La medicina ha influït en l’arquitectura i en les infraestructures i, per tant, en la configuració de les ciutats i dels paisatges. Fem un viatge per espais molt diversos però inconfusibles de la pràctica mèdica i molt sovint paradigmàtics en el seu entorn, per la seva qualitat assistencial, pel prestigi i de vegades fins i tot perquè esdevenen joies patrimonials.

Text: Alfons Zarzoso, director i conservador del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya
Data: Desembre de 2021

Arquitectura i medicina sovint van de la mà; en les pàgines següents esmentarem diferents ocasions en què els arquitectes han hagut d’analitzar les necessitats de l’assistència mèdica i del benestar dels pacients, sovint treballant braç a braç amb els professionals de la medicina, i al mateix temps tenint en compte l’entorn. El patrimoni sanitari de què tractem en aquest dossier està format per llocs d’assistència (hospitals, infermeries, maternitats, centres psiquiàtrics), de formació (escoles de la pràctica mèdica, aules) i de recerca i desenvolupament i abastiment de medicaments (laboratoris, farmàcies) de cap a cap de Catalunya. En repassarem l’evolució al llarg de totes les èpoques, des de la beneficència medieval fins l’assistència sanitària capdavantera dels nostres dies.

Val a dir que el tema, en realitat, és molt més ampli, perquè hi ha molts altres edificis que també es plantegen amb criteris sanitaris, com serien altres tipus de centres assistencials (residències d’avis, d’infants orfes o tutelats…), o bé els centres termals i balnearis, així com els mercats, els escorxadors i els cementiris. També a partir de fona- ments de salubritat es construeixen infraestructures com els sistemes d’abastiment d’aigua, el clavegueram o la recollida d’escombraries. Tots són importants per garantir la higiene i les condicions sanitàries de la població. Per acotar el tema, però, i a fi de recórrer tot el país, en aquest dossier ens centrarem en els tres grans blocs abans esmentats: assistència, formació i abastiment de medicaments, amb els exemples més significatius del país.

Canvis i permanències

Sovint les arquitectures de la medicina es caracteritzen, en l’exterior, per la permanència física, mentre que a l’interior estan sotmeses a una mudança constant, vinculada a les necessitats i als avenços, a noves for- mes de conèixer la malaltia i de teixir la relació metge-malalt. Els noms hospital, aula o laboratori tenen un caràcter històric que informa dels canvis.

Per això, el recorregut pels diferents tipus d’edificis i la seva ubicació sempre significativa (al centre de les ciutats o als afores, als ravals o a les àrees metropolitanes) ens permet comprendre la materialització dels canvis dels sabers i les pràctiques de la medicina al nostre país i al llarg del temps.

Apuntem, així mateix, que també esmentarem centres sanitaris que, tot i haver estat fonamentals en el passat, han quedat obsolets i han transmutat a nous usos. Observant-los amb deteniment encara trobarem indicis d’aquella funció primigènia.

El Museu d’Història de la Medicina de Catalunya

El MHMC es va crear el 1980 i, per raons diverses, es va tancar al públic el 1995. No obstant això, la institució ha continuat el seu treball i s’ha preocupat de preservar la cultura material de ¡ la medicina contemporània generada a Catalunya. Produeix exposicions per al Col·legi de Metges i col·labora amb museus arreu de Catalunya. Un conveni signat l’any 2010 amb el MNACTEC permet preservar als seus magatzems bona part de les col·leccions del MHMC. Les dues institucions treballen per trobar una solució a aquesta situació amb l’esperança de reobrir al més aviat possible.

La comissió de patrimoni històric sanitari

La Declaració d’Igualada en defensa de la conservació i promoció del patrimoni sanitari català, signada el 2014 per desenes d’entitats, institucions i persones relacionades amb la cultura i la salut a Catalunya, és el punt de partença de la Comissió de Patrimoni Històric Sanitari de Catalunya. Aquesta comissió està integrada per persones que treballen i malden per preservar la cultura material de la salut humana i animal generada per les pràctiques mèdiques, farmacèutiques, infermeres, odontològiques i veterinàries, així com les manifestacions d’una cultura mèdica popular. Els objectius d’aquesta comissió són preservar la riquesa d’aquest patrimoni, fomentar-ne la difusió mitjançant tota mena d’eines de comunicació, aconseguir el suport i reconeixement institucional de la Generalitat de Catalunya, i lluitar per la creació d’un Museu de les Ciències de la Salut a Catalunya.

