar el cor per exhibir-lo a l’escola i tenir així el gran mestre sempre present.
«Si no era el príncep dels metges, mereixia bé al seu entendre ser el metge dels prínceps», va apuntar el bisbe de Barcelona en l’obituari del científic. El cas és que sí que va arribar a ser metge de la família reial, però nova deixar de banda les classes populars i va estudiar les condicions de salut pública a Barcelona. A més, va ser un defensor aferrissat de les campanyes de vacunacions, especialment per combatre la verola.
Francesc Salvà i Campillo, el metge i científic que va ser precursor de les telecomunicacions.
Ara bé, hi ha una altra aportació de Salvà que va canviar el món per sempre. Tothom reconeix a Morse la invenció del famós codi; a Bell, el del telèfon. Però, qui va inventar el telègraf? Efectivament, el nostre home de ciència. Ja existien les xarxes de telegrafia òptica, que emetien senyals visuals d’una torre a una altra. Però calia que algú experimentés les possibilitats de l’electricitat per enviar missatges molt més lluny. Salvà va idear uns cables conductors, un per cada lletra o número; quan hi passava el corrent, a l’altre extrem s’activava un receptor electro- químic. No existien les bombetes ni els electroimants, que farien la feina més fàcil, així que l’operador que esperava a l’altra banda observava el borbolleig de l’àcid que sortia d’uns tubs i ho apuntava seqüencialment per obtenir el missatge. I així va ser com un il·lustre català va inaugurar l’era de les comunicacions elèctriques.