FARMÀCIES

Les farmàcies són comerços emblemàtics; antigament eren un dels punts neuràlgics dels nostres pobles, tota una institució, i els farmacèutics eren sempre persones molt respectades. Diverses poblacions han conservat el record de les seves farmàcies bé sigui restaurant-les in situ, o bé traslladant el seu mobiliari i utensilis al museu local: totes dues modalitats permeten fer-nos una idea de la importància i el funcionament d’aquests establiments en els segles passats. Veurem com a la farmàcia no només es despatxaven medicaments, sinó que també era el lloc on, a partir de les prescripcions mèdiques, s’elaboraven i es preparaven les substàncies medicinals. Per això les farmàcies tenien, a banda de la botiga, la rebotiga i el laboratori. Tant les farmàcies antigues restaurades com les recreacions de farmàcies inclouen aquests espais, amb tot l’instrumental necessari per a aquesta activitat: balances de precisió, densímetres, pindolers, pipetes i recipients per a diferents usos, com ara pólvores, tintures i xarops, que es guardaven al cordialer, el moble on s’emmagatzemaven els flascons amb els ingredients per fer els medicaments.

Farmàcia Piñol de Llardecans, la més antiga de Catalunya que es conserva en el seu lloc original

Les més antigues

Al nucli antic de Llívia trobem el Museu de la Farmàcia Esteva, del segle xv, probablement la més antiga d’Europa. Guarda una recopilació de caixes renaixentistes amb retrats de sants i personatges, així com la col·lecció d’albarels dels segles XVI al XVIII, un cordialer tallat per l’escultor del barroc Josep Sunyer, flascons de vidre del segle xix, una biblioteca, instruments de laboratori, drogues antigues, preparats i receptaris.

Una altra de les farmàcies més antigues de Catalunya, l’única, de fet, que conserva la seva ubicació original i que aviat podrem revisitar (està en procés de restauració i museïtzació), és la farmàcia de Tomàs Piñol i Llop, fundada l’any 1846 a Llardecans (Segrià). Es troba en un estat de conservació excel·lent, ja que s’han respectat, en conjunt, la majoria d’elements que la formaven: la distribució, el mobiliari, la decoració, les pintures murals, els estris farmacèutics i la biblioteca farmacològica.

Per la seva banda, el Col·legi Oficial de Farmacèutics de Girona guarda importants col·leccions de farmàcia. A la mateixa població també destaquen diverses farmàcies antigues modernistes, així com la farmàcia de l’Hospital de Santa Caterina, que data de finals del segle XVII. En els seus armaris s’hi troba una col·lecció de vora 360 pots de ceràmica, gerros i albarels. També hi ha una vuitantena de pots de vidre bufat, caixes de fusta d’herbes, morters, material quirúrgic antic i una petita biblioteca.

El 1877 es va inaugurar la farmàcia Homs de Gironella, una de les botigues més antigues del sector que encara es conserven. El 1999 els propietaris del negoci van decidir traslladar-se al local del costat i convertir l’antiga botiga, que havia quedat petita, en un museu: el Museu de la Farmàcia de Gironella. Hi podem veure una col·lecció d’un centenar de recipients de fina ceràmica blanca, fets a mà i decorats amb els símbols clàssics de la farmàcia, la serp i la copa, que es completa amb els aparells i instrumental farmacèutics i altres elements que il·lustren la història del medicament.

Reproduccions en museus

Al Museu Arxiu Municipal de Calella Josep M. Codina i Bagué hi ha la reproducció de la farmàcia històrica de Lluís Barri (1919). L’espai recupera l’estructura de l’antiga farmàcia modernista, tot i que part del mobiliari i dels estris són d’èpoques anteriors. El taulell principal està envoltat de mobles amb prestatges plens de recipients d’apotecari de diferents èpoques i estils. Hi podem veure els clàssics albarels de porcellana grocs i blaus, i els de vidre, molts dels quals encara conserven els continguts originals. A la rebotiga s’hi exhibeixen els pots més antics, datats del segle XVIII.

A Cardedeu, el Museu Arxiu Tomàs Balvey, ubicat a l’edifici anomenat Casal Dr. Daurella, acull l’emblemàtica Farmàcia Balvey. Hi podem veure el mobiliari original, datat del 1780, de fusta pintada, amb nombrosos prestatges i vitrines plenes de més de 200 pots d’apotecari de ceràmica d’estil imperi. La majoria de pots, flascons i recipients conserven encara les substàncies antigues a l’interior.

Farmàcies modernistes que romanen obertes

Les farmàcies modernistes que podem trobar a moltes viles catalanes són establiments singulars, moltes d’elles aixecades per arquitectes importants com Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch o Alexandre de Riquer, amb la col·laboració d’artesans reconeguts de l’època per a l’aplicació de forjats, rajoles, l’ebenisteria i els vitralls típicament modernistes. A Barcelona ciutat, de les 64 farmàcies que existien a cavall dels segles xix i xx, en queden 23, la major part a l’Eixample.

Farmàcia històrica de Lluís Barri reproduïda al Museu de Calella. Font: Museu Arxiu de Calella

Del mateix estil, a Manresa destaquen, entre altres, la Farmàcia Esteve (1910) i la Farmàcia Trapé (1860). A Reus disposem també de farmàcies modernistes com la Farmàcia Ornosa (1884) o la Farmàcia Punyed, edifici de l’any 1900 de l’arquitecte Pere Caselles, que conté la farmàcia, el laboratori i la perfumeria.

Al poble d’Anglès es troba Cal Farmacèutic, ubicada en els baixos d’un edifici catalogat com a Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. A l’Arboç trobem la farmàcia de la nissaga Suriol. A Palafrugell es guarden expedients d’obertura de farmàcies locals, i la Farmàcia Suñer (1903) conserva el mobiliari i la decoració antics.

Dades pràctiques

Museu Arxiu Municipal de Calella Josep M. Codina i Bagué
Escoles Pies, 36, 08370 Calella
Tel. 937 695 102

Museu Arxiu Tomàs Balvey. Casal Dr. Daurella
C. Dr. Daurella, 1, 08440 Cardedeu
Tel. 938 713 070

Museu de la Farmàcia de Gironella
Av. Catalunya, 30, 08680 Gironella
Tel. 938 250 082

Museu Municipal i Farmàcia Esteva
C. dels Forns, 10-12, 17527 Llívia
Tel. 972 896 313

Antic Hospital de Santa Caterina
Pl. Pompeu Fabra, 1, 17002 Girona
Tel. 972 203 834

HOSPITALS, INFERMERIES I MATERNITATS

L’hospitalitat medieval

A partir del segle XIII, les principals ciutats de Catalunya, especialment Barcelona, van experimentar una transformació gràcies a l’auge de les manufactures i el comerç al món mediterrani. Aquest fenomen va ser liderat per una classe mitjana cada cop més poderosa, que va dotar la ciutat de noves formes d’organització política i de noves institucions que havien de fer front als nous problemes urbans. Guiades pel manament cristià de la caritat, aquelles elits van definir estratègies de control de la mendicitat: es van contractar metges i cirurgians universitaris per a l’atenció del comú i es van crear petits establiments hospitalaris. Ampliaven així l’oferta assistencial dels que en l’alta edat mitjana ja s’anomenaven hospitals, que eren petits albergs situats al llarg dels camins, destinats a aixoplugar una varietat de pobres necessitats d’hospitalitat: malalts físics i mentals, i també orfes, ancians, peregrins i rodamons.

Tenim mostres d’aquesta mena d’institucions des del romànic: l’Hospital Vell de Santa Tecla a Tarragona, l’Hospital de Sant Llàtzer  de  Giro- na, l’Hospital de Cervelló a Olesa de Bonesvalls, o l’església de l’Hospital de Sant Llàtzer de Barcelona. En estil gòtic, encara podem observar l’antic Hospital de Santa Magdalena de Montblanc, l’Hospital d’en Llobera a Solsona, l’Hospital del Coll de Balaguer de l’Hospitalet de l’Infant, l’Hospital de Calaf…

Poc després, la percepció de la pobresa com a font d’infeccions va portar a la creació d’institucions més grans i racionals, conegudes com hospitals generals. El Consell de Cent de Barcelona va liderar a la Corona d’Aragó aquest procés de concentració hospitalària, el 1401, amb la creació de l’Hospital General de la Santa Creu. Ubicat al raval de la ciutat, en una zona de convents i horts, aleshores poc poblada, l’hospital es va anar aixecant i transformant al llarg dels tres segles següents. La Casa de Convalescència adjacent, creada el 1622, no es va posar en funcionament fins al 1690; subvencionada per un prohom de la ciutat, hi feien estada els malalts que, un cop curats, necessitaven un temps per refer-se i no tenien ningú que en pogués tenir cura.

A la funció caritativa i asilar, el nou hospital hi va afegir una atenció cada cop més medicalitzada, fet que cal relacionar amb la creació reial d’un Estudi General de Medicina universitari a Barcelona el 1401, el primer professor del qual era alhora metge de l’hospital. S’iniciava així una tradició característica que la ciutat de Barcelona no va fer més que aprofundir en el recinte hospitalari de la Santa Creu amb nous càrrecs, espais i funcions al llarg dels segles.

En paral·lel, arreu de Catalunya es va viure la implantació d’altres hospitals que començaven a entendre l’assistència mèdica en el mateix sentit; hospitals renaixentistes com el de la Santa Creu de Vic, l’Hospital de Pelegrins d’Altafulla, l’Hospital de Pobres de Crist de Verdú o l’Antic Hospital de Sant Joan de Reus, i nombroses mostres del barroc com l’Antic Hospital de Santa Caterina de Girona, l’Hospital i Església de Sant Andreu de Manresa, l’Hospital de Sant Antoni de Tàrrega, l’Hospital Berenguer de Castelltort de Cervera, l’Hospital Municipal de Palafrugell, l’Antic Hospital de la Santíssima Trinitat d’Hostalric, l’Hospital de la Caritat Pere Badia de Torredembarra, l’Hospital de la Santa Creu de Sant Feliu de Codines, l’Hospital de Sant Miquel de Tossa de Mar, l’Hospital de la Bisbal d’Empordà…

Amb el temps i amb el creixement de la població de Barcelona, que quedava constrenyida per la muralla medieval, es va fer palès que l’Hospital General de la Santa Creu patia cada cop més limitacions i deficiències. Una comissió facultativa inspectora va redactar, el 1848, uns dictàmens medicohigiènics que reclamaven la transformació com- pleta de la institució.

L’Hospital de la Santa Creu, a Vic, fundat el 1348, conserva elements gòtics, renaixentistes i barrocs. Avui és una residència geriàtrica.

La ciutat es trobava en el context d’un nou ordre burgès i liberal, i veia com es definia un nou model d’hospital, una institució pròpiament mèdica, dirigida per la medicina universitària. La patologia i la clínica desenvolupades al llarg del segle xix van donar una explicació de les malalties com a trastorns que responien a causes naturals específiques i que es manifestaven amb un conjunt de símptomes físics, químics i biològics objectivables i mesurables. Aquest procés ha estat conegut com a medicina hospitalària o anatomoclínica i de laboratori, i va comportar una constant adaptació de la institució hospitalària, una suma d’escenaris de producció de nous coneixements: la capçalera del malalt, la sala de disseccions, els laboratoris, els gabinets fotogràfics i radiològics, etc.

Barcelona es va incorporar a aquests canvis que tenien lloc arreu del món occidental a diferents ritmes. L’enderrocament de les muralles i l’aprovació del pla Cerdà (1859) van obrir pas a noves solucions hospitalàries. En el cas de l’Hospital de la Santa Creu, va arribar a partir de la deixa testamentària que va fer el patrici barcelonès Pau Gil, que obligava a la construcció d’un nou hospi- tal, amb el nom de Sant Pau, per a un miler de malalts. L’arquitecte Lluís Domènech i Montaner va ser l’en- carregat del projecte, que va fornir a partir de la visita a un gran nombre d’hospitals europeus. El nou Hospital de la Santa Creu i Sant Pau es va fonamentar en els principis higienistes i va adoptar el model d’hospital jardí, amb pavellons independents, però comunicats per galeries subterrànies per evitar l’aglomeració de malalts i cercant els espais lliures. El canvi d’orientació de 45 º respecte a l’orde- nació del pla Cerdà obeïa al propòsit higienista d’aprofitament de la llum i la calor solar. El conjunt hospitalari va esdevenir paradigma dels ideals estètics modernistes, tot assolint l’objectiu de l’art total.

Infermeries monàstiques

Els monestirs solien disposar d’espais per a la convalescència dels monjos o monges malalts. Al Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, tota una ala estava especialment dissenyada per confinar les monges en cas que un virus letal o alguna malaltia contagiosa entrés dins del convent

Un estol de clíniques privades

Altres respostes  al  creixement  de la ciutat van venir de la iniciativa privada. Un grup de dones de l’alta burgesia va patrocinar la creació del primer gran hospital de l’Eixample, el de Nostra Senyora del Sagrat Cor (1878), que acollia alhora malalts de beneficència i de pagament. A l’edifici hi destacava, a la planta baixa, la sala d’operacions, que va definir l’orientació quirúrgica de l’hospital de la mà del doctor Salvador Cardenal, divulgador del fenomen antisèptic.

Un petit hospital de característiques semblants va ser el de Nens Pobres (1890), creat a iniciativa del doctor Francesc Vidal Solares. És un exemple d’institució d’assistència pediàtrica integral, que donava joc a la medicina, la cirurgia, la medicina preventiva i la caritat. Va ser una institució freqüentada per les classes populars, en barrejar el caràcter benèfic amb serveis de pagament.

La creació de clíniques privades responia tant a interessos tècnics com socials. En tècnica quirúrgica, la superació de les barreres del dolor —anestèsia—, de l’hemorràgia—eclosió progressiva de tècniques d’hemostàsia— i de la infecció—antisèpsia i asèpsia— va portar a l’abandonament de l’assistència quirúrgica domiciliària, en exigir unes condicions ineludibles. A més, oferien un servei d’hostaleria adient per al grup social a què es dirigien. Les clíniques del ginecòleg Miquel A. Fargas (1883) i del cirurgià Salvador Cardenal (1888), que incorporaven el nou espai del laboratori clínic, van ser el model d’un fenomen que va florir al primer terç del segle xx. Les noves formes de practicar la cirurgia van determinar les condicions de les sales d’operacions d’aquest nou model d’hospital, un nou aspecte que en endavant els arquitectes van haver de tenir molt en compte.

Centre Sant Joan de Déu de Serveis de Salut Mental a Sant Boi de Llobregat

És el temps dels vistosos hospitals modernistes i noucentistes, sovint en poblacions que oferien en paral·lel l’oferta d’aigües termals o de banys de mar, com el Casal de Curació de Vilassar de Mar, l’Hospital Sant Joan Baptista de Sitges o l’Asil La Caritat de la Garriga. També són modernistes l’Hospital de Granollers i l’Hospital de Sant Antoni Abat de l’Arboç, mentre que com a hospitals del noucentisme podem esmentar l’Hospital Municipal de Campdevànol i l’Antic Hospital d’Arenys de Mar, i dins un estil historicista, l’Hospital de les Germanetes dels Pobres de Manresa.

Hospicis i maternitats

L’estat liberal es fonamentava en un cos doctrinal que havia de transformar el vell ordre. Les lleis de beneficència i sanitat promulga- des al llarg del segle XIX havien de renovar les pràctiques mèdiques i assistencials. Això va comportar la incorporació d’un nou llenguatge arquitectònic, fonamentat en el diàleg entre professionals de l’arquitectura i de la medicina. Ara bé, els nous models burgesos de beneficència i de sanitat, d’ensenyament i de recerca, van haver de patir les contradiccions de l’Administració pública espanyola.

Com hem vist, l’Hospital General de Barcelona va esdevenir en aquells propòsits transformadors un veritable objectiu. Els nens i els malalts mentals van ser els primers col·lectius que havien de permetre iniciar la descongestió de l’hospital, damunt del qual encara pesava l’estigma social amb què eren marcats els seus usuaris. La legislació liberal anterior al 1849 va permetre arbitrar solucions per als nens i dements interns, però la culminació dels projectes va haver d’esperar gairebé mig segle.

El 1853 els nens van sortir de l’hospital per anar a la Casa Provincial de Maternitat i Expòsits del carrer de Ramelleres, un edifici propietat de la Casa de Misericòrdia que depenia de l’Ajuntament. Malgrat no reunir les condicions higièniques necessàries per atendre els infants, res no va canviar fins que la Diputació de Barcelona va iniciar el bastiment

dels nous edificis al Mas Caballé, a les Corts, des del 1883, una obra arquitectònica fonamentada en el projecte mèdic del doctor Ramon Codina, amb diversos pavellons situats en un recinte enjardinat, on retrobem els ideals higienistes d’ordre, aïllament de malalts i lliure circulació d’aire i llum.

L’Ajuntament de Barcelona també va participar en la lluita contra l’alta mortalitat infantil mitjançant la construcció de la Casa de la Lactància-Institut Municipal de Maternologia, obra modernista del 1913 creada amb criteris d’assistència higienicomèdica a les mares i nadons. La pressió demogràfica i social havia estat aleshores decisiva.

En paral·lel van néixer altres institucions similars en altres punts de Catalunya, dedicades totes elles a disminuir la  mortalitat  infantil tot donant coneixements bàsics de puericultura a les mares. És el cas de l’Institut de Puericultura de Reus, la Gota de Llet de Terrassa (edificis noucentistes), o de l’eclèctica Casa de Maternitat de Lleida.

Noves perspectives per a la salut mental

Folls i orats formen part de les poblacions asilades a l’Hospital General de Barcelona des de la seva fundació, al costat d’altres tipus de persones també necessitades. La situació arriba al seu límit assistencial en les primeres dècades del segle xix. Les lleis dels anys 1821 i 1836 disposaven la creació específica d’institucions per a malalts mentals; a pesar d’això, a mitjan segle XIX, la iniciativa privada va haver de respondre a la realitat i a les necessitats a causa de la inhibició legislativa i la inacció estatal. Així, Antoni Pujades i Mayans crea a Barcelona una «Casa de Locos» al carrer de la Canuda, que en ser desnonat per l’Ajuntament el 1852 es trasllada a Sant Boi (1854). Allà, amb 12 malalts, va crear el que es va convertir en l’actual manicomi, anomenat al principi Institut Frenopàtic, que va créixer ràpidament amb pavellons per a homes i per a dones.

Altres iniciatives són les del Manicomi de Nova Betlem, primer a Gràcia (1857) i després a Sant Gervasi (1872), i l’Intitut Frenopàtic Tomàs Dolsa a les Corts el 1874.

Una figura important per als avenços en l’assistència mental va ser la del doctor Emili Pi i Molist. En obtenir la direcció del Servei d’Orats a l’Hospital de la Santa Creu, el doc- tor Pi i Molist va treballar al costat de l’arquitecte Josep Oriol Bernadet en diversos projectes per crear un mani- comi extramurs de Barcelona. Van visitar diferents manicomis europeus i el 1857 van aconseguir finalment l’aprovació d’un pla per crear un servei que, seguint criteris higienistes i de benestar, «haurà d’obrir les portes a orats dels dos sexes i de totes les edats, a rics i a pobres, a imbècils i a idiotes, i també a maníacs furiosos, epilèptics i processats». Pi i Molist, però, va morir sense veure fet realitat el seu projecte, ni tampoc els que aviat s’inaugurarien, algun dels quals, com l’Institut Pere Mata de Reus —un notable conjunt modernista—, es projectava en la línia que ell defensava de dignificar l’assistència i la vida dels malalts mentals.

Hospitals específics per a infecciosos

A Barcelona, la demolició de la Ciutadella (1869) i la celebració de l’Exposició Universal del 1888 van obrir la ciutat cap a llevant. La posició marítima de la ciutat havia contribuït a reforçar les epidèmies de febre groga, còlera, grip i pesta que van fer acte de presència a Barcelona al llarg del segle XIX. La densitat de població d’alguns barris agreujava la morbiditat d’aquelles i d’altres malalties, com ara la febre tifoide que va afectar la ciutat el 1914. Per tal de fer front a aquests perills, les autoritats van crear institucions com ara l’Hospital  d’Infecciosos  (1917), tot just fundat abans de l’esclat de la pandèmia de grip a la banda marítima del parc de la Ciutadella. L’hospital va ser refet per l’arquitecte municipal Josep Plantada a partir del 1929, en el context eufòric de l’Exposició Internacional, en aquella zona aïllada, tot seguint el model de pavellons paral·lels, independents, només comunicats per una galeria subterrània per als serveis, tot aïllant completament els malalts i permetent una circulació d’aire constant.

El Casal de Curació de Vilassar de Mar es va construir per subscripció popular arran de la pandèmia de grip de l’any 1917. Font: Pere Prlpz

La tuberculosi també feia estralls. En el canvi de segle, la medicina va lluitar contra la malaltia amb les eines proporcionades per la higiene, la medicina de laboratori i l’estadística epidemiològica, mitjançant nous serveis hospitalaris, sanatoris de recuperació i dispensaris de control i assistència. El 1918 la Mancomunitat de Catalunya va organitzar una campanya, dirigida pel doctor Lluís Sayé, que a Barcelona es va fer visible al dispensari del Poble-sec (1921), substituït després pel dispensari del carrer Torres Amat (1933). Encarregat a Josep Lluís Sert, Joan B. Subirana i Josep Torres Clavé, arquitectes del GATPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), el Dispensari Central de l’obra antituberculosa va constituir un dels pocs exemples d’arquitectura moderna al centre històric de Barcelona en aquell moment, clarament rupturista, concebut amb criteris higienistes, tot utilitzant nous materials i amb una sala de conferències inspirada en Le Corbusier. Una edificació propagandística dels postulats racionalistes i funcionalistes a Catalunya.

En paral·lel, en les primeres dècades del segle XX es van obrir en diferents punts de Catalunya nombrosos sanatoris per a malalties cròniques, especialment la tuberculosi pulmonar, però també per a la lepra, les afeccions cardíaques, les nervioses i mentals, etc. Els sanatoris eren establiments situats en llocs que disposen d’unes condicions climàtiques determinades, on els malalts eren sotmesos a un règim curatiu especial o de convalescència enmig de la natura, a la muntanya o davant del mar. Destaca el sanatori antituberculós modernista, obra de Joan Rubió i Bellvé, aixecat a Vallvidrera el 1905, o el del Puig d’Olena (Sant Quirze Safaja), del 1933, un sanatori privat majestuós però ben concebut, que gaudia d’un gran prestigi.

Una constel·lació de clíniques privades

A partir del 1920 van florir a Barcelona un seguit de petites clíniques privades especialitzades (oftalmològiques, ginecològiques, pediàtriques…) i fundades per metges de gran prestigi (Menacho, Arruga, Barraquer…). Un altre model de clínica privada es va desenvolupar a partir de la fusió de serveis procedents de les noves especialitats quirúrgiques i de la transformació i especialització de la medicina interna. El fruit més característic va ser l’associació policlínica de diversos metges. És el cas de les clíniques Plató, Corachan i Quirón. Moltes participaven dels pressupòsits del noucentisme: el gust per l’ordre, la recuperació del classicisme com a signe de civilització… Les façanes, en la majoria de casos, mostren aquests elements arquitectònics, mentre que l’interior s’ajusta a les condicions quirúrgiques. Una excepció va ser la Clínica Barraquer (1934), un exemple de racionalisme funcionalista, de submissió del conjunt a les necessitats assistencials de l’edifici.

La megalomania franquista

Durant el franquisme, la política hospitalària va ser gestionada des de l’Instituto Nacional de Previsión (INP). Una característica d’aquesta nova política va ser la construcció de grans hospitals, entesos com a part d’una política propagandística del règim, tot deixant de banda les institucions que ja existien. L’Estat «protector» pretenia substituir la beneficència —per tal de superar la connotació social pejorativa dels hospitals, en endavant residències— per l’obligació d’un servei a la societat i, sobretot, a les classes populars. Arreu d’Espanya es van construir residències i ambulatoris i foren divulgats com a triomfs de la «revolución nacional española». A Barcelona, en una nova corona perifèrica, les autoritats van bastir des dels anys 1950 la Residencia Sanitaria Francisco Franco: un monobloc vertical immens que havia de servir per consolidar una visió de l’assistència mèdica hospitalocèntrica, on de mica en mica s’acabaria imposant una medicina tecnificada.

Al sud de la ciutat es va construir, a finals dels anys 60, el projecte de la ciutat sanitària iniciada amb l’Hospital Prínceps d’Espanya a la Feixa Llarga: una altra obra colossal sotmesa a transformacions difícils durant la democràcia. L’existència d’un cos propi d’arquitectes dins de l’INP permetia una gran amortització del treball, que va portar el conjunt d’obres realitzades a presentar una gran semblança.

L’Hospital d’Infecciosos, batejat Nostra Senyora del Mar pels franquistes, a banda dels canvis operats als pavellons originals i del gir d’orientació de la façana cap al mar, va ser ampliat amb un edifici d’onze plantes, l’Institut Neorològic, una aposta de les autoritats municipals davant del centralisme franquista.

La recuperació de la democràcia i la progressiva transferència de competències sanitàries van permetre una nova planificació que va ordenar la situació heretada. A Barcelona es va inaugurar un període de projectes de renovació urbanística i arquitectònica que, en el camp hospitalari,  es  va  traduir en la reforma i  adequació  dels grans hospitals a les necessitats de la societat moderna. És també el període d’expansió dels serveis mèdics d’atenció primària (CAP).

L’Hospital Clínic és un altre exemple, així com l’Hospital de Sant Llàtzer de Terrassa, el Sanatori Bonavista de Sant Just Desvern, l’Hospital Sant Jaume de Cardona, l’Antic Hospital de Vilafranca del Penedès, l’Hospital de Sant Josep a Puig-reig, l’Hospital de Sant Llorenç de Viladecans, l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena de Mataró, l’Hospital de Sant Jaume d’Olot, el Sant Hospital de la Vila d’Ascó, l’Hospital Geriàtric de Camprodon, l’Antic Hospital de Puigcerdà o l’Hospital de Sant Jaume de Blanes

Mirant cap al futur

Al segle XXI hem vist com es bastien a Barcelona dos edificis que han situat la medicina catalana en el mapa arquitectònic mundial: el Parc de Recerca Biomèdica i l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. De nou, edificacions noves per a institucions existents, forçades a superar les limitacions físiques de les seus anteriors. La forma el·líptica al front marítim recupera en un edifici singular una tradició en recerca característica a Catalunya. Per la seva banda, la redimensió de Sant Pau forma part de la història postolímpica de Barcelona: un afer complex des d’una òptica humana i tècnica i un immens esforç inversor. Gràcies a la disponibilitat d’espai a la part nord del recinte modernista, Sant Pau es reinventa per tal d’afrontar les demandes d’una nova centúria, tot concentrant serveis i racionalitzant recursos.

Per saber-ne més

Casas Pla, Jaume; Marín Silv estre, María Isabel; Sorní Esteva, Xavier, Farmàcies històriques de Catalunya, Angle, Barcelona, 2007.

Raventós Conti, Jacint, Els hospitals i la societat catalana, Hacer, Barcelona, 1996.

Raventós Conti, Jacint. L’evolució de l’assistència a Catalunya, Hacer, Barcelona, 2004.

Zarzoso, Alfons; Barceló-Prats, Josep (eds.), Barcelona hospitalària. La ciutat i els seus hospitals, segles XIV-XX, MUHBA , Barcelona, 2021.

Fitxa pràctica

Recinte Modernista de Sant Pau Barcelona
Visites lliures i guiades.

Institut Pere Mata de Reus
Visites guiades.

AULES I ESCOLES DE MEDICINA

A pesar que els estudis de medicina al nostre país tenen origen en el segle xii, el patrimoni arquitectònic més antic que es conserva relacionat amb la investigació i la formació dels metges data de molt més tard, el segle xviii. Per anar-lo a cercar, cal entendre el context que deriva de la fi de la guerra de Successió, el 1714. La implantació dels decrets de Nova Planta va comportar la instauració d’un model, en matèria de política i inversió científica, marcat amb un segell clarament centralista i militaritzat. A més de les institucions de govern, també van ser suprimits els estudis universitaris i el Col·legi de Doctors en Medicina de Barcelona.

En contrapartida, les autoritats borbòniques van fomentar dues escoles militars obertes a les tendències europees: l’Acadèmia de Matemàtiques i el Reial Col·legi de Cirurgia.

Amfiteatre anatòmic del Reial Col·legi de Cirurgia, a Barcelona. Font: Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya

Darrere d’una façana austera, el Col·legi de Cirurgia, creat el 1760, disposava d’un amfiteatre anatòmic on es disseccionaven cadàvers, proporcionats per l’hospital, per a la formació en anatomia. Això va consolidar un model d’aprenentatge pràctic i allunyat de la formació especulativa, i, com a resultat, la professió quirúrgica va aconseguir autonomia i prestigi. La Reial Acadèmia de Medicina, sense seu estable des de la seva creació al 1770, va maldar per l’establiment de l’ensenyament clínic, per l’observació de la malaltia a la capçalera del malalt. Ho va aconseguir el 1801, amb la creació de l’Escola de Medicina Clínica al mateix Hospital de la Santa Creu. Al mateix temps, la Universitat de Cervera, una altra imposició borbònica, s’esllanguia de mica en mica fins que el 1843 la Facultat de Medicina va tornar a Barcelona, tot ocupant el lloc i les funcions que havia tingut fins aleshores el Reial Col·legi de Cirurgia.

Formació i pràctica, de la mà

En el context de l’ordre burgès i liberal i quan els criteris higienistes s’estenien arreu del món occidental, es va veure necessari trobar un espai per a l’ensenyament i l’estudi de la medicina. A finals dels anys 1870, la Universitat de Barcelona va plantejar la necessitat d’un hospital docent amb capacitat per a Facultat de Medicina i per a hospital clínic. El camí fins a la inauguració de totes dues institucions el 1906 va estar farcit d’entrebancs. Fonamentat en les directrius do- nades pel claustre de Medicina, el projecte de l’arquitecte Ignasi C. Bartrolí (1881) va anar canviant al llarg del temps; la direcció d’obres (1888) va ser encarregada a l’arquitecte Josep Domènech Estapà. L’emplaçament va ser qüestió de greus disputes; no menys sonades van ser les que van comportar el definitiu trasllat dels estudiants. Una estructura de pavellons paral·lels de planta baixa i un pis, basada en els ideals higienistes de bona il·luminació i ventilació generosa, va caracteritzar l’hospital; la facultat va recuperar un neoclassicisme monumentalista de grans aules, escalinates i amfiteatres.

Els hospitals universitaris

Al cap dels anys, es va crear la Facultat de Medicina (1907) de la Universitat de Barcelona. Al voltant dels dos centres universitaris barcelonins es va consolidar una nova manera d’entendre la formació dels metges i l’assistència mèdica, amb un seguit d’hospitals sota l’òrbita universitària: Hospital Clínic, Bellvitge, Duran i Reynals, Sant Joan de Déu, Vall d’Hebron, Germans Trias, Parc Taulí…

L’aprenentatge de l’anatomia al segle XIX

Les preparacions i models anatòmics, primer modelats en cera o en fusta i des del segle XIX en guix i en paper cartró, van esdevenir una eina didàctica fonamental de l’anatomia, al costat dels teatres anatòmics, les sales de dissecció i les aules. Així, des de finals del segle XVIII trobem la Venus Anatòmica, en cera, a les col·leccions mèdiques italianes. El furor causat per aquesta peça va explicar la seva difusió arreu d’Europa al llarg del segle XIX i la seva arribada i execució a Barcelona. L’escultura va saltar també en aquest període els límits dels espais mèdics, on els directors dels museus universitaris podien controlar l’accés i les mirades, per passar als museus anatòmics populars, que van tenir un caràcter ambulant a les dues bandes de l’Atlàntic. El Museu de la Història de Medicina de Catalunya conserva una Venus Anatòmica com una de les seves peces més singulars. Actualment es troba preservada als magatzems del MNACTEC.

El laboratori municipal

A Barcelona, la medicina de laboratori, com a escenari d’una nova autoritat científica, va néixer el 1868 a partir dels interessos d’un grup de joves que van posar les primeres pedres d’allò que havia de ser l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, veritable promotora d’una nova manera d’entendre la recerca clínica i experimental. La ciutat va fer un salt endavant amb la creació del Laboratori Microbiològic Municipal (1886-1887), que va consolidar la bacteriologia de la mà del doctor Jaume Ferran, i des del 1905 amb la creació d’una escola biològica catalana gràcies al biòleg Ramon Turró.

Dades pràctiques

Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya
C. del Carme, 47. 08001 Barcelona
933 171 686 / 933 270 125
web: http://ramc.cat / www.sternalia.com
Visites guiades els dimecres i els dissabtes, a les 10.30, 11.30 i 12.30 h.